Un cap de setmana a Venècia (part I)

Tot va començar una tarda de febrer: em van preguntar quin era el següent cap de setmana que treballava, i hores després em suggerien organitzar-me els dies de festa que em toquen a canvi de cada guàrdia de forma que ens poguessim escapar un cap de setmana a Venècia. Qui es podia resistir? Bé, jo mai havia sentit una atracció gaire gran per Venècia, tot i ser una gran enamorada de Roma i del Renaixement de Florència. M’havien dit que Venècia feia pudor, era bruta, i hi havia rates, i l’havia condemnat a ser una enganya-turistes i una atreu-americans, no digna de perdre el meu temps.
Però, afortunadament, les combinacions de vols low-cost per aquell cap de setmana tan sols ens van deixar l’opció del Vèneto, i així vaig tenir l’oportunitat d’empassar-me el meu orgull, els meus perjudicis i caure rendida als peus de Venècia, aquella ciutat decadent i aturada en el temps, que mai voldríem que canviés. Vam arribar un dijous a la nit, just aquella setmana que molta gent recordarà com aquella que Barcelona i Girona es van sumir en el caos per culpa de la neu (per aquí baix ens vam salvar...). Doncs bé, aquellaa borrasca carregada de neu va fer també una bona visita a Venècia el dimecres, i quan vam aterrar a l’aeroport, un bon pam de neu encara s’acumulava per molts racons, afavorida també per la humitat que fa que el fred et cali els ossos més de l’habitual. En el camí cap al vaporetto que ens havia de dur fins al barri de Cannareggio, on havíem reservat l’hotel, ens vam topar amb gruixos i gruixos de neu, i perduts pel barri a la recerca de la porta del nostre hotel vam poder comprovar com la neu que es fonia, encara gèlida, ens anava glaçant els peus.
Per fi vam trobar l’hotel, tan sols per descobrir que els propietaris ens havien deixat una nota a la reixa perquè els truquéssim en arribar. Eren les onze de la nit i tot feia presagiar una llarga i freda nit esperant, però ben aviat ens van venir a rescatar per dur-nos a la calidesa de la nostra habitació. L’hotel, el Ca Riccio, combinava l’antiguitat de l’edifici i alguns mobles amb la modernitat de la data en què s’hi havia fet la darrera reforma, i a banda de l’acollidora que resultava l’habitació, l’abundant esmorzar del dia següent ens va fer adonar que havíem encertat amb l’allotjament.
Tan sols teníem dos dies complets per descobrir Venècia, així que divendres no vam perdre ni un segon per dirigir-nos a peu fins a la Plaça Sant Marco, amb una parada obligada al Pont de Rialto. Amb les botigues encara per obrir, vam descobrir l’encant principal de Venècia, aquell que la converteix en el lloc ideal per evadir-se: els seus carrers estan dissenyats per perdre’s (no és una opció, és una obligació quan t’aventures a caminar per la ciutat), però d’una forma que la desorientació t’embriaga i et fa venir ganes de no trobar mai el teu destí. Però després arribes al magnífic pont de Rialto, i veus per primer cop el Gran Canal, i te n’adones que, de fet, estava força bé haver estat capaç de trobar-lo. Seguint les tradicionals senyals per turistes (amb quatre direccions bàsiques: San Marco, Rialto, Ferrovia i poca cosa més), vam arribar a la plaça San Marco en aquella hora en què encara estava buida. Amb les cadires de les terrasses situades en perfecta quadrícula esperant els turistes que les omplirien després, i amb la neu encara acumulant-se a la part d’ombra de la plaça. Primer ens vam aventurar a la basílica, tota recoberta de mosaics daurats espectaculars, per després fer l’escalada del Campanille, amb les seves vistes espectaculars de la llacuna, de la plaça i de les teulades encara emblanquinades de la ciutat. La següent parada, també sense sortir de la famosa plaça, va ser el Palau Ducal. No sabíem ben bé què ens trobaríem però vam acabar fascinats per aquell magnífic espectacle d’estances, pintures, decoració i també presons que ens va tenir gairebé dues hores hipnotitzats.
I un cop cobertes les visites ineludibles (després hi va haver també passeig en gòndola, pel mòdic preu de 100 euros, però amb la tranquil·litat d’un dia sense presència massiva de turistes), tocava fer el que és obligatori a Venècia: rodar pels carrers, creuant les cantonades deixant-se portar per l’atzar, trobant-se amb canals i canals que semblen tots iguals, amb ponts encantadors, i amb botigues. Botigues plenes de peces de vidre, de bosses de mà precioses, de tot el que pot fer d’una passejada un somni dels addictes a mirar aparadors. I caminant caminant, i amb un capuccino gola avall, intentar refer el camí a Cannareggio, i riure histèricament perquè és impossible orientar-se i fa massa fred per aturar-se a mirar el mapa. I tot els carrers són iguals, igual d’encantadors. I els canals estan nets, i no fan pudor. I si hi havia rates, segur que llavors haguéssim rigut en trobar-nos-les.

