One day to go!

L'Alfabet

Ja porto tres classes d'àrab, i crec que ja és moment de dedicar-li ni que siguin uns minuts. Ahir a la tarda per fi vam acabar l'alfabet. El que significa que ara ja podrem començar a fer escriptura de veritat, i, sobretot llegir. I, per tant, acabar d'aprendre frases d'oïda i començar a escriure-les, que ja en tenim ganes... més quan la nostra professora ens té prohibit transcriure tot el que aprenem.
El primer dia de classe reconec que tot plegat em va atabalar una mica. És clar que penses que és un alfabet diferent i que has d'escriure de dreta a esquerra... I la veritat, tot i que tothom em pregunta sobre si és complicat escriure del revés, la veritat és que per mi és la part més fàcil. Un cop canvies el xip i aprens a fer les lletres correctament, no hi ha forma que se t'acudeixi fer-ho al revés. El mateix a l'hora de llegir, clar.
No, el que de veritat em va atabalar va ser descobrir que cada lletra té 4 formes! Que les vocals no s'escriuen i, per tant, te les has d'imaginar! I ara, descobrir un munt de sons que el meu sistema fònic és incapaç de fer...
Superada la paràlisi inicial, però, i posant-hi una miqueta d'esforç a l'hora de repassar, tot es comença a veure amb uns altres ulls. És una llengua interessant, maca, i t'obre les portes a una cultura que sempre m'ha fascinat. Suposo que aquesta setmana m'arribarà el llibre de text des d'Andalusia, així que no puc esperar el moment de ser capaç de començar a llegir....

Practicant cal·ligrafia

Aquest és el cel que es veu aquesta tarda des de la meva habitació. Maco, veritat? Avui ha estat un altre dels diumenges de dormir fins a tard, avançar feina domèstica, menjar amb tranquil·litat i, després, deixar que la tarda es vagi escapant segon a segon, assaborint-los lentament... Aquesta setmana he anat força atabalada entre feina i altres dedicacions, i no hi ha hagut ni un segon per actualitzar el blog. Ja he començat les classes d'àrab; de fet, porto ja dos lliçons i tot el que he après es resumeix en 14 lletres... És una mica desesperant no poder aprendre com feies amb el suec, ja que ets incapaç de llegir i escriure. Em sento de nou com una nena petita. Aquesta tarda l'he dedicat una estona a repassar cal·ligrafia i a practicar, perquè si no sé que aquest idioma serà una barrera més difícil de superar del que m'imagino...
Ahir a la nit vam tenir festa amb els Xiquets. Vaig passar mitja revetlla venent tiquets de la barra de bar (cansat, però m'ho vaig passar be... ja ni recordava què era fer de dependenta) i l'altra meitat ballant. Vaig anar a dormir tard, però tot i això encara vaig tenir uns minuts pel meu llibre. En el meu repàs a la sèrie Harry Potter ja he arribat a un dels meus preferits: The Half-Blood Prince. Llàstima que jo tingui la versió en català i de moment no em valgui la pena, econòmicament, comprar l'anglesa. És penós la d'errors que hi trobes. Tot i això, estic tornant a disfrutar de la història. Les primeres 200 pàgines són potser de les més fluixes de la sèrie (excepte el capítol de Spinner's End), però ara, que ja sóc a la 400 i escaig, em sembla un dels llibres que més flueix dels set... A excepció potser de l'últim.
Segurament dedicaré la resta de la tarda a continuar llegint. Dilluns serà un dia dur, però ja només quedaran 4 dies per les tres setmanes de vacances...

And you ain't going nowhere...

Un altre moment musical! La meva escena preferida de Nightmare Before Christmas de Tim Burton. Ja sabeu: 'Cause I'm Mr Oogie Boogie... and you ain't going noooowheeere.

Heroes is Back!

El capítol el vaig veure divendres passat (5 dies després de l'emissió oficial als EUA), però fins ara no havia pogut fer un comentari. En general, em va agradar, i la veritat és que tot val la pena tan sols per l'última escena i aquest Peter Petrelli sense samarreta i cara de por... (ainns, que guapo que és el noi, però que mal actor!).
El millor de tot: que 53 minuts de capítol (crec que el més llarg de la sèrie fins ara) es passen volant.
Altres coses que valen la pena: el sopar de la família Bennet, l'escena de Hiro de "espera, que em poso les ulleres per acabar de creure-m'ho...", el Mohinder confabulat amb Mr. Bennet, Nathan amb remordiments, barba i borratxo; i la misteriosa mort del senyor Nakamura.
El capítol, de fet, no va aportar gaire informació nova, a banda d'aprofondir en els dos nous interrogants: qui és el "malo-malísimo" i què signifiquen aquestes senyals premonitòries de mort en 24 hores... A la primera temporada ja passava, però hi havia l'afegit del misteri, dels personatges descobrint els seus poders i de la necessitat de donar sentit a tot plegat... Ara ens falta això, però estic segura que de mica en mica s'anirà construint una nova intriga que ens enganxarà. Ah, i sobretot quan torni el nostre Sylar...