El somni de Miyajima

La illa de Miyajima és un destí que molta gent que viatja per primer cop al Japó i s'hi està quinze dies no visita. Està força al sud i no és possible anar-hi en una visita d'un dia pel temps que es perd al tren, però tot i així, i després de sentir les recomanacions de la Nemui, vam decidir que valia la pena sacrificar dies d'estada a Tokyo i Kyoto i fer aquesta incursió cap al sud.

Miyajima és una petita illa que està just davant de la costa d'una ciutat tristament famosa, Hiroshima. Hiroshima es troba a la part sud de l'illa central del Japó, i, per tant, per viatjar-hi des de Kiyosu, on havíem dormit la nit anterior, necessitàvem recórrer gairebé 500 quilòmetres (des de Tokyo, la distància és de més de 800 quilòmetres). Però gràcies al meravellós sistema de trens bala del Japó, i al Japan Rail Pass, tot aquest trajecte es pot fer en unes tres hores. Això, és clar, si no provoques un atac d'ansietat al treballador de la companyia ferroviària JR que t'atèn a Nagoya i l'acabes atabalant perquè sou incapaços de fer-vos entendre, i ell t'acaba donant bitllets pel tren bala més lent. Que això és el que ens va passar en el nostre viatge d'anada, que es va allargar durant més de cinc hores.

Però tot i aquest problema, vam decidir prendre'ns-ho amb filosofia. Vam comprar a l'estació de Nagoya uns bentos, que són unes caixes de menjar preparat i fred per emportar, i cap al tren! Aquesta, de fet, va ser la jornada de més transbords del nostre viatge, i tot plegat sense perdre'ns ni un sol cop! Primer, a Kiyosu, vam agafar el trenet local que ens portava de casa de la Nemui a l'estació de la JR. D'allà, un tren fins a Nagoya. De Nagoya a Osaka, un tren bala, i a Osaka vam fer de nou transbord a un nou tren bala per arribar fins a Hiroshima. Finalment, i després de deixar les bosses de roba a les taquilles de l'estació, vam començar per fi la fase final del viatge: un tren local fins a Miyajimaguchi, el lloc on s'agafen els ferrys per poder arribar a l'illa de Miyajima. I, per acabar, el ferry; com que la JR n'opera un, si es té un passi com el JR Pass no cal pagar bitllet.

Miyajima és famosa pel seu santuari sintoista flotant, que és Patrimoni de la Humanitat. Antigament, l'illa era considerada sagrada, i els plebeus no podien trepitjar-la. Per això, el santuari es va construir sobre l'aigua, i amb una porta d'entrada (el tradicional tori vermell) flotant. Això és així, però, només quan la marea està alta, i quan nosaltres vam arribar a l'illa, a primera hora de la tarda, aquesta estava en el seu punt més baix. Per tant, tant el santuari com el tori estaven rodejats de fang i algues, però, tot i que no és l'estampa tradicional, us asseguro que és una de les vistes més maques que es pot veure al Japó.

Després de meravellar-nos observant el tori i el santuari per fora, així com la famosa pagoda de cinc plantes, i saludar els cèrvols que campen per allà en llibertat, ens vam dirigir cap al Mont Misen. Aquesta és la muntanya més gran de l'illa i és famosa perquè va ser un lloc on hi va fer estada Kobo-Daishi, un important monjo budista del segle IX. Hi ha tota una ruta de peregrinació esquitxada de temples fets en fusta, i també és considerat Patrimoni de la Humanitat, a més de ser un parc natural.

Per arribar a la cima, calia, però, fer dos transbords més. Primer, pujar en unes petites cabines telefèrics, i, finalment, agafar un cotxe telefèric més gran. Amb això, a banda de gaudir d'unes imatges precioses de la costa, arribes a una hora de distància, aproximadament, de la cima. Pel camí, a més, ens vam trobar paisatges preciosos tenyits de fulles vermelles, que és un dels moments més fotografiats pels mateixos japonesos.

Un cop a dalt, ens vam animar a fer la ruta caminant fins a la cima del Misen. A més de les vistes precioses des de dalt, i d'un camí entre boscos i roques, vam poder veure templets interessants com un en què es manté encesa una flama des que Kobo-Daishi hi va posar els peus a l'illa. Amb aquest foc és amb el qual es va encendre la flama de la pau que es manté també viva a Hiroshima (d'això en parlaré en la propera crònica).

