Favorits de setembre, octubre i novembre

He de reconèixer que aquests darrers mesos he estat fent llistes mentals de favorits mensuals per poder fer aquest post, però la vida, la feina i sobretot aquest nou projecte on-line han fet que hagués de renunciar al temps que abans dedicava a aquest blog, i que ara espero recuperar en certa forma. Així que us faig una espècie de favorits de tardor en què aplego aquells elements que més m'han acompanyat en els mesos de setembre, octubre o novembre. O, com a mínim, part d'ells.

• Un objecte: la meva nova cafetera Russell Hobbs Legacy. Feia molt de temps que tenia ganes de comprar-me una cafetera de goteig, les clàssiques cafeteres de gerra gran i filtres de paper. Em tirava enrere el preu, l'espai que ocupen i el fet que no els acabés donant ús ja que fan grans quantitats de cafè (i a casa  només prenc jo cafè i ara sols pels matins), però després de molt regirar per Amazon em vaig animar amb aquest model de la marca britànica Russell Hobbs. No sols és preciosa, sinó que ocupa poc espai i és polivalent pel que fa a quantitat de cafè produït: té una opció per a poca quantitat (jo faig el corresponent a quatre tasses pel matí, que em donen una tassa ben llarga de cafè i una miqueta més per si vull repetir) però també per a fer-ne més si un dia tinc molts convidats. Manté el cafè calent trenta minuts i té un sistema de producció que fa que surti boníssim el cafè. L'adoro i cada matí és el primer amb què interacciono en entrar a la cuina. Ah! I es pot programar perquè et faci el cafè a l'hora que tu vulguis, que sempre és un plus.

• Una peça de roba: sabatilles per estar per casa d'H&M. Ho confesso: sóc una apassionada de caminar descalça per casa. A l'estiu no em veureu més que caminant descalça, cosa que, tenint en compte que casa meva no està precisament impoluta, és una mica arriscat per les soles dels meus peus. Però cada hivern tinc el mateix dilema: vull seguir anant descalça però se'm refreden els peus. I si em poso sabatilles acabo descobrint-me caminant descalça perquè la sensació de tenir una sola a sota no m'agrada. Per això, quan vaig veure aquestes sabatilles en forma de guineu a H&M em vaig alegrar: peus calents i sensació de caminar descalça. Què més puc demanar?

• Un producte d'estètica: la crema de mans Atrix. Especialment quan arriba la tardor i els dies de vent per aquestes terres, em torno una obsessa de la hidratació de les mans. I des que vaig ser estudiant Erasmus a Suècia allà per l'any 2005 (fa deu anys ja!!!), a casa sempre he de tenir una crema Atrix Hidratant amb camomil·la. Tot va començar un dia que, tornant en bicicleta al meu pis d'estudiants a Lund, el fred i vent nòrdic que començava a treure el nas em van  fer arribar a casa amb petites ferides sagnants a les mans. Prèvia consulta amb ma mare, la solució estava clara: hidratar les mans. I al supermercat suec em vaig trobar amb aquesta crema, que m'encanta per la seva textura, perquè no deixa gens de sensació greixosa i perquè hidrata moltíssim i durant hores. Així que ja us podeu imaginar que sempre vaig boja buscant botigues on la venguin (afortunadament cada cop la trobo a més llocs!)

• Un organitzador: el bullet journal. Per uns canvis de feina, en els darrers mesos ha passat a ser encara més clau la necessitat d'un organitzador. I després de provar diversos sistemes (digitals i analògics), vaig descobrir el bullet journal. Es tracta d'un sistema en què tu mateix et crees la teva agenda / llista de coses a fer / diari d'inspiració / més tot allò que se t'acudeixi. Sol seguir unes codificacions més o menys compartides, es recomana l'ús de colors per diferenciar temàtiques... però és bàsicament un sistema adaptable a les necessitats de cadascú. Porto des de setembre amb ell, i tot i temporades (desorganitzades) en què l'he abandonat, noto que m'ajuda molt a fer les coses que vull i no oblidar-me coses importants, tant de feina com de casa. A més de controlar que cada dia hi hagi també alguna activitat que m'agradi. Si voleu saber més cosetes, aquí us fan una introducció al bullet journal. I si voleu saber-ne més, simplement aneu a Pinterest i trobareu infinites idees.

