Cinc llibres del 2017

I have plans for us,

that involve wandering off,

into what comes next.

Tyler Knott Gregson

Què estrany se m'està fent tancar 2017. Un any en què tantes coses complicades han passat vinculades a l'àmbit laboral, però que, al mateix temps, ha estat un any relativament plàcid pel que fa a l'àmbit personal. Potser casualitat, potser autoengany, o potser una separació ideal de les esferes vitals, però el que sí és cert és que a l'inici de 2018 conflueixen tot un seguit de canvis (sobretot professionals) que em fan de veritat encarar amb il·lusió i terror alhora el full en blanc al meu davant.

Si enguany he d'escollir moments, em quedo sens dubte amb els nostres viatges. Milà, Toledo, Pirineu d'Osca, Emilia Romagna i Veneto, Madrid... El plaer per viatjar ha retornat a nivells de fa molts anys, tot i que segurament en destins més propers que els que repassava fa sis anys aquí. Si he de treure pit, ho faré subratllant que, per primer cop en els darrers anys, he pogut fer publicacions amb certa regularitat a aquest blog, malgrat que el nombre total de posts no hagi estat tan alt com voldria. La millora en la constància ha estat sens dubte un dels propòsits complerts, però la necessitat d'escriure més, un dels incomplerts.

Però entre els reptes assolits, el més destacat per aquest blog és que he recuperat la passió per la lectura. Per primer cop des de fa molts anys he aconseguit complir el repte anual de Goodreads i he llegit un total de 20 llibres. Alguns d'ells fins i tot m'han marcat molt i seran llibres que recordaré molt. La majoria d'ells, amb un punt en comú: l'autoria en femení. No era res buscat expressament, però el resultat ha estat que, de 20 llibres, tan sols tres estan escrits per homes (n'excloc el signat per Robert Galbraith ja que, de fet, és el pseudònim d'una dona, J.K. Rowling). Hi ha hagut relectures conjuntes (de Harry Potter i de Jane Austen) i hi ha hagut descobertes importants.

Fem un passeig pel Top 5 de l'any 2017?

5. Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado Castellary). En un any en què hi ha hagut un parell d'incursions de no ficció, aquesta obra em va marcar bastant profundament a inicis d'aquest 2017. Una història en què parla de dues coses que m'apassionen: l'art i la seva conservació i els impactes de la guerra a nivell civil. Una història molt poc coneguda dels esforços que un grapat de noms oblidats van fer per salvar les obres del Museo del Prado amenaçades per la Guerra Civil espanyola.

4. The Power (Naomi Alderman). Un dels llibres que tinc pendent de parlar-vos aquest any, però, tot i això, un exercici que em va resultar d'allò més interessant pel que fa a les reflexions que planteja. L'obra és un exemple de les constants d'aquest any: una novel·la escrita per una dona i en què la qüestió del gènere i la reflexió feminista hi tenen un paper clau. Una obra distòpica que planteja un canvi de l'equilibri de poder entre sexes, i com això afecta a tantes altres coses. Amb moltes ganes de parlar-ne en detall a l'inici d'aquest 2018.

3. Career of Evil (Robert Galbraith). J.K. Rowling ha estat omnipresent aquest 2017 ja que, l'ambient del 20è aniversari de la publicació del primer Harry Potter i la pressió de la mala influència de Cuentitis Aguda, van fer que m'embarqués en la primera relectura de Harry Potter des del 2012. Però com que en aquestes llistes prefereixo parlar de novetats i no de retorns al passat, per molt que hagi disfrutat de la relectura (que ho he fet), avui vull destacar el tercer i darrer (de moment) exemplar de la sèrie del detectiu Cormoran Strike. Ha estat el que més m'ha costat llegir dels tres, però, paradoxalment, ha estat el que més m'ha agradat. Em va enamorar sobretot com avancem en el coneixement i evolució dels personatges, i en aquesta història paral·lela que se'ns explica al llarg de tota la saga entre Strike i Robin. Porto gairebé un any frisant per la publicació de la quarta novel·la de la sèrie, encara sense data.

2. Burial Rites (Hannah Kent). 2017 ha estat, per una banda, l'any en què he descobert Hannah Kent. L'autora em va enamorar amb aquesta història atípica, situada en la inhòspita Islàndia del segle XIX, tot un cant d'amor a la bellesa de l'hivern (real i figurat) i una de les històries que més em van copsar emocionalment aquest any. Les escenes finals de Burial Rites seran d'aquelles que recordaré molt de temps amb el cor encongit. Evidentment, llegir la segona novel·la d'aquesta autora és una de les propostes clares per a aquest any que comencem.

1. The Handmaid's Tale (Margaret Atwood). Sé que la lectora de Cuentitis Aguda pensarà que el poso en primer lloc només per fer-li la contrària (ella l'ha qualificat com el llibre que més l'ha enfadat de l'any), però, sincerament, no hi havia cap discussió per mi. 2017 és l'any en què vaig llegir The Handmaid's Tale, i sempre ho serà. En vaig parlar molt llargament fa poc, i sols puc afegir que la seva història encara ara em fa pensar. I ha influït en la recerca d'altres novel·les distòpiques similars, i en l'interès de llegir més de Margaret Atwood.

Aquest 2018, i tot i els canvis que s'apropen, seré valenta i pujaré l'aposta a Goodreads. Seré capaç de tornar als 25 llibres llegits? Ho intentarem!

Cinc coses que he après aquest 2016

2016 ha estat un any estrany. Tanta acumulació de males notícies, i el fet que la nostra generació hagi arribat a aquella edat en què els actors, cantants i escriptors amb què hem crescut comencen a morir, han creat una certa sensació d'any dolent. No sóc gaire de condemnar les xifres; bàsicament, perquè em fa por que la que la segueixi sigui encara pitjor. I perquè molts, malgrat que moltes notícies no ens hagin agradat, continuem gaudint de les coses importants en la vida.

En tot cas, d'allò bo i d'allò dolent, podem aprendre. I per això vull acomiadar-me d'aquest 2016 recopilant cinc coses que crec que he après aquest any, i que puc relacionar amb coses bones i dolentes que m'han passat enguany.

My little words are going to sting. Haven't you heard the pain and joy they bring #instahappy #music #depechemode #writing #songoftheday

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 18 de Abr de 2016 a la(s) 7:20 PDT

1. Si planifico, sóc més productiva i puc arribar a més llocs. Però no a tot arreu. 
Aquest ha estat un any en què a estones m'he sentit sobrepassada per la feina. Nous projectes que em plantejava els havia d'abandonar perquè directament no hi arribava. En qu aficions que molt sovint m'aporten una certa estabilitat emocional les havia de deixar aparcades per arribar a d'altres coses. No us enganyaré, he tingut moment de sentir com els dies se m'escapaven sense poder fer res. I he experimentat aquella sensació d'arribar a vacances i simplement deixar passar les hores lliures sense fer res productiu, de tan esgotada mentalment que estava.

