Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado)

Si en el darrer post us comentava que era molt atípic que us parlés d'un llibre d'autoajuda, avui també us porto una temàtica poc habitual per aquí, tot i que no pas entre les meves lectures: un llibre sobre Història de l'Art. Hi ha una història darrere de com Éxodo y Exilio del Arte, d'Arturo Colorado, arriba a casa meva. El semestre passat estava cursant a la UNED (on estudio el Grau en Història de l'Art) una assignatura sobre Patrimoni Artístic, i el manual mencionava de passada els problemes que hi havia hagut durant la Guerra Civil per la protecció dels quadres del Museu del Prado de Madrid, i aquesta espurna va encendre la meva curiositat. Poc després, repassant exàmens de cursos anteriors (un model d'examen una mica atípic), vaig veure que un any es va demanar als estudiants que comentessin un llibre de la bibliografia extra que haguessin llegit. Evidentment, aquesta pregunta em va posar nerviosa perquè jo no n'havia llegit cap, és clar, així que em vaig animar per aprofundir en el tema anterior amb un dels llibres recomanats.

Aquest assaig d'Arturo Colorado (que es va editar el 2008, però que si no m'equivoco anys abans ja circulava pel mateix Museu del Prado, tot i que amb una investigació una mica més limitada) ens parla d'un d'aquells temes que resulta increible que no siguin més coneguts. Durant la Guerra Civil, després que el Museu del Prado fos víctima de diversos bombardejos en el seu entorn i es considerés compromesa la seva seguretat, el govern de la República va decidir treure els quadres de la capital i dur-los a un lloc segur. Destinació que primer va ser València, després Catalunya, i finalment la fugida per la frontera francesa fins a Ginebra, on es va fer una exposició mítica sobre les principals joies del Prado, una de les poques vegades en la història que s'han exhibit fora de Madrid.

Tot i que el llibre sigui sobretot un assaig i molt i molt ben documentat (Colorado és el primer en tenir accés a tot un seguit de documentació estrangera sobre aquest afer, i fins i tot recorre als arxius militars, a cartes personals i un fotimer d'entrevistes per reconstruir aquests fets), a la vegada es pot llegir també com una novel·la. Una història d'aventures però amb el component tràgic de ser real. Ja sabem que entre la literatura espanyola les històries situades durant la Guerra Civil són molt habituals, però crec que, curiosament, aquesta va ser la que em va donar una aproximació més directe a com va ser el conflicte. Potser precisament perquè estàs parlant d'una cosa tan allunyada en principi de la vida quotidiana de la gent, però a la vegada un element  simbòlic tan cabdal (per mi) com és el patrimoni, aquells quadres del Prado que tantes vegades he contemplat sense ni plantejar-me l'esforç que hi ha darrere del fet que jo avui, en ple segle XXI, encara en pugui gaudir.

La història s'estructura en tres parts: l'inici del conflicte bèl·lic i l'organització del sistema per salvar els quadres del Prado, amb la presentació dels personatges principals; la història de l'èxode per terres espanyoles fins arribar a la dramàtica fugida cap a França i Suïssa en una operació realment a contrarellotge i mentre les bombes queien literalment entre els camions que duien els quadres; i finalment, l'estada dels quadres a Ginebra, l'organització de l'exposició i el seu retorn, finalment, a l'Espanya franquista.

Tota l'odissea està tan ben narrada i amb tanta emoció que a un li resulta difícil entendre com és que el cinema espanyol (un altre molt avesat a parlar de la Guerra Civil) no ha fet mai una pel·lícula sobre aquests fets. Sincerament, crec que si Hollywood descobrís aquesta història, la posarien en marxa. Us asseguro que hi ha escenes com la de l'exili final de Figueres cap a la frontera francesa que us mantenen en tensió, mentre els responsables de la República dels quals vam aprendre els noms de memòria a l'institut signen un conveni a les llums dels fars d'un vehicle, mentre les bombes sonen al seu voltant; busquen desesperadament camions on carregar obres tan cabdals com els Velázquez o Goya del Prado; o mentre operaris es veuen forçats a passar a peu la frontera carregant a les espatlles aquests tresors. Tot això va passar de veritat i em resulta frustrant que no ho tinguem present i se'ns recordi quan les contemplem amb totes les comoditats a Madrid.

Com en tota obra sobre aquest període, és clar, és obligatori mencionar la pregunta ineludible: és partidari d'un dels dos bàndols l'autor? I, sincerament, crec que Colorado fa un gran esforç per analitzar els fets de les dues parts, i fins i tot es justifica profusament amb documentació quan carrega les tintes sobretot contra el bàndol franquista. Perquè Colorado ens demostra com Franco va bombardejar l'entorn del Museu del Prado tot i estar ben senyalitzat (una acció contrària a les convencions internacionals) i com després va bombardejar zones on sabia que es guardaven els quadres, o vies per les que estava passant el convoi pel seu exili a França, malgrat que se'ls avisava repetidament.

Però l'autor també és crític amb la gestió de la República, no amaga els atacs a patrimoni de l'església i la noblesa per part d'incontrolats i planteja si realment treure els quadres de Madrid va ser la millor opció i, sobretot, com els temes polítics van fer que la decisió final de buscar refugi a Ginebra es fes massa tard i de forma precipitada, quan una millor planificació hagués fet molt més segur i menys dramàtic el seu exili. Tot i això, cal destacar una idea que està darrere de tota l'obra: malgrat que els interessos polítics i militars hi juguen un paper en els dos bàndols, al final preval en el bàndol republicà l'interés per salvar un patrimoni que saben molt bé que tornarà a mans dels franquistes, però que consideren imprescindible per tot el país.

Desgraciadament, com també fa evident el final de l'obra, els protagonistes de l'assaig no tenen pas un final feliç. Els capítols finals sobre l'estada i exhibició de les obres a Ginebra i el seu retorn a Espanya demostren el trist paper tant de les autoritats franquistes com, sobretot, de la difunta Societat de Nacions, que fa un dels papers més penosos que queden retratats en l'obra. Mentre els veritables herois que permeten que avui el Prado sigui el que és, van sortir per la porta del darrere tractats gairebé com uns criminals. I sense que encara avui s'hagi fet més que alguns gestos puntuals per recordar-los.

El Exilio del Arte. Arturo Colorado Castelary. Cátedra, 2008. 394 pàgines.

Medici: Masters of Florence (Temporada 1)

"I can say that I can change the world, but if you let me I can change the world for us. Make this vision all brand new"

Quan fa unes setmanes vam parlar de la sèrie britànica Victoria ja us vaig avançar que aviat faria un post sobre una altra sèrie que he vist darrerament: Medici. Masters of Florence (Los Medici: Señores de Florencia en la seva versió traduïda de Movistar +). Es tracta d'una coproducció italiana i britànica que, per tant, barreja actors britànics i americans (que copen bàsicament els protagonistes)  i italians (que assumeixen molts secundaris). La sèrie explica els inicis de la dinastia dels Medici a la ciutat estat de Florència a cavall entre el Trecento (segle XIV) i el Quatroccento (segle XV), centrant-se en la vida de Cosimo de Medici (Cosme el Vell), que es considera un dels personatges clau pel pas de l'edat Mitjana a la Moderna, així com per la nova concepció de l'art com a mecenes i instrument del poder.