Força més cansades, vam desfer el camí i vam tornar a fer els dos viatges en telefèric per tornar al nivell del mar. Quan vam arribar a l'estació del telefèric, ja era de nit, però també hi havia hagut un altre canvi: la marea del mar havia pujat i, per fi, vam poder veure el famós tori rodejat d'aigua i il·luminat. És un dels moments que recordaré sempre d'aquest viatge.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam anar a fer nit a Hiroshima (els preus als hotels de Miyajima són prohibitius, i reservar hotel a Hiroshima és una opció ideal, ja que és de les ciutats més barates). Allà, de nou per recomanació de la nostra gurú japonesa, havíem de sopar l'especialitat de la ciutat: els okonomiyaki a l'estil Hiroshima. Un okonomiyaki és un plat que es pot trobar a força punts del Japó i que té com a base una massa similar a la dels creps, col i els ingredients que s'hi vulguin posar. L'okonomiyaki d'Hiroshima té la particularitat que a, tot això, s'hi afegeix fideus i ou. I està boníssim!!! Nosaltres vam anar a parar, per recomanació del recepcionista del nostre hotel (per cert, un hotel d'executius genial de preu i al costat de l'estació),  a un local on no parlaven gens d'anglès, però on ens van fer seure a una barra molt particular: és de fet una planxa metàl·lica on els cuiners et preparen l'okonomiyaki i te la serveixen (perquè us feu una idea, podeu mirar aquest vídeo).

Així que amb la panxa plena, vam anar al nostre hotel a dormir, per primer cop, en un llit occidental. Un son reparador per continuar el viatge a través del Japó el dia següent.

El que els Reis Mags han deixat

La nit i el dia de Reis són dels meus dies preferits de l'any, i tot i que ja sóc ben crescudeta, encara conservo part de la il·lusió de quan era petita i gairebé no podia aguantar els nervis durant tota la tarda i nit anterior per poder obrir els meus regals al matí següent. Tot i que ja no sigui el mateix, he de dir que aquest any, o bé he fet molta bondat, o bé els Reis han volgut ser molt generosos, perquè he rebut un munt de coses, i a més molt variades: pràctiques, d'oci, de vestir i per a la llar.
En el meu cas, els regals de Reis s'han de fer en dues tongades: una el dia 25 (quan formalment qui ve és Santa Claus, però que és l'única ocasió que tinc per obrir els paquets a la casa de la meva família) i el dia 6, quan Ses Majestats es passen pel meu piset de Tarragona.
Tot això és el que han anat deixant sota l'arbre aquest Nadal:

• L'enorme i pesadíssim (en pes físic, que no de forma figurada) llibre sobre la història de l'art de Frederick Hartt. Una obra venerada entre els estudiants d'Història de l'Art a la UNED, així que no podia faltar a la meva prestatgeria.
• Un nou carro per anar a fer la compra (activitat que, he de reconèixer, no sóc jo qui fa habitualment). Però no un carro qualsevol, sinó el VIP dels carros: plegable, amb bossa isotèrmica, bossa interior que es pot treure i rentar, possibilitat d'anar a 2 o 4 rodes... Gairebé et fa la compra ell solet!
• Moltíssima música: els grans èxits remasteritzats dels Beatles, i dos dels CD/DVD's de la remasterització del catàleg de Depeche Mode: Black Celebration i Songs of Faith and Devotion, que són els meus dos discos preferits. Aquestes reedicions inclouen petits documentals, cançons extres i la possibilitat d'escoltar el disc en so envolvent 5.1, perquè és que el següent regal és...
• Un sistema de Home Cinema pel menjador. Més pràctic del que us pugueu pensar, i és que nosaltres no tenim cobertura de ràdio a casa nostra, ja que som un primer mig amagat de les ones electromagnètiques, així que la única font de so i música que tenim és la TDT i el DVD. I ara ho podrem escoltar amb una qualitat com cal.
• Un llibre que tenia moltes ganes de tenir i que de tant dir-ho crec que no he deixat més remei als pobres Reis: Sunset Park, de Paul Auster. Tinc moltíssimes ganes de començar-ho després de llegir comentaris molt i molt bons.
• Una col·lecció de DVD's amb un títol poc afortunat, però que inclou adaptacions per la televisió d'obres de Jane Austen i les germanes Brontë: les darreres fetes de Persuasion, Mansfield Park i Northanger Abbey d'Austen, i les adaptacions dels 90 de Jane Eyre de Charlotte Brontë i Wuthering Heights d'Emily Brontë. Les tres primeres ja les he vistes per internet, i de les dues darreres no tinc gaires referències. 
• Unes sabatilles noves per estar per casa després que les meves actuals sabatilles hagin començat a desintegrar-se, i un conjunt de roba interior.
• I, finalment, una divertídissima taça de Bob Esponja que segur que m'animarà molt en les sessions d'estudi intensiu que s'apropen en les properes setmanes.