Però també he après que si respiro profundament i dedico uns minuts a planificar, les coses aniran millor. 2016 és l'any que he fet servir intensivament el Bullet Journal, i tot i que hi ha períodes que ha quedat més abandonat, he notat que quan el faig servir trec més profit al temps i sóc capaç de controlar que no tot sigui feina i obligacions. També per primer cop he estat organitzada amb l'agenda, mantenint cites de feina apuntades (era un dels meus propòsits d'enguany) i també dies o esdeveniments importants. I ara vull anar més enllà: seguir amb Bullet Journal, introduir una planificació setmanal, explotar més l'agenda anual.

2. Hi ha persones que de vegades ens decepcionen i que més val deixar enrere.

Ma mare sempre m'ha dit que el meu punt dèbil és que tinc una confiança cega en la justícia, que penso que les coses que ens passen, bones o dolentes, ho fan generalment perquè ens les mereixem. I aquí no parlo de coses fora del nostre control (com la salut, la mort, etc), sinó de les que sí ho estan. Llavors, quan descobreixo que de vegades la gent és flagrantment injusta amb tu, sense que tu hagis fet res per merèixer això, sento molta frustració. Aquest any m'ha passat una cosa similar, podríem dir que m'han fet pagar per una malifeta que no he fet, i tot i que tot el meu orgull estava posat en evitar que m'afectés, no diré mentides: Em va afectar.

Però també he après. He après que de vegades ens equivoquem jutjant les persones, o elles ens enganyen, qui sap. Potser algú també s'ha sentit algun cop així amb mi i jo no me n'he adonat? També he après que tot té un procés, i que tancar una porta quan no et deixen com a mínim parlar per explicar perquè ho fas, costa. Però també que carregar rancúnies i retrets és massa pesat per una vida tan curta. I vés per on, crec que he après a apreciar una mica més els que sí que continuen a aquest cantó de la porta, i que espero saber cuidar una mica millor el 2017.

3. Però hi ha d'altres persones que, en canvi, fan molt millor la teva vida.

Dissabte amb les "coses meravelloses" de Caravaggio a Madrid

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 16 de Jul de 2016 a la(s) 6:11 PDT

Si penso en moments d'aquest 2016, penso en persones que són els que de veritat els han fet especials. Evidentment, en la meva petita família que hi ha estat sempre. Però també en un viatge a Madrid amb una unediana tortosina que va convertir un cap de setmana de calor sofocant a Madrid en un alè d'aire fresc, de la mà de Caravaggio. En el casament d'una de les meves amigues de tota la vida (amb aquesta edat, ja podem considerar les amigues de la universitat de tota la vida, oi) i poder passar moments retrobant-me amb aquest grup petit, al que veig molt menys del que voldria, i recordar que hi ha poques coses millors en la vida. Penso en trobades (improvisades o súper planejades) d'aquest món tan maco com és la gent de la UNED. En converses per whatsapp o facebook que m'han ajudat quan em sentia sola.

I, en cert sentit, arribat aquest moment, em sento malament d'haver inclòs el punt número 2, perquè, collons, quina sort que tinc de tenir tota aquesta gent al meu costat.

4. Algunes rutines poden ajudar-te a superar els dies més grisos.
No em faré la víctima i diré que tinc una vida molt dura. Però sóc mare, treballo amb una feina sense horaris i sota força pressió, he passat temporades sense dormir gaire, i tinc una afició a voler abarcar massa coses. De vegades, aixecar-se pel matí quan sona el despertador a dos quarts de set costa un món, i encara més plantar-te en una entrevista o roda de premsa amb tota l'energia del món quan el que voldries és estar al sofà fent zàpping a Movistar Plus.

Aquest 2016 ha estat l'any que he adquirit rutines que m'han donat un plus per arribar-hi. I són absolutament superficials, però m'han ajudat molt. Maquillar-me, cuidar-me la pell de forma estrictament rutinària, tenir cura del meu cabell, intentar posar una mica més de pensament en el que em poso cada dia, i no senzillament el primer que agafo perquè estic massa cansada per pensar... Tot plegat m'ha permès tenir una mica més de confiança en mi mateixa i prendre'm amb més ganes el meu dia.

Another day #morning #makeup #wakeup #igerstgn #bondia

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 4 de Abr de 2016 a la(s) 11:25 PDT

Això i el cafè, òbviament.

5. Les històries, els personatges, formen part de qui som. 
El 2016 ha estat l'any en què m'he retrobat amb Star Wars, amb una saga que poc em pensava que podria tornar a gaudir del cinema. A la febre per Luke Skywalker s'hi va solapar la de les Gilmore Girls: un revival a la tardor a Netflix (preparo un post sobre ella en les properes setmanes) que tot i deixar-me insatisfeta, em va donar també ales durant mesos. I després la febre Harry Potter que sembla que no tingui fi: la publicació de l'obra de teatre Harry Potter and the Cursed Child i l'estrena als cinemes d'Animals Fantàstics.

Tot això ho dic perquè escric aquest post quan encara em dura l'impacte per la mort de Carrie Fisher. Després de llegir gent que titlla de superflus els que reconeixem sentir-nos tristos per la mort d'un actor. Doncs jo vinc a dir que no: que les històries de ficció, les cançons, els personatges que transcendeixen la pantalla i les pàgines d'un llibre, no són superflus. Perquè formen part de qui sóc. I per això, quan algú com Carrie Fisher, Alan Rickman, David Bowie o George Michael mor, també mor una part de mi. Però, al mateix temps, com jo també sóc la Princesa Leia, Severus Snape o algun vers de Space Oddity o Freedom, ells continuaran vivint mentre jo visqui. I, per mi, no hi ha un pensament millor per tancar aquest 2016.

May the fourth be with you #starwars #starwarsday

Una foto publicada por Miss Cabdell (@misscabdell) el 4 de May de 2016 a la(s) 1:38 PDT

Per cert, aquest any he llegit un total de 15 llibres. Em donaria un aplaudiment per millorar la xifra, però com molts són llibres molt breus, tampoc cal cap ovació. El meu objectiu pel 2017 tornaran a ser vint.


