Something happened today

Avui tinc un dia diguem-ne que una mica creuat.. Ja se sap, els efectes secundaris de l'exili. I per moments com aquest, res millor que una cançó com a mantra per trobar de nou el camí a casa...
Is it a dream
or is the day still dawning
in this part of the world?
Is it one of these moods
where you feel so selfish
 in this part of the world?
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
It will never sound the same again.
Tried to be good,
any small town person
knows it never ends.
Since I was young,
I've been a stranger to my myself.
I know it never ends.
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
Things will never be the same again.

Relax, Take It Easy

A la gent no li agrada fer cua. I jo no sóc especialment pacient. Però si alguna cosa he après en els últims anys, és la necessitat de mirar les coses amb uns ulls més positius. No enfonsar-te a la mínima dificultat. Evidentment, la capacitat va a dies, i de vegades es torna en contra mi, però sempre és agradable tenir guardada a la butxaca una miqueta de filosofia oriental per afrontar moments més foscos.
Ahir vaig estar una hora i quart a la Escola Oficial d'Idiomes de Tarragona, esperant per preinscriure'm a un curs d'àrab (dits creuats perquè tingui plaça!). Vaig veure gent en un veritable estat de nervis per la cua que fluïa lentament per les escales. Hi va haver qui va dir que era inacceptable. Jo vaig disfrutar una estona. Tenia el meu llibre de la Orde del Fènix, en anglès (és increïble com una història millora si la llegeixes en llengua original) i els minuts van passar més amablement.
Sempre pots tancar els ulls. I pensar en un bon moment. Un moment que et relaxi. Si saps esperar, les coses passaran. I passaran bé. Millor si et relaxes i t'ho prens amb calma.

Tarkan

Com que portava un parell de dies sense actualitzar, un petit extra del dia. Fa anys, quan feia classes de dansa oriental, la meva professora em va fer descobrir Tarkan, un cantant turc bastant conegut (l'autor d'aquell hiperversionat Kiss Kiss). Aquesta és la meva cançó preferida, vídeo preferit.. i ball preferit...

På turné i Stockholm (IV) -Juni, Juli, Augusti...-

Jag sitter här en stund
Och blundar men jag ser ändå...

Amb aquestes paraules va començar diumenge 12 d'agost el gran concert de l'estiu per mi, i per més de 10.000 persones a Stockholm. A la tarda d'aquell dia clau, havia estat passejant per Skansen (encara no havia pogut veure l'ós del zoo nòrdic, ja que l'última vegada hi vaig anar al desembre...) i, mentre buscava els llops al seu tancat vaig començar a escoltar alguna cosa familiar.... Sí, sí, era Spegelbol, una de les cançons de l'anterior disc en suec de Per Gessle, Mazarin. Primer vaig pensar que algun dels treballadors portava la música a tot volum a la seva furgoneta, però, de sobte, em vaig adonar que no. No, resulta que des de l'illa Djurgården tan sols una llengua de Mar Bàltic et separa dels jardins del Sjöhistoriska Museum, on el concert havia de tenir lloc poques hores després. I sí, mentre jo passejava pel zoo de Skansen, la banda i Per Gessle estaven assajant!

La resta de la tarda la vaig passar passejant, escoltant mp3 i preparant-me  per la nit. El dia s'havia aixecat mandrós, gris, humit, però mentre passejava en vaixell per l'arxipelag de la ciutat el sol s'havia decidit a acompanyar-nos. Feia molta calor i xafogor, però el dia era bastant maco i agradable. Mentre descobria una exposició magnífica a l'aire lliure de fotografies d'animals salvatges (llàstima que no apuntés el nom de l'artista, el buscaré....), però, el temps va fer una regressió i de nou una màscara grisa va cobrir el cel suec. Llàstima, semblava que la pluja amenaçava amb acompanyar-nos. 

Vaig menjar ràpid en un McDonalds (per cert, els pitjors McNuggets de la història!) i vaig anar a agafar el bus per anar al Sjöhistoriska (a 20 minuts caminant de Skansen, a 10 en un magnífic bus). I, amb una mica de paciència (els busos anaven tan plens que ni paraven!) finalment vaig poder encaixar-me en un d'ells. Tant glorificar el sistema de transport públic suec per acabar aixada en un bus igual que feia cada matí al 165 entre El Prat i Plaça Espanya!! L'arribada a l'esplanada del museu estava absolutament bloquejada pel trànsit, i tota la gespa dels voltants estava esquitxada de petits grups de fans o simplement lleugers interessats asseguts i esperant l'hora del concert. Vaig fer cua per passar per les portes (amb la meva entrada de Ticketfast rebregada per dur-la tot el dia a la cartera...) i vaig entrar. La part més propera a l'escenari estava envoltada per tanques i no es permetia l'accés a ningú més. Vaig buscar un lloc a la gespa a prop d'aquestes tanques i vaig esperar pacientment, enviant sms i xafardejant què feien els suecs. Semblava que tots els fans internacionals que tenia l'esperança de conéixer estaven a la zona tancada. Llàstima.

A les vuit del vespre van començar a projectar vídeos musicals a la pantalla de l'escenari. Grups, cantants suecs, actuals o força antics. Tot i que als fòrums s'havia criticat molt, ho vaig trobar divertit. Hi havia cançons que estaven bé. I a les 20.45h, de nou va tornar la caràtula del disc a la pantalla i el missatge "Enjoy the show!" (única referència en anglès de la nit). I de fons, una versió jazz d'una cançó que em sonava molt... Les noies del meu costat, unes veritables fans radicals sueques (les úniques del meu voltant amb sang a les venes no congelada) em van desvetllar el misteri: Jag vill känna din kropp emot min...cantaven (När vi två blir en). Però aquesta no va ser la primera cançó, sinó Juni, Juli, Augusti...L'estiu ja havia arribat!

Homesick