I és que el Nadal és per mi, des de l'any passat, l'última oportunitat per desconnectar abans d'entrar en la recta final de la meva activitat d'estudiant a temps parcial: d'aquí cinc-set setmanes m'examino d'Art Prehistòric i Art Medieval a la UNED, i abans de finals de mes he d'acabar l'últim treball del curset de francès que estic fent a la UOC. Tot i això, tranquils, que seguiré apareixent per aquí, entre llibre i llibre, per nous capítols del meu viatge al Japó i altres coses que vagin passant.

Perseguint el Gran Buda a Kamakura

Per primer cop, en el nostre quart dia d'estada al Japó, sortíem de Tokyo, i amb la intenció de no tornar-hi fins a la darrera jornada de la nostra aventura. El primer pas, a banda d'arrossegar les maletes des de l'hotel fins a l'estació de Ueno, era activar el Japan Rail Pass. Aquest és un passi imprescindible per a tot viatger al Japó que es vulgui aventurar fora de Tokyo (i meravellós com és Tokyo, no puc més que recomenar-vos que mireu també una mica més enllà). Per un preu força ajustat, tens transport il·limitat durant 7,14 o 21 dies en tots els trens de la companyia JR de tren, inclosos tots els trens bala, excepte els utra-ràpid (i tot i aquesta limitació teniu un tren bala entre les principals destinacions cada vint minuts). Per aconseguir aquest passi, cal comprar-lo abans de sortir del teu país (hi ha agències que el venen a les principals ciutats); a l'agència et donaran una espècie de rebut que, un cop al Japó, el canvies pel passi en si. Per poder fer aquest pas, l'única condició que cal complir és presentar el passaport amb el segell de visitant temporal per turisme que et posen a la duana, i llestos.

La nostra primera destinació, però, no ens portaria a agafar un tren bala, sinó un tren local des de Tokyo fins a Kamakura. Aquesta localitat mitjana, situada a tocar del mar, va ser capital del Japó durant un breu període de temps i ara és famosa sobretot per acollir l'estàtua del Buda més gran de tot el país situada a l'aire lliure (la més gran de totes és la que es troba a Nara, que està dins d'un temple). Tota Kamakura, però, està esquitxada de temples i altres atractius, i és una excursió ideal per una escapada de mig dia.

Per començar, nosaltres vam arribar a l'estació principal de Kamakura i vam deixar les maletes a les taquilles de la terminal (totes les estacions de tren japoneses mínimament dignes tenen taquilles prou grans per guardar una maleta mitjana). Tot seguit, vam agafar un trenet de via única que ens portava fins a l'entorn dels dos temples principals de la ciutat: Hase-Dera i el Daibutsu o Gran Buda.

Tot seguit, i aprofitant un dia esplèndid pel que feia al temps, vam anar al temple budista de Hase-Dera, que té una terrassa preciosa amb vistes al mar. El temple està ple d'un munt de figuretes que tenen el seu encant, però que cobren un aspecte una mica sòrdid quan te n'assabentes que cada figureta representa un nen que va morir petit o abans de néixer, ja que el Hase-Dera està dedicat a aquest tipus d'ofrenes.

Tot seguit, vam anar cap al Daibutsu, situat a cinc minuts caminant. Ja he dit que és més petit que el Gran Buda de Nara, però generalment s'accepta que el de Kamakura és millor artísticament parlant. I la veritat és que em va semblar una estàtua preciosa, enorme i gairebé hipnotitzant. Pels que en tinguin ganes, fins i tot es pot entrar dins del Buda, pagant una entrada extra, i treure el cap per les finestretes que té a l'esquena.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam decidir fer un camí de senderisme conegut com el Camí del Daibutsu, que està tot esquitxat de petits temples. En teoria, aquest camí permet connectar amb la zona de Kita-kamakura, on hi ha encara més temples, però nosaltres tan sols vam fer la meitat del trajecte per després tornar a l'estació principal de la ciutat. Pel camí, vam visitar un santuari molt curiós, el Zeniarai-benten. Es tracta d'un santuari petit que té la seva entrada a través d'una cova precedida per un petit tori, i que et condueix, a través d'una galeria, a una espècie de jardí interior a l'aire lliure. Allà,en una altra cova, hi ha un manantial d'aigua amb propietats màgiques, on, segons diuen, si rentes els teus diners, un cop els gastis et tornaran multiplicats. Nosaltres ens vam sumar al ritual i esperem que aviat ens arribin els seus fruits!