Abans de res, us diré que és una sèrie que m'ha enganxat i he disfrutat. Però per fer-ho, sobretot si veniu del món de l'interés per l'història i l'art (que sigui probablement un dels motius que us porti a començar a veure la sèrie), heu de tenir en compte que els Medici no pot ser considerada gairebé una sèrie històrica. És bàsicament un thriller polític que pren com a teló de fons una època històrica i uns personatges, però prenent-se moltíssimes llibertats en l'adaptació dels fets històrics, inventant i manipulant els fets documentats. No espereu aprofundir en els orígens del mecenatge artístic, en la transició de la societat medieval a la moderna o en l'organització política florentina. La història aquí és una altra. Això sí, pel que tinc entès, és dels primers cops que una producció italiana se centra en l'època del Renaixement, un període que, sorprenentment, s'ha obviat tradicionalment a la televisió. I malgrat totes les llibertats creatives, la sèrie sens dubte pot ser una porta d'entrada per aquells que vulguin aprendre pel seu compte més sobre els personatges i fets d'aquest moment històric.

El principal motiu de la sèrie és la mort en estranyes circumstàncies del patriarca dels Médici, Giovanni de Medici (interpretat per Dustin Hoffmann). Aquest és el motiu que impulsa la sèrie al llarg de tota la temporada i el responsable dels principals girs. Per tant, podríem dir que és una sèrie de detectius, però amb espases i arquitectura renaixentista de fons. Els Médici és també una sèrie que millora, i molt, conforme va avançant: no és fins que arribes a la meitat de la temporada (formada per vuit capítols) que veritablement entusiasma. Fins llavors, un té la sensació que la sèrie no acaba d'arrencar. Fins i tot, la gran presència de flashbacks a la joventut de Cosimo en alguns capítols fan dubtar sobre quina és la història que es vol explicar: la de la seva joventut? o la del seu ascens al poder a Florència després de la mort del seu pare?

Com ja us he dit, la sèrie es pren moltes llicències creatives amb la història real dels Medici: no hi ha cap testimoni que Giovanni de Medici morís enverinat, i es canvien sense pietat aspectes com el nombre de fills dels personatges, l'ordre en què neixen o fins i tot el moment de la seva mort. Això es fa tant amb el clan Medici (format per Cosimo, el germà Lorenzo, el fill Pietro i la dona de Cosimo, Contessina), com amb els clans rivals (Albizzi i Pazzi). Però si ho accepteu, com a sèrie funciona. Tot i això, evidentment, si us agrada la història o la història de l'art lamentareu les oportunitats perdudes. Per mi, és una llàstima que no s'aprofunditzi més en el mecenatge artístic de Cosimo, que, tot i present, queda reduït. Brunelleschi apareix, però poc (malgrat que la cúpula de Santa Maria dei Flori té un paper important en les motivacions de Cosimo). Donatello (amic personal de Cosimo) és una anècdota, i Michellozzo sols és mencionat un cop, sense ni tan sols cap referència al palau Médici on se suposa que viu la família. Evidentment, tot el mecenatge literari ni tan sols és mencionat.

De la mateixa forma, és una llàstima que un surti de la primera temporada tan confós sobre el funcionament polític de Florència com ho estava al principi. És cert que les ciutat estat italianes eren una realitat complexa d'explicar, però, de nou, si Isabel  de TVE va ser capaç d'explicar i entusiasmar explicant el pas de l'estat medieval al modern, estic convençuda que una sèrie pot explicar aquesta peculiar realitat política i ser atractiva al mateix temps. I una queixa similar tinc en el paper de la dona: com és normal en ple segle XXI, la sèrie dóna protagonisme al paper de les dones, que, obligades pel context històric a un segon pla, fan demostracions també del seu poder clau. La sèrie aquí ho centra tot en el personatge de la dona de Cosimo, Contessina de Bardi. El personatge em va encantar, però em resulta molt trist que la dona de Pietro de Medici (fill de Cosimo i Contessina), Lucrezia Tuornabuoni, quedi en canvi reduïda, quan precisament d'ella està documentada la seva activitat com a poetessa i se'n conserven cartes en què fa apologia dels drets de les dones. Espero que la segona temporada s'atreveixi a aprofundir en tot plegat.

Contessina en mode badass

Sigui com sigui, i un cop obviem aquestes queixes, la sèrie pren algunes postures valentes. I no sols per ser de les poques en què el gir argumental clau em va sorprendre i agradar. La principal, però, és dibuixar un protagonista principal que no cau bé i que s'equivoca, és injust i fins i tot pren accions condemnables. Probablement, costa entrar als Medici perquè la sintonia amb Cosimo és difícil d'assolir: seriós, callat, no somriu, no tracta bé la seva dona i fill, està obsessionat amb obres com una cúpula i no deixa de sentir-se un màrtir de Florència quan, com bé apunta en una escena el papa Eugeni IV, no queda gaire clar si de veritat busca glorificar la ciutat i Déu, o senzillament el seu nom. En aquest context, la sèrie ens apunta, o ens planteja de forma clara en altres casos, decisions molt condemnables (el final del capítol 6, Ascensió, és el moment clau en aquest sentit) i que sols són perdonades o bé per la bondat dels que l'envolten, o bé perquè políticament sap moure els fils perquè a la gent no li quedi un altre remei que acceptar-lo. I enmig de tants defectes, una es troba prenent una gran estima a Cosimo (i no sols perquè darrere hi ha la cara bonica de Richard Madden), sinó perquè la sèrie t'ensenya algú que va tenir molt de poder i el va fer servir per canviar el món que el rodejava, però no sempre de la forma més adequada. De fet, sóc de l'opinió que qualsevol que mai ostenti poder, és impossible que l'assoleixi de forma èticament impecable. El meu únic però és que la sèrie fa la petita trampa de pujar uns quants nivells la maldat dels clans rivals per fer quedar els Médici com herois, tot i que molt sovint són els altres membres de la família, i no Cosimo, els responsables de contrarrestar això.

I nota final pel que crec és un dels ingrediens clau de l'èxit de la sèrie: la seva cançó principal. El tema de Paolo Buonvino i Skin és tan bo que et fa venir ganes de veure la sèrie sols d'escoltar-lo (ho sé perquè jo vaig decidir veure-la després de sentir-la!). Les diferents parts del tema van apareixent estratègicament al llarg de l'estructura dels capítols, sense mai repetir-la. Sincerament, crec que sense aquesta cançó la sèrie no agradaria ni la meitat del que agrada; curiós, però aquesta és la màgia de l'audiovisual



Medici, Masters of Florence (2016). Creada per Frank Spotnitz i Nicholas Meyer. Produïda per Rai Fiction i Big Light Productions. Cast principal: Richard Madden, Stuart Martin, Annabel Scholey, Guido Caprno, Alessandro Sperduti.

Un cap de setmana a Milà

El primer cap de setmana de març vam fer una escapada en parella (és a dir, sense nena) a Milà, una ciutat que tenia moltes ganes de veure i que, per la seva proximitat, és ideal per una excursió d'aquest tipus. Feia temps que no us parlava aquí de cap viatge així que us faig un petit resum de l'escapada de quatre dies, per si a algú li pot servir d'inspiració o ajuda.

