Resum ¿lector? del 2013

Si l'any passat quan repassava les lectures del 2012 vaig fer el comentari que aquell no havia estat el meu millor any lector, poc m'imaginava que arribaria a les portes del 2014 amb un balanç de l'any següent tan estrany. I és que aquest 2013 que avui acomiadem tan sols he llegit 8 llibres. A anys llum dels 30 que em vaig proposar, i sense haver pogut marcar ni un dels clàssics que m'havia proposat al repte The Classics Club. 

I és que si alguna cosa he descobert és que embaràs i lectura no són una bona suma en el meu cas. Ni bebé i lectura, a excepció d'aquelles primeres setmanes de preses de llet eternes i migdiades al sofà immobilitzada pel pes de la Peque sobre el meu pit en què el llibre electrònic i alguna lectura lleugera em van venir a rescatar. Ja us dic, però, que la típica fase de bebé-que-només-menja-i-dorm ha estat ben curta en el meu cas (més aviat inexistent i limitada als dos dies a l'hospital, diria jo...), i aviat el llibre electrònic va quedar oblidat juntament amb aquest blog i moltes altres coses de la meva vida que, de moment, han quedat arxivades, però que tard o d'hora tornaran a resurgir.

I no em fa pas recança haver arribat a aquest trist balanç, ja que 2013 serà un dels anys més especials de la meva vida (per no dir el que més) per altres motius segurament més importants que l'haver llegit tants llibres o haver descobert aquell altre autor. A més que la meva capacitat lectora ha fet un gir i sóc ara una experta en girar planes de llibres de tela per delit de la meva filla, que comença a esbossar rialles ja davant dels dibuixos i textures que s'hi troba.

En tot cas, i per no faltar a la tradició, he de destacar alguns llibres d'aquests darrers dotze mesos. Enguany ens haurem de conformar amb un trist top-3, ja que poques descobertes he fet el 2013, però com a mínim crec que els tres títols següents són representatius de l'any lector viscut:

-Pride and Prejudice, de Jane Austen. Sí, l'he llegit un munt de vegades i no és pas cap descoberta ni sorpresa per a ningú, però 2013 ha estat l'any del 200 aniversari d'Orgull i Prejudici, i no seria just no incloure'l aquí. A més que Austen ha estat molt present també amb la finalització de l'addictiva Lizzie Bennet Diaries (i de cara al 2014 us recomano que descobriu l'adaptació d'Emma que està fent el mateix equip, Emma Aproved).

-El Cumpleaños Secreto, de Kate Morton. L'autora australiana mai no em decepciona, tot i que el seu estil definit es faci repetitiu per a molts. A mi m'encanta i mai no en tinc prou d'ella, i amb aquesta obra (que, per cert, porta mesos a l'apartat d'esborranys esperant que la comenti aquí. Primer propòsit del 2014) ha aconseguit fins i tot sorprendre'm amb el final. Nota a banda pel fet que gràcies a la gran Raquel González l'edició que tinc està signada per l'autora ja que es va oferir a fer la cua per mi durant la diada de Sant Jordi i portar-me'l a casa, cosa que li agrairé sempre.

-The Fault in Our Stars, de John Green. Si per alguna cosa em sap greu haver deixat abandonat aquest blog, és per no haver parlat d'aquesta novel·la, en principi dins de la categoria de novel·la per a "joves adults" o "adolescents". Ho faré durant aquest 2014, això segur, perquè és una història que em va impactar moltíssim, a més d'absorbir-me en cos i ànima durant un moment en què poques coses externes ho aconseguien, i haver-me emocionat moltíssim. No és un llibre perfecte, però sí molt interessant i que tinc moltes ganes de recomenar-vos amb més arguments.

I pel 2014 què espero? Doncs mantinc l'aposta dels 30 llibres més per tradició que per realisme, a veure fins on arribo, i confio en poder avançar amb algun dels clàssics de la llista pendent. Sigui com sigui, estic segura que 2014 ens portarà moltes descobertes, i què importa si no són precisament literàries.

