El Castillo de Lesley (Jane Austen)

Una de les meves assignatures pendents pel que fa a l'obra de Jane Austen és endinsar-me en el món dels seus escrits juvenils, la coneguda en el terme britànic de Juvenilia. I tot i que tinc la gran i definitiva col·lecció d'aquestes petites obres en versió anglesa preparades al meu llibre electrònic per fer una lectura total, el passat Sant Jordi no em vaig poder resistir a aquesta petita i modesta edició de l'editorial Funambulista en què recull deu obres de joventut de l'autora anglesa. Entre elles, la que dóna nom a l'obra, El Castillo de Lesley.


En primer lloc, he de dir que es fa molt difícil fer un comentari d'aquest llibre. Potser perquè no el vaig llegir en el moment més reposat de la meva vida, però sobretot perquè es tracta sovint d'obres inacabades, de petits assajos del que més endavant seria capaç de formular a les seves novel·les de maduresa. I tot i l'extrema joventut amb què escriu moltes de les seves obres (sí, és d'aquelles lectures que et fa recapacitar què has fet amb el teu temps si de veritat vols arribar a ser l'escriptora que somiaves de petita ser veient el paral·lelisme amb la vida d'Austen), ja s'hi veuen sobretot clares traces d'aquella ironia que tant m'agrada de les seves grans novel·les i que va anar aprenent a dominar com ningú.

Algunes de les històries aquí unides estan inacabades. La majoria són de tipus epistolar (Sense & Sensibility, que va ser la primera obra publicada de l'autora, de fet tenia originalment aquest format, i altres obres menors com Lady Susan segueixen aquest esquema), d'altres són especialment divertides, com la seva inacabada Història d'Anglaterra, i d'altres tot just es queden a mitges quan comencen a interessar-te. Hi ha un punt de dramatisme (també des de la perspectiva romàntica) exagerat en moltes de les històries, cosa normal tenint en compte l'edat d'Austen quan les va escriure (parleu de matisos a una adolescent, per molt que visqui a finals del segle XVIII).

Més que sobre els textos en si, aquesta obra m'ha fet reflexionar sobre què pensaria Austen si sapiguès que en ple segle XXI llegim els seus escrits de divertimento quan era poc més que una nena. Us imagineu les vostres històries escrites a l'institut estudiades a les facultats de literatura d'aquí 200 anys?? (jo em moriria, perquè tinc alguna història d'aquella època que si sapiguès on la vaig guardar, correria a cremar-la). Amb una producció breu i moltes de les seves cartes cremades per la seva germana a la mort de l'autora, és inevitable que els erudits, les editorials i els fans d'Austen llegim religiosament aquestes històries per satisfer les nostres ganes de més, però tot plegat em fa pensar que si l'autora ho hagués sapigut, segurament hauria destruït les llibretes les guardava.

Reflexions personals a banda, i tot i que no hagi estat un llibre del que es gaudeixi especialment llegir-lo, és un exercici interessant per conéixer d'on ve el geni d'Austen i recordar-nos que tot ofici, per molt artístic que sigui, no millora sense el principi de la pràctica. Però millor guardar la pràctica amb discreció i fora de l'abast dels editors, que mai se sap...

El meu tros de mapa per la #BlogosferaTGN

Tal i com ja vaig fer l'any passat, enguany torno a sumar-me al projecte de la #BlogosferaTGN impulsat per Tarragona Cultura, i ho faig posant les meves tres modestes engrunes en el projecte 3.0 de mapa virtual de llocs de la ciutat que està previst que anem completant, setmana a setmana, un total de 27 bloggers tarragonins. Ho faig amb tota la humilitat d'algú que no és més que una tarragonina d'adopció des de fa ja gairebé nou anys i que encara, avui en dia, continua descobrint coses de la seva ciutat i replantejant-se de velles. Aquests són, però, els tres llocs que fan una mica més agradable la meva vida a Tarragona, retratats amb l'ajuda de la càmera de la community manager de Tarragona Cultura, Laia Marín, que ha fet aquestes imatges tan maques que acompanyen el post d'avui.

Començo parlant de patrimoni, i d'un dels meus miradors preferits de la ciutat. El terrat dalt de tot de la Torre del Pretori. Per mi, és el punt on, si mai se m'oblida, atabalada per altres trifulques, puc recordar-me a mi mateixa que sóc una privilegiada per poder viure aquí. Evidentment, no hi pujo molt habitualment, però sí que procuro que sigui una visita ineludible quan li ensenyo la ciutat a gent de fora. I sempre que hi penso em ve a la ment quan vaig dur-hi un petit grup de companys de la Facultat d'Història de la UNED i s'hi van quedar meravellats. Recordo que hi vam estar gairebé una hora mirant la ciutat, gaudint de la llum, simplement parlant i deixant que la bellesa de tot plegat ens envaís. Suposo que la plena felicitat és moments com aquest.