How it all began (Penelope Lively)

Sumar Penelope Lively i història coral és una combinació que estava clar que no podia fallar. How it all began és, de moment, un dels llibres preferits d'aquest 2015, i ho ha aconseguit amb una història aparentment senzilla, però que, gota a gota, pàgina a pàgina, et va calant.

La novel·la parteix d'un incident aparentment anecdòtic: una senyora gran és atracada un dia pel carrer i això li provoca una lesió de cadera. Com a conseqüència, s'ha de traslladar a viure a casa de la seva filla. Que, com a conseqüència, serà baixa a un viatge de feina obligant el seu cap a endur-se amb ell la seva neboda. Que, com a conseqüència, veurà com es destapa el seu affaire secret amb un home casat... i així fins a configurar tot el conjunt de personatges que veuen com l'atracament del principi acaba desembocant en canvis, petits a la vegada que revolucionaris, en les seves vides.

Amb aquesta estructura, Lively reprén un recurs habitual en les seves novel·les (Consequences, de la qual vaig parlar aquí, ja tenia una premisa similar, tot i que no tan marcada) per poder així en certa forma fer de mestra titellaire dels seus personatges amb encara més poder. El joc, però, es llegeix com absolutament natural, gràcies sobretot a aquest estil d'escriptura que té Lively i que per mi és absolutament addictiu (i que afortunadament combina amb una amplíssima producció literària).

Tot i que ara fa mesos que vaig tancar definitivament aquesta novel·la, els personatges continuen encara vius en la meva memòria. Charlotte i Henry, que s'enfronten cadascun des de la seva perspectiva a la realitat sovint feridora de la vellesa; Rose i Anton, a qui la casualitat aplega durant unes hores sota un mateix sostre creant una de les històries més subtils i més maques de la novel·la; Marion, la professional que creu tenir-ho tot a la vida i que observa com els seus esquemes es van desmuntant peça a peça... i així fins a completar l'elenc de set personatges que desfilen per les seves pàgines.

Malgrat ser ja una novel·la escrita amb una edat avançada (es va publicar el passat 2012, quan l'escriptora tenia ja 79 anys!) manté tota la frescor que estic assegura que encara avui en dia li reporta nous seguidors que no poden deixar de passar planes. Una bona recomanació per començar a descobrir-la sense necessitat de remuntar-se en el temps!

The Catcher in the Rye (J.D. Salinger)

Fa molt, molt de temps, vaig llegir la novel·la més famosa de J.D. Salinger, El Guardián Entre el Centeno, en castellà, com  a treball per l'institut. Recordo que és un llibre que em va impressionar molt, tot i que també molts dels seus temes no els vaig acabar d'entendre. Precisament per això tenia ganes de tornar a agafar aquesta novel·la més crescuda, per poder retrobar-me amb la seva història amb quinze anys més a les espatlles.

L'oportunitat va resultar irresistible quan el passat Nadal me'l van regalar en edició en anglès, cosa que feia temps que desitjava tenir, i malgrat la llarga llista de llibres pendents, de seguida em vaig trobar passant pàgines de The Catcher in the Rye i sense esma de deixar-lo. En pocs dies ja el tenia acabat, amb aquelles bones sensacions que sempre em deixa la prosa de J.D. Salinger, i que sempre m'alegro d'haver pogut redescobrir en la seva llengua original. I és que Salinger té una forma molt peculiar d'escriure, gairebé impossible de descriure en paraules, i trobo que a les traduccions, per molt bones que siguin, se'n perd una part.

Retrobar-te amb Holden Caulfield quan ja fa més d'una dècada que vas passar per aquella adolescència que a ell l'atormenta  et proporciona perspectiva i fins i tot encara més comprensió del seu petit viatge iniciàtic. I és que la tristesa, la desesperació, la desil·lusió que tenyeix la visió d'aquest jove connecta encara més amb tu quan ets capaç també de veure amb perspectiva la teva pròpia adolescència. I tot i que la meva joventut va tenir poc a veure amb la del propi Holden, sí que aquells sentiments que ell exagera són fàcilment identificables en aquest moment del trànsit de la infantesa a la vida adulta.