I de tornada, vam ser tres

Estem de tornada, després que el passat 9 d'octubre ens canviés la vida (o comencés la vida real, com jo ho veig). Després de dos mesos i mig amb la petita Laia voltant per casa, obro les finestres per ventilar la casa. No puc prometre un ritme d'actualització en concret, però espero trobar-ne algun.
I ja que passem per aquí, Feliç 2014 a tots!!

Un cap de setmana a París

Amb la quantitat de temes que se m'han quedat al tinter per explicar en aquest blog, m'han quedat un parell de viatges fets aquest estiu pendents de comentar per aquí. I tot i que ja faci gairebé dos mesos (¡!) de l'experiència, no vull saltar-me el pas de deixar-ne constància escrita, en part també per jo poder recordar-los en condicions d'aquí uns anys.

Els nostres caps de setmana a París sembla que comencen a ser ja una tradició, i és que la capital francesa sigui probablement el lloc on hem anat més vegades. Aquest era el segon cop que repetíem amb la mateixa excusa: anar al concert de Depeche Mode a l'Stade de France de Saint-Denis, i aprofitar la resta del cap de setmana per fer una mica de turista i fer algunes compres per la ciutat.

Com que de nou vam optar per allotjar-nos al barri de Saint-Denis (en aquest cas en un hotel de la cadena B&B, que ens va semblar força correcte, tot i que és una llàstima que a l'esmorzar no tinguin cafè descafeïnat), aquest cop no estava disposada a perdre'm la principal atracció turística del municipi: la catedral de Saint-Denis. Famosa per ser la construcció en què es considera que es va iniciar l'estil gòtic, tot i que les posteriors reformes hagin deixat desdibuixat el projecte inicial.

La catedral, personalment, em va semblar una meravella. És una llàstima que molta gent que va a París no s'hi arribi (hi ha un metro que et deixa a cinc minuts de l'entrada), però és tota una experiència caminar per entre els vitralls de la seva capçalera. Amb l'afegit que els estudiants d'Història de l'Art tenim entrada lliure!

La resta de la nostra primera jornada a París la vam dedicar al Forum des Halles, un lloc on ens agrada força anar de compres ja que hi tenim localitzades un parell de botigues de roba que ens agraden i que no trobem per aquí. I després d'un passeig per la part de fora del palau del Louvre (que també val molt la pena, si ja heu vist la col·lecció de dins), la vora del Sena, un bon croque monsieur i descobrir els parisencs fent el tradicional pic-nic de vi i formatge a les Tulleries, vam tornar a descansar a l'hotel.

El dia següent era el dia del concert, així que per evitar que jo hi arribés massa cansada de caminar molt (tot i que teníem entrada  a les grades, volia estar més o menys desperta), tan sols vam fer mig dia de turista. Vam començar per la catedral de Notredame de París, que jo tenia moltes ganes de tornar a visitar, tot i que ja hi havíem estat en el nostre primer viatge a la ciutat. Com que té l'afegit de ser gratis, doncs no vaig tenir molta oposició, tot i una manifestació de treballadors de la sanitat que ens vam trobar mentre fèiem cua i que van començar a llençar fums de colors al nostre voltant, forçant-nos a més d'un a haver de refugiar-nos en algun altre lloc.  Però, finalment, tot i els incidents, podíem tornar a entrar a Notredame.

Un cop acabada la visita, ens vam dirigir cap a la llibreria Shakespeare & Company, un dels meus racons preferits a París, on ja us vaig explicar que vam comprar un llibre per la peque en camí, però també algunes compres per nosaltres. La veritat és que un s'hi podria passar hores entre els seus passadissos estrets, sinó fos per la quantitat de turistes que de vegades fan l'ambient una mica agobiant (tot i que una excursió al pis de dalt per seure una estona i escoltar música de piano en viu ho pot solucionar tot).

Tot seguit, nova caminadeta fins a l'illa de Saint-Louis, situada darrere de la illa de la Cité, per complir una de les tradicions gastronòmiques preferides a París: un dinar a una de les petites creperies del barri. Bones i barates! I amb això, ja vam enfilar de nou cap al nostre hotel, per passar unes hores de relax abans d'haver de dirigir-nos cap a l'Stade de France.