I si heu arribat fins al final, una recomanació. Si heu acabat el 2016 sense haver escoltat mai això, correu ara a fer-ho (l'espectacle comença a partir del minut 2.10)

Adéu 2015

Un altre 31 de desembre, un altre moment clàssic per fer balanç d'un any. Aquests darrers anys en què he pogut actualtizar menys (tot i que aquest darrer mes he intentat mirar de resoldre-ho) tinc la sensació que el temps passa volant sense que em doni gaire temps a fer totes les coses que m'agradarien. Que cada afició que vull potenciar n'acaba devorant una altra, i que per molt que m'aixequi aviat o intenti aprofitar estones mortes, no hi ha, definitivament, prou hores en un dia per encabir-hi tot el que m'agradaria fer. Suposo que és una de les coses que et passen un cop tens un fill, i que et fan envejar aquells anys en què tenies tant de temps lliure i encara eres capaç de queixar-te que te'n faltava...

El 2015 he repetit el registre lector del 2014: 10 llibres en total. M'hagués agradat poder superar-la, però he de reconèixer que la meva passió pel ganxet m'ha tret moltes hores que abans hagués pogut dedicar a la lectura. Tot i això, sí que puc destacar que aquest any he llegit llibres que m'han agradat especialment i que fins i tot he recomanat a d'altres persones. Cap d'ells clàssics, cosa que és un canvi, suposo que perquè el meu estat mental em situa lluny de poder enfrontar-me a llibres d'aquest tipus.

Així que, a l'espera que vagin apareixent els comentaris dels llibres llegits en aquest blog, us faig un petit avançament del que considero el meu top-3 de millors llibres d'aquest any 2015:

• How it all began, de Penelope Lively. Ja us en vaig parlar fa unes setmanes al blog. Per mi Penelope Lively és sempre una garantia d'èxit (tot i que el meu llibre preferit d'aquesta autora continua sent la fascinant Moon Tiger, que no deixaria mai de recomanar). Aquesta novel·la em va agradar especialment per la seva estructura coral i el seu anàlisi d'un fet que m'apassiona: com un esdeveniment aïllat pot afectar les vides de tantes persones, moltes d'elles inconnexes. Dins d'aquesta petita joia, s'hi amaga una de les històries d'amor que més m'han agradat llegir aquest any, i això es mereix ser destacat.
• Nosaltres, de David Nicholls. D'aquest autor britànic us vaig parlar fa temps després de llegir la seva obra més coneguda, One Day, que em va provocar emocions enfrontades. No tenia gaires esperances que Nosaltres hagués de ser millor, però de vegades la vida et sorprèn, i la intuïció que em va fer demanar-lo per Sant Jordi va resultar ser d'allò més encertada. En parlaré aviat al blog, però d'aquesta novel·la em va entusiasmar la seva capacitat per plasmar amb un realisme preciós la vida de parella. Un llibre molt emocionant i divertit amb un personatge protagonista d'aquells que enamora des dels seus defectes, perquè us hi sentiu identificats.
• Longbourn, de Jo Baker. Aquesta sóc conscient que és una proposta poc habitual, ja que aquesta novel·la entraria dins del que seria literatura de preqüeles, seqüeles o reinvencions de la història d'Orgull i Prejudici de Jane Austen, que és extraordinàriament abundant i gairebé mai d'una qualitat destacable. Aquest llibre, però, em va sorprendre molt i, tot i no ser una obra mestra, em va resultar una lectura molt agradable. Una història paral·lela a la de la famosa novel·la d'Austen centrada en els seus criats, aprofitant aquelles breus mencions que apareixen a l'obra original. 

I què passarà el 2016? En els meus propòsits, he esborrat l'adverbi més, i simplement vull intentar llegir, escriure, i gaudir. I fer nota de totes aquelles coses bones destacables de cada dia, perquè no se m'oblidin més. Comencem el viatge!

Enamorada... del meu Kindle

Ja fa força temps que em vaig passar al cantó "fosc" de la lectura electrònica quan em vaig comprar un Sony Reader que m'ha acompanyat força aquests darrers anys. Tot i les limitacions d'aquest model (no tenir un carregador de corrent, la bateria durava cada cop menys i el sistema tenia alguns problemes de lentitud), m'ha estat molt útil per rescatar clàssics en versió anglesa i també per acompanyar-me en moments en què m'era impossible fer servir les dues mans per llegir (sobretot els primers mesos de ser mare).

Ja feia temps, però, que tenia moltes ganes de passar-me al Kindle, i el fet que la bateria del meu Sony no aguantés ja ni un quart de llibre sense necessitar una recàrrega em va decidir a fer el pas. Especialment després que ara fa un any li vaig comprar un a ma mare (pel qual, per cert, ara mon pare i ella es barallen els dies que estan junts a casa!). Com que ella va fer de cangur fins el primer any de la peque, li vaig regalar com a acompanyant en les llargues hores de tren que l'esperaven, i sóc la seva subministradora oficial de llibres (inclosos els Harry Potter als quals ara està súper enganxada... pobra, l'altra dia va acabar Harry Potter i el Calze de Foc i la dona estava desfeta...).

Així que, aprofitant el final del període d'exàmens a la UNED el passat trimestre, un moment que sempre és bo per autoregalar-se alguna cosa a canvi de tantes setmanes d'esforç, vaig encarregar el meu Kindle amb la seva preciosa funda lila. I des de llavors, és el company inseparable de la meva bossa i de la meva tauleta de nit. M'encanta la seva rapidesa per passar planes, la possibilitat d'enviar documents via wifi sense necessitat de cap cable, que el pugui carregar amb el carregador del meu teléfon i tablet, i que em permeti subratllar frases, buscar paraules al diccionari... En definitiva, tot un munt de possibilitats que el meu pobre Sony, que va quedar antiquat ben ràpid, no podia oferir.

Tant m'ha acompanyat el meu Kindle aquestes setmanes que no  m'he pogut resistir a posar-li nom. Així que us presento a Jess. Sí, per Jess Mariano de Gilmore Girls.

Ho sento, no em vaig poder resistir.

El meu tros de mapa per la #BlogosferaTGN

Tal i com ja vaig fer l'any passat, enguany torno a sumar-me al projecte de la #BlogosferaTGN impulsat per Tarragona Cultura, i ho faig posant les meves tres modestes engrunes en el projecte 3.0 de mapa virtual de llocs de la ciutat que està previst que anem completant, setmana a setmana, un total de 27 bloggers tarragonins. Ho faig amb tota la humilitat d'algú que no és més que una tarragonina d'adopció des de fa ja gairebé nou anys i que encara, avui en dia, continua descobrint coses de la seva ciutat i replantejant-se de velles. Aquests són, però, els tres llocs que fan una mica més agradable la meva vida a Tarragona, retratats amb l'ajuda de la càmera de la community manager de Tarragona Cultura, Laia Marín, que ha fet aquestes imatges tan maques que acompanyen el post d'avui.