Per tant, ha estat un plaer poder tornar a recórrer els carrers de Nova York amb la mirada entre depressiva i desesperada d'en Holden, de compartir la seva visió de la literatura, el teatre i la música, de mirar la hipocresia del món i la bellesa de la infantesa i la innocència. A en Holden la mort del seu germà el fa despertar d'aquest món i es troba desubicat, sense ser capaç d'identificar què el fa feliç, més enllà d'algunes petites espurnes. Aquests detalls que, al cap i a la fi, són als que a tots ens ajuden a convertir un dia gris en un dia que podrem recordar amb bones sensacions.Arribar a aprendre-ho i a viure acceptant-ho, però, és un dels reptes que en Holden es nega a superar.

Amb aquesta relectura, em quedo a tan sols un llibre publicat de completar la bibiliografia principal de J.D. Salinger. Tot i que adoro Nine Stories i vaig gaudir molt de Franny and Zooey, és evident que The Catcher in the Rye és la seva novel·la més accessible i una d'aquelles històries que se us quedaran a dins, i us faran mirar amb incredulitat aquells que us confessin que van passar la joventut sense ni creuar-se amb ella. Mai no és tard, però, per corregir-ho. En Holden us seguirà esperant per explicar-vos la seva vida, tot i que sense entrar en detalls que us avorriran. No ho dubteu.

Favorits del mes d'agost

Després d'aquest parèntesi no anunciat d'estiu, reprenc l'activitat amb una fórmula que he vist a d'altres blogs i que trobo interessant per donar cabuda a d'altres temes que no són tan presents habitualment en aquest espai però que també formen part de la meva vida, malgrat que em faci mandra dedicar-li un post sencer. Es tracta d'un repàs als Favorits de cada mes, en què pretenc donar algunes pinzellades a coses que m'han agradat de les darreres setmanes. L'objectiu és fer-ho a finals de cada mes, però permeteu-me ser tan flexible que el post pugui aparèixer fins el dia 10 del mes següent (o, en aquest cas, l'11). I, evidentment, tots els productes o han estat regals d'amics o familiars o han estat pagats per mi, i no tinc cap contacte amb les marques que menciono.

I sense més, comencem amb els favorits del mes d'agost:

• Un objecte: la meva nova tassa Keep Cup, edició Mr Wonderful. Un autoregal d'aniversari. Fa temps tenia una tassa termo i va desaparèixer, segurament perquè me la devia deixar a l'antiga redacció on treballava. Aquesta, però, m'agrada molt més: manté molt millor la temperatura, és més lleugera, la goma del voltant és ideal per no cremar-se i, a més, m'encanta el disseny i els colors. I amb aquest missatge, qui es pot resistir? 

• Un accessori: els collarets de KISS Knowledge Is So Sexy (Dawanda). Darrerament tinc debilitat pels collarets, i estic una mica farta d'acabar lluint els mateixos que tothom porta de marques com H(and)M o similars. Així que regirant per Dawanda, que és una pàgina de venda de diferents artesans a l'estil Etsy, vaig topar-me amb les joies d'aquesta noia austríaca, sota la marca KISS Knowledge Is So Sexy. Em va costar decidir-me, però em vaig decantar pel mapa de Londres i per un tros de la partitura de Hey Jude, dels Beatles. A bon preu i enviament força ràpid.

• Una peça de roba: les bambes Skechers On the Go. Fa molt de temps vaig comprar-me unes bambes Skechers que encara aguanten impolutes, com si el pas del temps no els afectés, i que són imprescindibles a tots els meus viatges per comoditat i per impermeabilitat. Enguany tenia ganes d'unes bambes noves, i vaig trobar una nova edició de la marca, On the Go, que es caracteritzen per ser extraordinàriament còmodes i molt i molt lleugeres. Ideals per viatjar. Una de les claus que el viatge d'aquest estiu, a Bèlgica, hagi estat tan còmode per a mi han estat elles, companyes inseparables!