• Dia 1: Dijous. Vol, trasllat i Milano Navigli

Per anar a Milà vam optar per volar amb Vueling. Tot i la mala fama de la low cost, no vam tenir cap tipus de problema i tant el vol d'anada com de tornada van arribar fins i tot abans d'hora. El vol d'anada va sortir a migdia, així que vam arribar a Milano Malpensa (que és el principal aeroport internacional de Milà) a quarts de cinc de la tarda. El principal problema, però, de Malpensa, és que està molt lluny de la ciutat i es necessita una hora de trasllat. El viatge es pot fer en autobús (més barat, però més llarg) o en tren. Nosaltres vam optar pel segon, i entre que vam haver d'esperar mitja hora a què passés un tren amb destinació a Milano Centrale (que és on estava el nostre hotel) i que vam topar amb saturació ferroviària, no vam arribar al centre fins gairebé les set de la tarda. Per sort, la impressionant arquitectura de l'estació de Centrale va compensar el llarg trajecte, malgrat la gran quantitat de gent que hi havia.

L'hotel va ser el Best Western Atlantic, situat literalment a cinc minuts de l'estació de Centrale i amb una entrada al metro a dos. És una zona repleta d'hotels i amb restaurants (majoritàriament de qualitat mitjana - baixa, pensats per turistes, però que et poden salvar d'una nit de cansanci).

Per sopar vam optar, però, per anar fins a Milano Navigli, que és la zona de canals de la ciutat, repleta de locals per prendre copes o sopar. Molt agradable per anar-hi a la nit. De casualitat vam escollir per sopar el restaurant Officina 21, una antiga nau transformada en un restaurant preciós i amb una cuina força bona.

• Dia 2: Divendres. Il Duomo, Ca'Granda,  Castello Sforzesco i Contraste

La previsió del temps no ens va enganyar i els dos dies complets que teníem a Milà va estar plovent sense parar. Un contratemps, però anàvem preparats per sobreviure. La primera parada obligatòria és la catedral o Duomo. L'edifici és d'estil gòtic i crida molt l'atenció l'interior per l'alçada de les seves naus i la decoració dels vitralls (n'hi ha de preciosos a l'absis). La façana, la part més popular de la catedral milanesa, tot i recrear l'estil gòtic és del segle XIX, tot i que no per això deixa de ser impressionant. Però el millor de tot és que la visita al Duomo és pot completar amb la pujada a la teulada. Malgrat la pluja, és una visita molt i molt especial i que no us podeu perdre. Un consell: al Duomo és habitual fer cues per tot, així que, si podeu, compreu les entrades on-line amb antel·lació, i us estalviareu la cua de les taquilles. No us salvareu de l'espera per entrar a l'interior o la llarguíssima per pujar a la teulada (la pujada a peu és molt assumible, no cal que invertiu en l'ascensor si no teniu algun impediment físic). L'entrada combinada per a la catedral i la teulada inclou també la visita a les restes arqueològiques de les basíliques construides des d'època romana al solar, que és també molt interessant.

Un cop acabada la visita al Duomo, val la pena acostar-se a la galleria Victorio Emmanuelle II, on sota cobert s'hi amaguen les firmes de moda més cares (tot i que comprar a qualsevol barri de Milà roba és caríssim). Imprescindible buscar el mosaic del toro i fer-hi tres voltes amb el peu sobre els seus testicles per tenir bona sort. Un cop a l'altre extrem, us podeu acostar a veure la façana de la famosa l'Scala.

Després de dinar, vam acostar-nos a Ca' Granda, l'antic hospital de la ciutat i ara seu universitària. És un disseny del renaixentista ll Filarete dins del projecte de ciutat ideal Sforzinda. La visita és gratuïta i la visió dels seus claustres us asseguro que fa valdre la pena allunyar-se del circuit turístic.

Tornant a les masses de turistes, però, vam enfilar cap al castell Sforzesco, on, a banda de passejar pels seus patis, es poden visitar també diversos museus. Nosaltres tan sols ens vam acostar a veure la Pietà Rondanini de Michelangelo, que és una de les obres mestres que s'amaguen a Milà.

La jornada va acabar amb un sopar ben especial, al restaurant Contraste, un dels més populars i novedosos de la ciutat. Tot i que se surt del preu habitual (sense arribar, però, a l'extrem dels estrelles Michelin), és una experiència molt interessant si us agrada la cuina moderna.

• Dia 3: Dissabte. Montenapoleone, Sant'Ambrogio i Pinacoteca di Brera

Si divendres ja plovia, dissabte encara el temps va ser més inclement, amb pluja més forta i vent. Tot i això, estàvem decidits a seguir amb el plànning. Primera parada, un tomb pel barri de Montenapoleone, on es concentren en un quadrat les botigues més cares de la ciutat. Tot seguit, metro fins a Sant'Ambrogio, una basílica d'estil romànic preciosa. Tal i com passava el dia anterior a Ca'Granda, la visita a la basílica és gratuïta i tan sols cal evitar entrar-hi quan hi ha misses o alguna altra celebració religiosa.


Després de dinar al barri de Brera (ple de botigues de disseny de preus també altíssims) vam refugiar-nos de la pluja a la Pinacoteca di Brera. A Milà hi ha dues grans pinacoteques, aquesta (famosa per obres com la Mort de Crist de Mantegna) i l'Ambrosiana, que hauré de veure en una segona visita. Brera val molt la pena no sols per la quantitat d'obres interessants de pintura italiana que hi tenen (s'hi concentren moltes pintures que Napoleó va prendre d'altres ciutats italianes i dipositar a Milà), sinó també per un concepte de museu molt modern i interssant. Podreu veure fins i tot els magatzems i el taller de restauració.

Amb això i un gelato per Brera (el sol s'havia decidit a sortir mentre estàvem dins de la pinacoteca) va culminar la nostra visita a Milà. Aquella nit, molt cansats, vam sopar al barri de l'hotel i al matí següent, com que el nostre avió sortia a la una del migdia, tot just vam tenir temps de deixar l'hotel i dirigir-nos cap a Malpensa de nou en tren. Ens queden pendent coses, sobretot conèixer la zona dels llacs propers a Milà, on ni el temps disponible ni la pluja ens va permetre plantejar-nos una incursió. Un altre cop serà.

Favorits del mes d'agost

Després d'aquest parèntesi no anunciat d'estiu, reprenc l'activitat amb una fórmula que he vist a d'altres blogs i que trobo interessant per donar cabuda a d'altres temes que no són tan presents habitualment en aquest espai però que també formen part de la meva vida, malgrat que em faci mandra dedicar-li un post sencer. Es tracta d'un repàs als Favorits de cada mes, en què pretenc donar algunes pinzellades a coses que m'han agradat de les darreres setmanes. L'objectiu és fer-ho a finals de cada mes, però permeteu-me ser tan flexible que el post pugui aparèixer fins el dia 10 del mes següent (o, en aquest cas, l'11). I, evidentment, tots els productes o han estat regals d'amics o familiars o han estat pagats per mi, i no tinc cap contacte amb les marques que menciono.

I sense més, comencem amb els favorits del mes d'agost:

• Un objecte: la meva nova tassa Keep Cup, edició Mr Wonderful. Un autoregal d'aniversari. Fa temps tenia una tassa termo i va desaparèixer, segurament perquè me la devia deixar a l'antiga redacció on treballava. Aquesta, però, m'agrada molt més: manté molt millor la temperatura, és més lleugera, la goma del voltant és ideal per no cremar-se i, a més, m'encanta el disseny i els colors. I amb aquest missatge, qui es pot resistir? 