Començo parlant de patrimoni, i d'un dels meus miradors preferits de la ciutat. El terrat dalt de tot de la Torre del Pretori. Per mi, és el punt on, si mai se m'oblida, atabalada per altres trifulques, puc recordar-me a mi mateixa que sóc una privilegiada per poder viure aquí. Evidentment, no hi pujo molt habitualment, però sí que procuro que sigui una visita ineludible quan li ensenyo la ciutat a gent de fora. I sempre que hi penso em ve a la ment quan vaig dur-hi un petit grup de companys de la Facultat d'Història de la UNED i s'hi van quedar meravellats. Recordo que hi vam estar gairebé una hora mirant la ciutat, gaudint de la llum, simplement parlant i deixant que la bellesa de tot plegat ens envaís. Suposo que la plena felicitat és moments com aquest.

Per la segona elecció, us faré abans una confessió: quan l'equip de Tarragona Cultura ens va detallar el projecte BlogosferaTGN 3.0 i vaig començar a fer llistes mentals, tan sols em venien al cap pastisseries. Evidentment, vaig haver de passar-hi una mica d'autocensura, o qui arribi a aquest racó de món pensarà que sóc una morta de gana! Em quedo amb un únic lloc on, si voleu fer-me feliç, podeu dur-me quan vulgueu a esmorzar o berenar. Es tracta de la Cocotte, un local relativament recent a la Part Alta de Tarragona, mig amagat dels carrers de pas més habitual, i on us asseguro que es cuinen uns pastissos que poden millorar fins i tot el dia més gris de la vostra vida. Però el factor que de veritat m'ha fet decantar-me per incloure aquest local (on també podeu tastar els seus sucs multifruites, la seva boníssima llimonada casolana, àpats salats, etc) és que són de les poques cafeteries de la ciutat que pensen en les famílies amb nens. I no sols perquè tenen trona pels més menuts, sinó també perquè tenen a la vostra disposició tot un seguit de joguines que permeten que sortir a berenar en família o quedar amb amics a fer un mos sigui una experiència agradable per tots.

Finalment, us animo a deixar la Part Alta de Tarragona i venir fins al que seria el meu barri, al carrer Lleida, a la botiga Vetes i Fils. Si entenem la cultura com allò que ens fa la vida més agradable, llavors per a mi el ganxet seria més aviat alta cultura. Amb una vida laboral estressant,  però en què també hi ha moltes esperes que desesperen a més d'un, i la dificultat d'apagar el cervell un cop acabada la jornada laboral i descansar de veritat (o el que em deixi la meva petita), per a mi el ganxet s'ha convertit en un instrument de supervivència. I  quan un es converteix en ganxet-addicta, el paradís és qualsevol lloc on trobi una prestatgeria plena de llanes. A Vetes i Fils ho tenen, amb una gran varietat de marques, colors i bona qualitat. Però d'elles m'agrada sobretot com sempre em deixen al meu aire tocar les llanes, mirar colors, fins i tot apropar-me-les a la cara perquè vull fer una bufanda i necessito saber si aquesta llana pica... Us asseguro que aquesta flexibilitat i comprensió cap als teixidors no és compartida per tots els locals (tinc gravada a foc a la memòria una botiga de Reus que millor no mencionar on al costat de les llanes hi ha el cartell de "prohibit tocar"). Però, quan he tingut problemes o he necessitat consell, allà han estat també les dependentes per ajudar-me. A Vetes i Fils no sols trobareu llanes, sinó materials per moltes altres técniques com el patchwork, o productes de merceria de tota la vida en un embolcall més modern. I tot i que jo no n'he pogut gaudir mai, també fan cursos per si voleu aprendre i passar-vos al costat fosc de les agulles...

I com a bona llista, també en aquesta hi ha un epíleg. Suposo que més d'un s'haurà sorprès que, un blog de llibres, no hagi parlat de llibres en el seu trosset de mapa de la ciutat. Que em perdonin les llibreries tarragonines i la Biblioteca (de qui ja us vaig parlar l'any passat). Tot i això, si entreu al blog de Tarragona Cultura, podreu veure el petit epíleg (o pròleg, segons com es miri) d'aquest post en què sí que us faig alguna referència al món literari.

De nou, moltes gràcies a Tarragona Cultura per pensar en mi i permetre'm formar part d'aquest projecte, i si us ha agradat, us animo a seguir el projecte Blogosfera 3.0. setmana a setmana.

I de tornada, vam ser tres

Estem de tornada, després que el passat 9 d'octubre ens canviés la vida (o comencés la vida real, com jo ho veig). Després de dos mesos i mig amb la petita Laia voltant per casa, obro les finestres per ventilar la casa. No puc prometre un ritme d'actualització en concret, però espero trobar-ne algun.
I ja que passem per aquí, Feliç 2014 a tots!!

Resum lector del 2012

Digueu-me original, però enguany he decidit que el resum lector sigui el primer post de l'any següent i no pas l'últim de l'any que s'acaba. Bàsicament ha estat una estratègia perquè part dels cinc llibres que vull destacar no es quedessin sense comentari al blog, però de la necessitat en faig virtut, i crec que aquesta és una bona forma de començar aquest 2013. Així que Feliç Any Nou a tots els que passeu per aquest raconet de món, i endavant amb el Top-5 de llibres llegits en aquest 2012, i que considero imprescindibles per a aquells que encara no els hagueu tingut a les mans:

• Nunca me abandones, de Kazuo Ishiguro. Un dels llibres que potser més em va impactar durant l'any, la seva història em va enganxar i captivar un cop arriba el gir argumental que de sobte et fa passar de mirar-te uns pesonatges de ficció a mirar-te a tu mateix al mirall.
• Jane Austen, de Claire Tomalin. Si us agrada Jane Austen, aquesta és la vostra biografia. Ben documentada, sense caure en les trampes de traçar excessius paral·lelismes entre obra escrita i vida real, detallada i entretinguda.
• El lector de Julio Verne, de Almudena Grandes. Per a mi una sorpresa ja que no acostumo a llegir llibres de literatura espanyola contemporània. Una història preciosa i que fuig dels maniqueismes tradicionals sobre la postguerra espanyola. 
• Nine Stories, de J.D. Salinger. Aquest final de 2012 ha tingut regust nord-americà força important, amb Salinger, Hemingway i Bukowski entre les lectures fetes. De tots tres, aquest conjunt de relats de Salinger ha estat el meu preferit sense cap mena de dubte. Ben escrits, aparentment normals, i pertorbadors en el fons. M'han deixat amb moltes ganes de més sobre aquest autor.
• Harry Potter and the Half-Blood Prince, de J.K. Rowling. M'he debatut molt sobre quin havia de ser el cinquè llibre en sortir en aquesta llista, ja que els altres quatre els tenia molt més clars. Qualsevol dels altres cinc títols que teniu al collage de dalt i on resumeixo el Top-10 hi podria ser aquí, però com que la relectura de Harry Potter m'ha ocupat gran part d'aquest any, és de justícia incloure-hi el que crec que és el millor dels set. És el llibre més dramàtic, el que et deixa amb més intriga, el que té per a mi la part més terrorífica, el del final més èpic, i en el que tenim més Severus Snape. Què més es pot demanar?