300

Els divendres a la nit, que acostumo a estar sola a casa coincidint amb la llarga temporada d’assajos castellers, és el meu moment de cinema i crispetes. L’any passat ja vaig iniciar el cicle amb pel·lícules que jo mateixa seleccionava, i enguany TV3 m’està fent la feina una mica més senzilla. Això, i les meravelles de la TDT (quan tens un receptor decent, és clar), que et permet veure-ho tot en VO (quan a TV3 s’enrecorden d’apretar el botonet per activar els àudios, també) i fins i tot, i si aquell dia s’han enrecordat també de posar-ho en marxa, subtítols en anglès. I, a més, amb sols una o dues pauses publicitàries durant tota la pel·lícula, què més es pot demanar?
Una de les sessions de divendres va estar dedicada a una pel·lícula totalment de crispetes: 300. El film està basat en un còmic de Frank Miller, el mateix que també va fer les històries gràfiques en què es basava Sin City. Per tant, visualment tenen un estil molt similar, extremadament retocat digitalment, per tal de donar aparença de paper a la pantalla. La història es basa en un fet més històric del que un es pugui pensar a primera vista: durant la Segona Guerra Mèdica, en què les ciutats gregues es van enfrontar a l’Imperi Persa de Xerxes, un exèrcit liderat per 300 espartans (i amb el suport de 1000 soldats més d’altres ciutats, que van acabar fugint) van enfrontar-se al multitudinari exèrcit persa en un pas estret dins d’un penya-segat. D’això històricament se’n diu la Batalla de les Termòpiles. De fet, ara que he estat fent una mica de recerca (m’haureu de perdonar, però Història Antiga és una de les assignatures que m’he deixat per altres cursos a la carrera...), he descobert que moltes de les coses que s’expliquen a la pel·lícula també les descriu Herodot als seus llibres d’història: els ambaixadors perses demanant pa i aigua llençats dins d’un pou, la traïció que provoca que els perses trobin el camí per entrar al penya-segat, i fins i tot la xifra dels 300 soldats, que segurament era més llegendària que real ja en temps d’Herodot, però que és un consol saber que no se la va inventar un senyor nord-americà.
A partir d’aquí, com us podeu imaginar, tota la resta és una patada a la coherència històrica. Els personatges parlen d’un país dit "Grècia" a tort i a dret, els perses apareixen amb rinoceronts, gegants, i tots els artilugis inventats que us pugueu imaginar, i el pobre Xerxes és tot un metrosexual precursor de la cultura pírcing. I els espartants, sobre els quals ja pesa la llegenda negra de la seva brutalitat (per dir-ho finament), aquí estan duts a l’extrem, amb el Gerard Butler com a rei Leònides al capdavant. Curiós el tema d’en Butler, per cert, que com a Fantasma de l’Òpera tenia la credibilitat en mínims històrics, i en canvi aquí sembla estar en la seva salsa.
Però, sabeu què?, m’ho vaig passar genial veient aquesta pel·lícula. Perquè sabia al que anava, i perquè m’encanta l’aparença visual dels còmics de Miller duts al cinema. Perquè la història està ben explicada, i no importa si allò s’adiu amb el que diuen els llibres d’història o no. És Hollywood en estat pur, però el Hollywood que no t’avorreix, que està fet amb correcció i que fa que la pel·lícula se’t passi tan ràpid com un sospir. I un divendres a la nit, amb tota la son acumulada que tinc ja sota les parpelles, us asseguro que és tot un mèrit.