• Un accessori: els collarets de KISS Knowledge Is So Sexy (Dawanda). Darrerament tinc debilitat pels collarets, i estic una mica farta d'acabar lluint els mateixos que tothom porta de marques com H(and)M o similars. Així que regirant per Dawanda, que és una pàgina de venda de diferents artesans a l'estil Etsy, vaig topar-me amb les joies d'aquesta noia austríaca, sota la marca KISS Knowledge Is So Sexy. Em va costar decidir-me, però em vaig decantar pel mapa de Londres i per un tros de la partitura de Hey Jude, dels Beatles. A bon preu i enviament força ràpid.

• Una peça de roba: les bambes Skechers On the Go. Fa molt de temps vaig comprar-me unes bambes Skechers que encara aguanten impolutes, com si el pas del temps no els afectés, i que són imprescindibles a tots els meus viatges per comoditat i per impermeabilitat. Enguany tenia ganes d'unes bambes noves, i vaig trobar una nova edició de la marca, On the Go, que es caracteritzen per ser extraordinàriament còmodes i molt i molt lleugeres. Ideals per viatjar. Una de les claus que el viatge d'aquest estiu, a Bèlgica, hagi estat tan còmode per a mi han estat elles, companyes inseparables!

• Un artista: Jan Van Eyck. Des que viatgem amb la petita allò de preparar els viatges al mil·límetre s'ha acabat, i en el cas d'aquest estiu, que hem visitat Bèlgica, reconec que hi he anat una mica a cegues, ja que vaig treballar fins pràcticament dos dies abans de marxar i a un ritme força frenètic. Per això, cada nit quan revisava una mica per sobre el que volíem fer el dia següent, m'anava sorprenent amb els noms dels artistes que m'hi trobaria sense ni esperar-ho: Rubens a la Catedral d'Ambers, però sobretot Jan Van Eyck, al museu Groeningen de Bruges, i a la catedral de Gant. La visita al retaule del Xai Místic,  a aquesta darrera església, és un dels moments que més he disfrutat de la visió d'un quadre cara a cara. Podem dir que he tornat hipnotitzada pel color i detallisme de Van Eyck.

Van Eyck a Gant

Un cap de setmana a París

Amb la quantitat de temes que se m'han quedat al tinter per explicar en aquest blog, m'han quedat un parell de viatges fets aquest estiu pendents de comentar per aquí. I tot i que ja faci gairebé dos mesos (¡!) de l'experiència, no vull saltar-me el pas de deixar-ne constància escrita, en part també per jo poder recordar-los en condicions d'aquí uns anys.

Els nostres caps de setmana a París sembla que comencen a ser ja una tradició, i és que la capital francesa sigui probablement el lloc on hem anat més vegades. Aquest era el segon cop que repetíem amb la mateixa excusa: anar al concert de Depeche Mode a l'Stade de France de Saint-Denis, i aprofitar la resta del cap de setmana per fer una mica de turista i fer algunes compres per la ciutat.

Com que de nou vam optar per allotjar-nos al barri de Saint-Denis (en aquest cas en un hotel de la cadena B&B, que ens va semblar força correcte, tot i que és una llàstima que a l'esmorzar no tinguin cafè descafeïnat), aquest cop no estava disposada a perdre'm la principal atracció turística del municipi: la catedral de Saint-Denis. Famosa per ser la construcció en què es considera que es va iniciar l'estil gòtic, tot i que les posteriors reformes hagin deixat desdibuixat el projecte inicial.

La catedral, personalment, em va semblar una meravella. És una llàstima que molta gent que va a París no s'hi arribi (hi ha un metro que et deixa a cinc minuts de l'entrada), però és tota una experiència caminar per entre els vitralls de la seva capçalera. Amb l'afegit que els estudiants d'Història de l'Art tenim entrada lliure!

La resta de la nostra primera jornada a París la vam dedicar al Forum des Halles, un lloc on ens agrada força anar de compres ja que hi tenim localitzades un parell de botigues de roba que ens agraden i que no trobem per aquí. I després d'un passeig per la part de fora del palau del Louvre (que també val molt la pena, si ja heu vist la col·lecció de dins), la vora del Sena, un bon croque monsieur i descobrir els parisencs fent el tradicional pic-nic de vi i formatge a les Tulleries, vam tornar a descansar a l'hotel.

El dia següent era el dia del concert, així que per evitar que jo hi arribés massa cansada de caminar molt (tot i que teníem entrada  a les grades, volia estar més o menys desperta), tan sols vam fer mig dia de turista. Vam començar per la catedral de Notredame de París, que jo tenia moltes ganes de tornar a visitar, tot i que ja hi havíem estat en el nostre primer viatge a la ciutat. Com que té l'afegit de ser gratis, doncs no vaig tenir molta oposició, tot i una manifestació de treballadors de la sanitat que ens vam trobar mentre fèiem cua i que van començar a llençar fums de colors al nostre voltant, forçant-nos a més d'un a haver de refugiar-nos en algun altre lloc.  Però, finalment, tot i els incidents, podíem tornar a entrar a Notredame.

Un cop acabada la visita, ens vam dirigir cap a la llibreria Shakespeare & Company, un dels meus racons preferits a París, on ja us vaig explicar que vam comprar un llibre per la peque en camí, però també algunes compres per nosaltres. La veritat és que un s'hi podria passar hores entre els seus passadissos estrets, sinó fos per la quantitat de turistes que de vegades fan l'ambient una mica agobiant (tot i que una excursió al pis de dalt per seure una estona i escoltar música de piano en viu ho pot solucionar tot).

Tot seguit, nova caminadeta fins a l'illa de Saint-Louis, situada darrere de la illa de la Cité, per complir una de les tradicions gastronòmiques preferides a París: un dinar a una de les petites creperies del barri. Bones i barates! I amb això, ja vam enfilar de nou cap al nostre hotel, per passar unes hores de relax abans d'haver de dirigir-nos cap a l'Stade de France.

Tot i que era el primer cop que anava a un concert amb seient a grada, i malgrat que l'experiència no sigui tan divertida com estar a pista, he de dir que ho vam passar molt bé tot i estar en l'extrem més allunyat de l'escenari i estar rodejat d'alguns francesos una mica freds. Un concert de Depeche Mode és sempre un concert de Depeche Mode, i la panxeta de cinc mesos i mig no impedeix gaudir-ne.

(Per cert, per acabar, un chapeau pel civisme dels francesos que em van cedir seients al metro SEMPRE, fins i tot quan el servei estava col·lapsadíssim a la sortida del concert. Cosa que no passa aquí, ni tan sols en les sales d'espera dels ambulatoris...)

Ronda llampec d'exposicions a Madrid

Fa tres setmanes vaig tenir la sort de fer un viatge llàmpec en solitari a Madrid. L'objectiu del desplaçament era passar tot el dissabte amb alguns dels companys amb què comparteixo estudis, nervis i rialles a la facultad d'Història a la UNED, i als quals tan sols coneixia "virtualment". Evidentment, aquest fet va ser un dels moments en majúscules del cap de setmana, però com és un tema que ja hem comentat llargament allà on toca, aquí tan sols apuntaré que va ser genial i que em va fer adonar-me, un cop més, del gran encert que va ser matricular-me, ara fa tres anys, en aquesta universitat a distància.

Com que el meu AVE de tornada diumenge no sortia fins a dos quarts de sis de la tarda, vaig poder tenir tot el diumenge per a mi sola i per aprofitar-lo com millor ho sé fer a la capital: anant d'exposicions. Sé que pot sonar una mica "freak" per algú que no sigui un obsès de l'art com sóc jo, però és que cada cop que he anat a Madrid i no he posat els peus a la col·lecció del Prado, em sento incompleta!