Per la segona elecció, us faré abans una confessió: quan l'equip de Tarragona Cultura ens va detallar el projecte BlogosferaTGN 3.0 i vaig començar a fer llistes mentals, tan sols em venien al cap pastisseries. Evidentment, vaig haver de passar-hi una mica d'autocensura, o qui arribi a aquest racó de món pensarà que sóc una morta de gana! Em quedo amb un únic lloc on, si voleu fer-me feliç, podeu dur-me quan vulgueu a esmorzar o berenar. Es tracta de la Cocotte, un local relativament recent a la Part Alta de Tarragona, mig amagat dels carrers de pas més habitual, i on us asseguro que es cuinen uns pastissos que poden millorar fins i tot el dia més gris de la vostra vida. Però el factor que de veritat m'ha fet decantar-me per incloure aquest local (on també podeu tastar els seus sucs multifruites, la seva boníssima llimonada casolana, àpats salats, etc) és que són de les poques cafeteries de la ciutat que pensen en les famílies amb nens. I no sols perquè tenen trona pels més menuts, sinó també perquè tenen a la vostra disposició tot un seguit de joguines que permeten que sortir a berenar en família o quedar amb amics a fer un mos sigui una experiència agradable per tots.

Finalment, us animo a deixar la Part Alta de Tarragona i venir fins al que seria el meu barri, al carrer Lleida, a la botiga Vetes i Fils. Si entenem la cultura com allò que ens fa la vida més agradable, llavors per a mi el ganxet seria més aviat alta cultura. Amb una vida laboral estressant,  però en què també hi ha moltes esperes que desesperen a més d'un, i la dificultat d'apagar el cervell un cop acabada la jornada laboral i descansar de veritat (o el que em deixi la meva petita), per a mi el ganxet s'ha convertit en un instrument de supervivència. I  quan un es converteix en ganxet-addicta, el paradís és qualsevol lloc on trobi una prestatgeria plena de llanes. A Vetes i Fils ho tenen, amb una gran varietat de marques, colors i bona qualitat. Però d'elles m'agrada sobretot com sempre em deixen al meu aire tocar les llanes, mirar colors, fins i tot apropar-me-les a la cara perquè vull fer una bufanda i necessito saber si aquesta llana pica... Us asseguro que aquesta flexibilitat i comprensió cap als teixidors no és compartida per tots els locals (tinc gravada a foc a la memòria una botiga de Reus que millor no mencionar on al costat de les llanes hi ha el cartell de "prohibit tocar"). Però, quan he tingut problemes o he necessitat consell, allà han estat també les dependentes per ajudar-me. A Vetes i Fils no sols trobareu llanes, sinó materials per moltes altres técniques com el patchwork, o productes de merceria de tota la vida en un embolcall més modern. I tot i que jo no n'he pogut gaudir mai, també fan cursos per si voleu aprendre i passar-vos al costat fosc de les agulles...

I com a bona llista, també en aquesta hi ha un epíleg. Suposo que més d'un s'haurà sorprès que, un blog de llibres, no hagi parlat de llibres en el seu trosset de mapa de la ciutat. Que em perdonin les llibreries tarragonines i la Biblioteca (de qui ja us vaig parlar l'any passat). Tot i això, si entreu al blog de Tarragona Cultura, podreu veure el petit epíleg (o pròleg, segons com es miri) d'aquest post en què sí que us faig alguna referència al món literari.

De nou, moltes gràcies a Tarragona Cultura per pensar en mi i permetre'm formar part d'aquest projecte, i si us ha agradat, us animo a seguir el projecte Blogosfera 3.0. setmana a setmana.

Els ambaixadors (Albert Villaró)

La literatura catalana apareix poc en aquest blog, bàsicament perquè en els darrers anys no n'he llegit gaire. El que no vol dir que hi tingui res en contra i, de fet, autors com Mercè Rodoreda es troben entre els meus favorits. I fins i tot en els darrers mesos alguns llibres escrits en català que han entrat a casa via el cohabitant (molt més aficionat a la pràctica a la literatura catalana que no pas jo) es troben virtualment a la meva pila de llibres pendents de llegir, després de la seva recomanació personal.

Els ambaixadors de l'escriptor andorrà Albert Villaró podríem dir que ha estat una excepció. L'obra, que va rebre el Premi Josep Pla 2014, va entrar a casa via compra compulsiva de Sant Jordi i a través de la poc habitual via de refiar-me d'una de les recomanacions mediàtiques per al dia del llibre i la rosa. Però què us he de dir, la premisa d'aquesta novel·la és difícil de resistir: què hagués passat si el 1934, durant els Fets d'Octubre, Catalunya hagués reeixit la declaració d'independència i s'hagués convertit realment en un Estat independent? No busco gaires temes polítics en el meu temps lliure, però aquest tipus de propostes sempre em piquen la curiositat.