• Un artista: Jan Van Eyck. Des que viatgem amb la petita allò de preparar els viatges al mil·límetre s'ha acabat, i en el cas d'aquest estiu, que hem visitat Bèlgica, reconec que hi he anat una mica a cegues, ja que vaig treballar fins pràcticament dos dies abans de marxar i a un ritme força frenètic. Per això, cada nit quan revisava una mica per sobre el que volíem fer el dia següent, m'anava sorprenent amb els noms dels artistes que m'hi trobaria sense ni esperar-ho: Rubens a la Catedral d'Ambers, però sobretot Jan Van Eyck, al museu Groeningen de Bruges, i a la catedral de Gant. La visita al retaule del Xai Místic,  a aquesta darrera església, és un dels moments que més he disfrutat de la visió d'un quadre cara a cara. Podem dir que he tornat hipnotitzada pel color i detallisme de Van Eyck.

Van Eyck a Gant

Nobles y rebeldes (Jessica MItford)

Per fi arribo al darrer dels llibres llegits el 2014! No és que sigui un triomf arribar-hi al mes de juny, però com a mínim encara estem a la primera meitat de l'any 2015... L'honor de tancar la llista el té Nobles y Rebeldes, autobiografia escrita per una de les germanes Mitford, Jessica.

Les germanes Mitford solen aparèixer a diversos dels blogs que segueixo, sobretot per lectores aficionades a llibres similars als que a mi m'agraden i que també gaudeixen de Nancy Mitford, que és l'escriptora més prolífica de totes les germanes. Jo encara no he llegit res de Nancy Mitford (tot i que el darrer Sant Jordi em vaig fer amb un primer llibre seu per començar a descobrir-la), però quan el company va entrar a casa un dia amb aquesta edició en castellà de Jessica Mitford sabia que li acabaria robant. De fet, és una d'aquelles poques vegades en què ell compra un llibre que tinc clar que encaixa amb els meus gustos (cosa que passa molt poc sovint, ja que ens agraden coses molt diferents pel que fa a la literatura, tot i que algunes recomenacions creuades han acabat tenint èxit).

Jessica Mitford relata en aquesta obra tant la seva infància i joventut com la seva trajectòria amb el seu jove marit, un nebot de Winston Churchill amb qui es fuga a Estats Units. La història s'acaba quan tots dos se separen per la marxa d'ell a la Segona Guerra Mundial, on acabarà morint (no us desvetllo res, de fet s'explica a la introducció del llibre). Tots dos temes constitueixen dues parts ben diferenciades en l'obra, i que m'han deixat també sensacions molt oposades.

La primera part, en què descriu el curiosíssim ambient familiar dels Mitford, la relació entre les germanes (des de la comunista Jessica fins a tota una seguidora fidel del nazisme de Hitler!), els seus incidents casolans, etc., em va semblar molt i molt divertida, i és un dels motius pels quals tinc tantes ganes de llegir a Nancy Mitford, que es diu que precisament es va inspirar en aquesta etapa de la seva vida per escriure moltes de les seves novel·les. Amb una família del tot atípica, molt rica però també molt peculiar, les germanes creixen amb uns trets d'individualitat i forta personalitat sorprenents, com si gairebé semblessin la creació irreal d'un escriptor.

Per desgràcia, però, aquesta primera part es fa curta i aviat ens centrem en la història d'amor de Jessica i Esmond Romilly. Tots dos d'ideals fortament comunistes i de classe alta, he de dir que les seves peripècies, tot i no ser avorrides, per algú que és de classe baixa provoca un cert arrufament de nas. Sobretot per la forma en què és retratat Esmond, que, tot i ser protagonista d'una bonica història d'amor amb Jessica, no deixa de ser el típic nen esnob que juga a ser comunista i que ho resol tot amb eines de nen ric. I amb això no vull frivolitzar el compromís polític d'Esmond (que és total ja que mor lluitant contra el nazimse), però sí que moltes de les seves decisions a Estats Units em recorden molt a la forma d'actuar de qui ha tingut sempre la xarxa de rescat del compte corrent dels papes embolcallant-lo.

Malgrat tot, si sou aficionats al clan Mitford, o simplement voleu descobrir-les, aquesta novel·la és una molt bona introducció. Sobretot la seva primera part, no us decepcionarà, com tampoc el seu estil ple d'humor i molt amè de llegir.