Tot i que era el primer cop que anava a un concert amb seient a grada, i malgrat que l'experiència no sigui tan divertida com estar a pista, he de dir que ho vam passar molt bé tot i estar en l'extrem més allunyat de l'escenari i estar rodejat d'alguns francesos una mica freds. Un concert de Depeche Mode és sempre un concert de Depeche Mode, i la panxeta de cinc mesos i mig no impedeix gaudir-ne.

(Per cert, per acabar, un chapeau pel civisme dels francesos que em van cedir seients al metro SEMPRE, fins i tot quan el servei estava col·lapsadíssim a la sortida del concert. Cosa que no passa aquí, ni tan sols en les sales d'espera dels ambulatoris...)

Les recrés du Petit Nicolas (Sempé-Goscinny)

Acabar un llibre pensat per al públic infantil no és que sigui especialment meritori a l'hora de fer gal·la dels progressos lectors de cadascun, però en aquest cas permeteu-me que estigui especialment orgullosa d'haver llegit durant aquest any aquest Les recrés du Petit Nicolas, que escriuen i dibuixen a tàndem Sempé i Goscinny. El motiu del meu orgull és que és el primer llibre que em llegeixo en francès i que, a més, crec haver entès en gairebé la seva totalitat, així que permeteu-me que em pengi una medalla virtual davant d'aquesta gesta personal.

El francès ha estat per a mi sempre una assignatura pendent: se'm va quedar atravessat allà per l'institut, vaig oblidar tot el que vaig aprendre, i quan ho vaig intentar reprendre durant la universitat, l'acadèmia on m'havia apuntat va decidir tancar de cop (amb els diners de la meva matrícula, tot sigui dit), i no ha estat fins fa pocs anys que m'hi vaig poder reenganxar, gràcies a l'Escola de Llengües de la UOC, que és pràcticament l'única fórmula que puc adaptar als meus horaris per aprendre un idioma.

Així que amb el pit ple d'orgull vaig agafar aquest hivern aquest llibre de la biblioteca de Tarragona i els vaig llegir en unes poques nits. Com tots els llibres de la sèrie del Petit Nicolas (per qui no ho conegui, ens explica les desventures d'un nen francès amb els seus companys de classe i la seva peculiar família), la narració s'estructura en històries curtes, cosa que fa encara més fàcil llegir-lo si ets algú que està aprenenent la llengua. El tipus de francès que es fa servir és facilet, tot i algunes paraules que potser siguin més argot de pati d'escola que no pas francès acadèmic, però que el to general de la història ajuda a desxifrar fàcilment.

El Petit Nicolas, de fet, ja em va acompanyar en les seves versions en català / castellà durant la meva infància, i, per això, va ser un punt a favor afegit poder retrobar-me amb ell en la seva versió original. M'agrada especialment el fi sentit de l'humor, vorejant la ironia, que impregna tota la història, que se'ns explica sempre sota la mirada entre innocent i trapella de Nicolas. I com, a través de les seves entremaliadures, hi podem fins i tot detectar una certa mirada àcida al món dels adults.

Amb una senzillesa i honestedat pròpia d'un infant, podem veure el conflicte i la incomprensió entre grans i petits amb una claredat enorme. I, tot i això, combinat amb situacions d'allò més divertides que, tot i que probablement no ens faran riure fins a tenir mal de panxa, sí que ens faran tancar el llibre amb un mig somriure.

Començant una nova llibreria

De vegades, forces majors t'obliguen a deixar abandonat un raconet al que tant t'agrada treure el cap de tant en tant. I tot i que durant molts dies he recordat amb recança el que m'agradava compartir amb vosaltres el que em passava pel cap a través d'aquest blog, des del passat mes de febrer m'he vist forçada a deixar-lo sense actualització davant d'altres prioritats que m'anava marcant la vida.