Amb la base narrativa d'una novel·la clàssica d'espies i d'intriga, Villaró investiga allò de l'efecte papallona o la teoria del caos sobre els esdeveniments històrics. És a dir, com un simple canvi en una seqüència de fets pot desembocar en altres modificacions, fins i tot en fets que semblaven, a priori, independents de l'original.

Tot comença per l'escena que ho capgira tot: la de la persona encarregada de manar la repressió dels Fets d'Octubre que, just abans de signar el decret fent-ho possible, té una visió de futur i se n'adona de les conseqüències que això comportarà, especialment amb la dictadura de Francisco Franco. Davant d'aquesta revelació, decideix no reprimir la protesta. Aquest simple canvi, fa caure com si fossin fitxes de dominó tots els esdeveniments històrics que coneixem, desembocant en un 1949 (l'any en què se situa l'acció) en què no sols Catalunya és independent, sinó que Trotsky és president de l'URSS, la  bomba nuclear va caure sobre Berlín i  a Espanya governa el dictador Sanjurjo.

Enmig d'aquest context, la trama se centra en el rescat del principal espia de l'estat català, mossèn Farràs (exiliat a Andorra), per tal d'enviar-lo a Madrid a reconstruir la xarxa d'espionatge a Espanya i mirar de descobrir la greu amenaça per a la supervivència de la independència catalana que hi preparen.

Estem davant, per tant, d'una novel·la que podeu llegir en dos nivells: com a novel·la d'intriga o com a novel·la de curiositat històrica. Evidentment, la suma funciona bé i resulta una història que, tot i ser llarga, és llegeix amb facilitat (també gràcies a l'estil directe de l'autor i la seva capacitat per dosificar la informació) i resulta entretinguda. Però el fonament on això se sustenta és sobretot en l'anècdota de la seva premissa d'història-ficció: la curiositat per anar descobrint els detalls d'aquest discórrer paral·lel de la història (que té un epíleg força interessant al final amb un recull biogràfic dels principals personatges d'aquesta dimensió paral·lela de la història), la seva dosificació, la diversió de retrobar-se personatges célebres (com Josep Pla o Andreu Nin) i veure com Villaró els reinterpreta i els dóna nova vida... Nova vida que, per cert, els redimeix. Josep Pla és probablement un dels millors personatges del llibre, divertit, irònic, àgil i valent espia per la causa catalana, quan en realitat no sé si seria divertit i irònic (que potser sí), però tots sabem què les seves lleialtats a l'hora d'espiar requeien més aviat en la banda contrària...

La cama que per mi queda més feble és la de la trama  narrativa principal, la història d'intriga i espionatge. Un cop es desvetlla el misteri que centra tota l'operació (i que tampoc resulta cap gran sorpresa), vaig trobar que la història es resolia de forma ràpida, precipitada i amb massa recurs al mecanisme del deus ex machina. No acostumo a llegir novel·les d'aquest gènere i, per tant, desconec si aquests trets són habituals o no de les novel·les d'aquest tipus, però sí que amb el que havia disfrutat de tot el plantejament de la novel·la, em va deixar insatisfeta que la resolució no estigués a l'alçada.

En qualsevol cas, Els ambaixadors és una novel·la recomanable per passar una bona estona i, si especialment us agrada la història, us resultarà un divertimento interessant. Si no us agraden les trames resoltes amb elements de telefilm o de producte hollywoodià, prengueu alguna reserva. Segurament alguns dels diàlegs de Josep Pla us ho compensarà, però quedeu avisats.

La biblioteca más famosa del mundo (Jeremy Mercer)

Posant-me al dia amb les lectures del 2014, arriba el que va ser el meu regal de Sant Jordi: la novel·la autobiogràfica escrita pel periodista canadenc Jeremy Mercer sobre una de les meves llibreries preferides, Shakespeare and Company de París. Obra traduïda al castellà amb l'obvi títol de La biblioteca más famosa del mundo, però que en la versió original anglesa té el molt més suggerent Time was Soft There.

De Shakespeare and Company n'he parlat un parell de vegades al blog (aquí i aquí), de com en la meva primera visita vaig tenir aquell sentiment de voler que tiressin les meves cendres entre aquells passadissos plens fins al sostre de llibres, o de com, embarassada de la meva filla, vaig tenir un d'aquells moments de comunicació intrauterina mentre fullejava un exemplar de Where the Wild Things Are que, evidentment, ara guardem com un tresor a casa, amb el segell ineludible de la llibreria a la primera pàgina. L'establiment, però, és molt més que una immensa llibreria dedicada a la literatura en anglès, i ara plena de turistes: hi ha darrere tota la vocació política del seu creador i ressurrector del projecte original que es va veure trencat per la Segona Guerra Mundial, George Whitman, i la seva constitució com a refugi per a aspirants a escriptor, encara ara en ple segle XXI.