Cansades de caminar després d'un exercici de senderisme més complicat del que esperàvem, vam tornar a l'estació a fer un mos i vam passejar una mica pel carrer comercial de Kamakura, on tothom es torna boig per comprar el dolç tradicional de la ciutat, en forma de pollastre. Per qui no ho sàpiga, els japonesos són una societat obsessionada pel menjar, i a les localitats turístiques, en comptes de tenir el souvenir típic, el que hi ha és el dolç típic que has de comprar i tastar obligatòriament. Nosaltres vam intentar sumar-nos a la bogeria col·lectiva, però els preus del dolç en qüestió ens van fer tornar a tocar de peus a terra.

A la tarda, doncs, era el moment de deixar Kamakura. Aquella nit, la Nemui ja ens esperava a la seva casa de Kiyosu, així que, ara sí, ens estrenàvem en tren bala. Primer un tren local fins a les afores de Tokyo, després el nostre primer tren bala fins a Nagoya, i tot seguit un altre tren local fins a Kiyosu. Allà, taxi fins a casa de la nostra amfitriona, per fer una escala momentània. Al dia següent, el tren bala ens portaria encara més lluny.

The Princess Bride (William Goldman)

 Per molts llibres que vaig descobrint en la meva vida, The Princess Bride és i crec que serà sempre el meu preferit. I juntament amb la tan famosa pel·lícula inspirada en la novel·la (i amb força encert, ja que el guionista és el mateix autor del llibre, William Goldman) formen part de la meva infància i adolescència, i mai no em cansaria de rellegir-lo. Com us podeu imaginar, fa anys que tinc una meravellosa edició en castellà de la qual passo les pàgines amb moltíssima cura cada cop que la fullejo, però mai no havia tingut l'oportunitat de llegir-la en el seu idioma original, l'anglès.

Fins ara. Aquest estiu, mentre voltàvem per Cardiff en el nostre viatge per Anglaterra i Gal·les, vam anar a parar a una llibreria amb força encant. A Cardiff, com també passa a d'altres ciutats, són típiques les botiques situades en galeries cobertes, i entre elles hi ha diverses llibreries. Aquesta, tenia diversos pisos plens de llibres amuntegats, i entre prestatgeria i prestatgeria vaig trobar-me aquesta edició en anglès i molt bé de preu. Evidentment, va venir amb mi cap a Tarragona, i ja vaig començar a llegir-lo aquest mateix estiu, tot i que finalment el vaig deixar de banda per altres lectures que li feien la competència. La seva oportunitat final li ha arribat durant el viatge al Japó, ja que era el segon llibre que vaig carregar a la motxilla aquests dies. A més, a diferència de la meva edició en castellà, té l'afegit d'incloure un epíleg, Buttercup's Baby, que m'ha permès allargar una mica més la festa.


La majoria de gent ha vist la pel·lícula, i pensa en aquell nen malalt al llit a qui el seu avi explica un conte. És aquest el punt de vista cinematogràfic i, tot i que trobo que era una bona resolució en la seva adaptació, he de dir que el punt de vista de la novel·la és molt millor i divertit. I és que abans de començar a conèixer les aventures dels personatges protagonistes (la bellíssima Buttercup, el valent Westley, el cruel príncep Humperdinck...), a la novel·la ens trobem tota una introducció llarguíssima on William Goldman ens fa creure que aquest és el llibre que el seu pare, nadiu de l'imaginari país de Florin, li va llegir quan va estar malalt durant mesos. I que aquest va ser el moment d'inflexió de la seva vida que el va dur a convertir-se en escriptor i guionista. Però un dia, Goldman decideix regalar-li al seu fill el mateix llibre, amb la intenció de provocar-li la mateixa sensació, i descobreix que el llibre és, de fet, un avorriment, ja que el seu pare només li llegia les millors parts. Però aquí tenim el nostre Goldman valerós, que ens ofereix la primera versió resumida de The Princess Bride, amb alguns sucosos comentaris sobre el que està passant.

El millor d'aquesta novel·la és que, si busques les aventures romàntiques, les trobaràs. Si busques l'acció que el petit Goldman anhelava, la trobaràs. Si necessites una novel·la per riure, riuràs. I si vols un llibre per pensar, també ho trobaràs. Per què entre comentari irònic i riallada, en Goldman ens ensenya una lliçó: la vida no és justa, i potser seria hora que els llibres per a nens i joves ens ho comencin a ensenyar.

Així que ha estat tot un plaer retrobar-me amb tot aquest reguitzell de personatges, els de conte i els que es fan passar per reals, i estic segura que a partir d'ara ens continuarem veient de tant en tant.