En total, aquest 2012 he llegit 23 llibres, els mateixos que el 2010, i tres menys que el 2011. Una baixada que segurament hagués estat més gran si no hagués estat gràcies a Harry Potter, i que demostra que aquest no ha estat precisament el meu any lector. Però estic contenta perquè crec que he ampliat el tipus de llibres que llegeixo (especialment s'ha obert una interessant porta a la literatura nord-americana del segle XX), i aquest 2013, bicentenari de la publicació de Pride and Prejudice, una de les meves novel·les preferides, segur que portarà bones notícies literàries.

I què em proposo, doncs, pel 2013? Doncs per començar aquests darrers dies he introduït alguns canvis menors en el disseny del blog: a la part de dalt teniu unes noves pestanyes on a partir d'ara penjaré els llibres que llegiré durant el 2013 (repeteixo el repte de Goodreads de fer-ne 30 en tot l'any, i a veure si a la tercera va la vençuda i el compleixo), on guardaré també l'arxiu dels llibres llegits des del 2010, i, finalment, un nou repte literari: The Classics Club. He conegut aquest repte després de veure'l repetidament als blogs de Reading at the Moonlight, Cargada de Libros y Crónicas en Ferrocarril (blogs que si no coneixeu us animo a visitar), i no m'he pogut resistir. Consisteix en llegir 50 llibres clàssics en 5 anys; en el meu cas, des d'avui i fins l'1 de gener de 2018. Aquí podeu llegir la llista que he escollit (tot i que no descarto fer-hi algun canvi en aquests cinc anys), i que aniré actualitzant conforme  els vagi llegint.

Així que no em queda més que desitjar-vos que aquest 2013 el tingueu ben ple de bones notícies i de bons llibres!!!

Adéu 2012, Hola 2013...

"Demà és la primera pàgina en blanc d'un llibre que té 365 planes. Escriu-ne un de bo". Brad Paisley

(Font)

Every cloud...

No m'agrada parlar en aquest blog de coses de feina ni entrar massa en el dia a dia de les meves obligacions personals. Però aquests darrers mesos, i especialment les darreres setmanes, han estat tots aquests elements els que m'han assaltat i han aconseguit deixar-me atrapada, dolguda i sentint-me culpable per una situació laboral que, tot i injusta, realment, no en sóc la responsable. M'he vist obligada a assumir que hauré de continuar aquest dia a dia sense molts dels companys que m'han ensenyat a fer el que faig en la meva feina i els que em feien molt més agradable i senzill complir amb els requeriments laborals, i molt més. I tot plegat em va provocar una sensació que com a mínim no recordo haver sentit mai: em va deixar sense ganes ni esma d'escriure.

Ahir, mentre intentava com podia continuar amb altres capítols de la meva vida que aquestes setmanes he hagut d'aparcar, vaig aixecar un moment el cap i em vaig trobar amb aquest cartell que quan ens vam mudar a aquesta casa vaig penjar davant de l'escriptori. I que feia molts dies que ni em mirava i que semblava haver oblidat. És un dels refranys anglesos que més m'agraden i als quals m'aferro més quan les coses es posen lletges. Fins i tot quan els núvols ens semblen tan foscos que ja ni recordem que tard o d'hora hi haurem de veure aquest silver lining que ens promet...

He de reconèixer que encara no l'he trobat, però, tot i això, suposo que l'únic que queda en moments així és mantenir l'esperança que, tard o d'hora, tots trobarem la nostra petita part de llum. I mentrestant, no em queda una altra que aixecar el cap i retornar a la meva vida.

Castanyada-Halloween

Sempre que arriben aquestes dates, i tota la xarxa s'omple de batalles de Castanyada vs Halloween, sempre em sento com la rara de torn que no té cap problema en combinar les dues celebracions. O potser si poses damunt de la mateixa taula una safata de panellets i una Jack-o'-lantern s'acabarà el món? Així que sempre defenso que ens podem quedar amb el millor de cada tradició i fer la festa a la nostra mida; sense oblidar el que ens és propi (un Tots Sants sense panellets no pot ser un Tots Sants), però també combinant-lo amb altres coses. Igual que fem per Nadal quan posem un arbre de Nadal al mig del menjador, o els que seguim la tradició nord-europea de les espelmes d'advent...

Tot això era només per explicar que ahir la cuina es va tornar a omplir d'aromes d'ametlla, coco, xocolata i, enguany, fins i tot vainilla (la varientat novetat d'enguany) mentre preparava els panellets. Una recepta que el primer cop em va semblar absolutament llarga de fer i que deixava la meva cuina com si acabés de passar-hi un huracà, però que ara cada cop que la faig em sembla més fàcil i assumible, molt més neta que molts altres dolços. Deu ser cosa de la pràctica.

Mentre preparava els panellets, però, per la casa començava a colar-se també la decoració de Halloween. La meva Jack-o'-lantern (que és de plàstic, perquè trobo totalment avorrit haver de fer-ne una de pròpia cada any amb carbassa de veritat) que espero poder encendre aquesta nit, però també moltes altres decoracions que han anat apareixent damunt de portes, vidres i miralls.

Tot això és simplement per desitjar que passeu un bon Tots Sants, tant els que el passeu en companyia de castanyes i panellets, com els que jugueu a allò del "Trick or treat". O els que simplement ho combinem tot.

Un mussol des del Japó

Deia la novel·la de James M. Cain que el carter sempre trucava dos cops, i en el meu cas, el passat dimecres em va picar a la porta de casa dos cops un carter, tot i que dues persones diferents: un, el meu habitual carter, que em va portar el certificat de rigor, i el segon, un menys conegut, que em portava el "mussol" o paquet que la Nemui m'havia enviat des del Japó com a regal d'aniversari.

