Un viatge literari

Ja sabeu que és un clàssic les meves disculpes per passar massa temps sense actualitzar, tot i que en aquest darrer cas el fet d’haver empalmat l’època d’exàmens amb les vacances estan darrere del silenci en aquest espai d’internet. Ara que ja he tingut temps definitivament de retrobar-me a casa i amb la feina, tinc per fi un raconet per tornar a donar vida al bloc.
Tot i que els meus viatges en principi (amb un o dos anys d’endarreriment) van apareixent explicats al bloc corresponent (teniu aquí l’enllaç), en aquest cas sí que volia fer-vos una petita prèvia per la dimensió literària de part de la visita, que ha consistit en un tour per Anglaterra i Gal·les. Tot i que em va costar compensar el meu acompanyant amb una visita a l’estadi de futbol d’Anfield a Liverpool, per mi dos dels grans moments del viatge han estat poder visitar la casa on van viure les germanes Brontë a Haworth (a la part oest de Yorkshire, al nord d’Anglaterra) i el centre sobre Jane Austen a Bath (al sud d’Anglaterra).
He de dir que la meva gran il·lusió era poder conèixer Haworth, passejar per aquella casa (on encara conserven l’escriptori d’Emily Brontë tal i com el va deixar, un vestit de Charlotte Brontë i un miler més de coses parafernàlia) i, sobretot, deixar-me portar pel paisatge dels ermassos (allò que en castellà se li diu "páramos") que tant van influir les seves històries, especialment la impressionant Cims Borrascosos. No em va decebre l’experiència, perquè si una cosa vaig descobrir és que la Brontë Society sí que es pren seriosament la qualitat literària de la producció de les tres germanes, i no es deixa portar tant pel dramatisme de la seva vida, que tant li agradava a l’Elizabeth Gaskell. La visita a la casa, on hi ha una petita exposició sobre el paper de les germanes en la història literària anglesa, es pot complementar amb una ruta per l’ermàs de Haworth, que pots fer arribar fins a la granja en què se suposa que Emily Brontë es va inspirar per Cims Borrascosos, o, si com jo, no ets un gran caminant, et pots conformar amb recórrer només vuit quilòmetres (per mi no seria "només", però en fi...) i arribar fins a la catarata Brontë, on se suposa que les germanes anaven a passejar. I dic se suposa perquè ja no m’acaba de quedar clar què s’inventen pels turistes i què és real i comprovat.
Sí que em va sorprendre moltíssim descobrir que Haworth és tot un municipi turístic, molt més que ho poden ser York o Scarborough (on, per cert, vam visitar la tomba d’Anne Brontë enmig d’un temporal de vent impressionant), i amb una abundància especialment sorprenent de turistes japonesos. Després de llegir Jasper Fforde no és que em sorprengués especialment, però tot i així té la seva gràcia que tota aquesta gent creuï el planeta només per anar a aquell poblet d’un sol carrer que fa pujada fins arribar al Brontë Parsonage.
Abans deia que la Brontë Society sí que es prenia seriosament el llegat de les Brontë perque, en el cas de la Jane Austen (que és la meva autora preferida), no tinc una sensació similar. No és pas que cregui que no s’ho prenguin seriosament, però sí que em sembla que no tant com caldria. Això ve arran de la nostra visita a Bath, on vam acabar 16 dies de ruta pel Regne Unit. Allà vam visitar el Jane Austen Center, que està dedicat a l’estada de l’autora a la ciutat, i que és l’impulsor original de la revista sobre l’autora que cada dos mesos rebo puntualment a la meva bústia. Què no ens va acabar d’agradar? Doncs tot i que és molt interessant l’estudi de l’estada d’Austen a Bath, com va influenciar dues de les seves obres (Northanger Abbey i Persuasion) i en quines adreces va viure exactament l’autora, vam trobar a faltar una anàlisi més acurada del valor literari de Jane Austen. Sí que ens recorden que ara està de moda amb tot de pel·lícules, minisèries i continuacions pseudoliteràries, però potser no ens ressalten la part important per la que encara avui en dia es continua llegint. Això, i que a la botiga trobis més exemplars de Pride & Prejudice & Zombies que no pas de biografies de l’autora o de recopilatoris de les seves cartes, que a mi em sembla insultant...
Això sí, com a mínim en vaig sortir amb una edició ben maca de les cartes de l’autora, que espero poder començar a fullejar aviat. Tant de bo algun cop pugui anar a al cabanya de Chawton, on Austen va escriure les seves obres principals, per veure si em puc reconciliar amb els seus "estudiosos".

Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Aprofito una altra pausa en la rutina d’estudi d’aquests darrers dies (ja tan sols em queden quinze dies d’enclaustrament) per comentar una altra d’aquestes lectures breus que he anat escollint aquests dies per passar l’estona entre llibre de mitologia i làmina d’art clàssic. Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Truman Capote: crec que ser periodista i no haver llegit "A sang freda" deu ser com a mínim un sacrilegi, però, que voleu que us digui, de moment em fa mandra, i no hi ha res pitjor que agafar un llibre amb aquesta sensació. Així que em vaig animar amb una altra de les obres més conegudes: "Esmorzar al Tyffany’s", immortalitzada al cinema per Audrey Hepburn en allò que aquí a Espanya es va dir "Desayuno con Diamantes", potser perquè els espanyols de l’època no tenien ni idea què era allò del Tyffany’s.
És molt difícil entrar en aquesta història curta i explicada amb moltíssim de talent sense tenir al cap l’Audrey Hepburn. És impossible canviar la imatge mental si has vist la pel·lícula, i no és que m’hagi molestat especialment. Jo quan vaig veure la pel·lícula de petita em vaig quedar amb la imatge que aquí he posat: la de la protagonista, la Holly, menjant croissants a l’aparador del Tyffany’s de la Cinquena Avinguda de Nova York. I, sento decebre als que com jo es van quedar amb aquesta escena, perquè és precisament de les poques coses que són diferents entre pel·lícula i llibre. A la novel·la de Capote, l’esmorzar a la joieria és una referència de la Holly a la gran vida que li espera en el futur, i, evidentment, llavors els croissants se’ls menjaria a dins de la joieria, i no davant de l’aparador. L’altre gran canvi és el final: aquella escena romàntica és cent per cent "made in hollywood", per satisfer els milions d’espectadors que haguessin quedat frustrats pel final real a la novel·la. Deixem doncs que sigui la vida real la que els frustri. I el tercer i darrer canvi: el protagonista masculí, que en principi ha de ser el mateix Capote, ni és alt ni guapo ni té una ocupació de gigoló, un paral·lelisme que potser al cinema ens feia perquè acceptéssim millor els excessos de la Holly.
Un cop acabats el paral·lelisme amb el cinema, aquesta novel·la és una caramelet dolç que es llegeix amb alegria, i que et fa passar una bona estona sense ser ni molt menys frívol. La Holly és dels millors personatges de la literatura (i ho diuen diverses llistes d’aquelles que tant els agraden als americans, no jo) i, tot i que no canti Moonriver, estic segur que encara li queden encants sobre el paper per robar el cor de molts lectors.

Lectures breus: La Mort a Venècia

Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d’exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d’Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.
Aquest és un llibre d’aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t’agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t’embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l’aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s’enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s’enamora.
A partir d’aquí tot són un seguit d’escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se’t desfà entre les mans quan menys te n’adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d’aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d’una altra mort lenta, dolça, però inevitable.