Així que després de llevar-me i fer un bon esmorzar a un Vip's de la Gran Via, vaig agafar la meva maleteta i vaig enfilar cap al Passeig del Prado. La primera parada va ser el Museu Thyssen i l'exposició Chagall. El camino de la poesía que s'hi pot veure fins el 20 de maig.

Com acostuma a passar en moltes de les exposicions que ara es fan a Madrid, per entrar cal tenir una reserva d'hora. En algunes exposicions és imprescindible tenir-la amb força antelació (com veureu a continuació), però en el cas d'aquesta mostra del Thyssen, com que només anant a taquilla tenia descompte d'estudiant, em vaig "arriscar" a comprar l'entrada a darrera hora. I potser perquè ja estaven esgotades, o potser (i molt segurament) com a estratègia de mercat, al museu tan sols venien entrades per a l'exposició amb entrada per una hora més tard, així que finalment vaig comprar l'entrada combinada al museu i em vaig dedicar durant poc menys d'una hora a tombar per la col·lecció del Thyssen, que, tot i que ja la coneixia, sempre és un sacrifici que faig encantada.

I per fi era l'hora d'entrar a l'exposició de Chagall. Tot i les limitacions per hores, les sales de l'exposició (força petita) estaven absolutament repletes de gent, i era molt complicat aturar-se davant de les obres, els textos, etc. Afortunadament, tota la informació estava al programa de mà, i vaig optar per primer fer una passada més o menys ràpida i després anar retrocedint amb més calma davant d'aquelles obres que més m'havien cridat l'atenció. Chagall és un autor de gran lírica, que tot i que a primera vista et sembli impossible entendre el que vol expressar, acabes sentint-te arrossegada sense remei al seu món de caballs somrients i cabres que toquen el violí.

L'exposició no requereix de massa temps per veure-la, afortunadament per a mi, ja que a les 13.15h tenia cita reservadaamb el que ha estat un dels grans esdeveniments de l'any a Madrid: l'exposició El Hermitage en el Prado, que tot just s'acaba demà i que em sembla que ha esgotat les entrades tots i cadascun dels dies que el Museo del Prado ha estat obert. De fet, feia quinze dies que havia reservat la meva entrada, i a la meva hora d'entrada (que és força impopular per la proximitat de l'hora de dinar) tan sols quedava un lloc lliure! Quan vaig arribar al museu, les taquilles ja informaven que no quedava cap entrada per aquell dia a l'exposició.

Com indica el seu nom, la mostra és una col·lecció de 120 obres cedides pel famós museu de Sant Petersburg, a Rússia, i que s'ha organitzat en motiu de l'any cultural dual de Rússia i Espanya, celebrat l'any passat i en què el museu rus va fer una exposició amb obres cedides pel Prado. Per tant, és una exposició que no té una línia argumental pròpia, sinó que simplement és un recorregut per la col·lecció de l'Hermitage, partint de l'espectacular arqueologia i peces d'or de les cultures siberianes, i acabant amb l'avantguarda de Malèvich. Obres de Caravaggio, Tiziano, Rembrandt, Picasso, Bernini, i un llarguíssim etcètera. Pràcticament tots els grans tenien la seva representació a l'exposició, amb moments de gran popularitat com les joies i les peces de vidre, i combinades amb elements decoratius del mateix museu, explicacions sobre la seva història, etc.

L'exposició va ser també la meva oportunitat per accedir per primer cop al Claustro de los Jerónimos, l'edifici que es va afegir al Museo del Prado en la seva darrera ampliació i on es fan aquestes exposicions de grans dimensions (vaig necessitar una hora i mitja ben bona per veure-la sencera). Un cop acabat el recorregut, vaig anar a dinar al restaurant del museu (té uns preus de robatori, però era la única forma de després aprofitar part de la tarda per visitar la col·lecció) i, tot seguit, vaig fer una ruta pels meus "favorits" del museu del Prado. Vaig començar per un dels meus quadres preferits, El Descendiment de Roger van der Weyden, per seguir amb les sales espectaculars de la pintura barroca: Rubens (amb una escapada al segle anterior amb les obres del Greco), Murillo, i, com no, Velázquez. I, evidentment, una salutació ineludible a Goya; tot i que aquest cop no vaig passar a les sales dels cartons per a tapissos (una part estan exposats ara a Barcelona, que és una de les meves exposicions pendents aquests dies), sí que vaig passejar-me amb calma per les sales de les Pintures Negres i la del Dos i el Tres de Mayo, que són dues de les meves obres preferides.

I entre una cosa i l'altra encara vaig tenir temps fins i tot de passar una estona per la botiga del Museu, on no vaig poder evitar endur-me la Guia del Prado (fa dos anys ja vaig marxar amb recança sense ella) i un punt de llibre del Tres de Mayo de Goya.

Un dia completet, però que arribava a la seva fi després de la visita a la botiga. Així que vaig recollir la meva maleta del guardarroba i vaig enfilar passeig del Prado avall fins a l'estació de l'AVE. De tornada a casa.

Miró: l'Escala de l'Evasió (o com hauria de ser una exposició)

L'exposició que es va inaugurar l'any passat a la Tate Modern de Londres i que des del passat octubre es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona és un d'aquells deures pendents que, per un moment, em vaig pensar que no podria complir. Tot i les ganes inmenses que tenia de veure aquesta mostra, semblava que sempre alguna cosa s'interposava en el nostre camí. Però afortunadament fa unes poques setmanes vaig tenir la gran sort d'organitzar amb èxit una excursió d'un dia a Barcelona i, per fi, poder veure aquesta ansiada exposició.

La mostra no deixa de ser més que una antològica sobre l'obra de Joan Miró, prenent com a fil conductor la figura de l'escala que apareix en repetides ocasions als seus quadres, i que per al pintor simbolitzava una via d'escapada cap a la poètica. Amb aquest eix, anem recorrent la vida artística de l'artista des dels seus inicis més figuratius (representats especialment per la seva representació de la masia de Mont-roig del Camp, on ja es troba el germen de molts dels elements que marcaran el seu peculiar estil) i fins a les seves propostes finals, posant l'accent de forma força marcada (tot i que no hegemònica) en el compromís polític de Miró.

Sincerament, crec que poques vegades en la vida he disfrutat tant d'una exposició. És cert que m'agrada molt l'art del segle XX, però, la veritat, no era una gran coneixedora de Miró. Tot i que potser la Fundació Miró sigui un dels museus on més cops he anat, ho he fet sempre atreta per les seves exposicions temporals, però mai no m'he quedat a veure la col·lecció permanent. Mentre duri l'exposició (que es retira el proper diumenge, per cert), aquesta col·lecció ja no es pot visitar (a excepció d'un parell de galeries fetes a partir de col·leccions privades cedides), ja que l'exposició ocupa gairebé tot l'espai de la Fundació Miró.