El motiu, no és pas dolent: a casa hem començat a preparar una nova llibreria, la que espero que algun dia faci servir la petita Laia que en principi esperem que arribi durant la primera meitat del mes d'octubre. I fins i tot quan encara li queda un poc més de tres mesos per arribar i encara molt temps més per ser capaç d'identificar i agafar un llibre ni que sigui com un mossegador, a casa ja li hem començat a equipar el seu raconet a l'estudi:

I aquesta mini-jo en ple procés de "fabricació" ha estat en part el motiu d'aquesta absència tan llarga. Perquè durant els primers tres mesos es va dedicar a absorbir-me l'energia i deixar-me només amb ganes de dormir i una incapacitat per concentrar-me en quelcom més enllà de la feina que em  dóna de menjar, i de la qual no em podia escapolir. Perquè un cop vaig recuperar les forces, em vaig trobar immersa en l'espiral pre-exàmens, accentuat encara més pel fet que havia abandonat els llibres durant els tres mesos anteriors, i que ara afortunadament ja estan superats i amb bona nota. I perquè tot seguit vaig enllaçar l'alliberament estudiantil amb les mini-vacances del mes de juny, que vam aprofitar per fer una breuíssima escapadeta a París per poder veure a Depeche Mode en concert, i per passar una setmaneta de viatge per Castella i Lleó.

Amb tot plegat, he caigut en una mena de pou pel que fa a la meva capacitat lectora i que m'ha deixat encallada en diverses lectures. Ara mateix tinc tres llibres a mitges (algun des de fa mesos), i molt sovint em costa trobar les ganes per seure a llegir durant hores i no deixar-me distreure per les patadetes o els moviments estranys que em fa la panxa. Que, què voleu que us digui, s'han d'aprofitar que tan sols duraran un poc temps.

Tot i això, tinc algunes noves adquisicions per explicar aquí, algunes sortides culturals i alguna petita crónica dels darrers viatges també caurà, el que no sé és a quin ritme d'actualització. Tot s'intentarà.

Però comencem per presentar-vos les noves adquisicions per a la llibreria de la nostra Mini-jo:

-Tat! és un llibre de tela que vam comprar a l'Imaginarium. Prefereixo comprar els llibres a llibreries, però en aquest cas no n'havíem trobat cap de tela que ens convencés i aquest ens va fer gràcia. Suposo que ja ho anireu descobrint, però tinc molta debilitat pels llibres infantils, i, sobretot, pels de tela per a nadons més petits. I com que ara per fi tinc una excusa per comprar-ne els que vulgui, m'imagino que em costarà frenar-me. No és que cregui que els peques li donin un gran ús, però trobo que és una forma maca de familiaritzar-los amb el món dels llibres. Així que aquí està el primer llibre de tela de la Laia.

-Where the Wild Things Are és el primer llibre real de la mini-jo. Sé que passarà molt de temps fins que s'hi pugui fixar i li puguem ensenyar (i ja ni parlem d'explicar-li la història), però la història darrera d'aquest llibre va fer irresistible la compra. El vaig trobar durant el nostre cap de setmana a París del mes passat, a la llibreria Shakespeare and Company, de la qual ja en vaig parlar fa temps en una altra escapada a París. Per qui no la conegui, aquesta llibreria té dos pisos: el primer, que és la zona de llibres en venda en general; i el segon, en què majoritàriament hi ha llibres que no

estan a la venda, la zona on dormen els treballadors de la llibreria que opten pel model bohemi de fer-ho servir com a allotjament i inspiració per a la seva escriptura, i, també, una petita zona de llibres infantils. Mentre regirava aquesta zona, i amb una mica de mal d'esquena, vaig decidir seure a una de les cadires que hi ha a la zona i mirar-me aquesta edició del llibre (em va encantar la pel·lícula, però mai no havia llegit el llibre original). Mentre ho feia, una de les treballadores en una de les habitacions va començar a tocar el piano que hi ha a la botiga, de forma que, la Laia, que té un gust força musical, va començar a fet patadetes com a boja.
Així que, evidentment, el llibre es va venir amb mi cap a Tarragona.