A banda que és molt divertit veure la cara del carter quan et diu "tens un paquet que ve del Japó, que sabies que això t'arribaria?!", he de dir que em va fer moltíssima il·lusió rebre aquest paquet sorpresa. I més encara quan vaig poder veure el seu contingut:

Una samarreta de Hogwarts, l'escola de màgia de Harry Potter, per poder anar ben uniformada, juntament amb una postal del darrer film i enganxines dels cartells de les set pel·lícules anteriors. Així que moltíssimes gràcies, Nemui, per aquest regal sorpresa, i estic desitjant que baixin els valors de humitat perquè pugui tornar a ser suportable anar amb mànigues de samarreta i estrenar-la!!

I amb aquest nou regal, la meva parafernàlia de Harry Potter comença a ser preocupant, entre els regals d'aquest aniversari i els records que em van portar l'hivern passat del parc de Harry Potter a Orlando:

I evidentment aquí falten els set llibres, així que qualsevol dia hauré de sortir de l'estudi per deixar espai a tot el relacionat amb Harry Potter...

Cabàs d'aniversari

Faig un repàs ràpid d'alguns dels regals d'aniversari que m'han fet aquests dies i que tenia ganes de comentar per aquí. A l'esquerra, està la foto del llibre tan xulo (i que sé que li provocarà certa ràbia a la meva amiga Nemui ) que em va regalar mon germà: Los Tesoros de Harry Potter. Es tracta del típic llibre sobre el "cómo se hizo", dedicat en aquest cas a les vuit pel·lícules de la saga Harry Potter, i en què podem recuperar moltes fotos dels llargmetratges, escenes del rodatge, material gràfic fet servir per preparar decorats, vestuari, etc., comentaris dels actors i moltes més anècdotes variades sobre la saga.

Però el que de veritat em va entusiasmar del llibre és que els "tresors" de què parla el títol no es refereixen simplement al text i les fotografies, sinó també al munt d'elements que hi ha amagats entre les seves pàgines i que poden fer les delícies de tot fan de Harry Potter. No és que m'hi hagi trobat una vareta, però sí una carta a Hogwarts, dins del seu sobre lacrat i tot:

 Com també m'he trobat una altra de les coses que més il·lusió m'han fet, el llibre de pocions que protagonitza el sisè llibre de la saga (tot i que malauradament el meu no té la firma de The Half-blood Prince):

 I, finalment, una de les coses que em va fer saltar com una nena petita quan el vaig descobrir: el meu Marauder's Map! I sí, si l'obro puc veure un plànol de Hogwarts, tot i que de moment no he vist a ningú moure's per dins. No pas perquè no funcioni, penseu que ara estan de vacances...

Però deixant de banda l'univers de Harry Potter, aquest aniversari també m'ha portat un dels regals que feia més anys i anys que estava esperant: el pack amb les deu temporades de Friends. Si hi ha una sèrie que va marcar la meva adolescència és aquesta; encara recordo l'hora de dinar entre les classes del matí i la tarda a l'institut quan m'empassava el plat del dia amb els ulls clavats en els capítols que feien a Canal + en obert a aquelles hores, o com amb les meves amigues ens passàvem els VHS que gravava aquell que fos abonat al Canal + amb els nous capítols que feien el diumenge a la nit. Doncs ara ja són tots meus!

I, finalment, hi afegeixo el pack de llibres que em vaig autoregalar jo la setmana passada, que tot i que tècnicament no és un regal d'aniversari, l'incloc aquí per estalviar-me avorrir-vos més amb el que hi ha dins del meu cabàs aquests dies. Hi ha una breu biografia de Jane Austen (ja llegida), i que espero que ara em serveixi per ser capaç de llegir amb més coherència les cartes de l'autora que tinc pendents d'acabar; Freedom, de Jonathan Franzen, que és la lectura que ara mateix tinc entre mans i de la qual m'he cansat d'esperar a la publicació de l'edició en castellà; la meva primera novel·la de Penelope Lively, Treasures of Time; At Home, de Bill Bryson, que últimament m'havien vingut moltes ganes de llegir; i, finalment, la nova entrega de la meva obsessió literària per Kate Morton amb The Distant Hours.

Passeu a la festa!

Com que no ho puc fer físicament, passeu una estona virtualment per la festa d'aniversari, que avui en faig 28!

Retorn

Des del passat dissabte que ja torno a estar donant guerra per aquí amb relativa normalitat, tot i que la calor, les responsabilitats de neteja de la casa després de dues setmanes de "dictadura" felina (el que es tradueix en quilos de pèls per recollir amb l'aspirador), uns quants quilos més de roba bruta per rentar, i, perquè negar-ho, la programació de cinema de la Sexta 3 (ahir sessió intensiva amb Dead Poets Society i Amadeus) m'han mantingut una mica allunyada d'aquest blog.

Els dos petits viatges han anat força bé, i, com a mínim, m'han servit per desconnectar completament del ritme diari de feina-casa-estudis. Com que reconec que certs aspectes del tracte que els berlinesos donen als turistes em van incomodar una mica (aquests cambrers que et tiren les cartes del restaurant com si el que volguessin és arrossegar-te fora del seu local...), em quedo amb el viatge a la Dordonya o Perigord francès, que sempre vincularé amb les delícies del magret d'ànec i del pastís de nous deliciós. I, sobretot, amb la meva experiència veient les pintures de la cova de Rouffignac, d'allò més emocionant.

I de Berlín també tinc coses positives a dir: sobretot, el Pergamonmuseum amb l'altar de Pèrgam i la porta d'Ishtar de Babilònia que, tot i que no acabo d'entendre perquè aquests elements han d'estar tan lluny del seu ambient original, és tot un luxe poder veure-les de prop i no en els llibres. També guardaré molt bon record del seu interessant parlament o Bundestag amb la famosa cúpula de Norman Foster, o l'apassionant, tot i que molt trista, història de la ciutat.

Els viatges, com tots els que faig amb l'acompanyant habitual, els aniré explicant al nostre blog de viatges, per tal de no anar duplicant continguts. Així que si teniu curiositat, podeu anar traient el nas per allà.

I suposo que ara mateix em disposo a un estiu en què gairebé tot el temps lliure el dedicaré a tafanejar per internet,sortir de compres (poc, però una excursió a l'FNAC pre-aniversari no me la traurà ningú), esperar l'estrena de la darrera de Harry Potter i, sobretot, llegir enxufada al ventilador. Això fins que no em decideixi sobre què estudiaré l'any vinent exactament i no comenci a avançar alguna cosa de temari (és una malaltia, ho sé),  de moment ens dedicarem a mandrejar, que fa massa temps que no ho faig...