En Jeremy, que és periodista dedicat als successos, acaba havent de fugir del seu país després d'una amenaça d'una antiga font (nota al peu de pàgina: mai falteu al respecte a una font confidencial, i menys si treballeu a la secció de sucessos!). I acaba anant a parar a París on, després de molts tombs i quedar pràcticament indigent, acaba sent un dels acollits a la planta de dalt de Shakespeare andCompany. A partir d'aquí, Mercer relata la seva experiència a la llibreria, la convivència amb els altres aspirants a escriptor (que inclouen més d'una pinzellada de personatges excèntrics), i, sobretot, un retrat del seu propietari i de la seva lluita per mantenir viva la llibreria i el seu projecte social i polític associat tot i un context (especialment immobiliari) en contra.

Probablement la novel·la no sigui la millor escrita de la història, pecant molt sovint de l'excés d'estil periodístic, i alguna que altra escena m'ha fet repensar si va ser sensat seure en un dels bancs que es van servir com a llits per a aspirants a escriptors al pis de dalt de llibreria. Però, sobretot, és un document interessantíssim sobre la història de l'establiment i sobre l'esperit que la intenta sustentar. Malgrat que si us apropeu a Shakespeare and Company us pot semblar poc més que un atractiu per a turistes i una llibreria massificada (puc confirmar que molts entren guia en mà, es queden a la porta i com a molt compren una postal) i malgrat que el seu esperit inicial hagi anat quedant desdibuixat i desfasat, crec que entre les seves sales amagades, aquelles per les quals a dures penes pots passar, s'hi troben restes d'aquest romanticisme contracorrent que Jeremy Mercer explica al llibre.

Potser a la seva novel·la hi afegeix alguns elements que no van ser realment així, o que són exagerats o simplement hilvanats amb una mica de manipulació narrativa, però el cert és que pràcticament tota la història la podem imaginar sota les quatre parets de Shakespeare and Company. I que duri per molts anys.

IMM II: Edició Nadal 2014

Tornem amb els llibres que han entrat a casa aquestes darreres setmanes, tot i que en aquest cas no via bústia literalment, sinó a través d'aquesta petita porta d'entrada que hi ha sota l'arbre de Nadal. Tres noves incorporacions totes elles vingudes de la mà de Santa Claus, i un petit complement literari de la mà dels Reis Mags.

• Cartas de Jane Austen. Sí, tinc aquest mateix llibre en una edició força completa en anglès que vaig comprar al centre dedicat a l'autora a Bath (Anglaterra) fa uns quants anys. Però tot i que no me'n penedeixo de tenir-lo com a obra de referència, em resulta complicat seguir les cartes en anglès, en una edició que respecta tant l'estil original que no hi apareix ni un míser punt i apart (llavors s'escrivien les cartes totes seguides per aprofitar al màxim el paper i no haver de pagar més per elles). Així que aquest any m'he rendit a l'evidència i em vaig demanar la tampoc gens menyspreable edició de les cartes en castellà d'editorial dÉpoca, molt més fàcilment digerible que la meva en anglès. Nova incorporació a la prestatgeria Jane Austen que corre el perill de desbordar-se i ocupar-ne dues...
• The Catcher in the Rye, de J.D. Salinger. Sí, estic obsessionada amb Salinger i no em dol confessar-ho. Tant que tot i que aquest llibre ja el tinc en castellà (de fet, és del meu germà i li vaig robar vilment... però vaja, tampoc no l'ha trobat a faltar!), tenia moltes ganes de tenir la novel·la més coneguda de l'autor nord-americà en el seu idioma original. Ja només em falta un llibre per completar la meva col·lecció Salinger en anglès!
• Howl, Kaddish and Other Poems d'Allen Ginsberg. No sóc gaire de poesia, però la curiositat que em provoca la generació Beat està per damunt de les meves reticències. I, en tot cas, el poema que es considera pedra angular del moviment literari nord-americà té molt poc de líric, si ens posem a filar prim. 

I el complement literari que no pot faltar, els punts de llibres. Per Reis vaig tenir la gran sorpresa de rebre l'original Pack para Chicas Molonas que distribueix Oh My Cool i que està dedicat a objectes dissenyats pels britànics Noodoll. Entre ells, aquests punts de llibres adorables. Qui es pot resistir a llegir amb ells traient el nas pels meus llibres?