Sant Jordi

Després de molts Sants Jordis en què havia de limitar primer la meva despesa en llibres (encara no treballava i no era més que una pobra universitària sense beca) i, després, limitada per l’espai del meu ex-mini-pis de 40 metres quadrats (on, recordem, teníem llibres en l’exili sota el sofà), per fi he pogut gaudir del primer Sant Jordi de la meva vida en què m’he permès comprar llibres de forma compulsiva. I m’ho he passat molt bé!!
M’he passat setmanes preparant-ho: apuntant a la meva Moleskine els llibres que volia, els autors que calia investigar, revisant les prestatgeries de les llibreries per tenir localitzat el més interessant, i vivint amb anticipació la jornada (més que res per un tema simbòlic, perquè el descompte del 10% te’l fan uns dies abans i després de Sant Jordi). Així que aquest matí he agafat la meva bossa i me n’he anat, primer a caminar Rambla amunt i avall per comprovar una mica com estava la cosa. I és que a Tarragona no és que tinguem gaires parades de llibres, tot i que l’ambient és tan multitudinari com el de les Rambles de Barcelona i agrada de només passejar-hi. Després de comprar el llibre que havia de ser el que jo regalaria (també per un tema simbòlic, m’agrada sempre comprar-lo a les paradetes i no a una llibreria), me n’he anat a les llibreries en si a buscar el que volia. I he tingut l’oportunitat d’anar a les quatre principals de la ciutat: l’Abacus, la Capona, la Llibreria de la Rambla i l’Adserà. I aquí teniu els resultats:

• Invisible, de Paul Auster. Ha estat el llibre que a mi m’han regalat. No és que estigui sempre esperant que surti el seu darrer llançament per anar a comprar-lo, però sempre és un valor segur. I n’he llegit bones crítiques.
• Jane y Prudence, de Barbara Pym. Tenia ganes de llegir alguna cosa d’aquesta autora, de la qual només n’he sentit a parlar meravelles. És de la poca cosa que té editada en castellà.
• La librería, de Penelope Fitzgerald. Una altra autora que volia provar, i un dels pocs llibres que té traduïts al castellà (de fet, no sé si l’únic), a més de gairebé acabat de sortir del forn de la editorial.
• Soy un gato, de Natsume Soseki. Una recomanació que he descobert a través del fòrum Ábrete Libro. Qualsevol història relacionada amb gats ja té molt de guanyat amb mi, i l’edició a més és molt i molt maca.
• The Children’s Book de A.S. Byatt. Tenia a la meva llista de desitjos plantejar-me algun altre llibre de Byatt despres d’haver llegit Possessió, però no entrava en els meus plans aquest, ja que aquí a Espanya no s’editarà en castellà fins al maig. Porta mesos en la meva llista de desitjos de Bookdepository, sense que mai trobés el camí cap a la sortida del magatzem. La Llibreria de la Rambla m’ha donat la gran sorpresa de tenir-lo en la seva secció de llibres en anglès (el que em dóna la lliçó que, per molt minsa que sembli la secció, mai deixis de rebuscar-hi).

I, evidentment, la ineludible rosa, que aquest cop té també un afegit solidari ja que m’han regalat una rosa dels Xuclis (que destina 50 cèntims a l’associació Afanoc d’ajuda als nens amb càncer). De fet, portava dies matxacant amb què volia una rosa d’aquestes cada cop que veia l’anunci, i no he parat fins trobar una parada que les vengués. Així que puc dir que ha estat un dia rodó.

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d’explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d’estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l’illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d’evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l’assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m’havia estat barallant amb totes les tècniques d’elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.
Tot i que no vam poder entrar a cap forn d’elaboració del vidre (jo ja n’havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l’illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se’l enviar al poble de torn d’Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s’és vist!!).
De tornada a Venècia, ja s’acostava l’hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d’un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...
De tornada cap al centre, a més d’observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d’agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d’una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l’altar, una Assumpció de la Verge preciosa.
Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d’art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.
I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l’estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d’estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l’hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d’un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l’escapada amb les piles carregades d’uns records meravellosos.
I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l’expedició Sant Jordi d’avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!