El que els Reis Mags han deixat

La nit i el dia de Reis són dels meus dies preferits de l'any, i tot i que ja sóc ben crescudeta, encara conservo part de la il·lusió de quan era petita i gairebé no podia aguantar els nervis durant tota la tarda i nit anterior per poder obrir els meus regals al matí següent. Tot i que ja no sigui el mateix, he de dir que aquest any, o bé he fet molta bondat, o bé els Reis han volgut ser molt generosos, perquè he rebut un munt de coses, i a més molt variades: pràctiques, d'oci, de vestir i per a la llar.
En el meu cas, els regals de Reis s'han de fer en dues tongades: una el dia 25 (quan formalment qui ve és Santa Claus, però que és l'única ocasió que tinc per obrir els paquets a la casa de la meva família) i el dia 6, quan Ses Majestats es passen pel meu piset de Tarragona.
Tot això és el que han anat deixant sota l'arbre aquest Nadal:

• L'enorme i pesadíssim (en pes físic, que no de forma figurada) llibre sobre la història de l'art de Frederick Hartt. Una obra venerada entre els estudiants d'Història de l'Art a la UNED, així que no podia faltar a la meva prestatgeria.
• Un nou carro per anar a fer la compra (activitat que, he de reconèixer, no sóc jo qui fa habitualment). Però no un carro qualsevol, sinó el VIP dels carros: plegable, amb bossa isotèrmica, bossa interior que es pot treure i rentar, possibilitat d'anar a 2 o 4 rodes... Gairebé et fa la compra ell solet!
• Moltíssima música: els grans èxits remasteritzats dels Beatles, i dos dels CD/DVD's de la remasterització del catàleg de Depeche Mode: Black Celebration i Songs of Faith and Devotion, que són els meus dos discos preferits. Aquestes reedicions inclouen petits documentals, cançons extres i la possibilitat d'escoltar el disc en so envolvent 5.1, perquè és que el següent regal és...
• Un sistema de Home Cinema pel menjador. Més pràctic del que us pugueu pensar, i és que nosaltres no tenim cobertura de ràdio a casa nostra, ja que som un primer mig amagat de les ones electromagnètiques, així que la única font de so i música que tenim és la TDT i el DVD. I ara ho podrem escoltar amb una qualitat com cal.
• Un llibre que tenia moltes ganes de tenir i que de tant dir-ho crec que no he deixat més remei als pobres Reis: Sunset Park, de Paul Auster. Tinc moltíssimes ganes de començar-ho després de llegir comentaris molt i molt bons.
• Una col·lecció de DVD's amb un títol poc afortunat, però que inclou adaptacions per la televisió d'obres de Jane Austen i les germanes Brontë: les darreres fetes de Persuasion, Mansfield Park i Northanger Abbey d'Austen, i les adaptacions dels 90 de Jane Eyre de Charlotte Brontë i Wuthering Heights d'Emily Brontë. Les tres primeres ja les he vistes per internet, i de les dues darreres no tinc gaires referències. 
• Unes sabatilles noves per estar per casa després que les meves actuals sabatilles hagin començat a desintegrar-se, i un conjunt de roba interior.
• I, finalment, una divertídissima taça de Bob Esponja que segur que m'animarà molt en les sessions d'estudi intensiu que s'apropen en les properes setmanes.

I és que el Nadal és per mi, des de l'any passat, l'última oportunitat per desconnectar abans d'entrar en la recta final de la meva activitat d'estudiant a temps parcial: d'aquí cinc-set setmanes m'examino d'Art Prehistòric i Art Medieval a la UNED, i abans de finals de mes he d'acabar l'últim treball del curset de francès que estic fent a la UOC. Tot i això, tranquils, que seguiré apareixent per aquí, entre llibre i llibre, per nous capítols del meu viatge al Japó i altres coses que vagin passant.

Tancant 2010

Crec que sóc de les poques persones que li agraden els programes de resums de l'any, que qualsevol titular de notícia que porti implicit un  rànquing dels millors o dels pitjors del que sigui segur, que m'acabarà atraient, i que disfruta moltíssim amb els posts de resum de lectures que avui apareixen per tants blogs.
Així que aquí va la meva petita i humil aportació. Volia acompanyar-la d'una imatge dels llibres preferits de l'any amuntegats, però dóna la casualitat que tres dels quatre que he escollit els vaig llegir gràcies a l'e-reader, així que deixem la maquineta aquí com a testimoni.
Aquest 2010 he llegit un total de 23 llibres, tres més que l'any passat, així que estic força satisfeta. Seguint l'ordre cronològic (perquè sóc incapaç de fer una llista jerarquitzada d'una altra forma), aquests són els quatre llibres que més recordaré d'enguany.

• The Help, de Kathryn Stockett. És potser la opció més "comercial" de les quatre que he escollit, però el cert és que el llibre, malgrat els seus defectes, em va fer disfrutar moltíssim. Històries de persones ben explicades i en un context tan dur com la post-segregació racial al sud dels Estats Units.
• The tenant of Wildfell Hall, d'Anne Brontë. Me'n recordo d'estar llegint aquesta novel·la i no parar de dir a casa que estava completament al·lucinada amb la història. Per com d'avançada al seu temps és, per com de ben escrita està, per la valentia a l'hora de parlar clarament de temes que encara avui són un tabú... Després del 2010, mai més no podré dir que Anne és la germana menor literàriament parlant de les Brontë.
• Excellent Women, de Barbara Pym. Aquest any m'he estrenat amb aquesta autora i n'he llegit dues obres més. Aquesta va ser la segona, però és sens dubte la que més m'ha agradat de totes. Ironia amagada darrera de cada plana i una protagonista que de tant sapastre es fa adorable. 
• To kill a mockingbird, de Harper Lee. Una llàstima que l'escriptora no publiqués res més després d'aquesta novel·la que va guanyar el Pulitzer. Em va costar arrencar, però, un cop dins de la història, ja ningú em podia separar d'ella. Un clàssic que mai no podré entendre com vaig trigar tant a llegir.