El millor de l'Escala de l'Evasió, a banda de la quantitat i varietat d'obres de Miró que s'hi poden veure i que us deixaran sense respiració, és com de bé s'han plantejat tots els serveis paral·lels. El tríptic amb informació de l'exposició no és simplement un text introductori: hi trobareu comentats diversos dels quadres de l'exposició, senyalitzats amb números durant l'exposició perquè no us en perdeu detall. Però el que és veritablement impressionant és gastar-se uns cinc euros més i agafar l'extraordinaria audioguia de l'exposició. Bé, potser ja ni li hauríem de dir audioguia, sinó guia multimèdia o similar. Instal·lada en un ipod, l'audioguia no sols ofereix uns comentaris gravats realment didàctics i interessants (he fet servir moltes audioguies que són més aviat soporíferes), sinó també dibuixos, gràfics perquè entenguis els símbols de Miró, vídeos, fotografies complementàries, animacions, músiques que van inspirar l'autor i que han d'acompanyar la teva visó dels quadres...

I encara n'hi ha més: molts dels quadres exposats tenen un codi QR perquè, amb el vostre telèfon mòbil, accediu a més informació on-line. La veritat, tenia tantes possibilitats de descobrir coses en aquesta exposició que vaig disfrutar com una nena petita a qui li han donat una bossa de caramels i no fa més que regirar-la i pensar amb quin començarà.

A banda d'aprendre a entendre i admirar l'obra de Miró, aquesta mostra m'ha servit per descobrir una vocació (una més) de futur: vull ser la persona que faci aquestes meravelloses audioguies d'exposicions. Aquesta sí que ha de ser una feina satisfactòria.

L'aventura del Romànic

No deixa de ser irònic que, per una vegada que TV3 fa un documental en prime-time dedicat a l'art, jo hagi de renunciar a veure'l perquè precisament estic preparant-me per un examen d'història de l'art. Afortunadament, aquest gran invent de la televisió a la carta per internet em va permetre ahir posar-me al dia i veure per fi el reportatge L'aventura del romànic.

Reconec que una de les coses que em feien tirar enrere a l'hora de veure el documental era que el seu director i presentar és en Josep Cuní, un periodista que, com a mitja Catalunya, a mi em comença a saturar força ja. Tot i això, l'interès pel tema que tractava va poder amb les meves resistències, i me n'alegro, ja que he de reconèixer que Cuní està molt mesurat i que fa de fil conductor sense massa dosis d'exhibicionisme. Només les justes per satisfer els seus fans, suposo.

El documental tracta la història del romànic català, especialment de les pintures murals que s'han conservat a l'interior de moltes de les petites esglésies del Pirineu, des del seu "redescobriment" a principis del segle XX. I és que encara que avui ens sembli impossible, els humans ens vam oblidar de l'art medieval durant segles, considerant-lo una etapa fosca i que volíem oblidar (per si no ho sabeu, el meravellós art gòtic de Notre-Dame de París o de la Sainte Chapelle es diu així perquè durant el Renaixement es considerava l'art bàrbar dels gots, sense cap tipus d'interès artístic per a ells). El redescobriment d'aquesta etapa de l'art a Catalunya es va fer en plena Renaixença, quan alguns intel·lectuals troben que darrere dels retaules que durant el gòtic i el barroc es va instal·lar dins de les esglésies, simplement perquè aquella era la moda, s'amagaven espectaculars pintures romàniques.

És llavors quan va començar una mena de cursa: la dels col·leccionistes de tot el món per aconseguir aquestes pintures,i la de l'Institut d'Estudis Catalans per evitar que marxessin a l'estranger. És per aquest motiu que avui podem veure pintures romàniques del Pirineu a Boston o Nova York, però, sobretot, perquè quan visitem l'encantador conjunt de la Vall de Boí (un viatge d'un cap de setmana imprescindible, si no l'heu fet mai), totes les pintures que hi trobem són reproduccions. Si volem veure les originals, caldrà anar fins al MNAC de Barcelona, on es van dipositar per protegir-les de col·leccionistes estrangers.

A banda d'aquesta curiosa història, que hi ha força gent que desconeix, del documental em va agradar especialment com tractava la reflexió sobre la legitimitat dels museus per continuar exhibint peces artístiques com pintures murals o escultura arquitectònica (com són els marbres del Partenó) fora de l'ambient i la societat per a les quals van ser creades. Em va agradar que no oferia una única versió, sinó que totes les opinions recopilades obrien el camí cap a la reflexió. I com la por a perdre un patrimoni que es considera propi per la possibilitat que se'n vagi a un museu a unes desenes de quilòmetres provoca escenes com les que es recullen a poblets del Pirineu, on els veïns es passen talles romàniques de casa en casa per evitar que se les emportin, però, també, que ningú més les vegi o estudïi.

En el mateix sentit, el documental també tracta el paper dels col·leccionistes i la seva actitud sovint obsessiva, o la debilitat dels governs sovint per poder defensar el que és seu o de la pròpia societat per adonar-se del valor d'algunes peces artístiques. Però, sobretot, vaig aplaudir que un reportatge produït a TV3 tingui la valentia, ni que sigui molt per damunt i cap al final, de plantejar que, de fet, el romànic català no existeix com a tal i que, potser, no és més que una construcció romàntica i nacionalista feta durant la Renaixença. Amb unes peces de gran valor artístic, això sí.

Així que, per molt que l'aparició de Josep Cuní  us provoqui urticaria de bon matí, us recomano moltíssim fer l'esforç i apropar-vos al seu enllaç al 3alacarta per descobrir aquest documental. Us sorprendrà tot el que pot envoltar unes pintures que, durant segles, es van considerar poc més que uns molestos grafits.

Menjar amb la vista

És curiós que a Tarragona sempre ens estem queixant que no hi ha activitat cultural interessant fora de les dues exposicions de torn de les caixes d'estalvis, però després, quan hi ha realment una iniciativa especial, els locals acostumem a no fer-ne ni cas. Ho dic perquè això és el que està passant amb el Food Photo Festival, un festival cultural dedicat a la fotografia gastronòmica que estarà en marxa a la ciutat fins el 17 d'octubre i que, curiosament, sembla que ha atret més estrangers que no pas tarragonins. Tarragonins que després ramblejaran avorrits perquè no troben res interessant a l'agenda...
Jo, malgrat el poc (inexistent) boca-orella sobre el Food Photo Festival, em vaig aventurar el passat dissabte a descobrir-lo per mi mateixa. El festival inclou tres tipus d'activitats: la part professional per a fotògrafs especialitzats en temes gastronòmics (ja sigui reportatges de restaurants, de producció d'aliments, de menjars en si o de publicitat alimentària), els tallers i, finalment, i la que m'interessava a mi, les exposicions. Tot i que s'ha esquitxat tota la ciutat de propostes (incloent projeccions de vídeo) hi ha dos centres neuràlgics: el Mercat Central (ara tancat per unes teòriques obres i reconvertit mentrestant en mega-sala d'exposicions) i el Refugi 1 del Port.
He de dir que en principi em vaig apropar a les exposicions amb ànims de passar l'estona i fer alguna cosa diferent, però  la proposta em va captivar. I és que molt sovint mirem la fotografia gastronòmica com una fotografia que val menys que qualsevol altre i, de fet, és una de les que més juga amb els sentits. Una bona fotografia de menjar et permet gairebé olorar, tocar i tastar el plat. I a les exposicions que es poden veure aquests dies a Tarragona es pot descobrir molt del que es pot fer només amb una càmera i aliments. Com, per exemple, gairebé omplir-se l'estómac només amb la mirada.
Tant al Mercat Central com al Refugi 1 del Port hi ha juntes mostres de diversos fotògrafs. La del Mercat Central és la més àmplia, i cobreix pràcticament tots els camps en què es pot manifestar aquesta especialitat. És molt difícil limitar-me a mencionar només algunes favorites, perquè cada nom de fotògraf que veia, era un nom que apuntava a la llibreta com  a favorit. Però forçada a resumir per no avorrir-vos, em va encantar la proposta d'Amélie Lombard, anomenada Vinaigrettes Abstraites. Aquesta fotògrafa fa una sèrie d'homenatges a pintors reproduint les seves obres amb, com diu el títol, vinagretes. Tot productes comestibles, però disposats i fotografiats com si fossin pigments de les pintures. Aquí us he penjat un dels exemples, dedicat a Jackson Pollock. Molt xulo.