Un passeig per la platja

Devia fer anys que no anava a la platja fora d’època estiuenca. I fins i tot quan el termòmetre es dedica a escalar alçades estratosfèriques, no és que sigui una habitual del mar, més que res perquè o bé he de caminar mitja hora fins arribar a una bona platja (la del centre de Tarragona és vàlida per anar a llegir sobre la sorra, però no per banyar-se, no sé si m’explico...) o bé he d’agafar el cotxe, amb la conseqüent batalla per l’aparcament. Doncs bé, aquest matí hem agafat el nostre cotxe (aprofitant que la guerra per aparcar encara no ha començat) i ens hem anat a la platja a passejar, jugar a pales (no les de fer castells de sorra, sinó les de jugar a una cosa similar al tennis) i redescobrir una passió infantil que portava anys adormida: recollir petxines!
I és que just quan m’he cansat d’anar corrent darrere de la pilota i hem començat a passejar (malgrat el vent desagradable i un dia menys càlid de l’esperat), m’he tornat a sentir empesa a anar-me ajupint cada deu passes atreta per una petxina que m’agradava. Aquest cop, m’he limitat a recollir les que tenen un forat, ja que són les que puc reaprofitar per fer collarets, pulseres o fins i tot arracades, si és que algun dia tinc el temps i la traça per posar-m’hi. Al final del passeig he acabat amb un bon botí, em sembla. És curiós, a més, que les petxines d’aquestes terres són diferents a les que habitualment recollia amb els meus pares, uns quants quilòmetres més amunt. Aquí són més fines, de colors lilosos, més brillants i suaus. Serà conseqüència de la contaminació de la química i la nuclear?
Si més no, aquestes horetes sentint el vent i les onades del mar han servit per recarregar-nos les piles per tornar demà a la vida normal i corrent. Després de tenir per primer cop des que treballo quatre dies de festa per la Setmana Santa, una se sent veritablement preparada per tornar a la càrrega. I més amb la il·lusió d’aquest viatge de finals de juny que ja ha començat a prendre forma durant aquests dies de descans.

The Eyre Affair (Jasper Fforde)

Fa uns mesos vaig prendre el costum d’anar afegint a la meva "wishlist" de la imprescindible botiga on-line Bookdepository els llibres que m’anaven semblant interessants per diferents fonts: perquè en llegia una bona crítica en un blog, perquè en veia una recomanació a Página 2, perquè en sentia a parlar vés a saber on... D’aquesta forma, un dia vaig llegir en algun racó d’internet que algú comentava el darrer llibre de Jasper Fforde (Shades of Grey), i a partir d’aquí, vaig començar una cerca que em va dur a descobrir que aquest autor britànic havia escrit tota una saga dedicada a una detectiu de curiós nom (Thursday Next) que viu en un món paral·lel al nostre i que s’encarrega d’investigar crims literaris. El primer llibre de la saga té com a principal argument de contraportada per enganxar el lector el segrest d’un personatge literari, Jane Eyre, i la fórmula em va semblar tan curiosa que el vaig afegir automàticament a la meva llista personal, i al poc temps ja n’estava fent la comanda.
L’exemplar va acabar abandonant el prestatge d’espera en una època en què el llibre que tenia entre mans (The Enchantress of Florence, de Salman Rushdie, encara a mitges), em resultava massa dens per l’època en què em trobava (exàmens!) i, sobretot, massa lent. Per això, quan vaig obrir el llibre i en el primer capítol s’aturava el món, descobries que la Guerra de Crimea continuava després de més de 100 anys i fins i tot t’assabentaves dels diferents graus de policies amb funcions estranyes que treballen a Anglaterra (polícies del temps, polícies literaris, polícies que ni pràcticament ells mateixos saben què fan...), em vaig adonar que allò era el que necessitava per desconnectar.
Però un principi tan intens marca, sens dubte, un llistó que serà molt difícil de mantenir al llarg de tota l’obra. I, de fet, la sensació que m’ha quedat després d’acabar el llibre és que, de fet, no aconsegueix mantenir-lo. En primer lloc, he de dir que tot i el plantejament original de fons, l’estructura del llibre és la d’una novel·la policíaca, i per molt que m’hagi esforçat, aquest no és el meu gènere preferit. En segon lloc, l’humor tan extremadament britànic de l’autor no sempre sintonitzava amb el meu (en això pot influir que només puc llegir de nit, i potser a aquestes hores les glàndules de l’humor no estan per gaires esforços). I, finalment, aquest argument estrella (el segrest de Jane Eyre) s’acaba convertint en una frustració aixafa-guitarres, perquè tot i que te l’anuncien a la contraprotada, no té lloc fins als darrers cinc o sis capítols, i et passes l’estona girant fulls amb una sensació d’anticipació pel que creus que ha de passar ja i no arriba mai. Potser la culpa d’aquest fracàs amb Fforde sigui de la política comercial de les editorials?
Malgrat tot, crec que com a exercici de canvi de gènere i com a entreteniment ha estat bé. Probablement no sortiré a buscar més llibres de la saga ni invertiré gaires euros més en Jasper Fforde, però com a mínim ha estat divertit coneixe’ns i viatjar durant unes hores pel seu món paral·lel on no es coneixen les bananes i hi ha sectes que investiguen els orígens de les obres de Shakespeare.