En l'apartat de viatges, aquest 2010 tampoc no em puc queixar. De fet, crec que ha estat l'any dels viatges a països dels quals esperava poc i que finalment m'han sorprès molt. Vam començar la temporada amb una escapadeta a Venècia, que malgrat tot els tòpics, jo creia que era una ciutat bruta i trista. I potser sí que ho és, però ho fa amb aquesta poètica decadent tan potent, que és impossible no enamorar-se'n.
La segona aventura de l'any, més llarga i organitzada, va ser la ruta per Anglaterra i Gal·les. Tot i que aquesta darrera regió em va decepcionar una mica, pel record quedaran els passejos pels erms de Haworth envoltant la casa on van viure i escriure les germanes Brontë, la descoberta de Bath i aquella a nit a The Cavern de Liverpool.
Finalment, el viatge més llunyà: la visita al Japó. Tot i que esgotador, va ser un parèntesis absolut en la meva vida diària i que m'ha deixat un munt de records i experiències que recordaré molt de temps. I l'oportunitat d'abraçar en persona la Nemui, que no sempre en tenim l'oportunitat.

I amb això tanquem aquest any 2010. A la nevera m'espera el sopar d'aquesta nit, i darrera de la porta d'aquest any que ja s'acaba, qui ho sap. A tots els que us passeu per aquí, que tingueu una bona nit i que comenceu el 2011 amb esperança, que, al cap i a la fi,  potser sigui el més important. 

I de tornada, ja és Nadal!

Suposo que una setmana des de la meva tornada de l'aventura japonesa ha estat suficient temps per: superar el jet lag, tornar a adaptar-se a la feina (i preparar-se per alguns canvis importants), passar a ser la que es queda sola a casa mentre el company se'n va de viatge, donar suport des de la distància mentre el company pateix la crisi dels controladors, posar-se al dia (o intentar-ho) amb els estudis, i, sobretot, vestir la casa de Nadal.
Des que vaig tornar de Suècia que a casa meva la decoració nadalenca es treu de sota el llit el primer diumenge d'advent, i tot i que em va agafar força de cop després del retorn del Japó (allà, en canvi, era Nadal des del 2 de novembre, i això que no són ni cristians!), vaig tenir temps de posar-ho tot a punt. En primer lloc, una de les estrelles de la corona, el nou pessebre de Playmobil que saluda els nouvinguts a la casa des del rebedor.

Ens falten els Reis Mags, però ja farem el possible per afegir-los l'any vinent.
El segon pas era comprar un nou arbre de Nadal, després que el nostre petit avet artificial passés un Nadal ben trist, ridiculitzat en un menjador molt més gran del que estava acostumat. Desgraciadament, el pobre nou arbre de Nadal, tot i ser ben maco i gran, ha patit els estralls de conviure durant una setmana amb la nostra gata, especialmente amiga de les seves branques, pinyes i, sobretot, de tots els seus ornaments.

I, com no, el nostre pessebre "seriós" acompanyat de les espelmes d'advent. Ara mateix està cremant la segona, com mana la tradició. Aquest Nadal tinc la voluntat de trobar el bou i la mula que acompanyi el nostre pessebre, per poder ampliar una mica la decoració.

Pel que fa a la resta, el viatge va anar molt bé, tot i que em va costar una mica tornar-me a adaptar el ritme horari d'aquestes terres. Prometo més detalls en els propers dies.

Recapitulem: panellets i Sitges

Generalment les setmanes que em toca treballar set dies seguits s'acostuma a acumular la feina i no tinc gaire temps d'actualitzar. Aprofito ara el primer dia tranquil des de llavors per recollir la promesa que us feia fa dos posts sobre els panellets d'enguany, que han estat l'acompanyant ideal per endolcir els matins que passo entre períodes de la prehistòria i panels d'art rupestre per obra i gràcia de l'assignatura d'Art Prehistòric.
Enguany era el primer cop que feia els panellets a la casa nova (l'any passat els vam haver de descartar ja que va coincidir precisament amb la mudança des del nostre antic mini-pis), així que m'enfrontava per primer cop al comportament dels pastissets en el forn nou. Al final no vaig tenir cap tipus de problema, i, potser per la pràctica en altres receptes més "embrutadores" o potser perquè ja li he agafat la pràctica als panellets, el fet és que és la vegada que he tingut menys problemes per fer la massa i que he provocat menys caos a la cuina. Pràcticament ni es va embrutar el marbre on tenia el bol amb la massa. Això sí, em continua costant un món enganxar els pinyons als panellets. L'altre dia vaig sentir a la tele que recomanaven barrejar els pinyons amb ou abans d'enganxar-los, així que m'ho apunto per l'any vinent..
De nou, van tornar a sortir boníssims, i rebaixant una mica el sucre respecte de l'ametlla, una mica menys contundents de l'habitual. Tot i això, en vam fer un quilo, i com que tampoc no se'n poden menjar més de tres d'una vegada, ens han durat ben bé una setmana. I, tristament, encara n'he hagut de llençar uns pocs, ja massa endurits pel pas del temps (i també pel final de la temporada).
Els panellets van ser la guinda a un cap de setmana força replet d'activitats, especialment pel que fa a dissabte. Aprofitant que havíem d'anar a Barcelona per un tema relacionat amb la Festa dels Súpers, de tornada vam fer dues parades. La primera, a Ikea, on a més d'aconseguir coses per la casa que feia temps que buscava, ja em vaig fer amb el meu assortiment de pepparkakor per aquest Nadal. La caixa d'enguany és, a més, preciosa (tot i que encara no sigui l'edició nadalenca): hi ha tot de figures amb els vestits típics de les regions de Suècia, fet que coincideix amb una enquesta que al país van fer fa poc per escollir els vestits regionals preferits del país (alguns d'ells reinterpretats).

La darrera parada va ser Sitges, on el meu acompanyant hi anava per obligacions professional-castelleres i que jo, com els castells em cansen en viu i en directe, vaig aprofitar per passejar per la ciutat, per on feia anys que no passava. Així que em vaig arribar fins al mar, vaig veure pondre's el sol, vaig xafardejar els productes de la fira d'artesans, vaig regirar entre botigues (i em vaig comprar un fermall en forma de gat xulíssim) i vaig devorar una crep de xocolata. I el més impressionant és que encara em va sobrar una hora que vaig passar asseguda a l'entrada d'un banc, llegint a la llum d'una farola.

Recomencem

Des d'avui, aquest blog es converteix en la continuació de les peripècies que des de l'agost de 2007 he anat explicant al meu anterior domini, gràcies a les faciltats de Blogia. Tots els posts anteriors a aquest van ser originalment publicats allà, i copiats aquí manualment amb una estricta cura pel seu ordre, aparença, dia i hora de publicació originals.
Espero que aquesta nova etapa ens porti moltes més històries, llibres, pel·lícules i adaptacions a la televisió que compartir. Quedeu tots convidats a fer comentaris, aportacions i qualsevol cosa que us passi pel cap. Benvinguts.