Interessant, tot i que des d'una perspectiva diferent, és la mostra de Jan-Peter Westermann, que s'endinsa en la cuina dels monestirs budistes a la Xina. I totalment deliciosa la de Frank Croes, dedicada íntegrament a la fotografia de xocolata. Se'm feia la boca aigua mentre la mirava...
Al Refugi 1 del Port també vaig trobar propostes que em van fer gràcia, com una mostra sobre la Oktoberfest de Munich (amb una mirada també a la seva part "fosca") i una altra amb les maquetes de menjar dels restaurants del Japó (una prèvia del que em trobaré aquest novembre en la meva aventura per terres nipones). Però de la col·lecció que hi ha en aquest local em va agradar especialment el vídeo (o, millor dit, fotofilm) de Robin Willis: Walter ate a peanut. Em va encantar, tot i que és una llàstima que l'àudio sigui només en anglès sense subtítols. Però com en la meva visita només vaig trobar gent de fora del país, suposo que tampoc s'hi han preocupat gaire.
Així que si passeu per Tarragona i us agrada la fotografia, no us perdeu la vostra dosi de Food Photo Festival. No us decebrà.

27 anys (de Barceló i d'altres)

Aquest cap de setmana tocava, com és costum cada any, celebrar el meu aniversari amb la família a l’entorn de la capital, així que vaig aprofitar l’ocasió per autoregalar-me un matí d’exposicions en solitari. Bé, de regal n’hi va haver més ben poc, ja que vaig anar al Caixafòrum de Barcelona, un lloc que mai em cansaré d’agrair que mai s’arribés a obrir. I és que per molt que hagi tallat els meus llaços bancaris amb la Caixa, s’ha de reconèixer que aquest edifici és un dels racons més macos de Barcelona i hi fan moltes de les exposicions més llamineres, i sense haver de pagar.
El meu esquer per apropar-me era l’exposició sobre Barceló que van obrir-hi fa poc. És una de les dues que actualment es poden veure a Barcelona: al Centre d’Arts Santa Mònica en teniu una altra sobre els seus primers anys (que encara tinc pendent de visitar) i al Caixafòrum podeu repassar la seva trajectòria des de l’any 1983 fins a l’actualitat. He de dir que em va fer força gràcia el detall de la data, que coincideix amb el meu any de naixement, cosa per la qual era encara més divertit fer coincidir la visita amb el meu aniversari.
De la visita, a banda que em va encantar i la recomana a tothom (us agradi o no Barceló, segur que us hi reconcilieu quan veieu els seus diaris d’aquareles), he de dir que estava repleta de gent! Potser perquè era diumenge, i les temperatures (tot i que càlides) no conviden tant a fer un peregrinatge a la platja, però em va impressionar que un artista que ha estat tan popularment criticat amb obres com el sostre de la sala que va inaugurar fa poc a la ONU de Ginebra, atregui a tanta gent. I tothom tenia una cara d’estar encantadíssims amb les seves obres, i fins i tot hi havia cues per veure el vídeo de la seva performance Pasodoble. O  l’art contemporani té més fans dels que em pensava, o és que quan és gratis, la gent hi va sigui el que sigui.
Com que anar al Caixafòrum i veure una única exposició és molt complicat, vaig aprofitar per colar-me en altres dues sales. La primera, una exposició sorprenent sobre el fotògraf J.H. Lartigue. Aquest artista francès, dedicat a la fotografia des de ben menut, es dedicava a captar amb la seva càmera allò que la seva memòria no era capaç de retenir, els moments de felicitat, les mirades, la velocitat i els salts en suspens. Us asseguro que és impossible passejar entre les seves imatges sense un somriure perenne als ulls.

Per acabar el recorregut, i aprofitant que l’Avinguda Maria Cristina tenia ja ahir al matí  ambient de Campionat d’Europa d’Atletisme, em vaig passar per la petita mostra dedicada al món de l’atletisme en motiu, precisament, de la cita que comença avui. En una petita sala, amb una pista d’atletisme reproduïda al terra  i uns panells sobre els valors de l’atletisme, es pot veure un audiovisual força interessant sobre aquest esport. La veritat, si posessin a la sortida algú venent entrades pels Campionats, segurament omplirien cada dia, ja que fan venir unes ganes terribles d’anar-hi... Com a mínim, a mi em servirà de consol després que s’hagi vist frustrat el meu intent d’anar-hi ni que fos una tarda.

Un dia per Barcelona

De tant en tant, m’agrada baixar jo sola tot un dia a Barcelona i camuflar-me com a turista dins de la ciutat. Ahir va ser una d’aquestes ocasions, en part perquè tenia diverses exposicions amb força ganes de veure, i en segona part perquè també em venia de gust treure el nas per la Fira del Llibre Antic i Modern d’Ocasió, que es fa cada tardor al tram baix de passeig de Gràcia.
La primera sensació en baixar del regional i agafar el metro cap a plaça Espanya és quant de temps feia que no anava sola per la ciutat. I en sortir i començar a enfilar cap a Montjuïc, en quant havia trobat a faltar passejar per la ciutat i quin dia més esplèndid que m’havien regalat per aquest dissabte (divendres aquí a Tarragona va caure un diluvi universal que fins i tot em va tenir cinc minuts tancada al cotxe aparcat enmig de cascades urbanes d’Altafulla).
La primera parada va ser el Caixafòrum. Sempre que vull anar a Barcelona a veure exposicions acostumo a acabar en aquest preciós edifici, i és que té la doble virtut d’organtizar excel·lents mostres i, a més, ser gratuïtes. En aquest cas, volia veure l’exposició sobre Alphonse Mucha, precursor de l’Art Nouveau, i de retruc vaig poder visitar també la dedicada al Renaixement a Prato. Totes dues em van agradar força, especialment la de Mucha, que, a més de tenir unes imatges precioses, està molt ben estructurada i et dóna tocs de cadascuna de les seves facetes com artista.

Després, ja passat el migdia, vaig continuar l’escalada de la muntanya de Montjuïc fins a la Fundació Joan Miró. Allà era el penúltim dia per veure l’exposició d’Olafur Eliasson sobre "la naturalesa de les coses". Hi vaig anar perquè al MOMA de Nova York havíem pogut veure al juny una de les seves instal·lacions (una llum ataronjada que omplia tota una estança i que convidava a quedar-s’hi descansant) i tenia curiositat de veure més coses d’ell. La proposta no em va desagradar gens. Hi havia una vintena d’instal·lacions d’il·lusions òptiques, jocs de llums i colors, miralls que representen el sol, i el més curiós de tot: tota una taula plena de peces de Lego perquè els visitants hi facin la seva ciutat. I pensar que el guàrdia de seguretat va tenir el morro de tirar a terra tota una torre davant meu! A la foto, a la part de baix, podeu veure els cutres trampolins-xemeneies que vaig fer sobre una caseta ja existent. Tot el que hi veieu a banda ja m’ho vaig trobar fet, evidentment...