Comiat gastronòmic de Tokyo

Com que el nostre viatge al Japó va ser una mica atípic, tan sols vam estar tres dies a la ciutat de Tokyo. Tot i que és cert que el darrer dia hi vam tornar, va ser una jornada més de relax i compres de souvenirs que cap altra cosa, així que aquesta tercera jornada a la gran ciutat era més o menys el nostre comiat turístic.

La jornada va començar molt aviat: tot i que el dia tornava a ser plujós i fred, vam enfilar de bon matí cap al Mercat de Tsukiji, el principal mercat de peix de Tokyo i, suposo que, per extensió, de tot el Japó. He de confessar que el veritablement típic quan es visita aquest mercat és anar a la subhasta de les tonyines, però el problema és que per assitir-hi un ha de ser al mercat ¡a les quatre de la matinada! I que em perdonin els japonesos i els patrons dels turistes, però aixecar-me a aquella hora intempestiva per veure unes tonyines...

Així que vam anar una mica més tard, tot i que també a força primera hora, per veure el moviment intern del mercat. Ens va acompanyar un altre cop la noia japonesa que ens havia convidat a sopar en la nostra primera nit, que ens va anar explicant tot de coses de la gastronomia japonesa: quin és el peix globus (que tan sols es pot menjar si es cuina d'una forma concreta, ja que si no és verinós), de quina arrel es treu el wasabi, i, fins i tot, com es fa el tofu. I és que a banda de passejar entre parades i parades de peix, i esquivar un munt de carros mecanitzats que corrien com suïcides per dins del mercat, també vam trobar un local on feien tofu a la forma tradicional, amb uns xiulets que semblaven cridat "toooofuuuuu!" i on vam degustar-ne una terrina amb salsa de soja i un toc de wasabi.

Després del mercat, la nostra guia ens va portar fins a la Torre de Tokyo, que, de fet, és una rèplica de la Torre Eiffel de París, però en color vermell i un pèl més alta. Coses de les il·lusions òptiques, però la japonesa sembla de fet més baixa que la francesa ja que està en plena muntanyeta del barri de Roppongi, una de les zones que darrerament s'estan posant més de moda entre els estrangers a Tokyo. A la Torre de Tokyo tan sols vam pujar fins al primer mirador, i tot i que el dia estava molt boirós per culpa de la pluja, vam poder admirar una bona estona les vistes.

Després d'aquesta visita, la nostra acompanyant japonesa ens va deixar per tornar a la seva feina, i nosaltres vam enfilar cap al barri de Harajuku, on havíem quedat amb la Nemui. Abans, però, de trobar-nos, vam anar cap al Temple Meiji, que és un dels més macos que, per a mi, vam veure durant el viatge. Aquest temple està situat també al barri de Harajuku, però just a l'altra banda de les vies respecte de la zona de botigues de roba que havíem visitat el dia anterior. El temple està enmig d'un bosc molt frondós, construït artificialment fa unes quantes dècades, i que et fa oblidar que estàs al bell mig d'una de les ciutats més poblades i dinàmiques del món. Fet completament de fusta, és una visita preciosa i que dóna una gran sensació de pau.

Però la tranquil·litat es va acabar aviat i poc després ja estàvem amb la Nemui prenent uns regeneradors fideus per vèncer el fred. Abans de seguir les visites turístiques, ens va dur a una botiga repleta de tot d'objectes inspirats en personatges de dibuixos animats i còmics. Tot seguit, paraigües en mà, vam anar cap al centre neuràlgic de Tokyo: l'encreuament de Shibuya, que és el pas de vianants més transitat del món. Tot i que per culpa de la pluja no estava tan ple com de costum, us asseguro que és una vista que hipnotitza. Des de la barra de l'Starbucks situat just davant, un podria passar hores mirant passar la gent, primer esperar pacientment i després creuant en totes les direccions possibles.

Abans de creuar Shibuya, però, és parada obligatòria fer una visita a Hachiko, l'estàtua d'un gos situada just davant del pas de vianants. L'escultura es va fer en homenatge a un gos que als anys vint hi anava cada dia a esperar el seu amo, i, quan l'home va morir, va continuar apareixent a la sortida de l'estació cada dia fins que l'animal va morir.

Històries a banda, l'entorn de Shibuya és el lloc idoni per fer dues activitats bàsiques: fer-se unes purikura i xafardejar els Love Hotels, establiments que lloguen les seves habitacions per hores amb un objectiu força clar...

Amb tot això, però, arribava el moment de separar-nos de la Nemui, tot i que només temporalment. Ella retornava al seu poble (Kiyosu), i nosaltres ens preparàvem per a la darrera nit a Tokyo abans de començar a voltar pel Japó.