En Tierra Hostil

Últimament em sembla que tinc una estranya connexió amb l’Acadèmia de Hollywood i, tot i que no vaig tant al cinema com voldria i acostumava a fer abans, en dos anys consecutius la pel·lícula de les nominades que he vist ha estat la que ha guanyat. Està bé que el tema de Slumdog Millionaire era bastant fàcil d’endenvinar, però enguany, quan tothom s’esperava que els bitxos aquests blaus d’Avatar guanyessin (jo m’he negat a veure-la; des que el cine costa 7 euros que s’ha de ser selectiu...), nosaltres vam agafar i ens vam plantar a veure En Tierra Hostil. I tot i que molts no s’ho espeaven, va agafar i va guanyar. I a mi com a mínim em va donar la satisfacció de fastidiar una mica al James Cameron King-of-the-world aquest...
Perquè a veure, la pel·lícula està bé però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Per exemple, em va agradar molt més Up in the Air (que encara tinc pendent de comentar, mare meva...) que no pas aquesta, però també perquè la primera era una pel·lícula d’aquelles agradables de veure. I amb En Tierra Hostil vaig passar-me mitja pel·lícula amagada sota l’abric, i la totalitat de les dues hores que dura amb un nus a l’estómac que no em deixava respirar. Suposo que el fet que el cinema estigués buit també va contribuir a aquesta sensació (hi ha uns cinemes a Vila-seca que, tot i estar a deu minuts en cotxe de Tarragona i Reus, tenen més ben poc èxit de públic. Només cal dir que de dilluns a dijous fan preu "dia de l’espectador").
La pel·lícula explica les peripècies d’un grup de militars nord-americans  a la guerra d’Irak que formen part d’un grup de desactivació d’explosius. La trama comença quan arriba un nou "jefe" del grup, després que l’anterior mori a la primera escena (sincerament, des que diu allò que es menjaria una hamburguesa ja sabíem tots que la palmava al cap de pocs plans). I aquest nou jefe es caracteritza per estar ben boig, i donar unes vacances ben merescudes al robot desactivador d’explosius del grup. Fet que provoca la ira dels seus companys: un jovenet traumatitzat per la guerra i la mort, incapaç gairebé de disparar, i un altre militar que senzillament vol sortir d’allà viu.
Al film se’ns retraten les seves peripècies fins que els arriba el relleu i, per tant, el merescut descans a casa. Amb tot un seguit d’escenes que et dóna poc descans per a la tensió i la por que recorre tota la història (i que de veritat dóna la impressió que la teva sala de cinema també s’ha convertit en un territori hostil), i que més d’una vegada et fa apartar la mirada de la pantalla. Una trama que, per cert, no deixa gaire bé els pobres iraquians, dels quals sembla que la consigna sigui desconfiar-ne... però això és una altra història.
Tot i que el ritme del film funciona força bé, i amb pocs recursos aconsegueix atrapar bé l’espectador, no ens va acabar de convèncer l’epíleg final. El del soldat inadaptat a la vida real, o el del boig que només vol arriscar la seva vida perquè l’adrenalina és l’únic que el manté amb ganes de viure, i no pas els corredors infinits de caixes de cereals... Perquè tot i que es pugui entendre com una forma d’expressar com les ferides de guerra van més enllà de la pell i de l’escenari de la batalla, també crec que acaba amb una conclusió poc "humana" per al personatge.
Tot i això, us la recomano. Com a mínim, els protagonistes tenen color pell i semblen de veritat, no com d’altres...