La sortida de la Fundació Joan Miró la vaig fer, com sempre, baixant per la Font del Gat. Cada cop m’agrada més aquest parc: no sé si perquè ara l’han arreglat o perquè li he agafat carinyo. I per fi vaig poder veure la cascada en ple funcionament...

Després d’un dinar ràpid, vaig anar cap a la Ciutadella, al museu de Ciències Naturals. Bé, quan jo era petita això era el Museu de Zoologia, i me’n recordo que mons pares m’hi van dur després de molts diumenges reclamant fer-hi una visita (no recordo més que animals dissecats, i els ossos d’aquella balena que es va morir a la platja del Prat). Ara, amb el nom canviat, acull una exposició d’allò més divertida: Assassinat al Museu. Resulta que el director del museu ha estat assassinat i tu has d’anar recollint pistes, com a bon detectiu, i decidir qui és el culpable d’entre sis sospitosos. Al mateix temps, i mentre vas d’escenari del crim a laboratoris o sala d’interrogatoris, vas aprenent com treballa la ciència a l’hora de contribuir a esclarir un crim. Molt curiós, per exemple, com es fan servir les larves per tal de determinar el moment de la mort (llàstima que les meves mates m’obliguessin a desquadrar els meus càlculs...). Al final vaig quedar amb dos sospitosos principals, i a l’hora de triar el meu acusat, doncs resulta que em vaig equivocar. Tot i que no estic gaire d’acord amb els arguments que va donar l’investigador en cap, la veritat...
Després de mirar els escenaris i stands encara buits de les Nits del Ramadà (només vaig poder sentir algun assaig sota l’Arc de Triomf) vaig enfilar de nou cap al metro i cap al passeig de Gràcia. Allà vaig recuperar forces a l’Starbucks (us podeu creure que és el primer cop que entro a un Starbucks a Espanya?!), on em vaig menjar un muffin de xocolata blanca i maduixa i un caffè latte de vainilla (visquen els xarops de l’Starbucks!). I després d’una mitja horeta llegint Dracula en un d’aquests sofàs tan meravellosos de la cafeteria, vaig baixar de nou pel passeig per veure els estands de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió.

La meva intenció era trobar alguna edició antiga, maca i barata d’algun llibre de Jane Austen. Però mala sort: a tot arreu on hi havien llibres antics eren sempre els mateixos (!!) i, si no, venien llibres nous a preus rebaixats, però per aquests ja vaig a la biblioteca, la veritat... Això sí, m’encanta passar hores regirant llibres, tocant els lloms com si fossin màgics, i respirar aquesta oloreta tan bona de paper imprès...
Quan vaig acabar amb totes les paradetes, i com que encara em quedava mitja horeta per agafar el tren, vaig anar cap a la Casa del Llibre a xafardejar i veure si trobava alguna ganga. Hi havia tanta gent que vaig acabar fugint i agafant el tren d’abans. Es veu que ja no estic feta per les grans ciutats!

Sota la bomba

L'altre dia em vaig deixar de comentar una altra de les exposicions que vaig anar a veure la setmana passada en la meva escapada a Barcelona. Es tracta d'una mostra que tenia veritablement moltes ganes de veure des que vaig llegir l'avanç de les exposicions que es farien a Barcelona aquesta temporada. Es tracta de Sota la Bomba, que es pot visitar al Macba.
Primer de tot, poder posar els peus al Macba ja és tot un luxe: m'encanta aquest museu, el seu color blanc, les seves rampes de pujada... És un lloc molt acollidor per mi. Segon, les exposicions a aquest museu sempre es mimen molt. Com que la col·lecció permanent és bastant minsa i poc atractiva a ulls dels espectadors, donen moltíssim espais a les mostres principals i les cuiden molt.
La mostra en qüestió tractava sobre els camins de l'art després de la irrupció de l'era nuclear. Per fer-ho, centra el seu anàlisi a França i Estats Units al període comprès entre 1945 i 1956. En aquesta època es produeix un canvi definitiu al món artístic: la capital mundial de l'art deixa d'estar a França i es desplaça a Nova York. És el moment del naixement de l'expressionisme abstracte, mentre que a França busquen una personalitat pròpia i una forma de resurgir dels horrors de la guerra en territori propi amb un moviment tan divers, brut i intimista com l'informalisme o art autre.
L'exposició té dos elements que la fan especialment atraient. Primer, que el seu anàlisi el fa no només basant-se en pintura i escultura (tot i que és la majoritària) sinó que també trobem cinema, moda, fotografia, periodisme, la música (el jazz transatlàntic de postguerra, que diu el subtítol de la mostra) i, sobretot, l'oportunitat de veure les principals revistes artístiques i el món dels crítics. Segon, que recull un gran nombre d'obres d'artistes claus de l'època, i es fa especialment difícil trobar a faltar algú. A les sales del Macba es pot veure el diàleg entre Amèrica i França i entendre les noves avantguardes (molt més difícils de digerir pel gran públic que les prèvies a la Segona Guerra Mundial) des d'una perspectiva social.
En un món nou, on totes les tècniques i teories de la societat anterior han quedat derrotades i han dut al gran desastre de la guerra, els artistes lluiten per trobar un nou llenguatge revolucionari amb què reconstruir. A Amèrica, ho fan amb optimisme, però sota l'ombra de les proves atòmiques a Bikini. A França, ho intenten mentre els propis artistes van llepant-se les ferides del passat recent.

El cos al segle XX

Portava molts dies sense actualitzar el blog, ja que l'última setmana de vacances he estat distreta. Deixant de banda les aventures parisenques, tot i les dificultats posades per Renfe vaig poder anar a veure una de les exposicions que tenia moltes ganes de visitar a Barcelona. Es tracta de Un Cos Sense Límits, que es pot veure a la Fundació Joan Miró.
A aquesta mostra, es repassa la representació del cos humà a l'art del segle XX gràcies a la llibertat del creador que es reivindica a partir de la Olympia de Manet. A partir d'aquí, l'exposició va passejant per alguns dels grans autors de les avantguardes del segle passat: Giacometti, Chagall, Tàpies, Miró (és clar), Klein, Matisse, Picasso, Moore.. i molts més. Crec que la qualitat de la selecció que es pot veure al museu de Montjuïc és força bona (llàstima que no hi hagi el veritable punt de partida de Manet, tot i que sí que vaig tenir la  sort de veure-la al Museu d'Orsay de París pocs dies abans) i que el conjunt permet obrir la ment cap a d'altres formes de veure el cos representat. És per això que m'encanten les avantguardes: perquè de veritat s'arrisquen per tal de transmetre, comunicar, impactar l'espectador. Per això cal respirar a fons i obrir les portes de la ment per tal que l'obra es comuniqui amb tu directament.
L'exposició de la Fundació Joan Miró té, però, dos inconvenients: el primer, és massa breu i precipitada. Segon, i més important, no hi ha cap tipus de textos de reflexió sobre les obres i la línia interpretativa de la mostra. Llàstima que l'única forma d'aconseguir-ho sigui a través de les audioguies que són de pagament (abans eren gratuïtes amb l'entrada a  una exposició).  En aquest cas, mostres a llocs com el Macba o el CCCB continuen sent molt més completes.