Txuuuuu....?

Divendres a la nit vam tenir la festa de Nadal (!) de la meva empresa, i per la seva gran "flexibilitat" geogràfica ens vam haver de desplaçar fins a un cutre-hotel de teòriques tres estrelles a Lloret de Mar. Mentre que els detalls de la nit és millor que es mantinguin amagats, aquest post està dedicat a la meva aventura ferroviària per tornar al dia següent. Un trajecte de 3 hores i tres quarts d'hora.
Pas 1: a les 16.15h arribo a l'estació de tren de Malgrat de Mar, on per la lentitud de la venedora de bitllets vaig perdre el tren. Per tant, mitja hora d'espera a l'aire lliure i amb un ventet fresquet...
Pas 2: a les 16.45h arriba el tren direcció l'Hospitalet. Un trajecte bastant maleït: entren com dos o tres grups d'adolescents bojos: uns criden i es peguen; altres posen música alta i comencen a tirar diaris; i els tercers es dediquen a cridar i insultar. I tot això amb l'afegit que se m'acaben les piles de l'mp3 (!), només he dormit 3 hores i no puc llegir!
Pas 3: a les 18h arribem a Sants (al·leluia) i  busco els famosos informadors que en teoria han de plagar tota l'estació. Cap rastre d'ells. He de pujar al hall i anar a l'stand de "brief questions" que ja existia fa tres anys, abans que comencessin les obres. Pregunto com anar fins a Tarragona: em diuen que primer vagi a Martorell i allà agafi el regional. Pregunto horaris: en tres minuts tens un tren a Martorell. I els regionals? (que és el que de veritat m'interessa): Això ja t'ho diran a Martorell. Genial, perquè no tinc res millor a fer que esperar una hora a la fosca i gèlida estació de Martorell, esperant el meu tren. (!)
Pas 4: a les 18.30h (algú sabia que Martorell estava tan lluny) arribem a Martorell i una autèntica marabunta de viatgers baixa i puja al regional que, afortunadament, ens estava esperant a la via (ue!). El tren surt als 10 minuts.
Pas 5: a les 19.40h, mitja hora després de l'horari habitual, el tren arriba a Tarragona. Estic adormida, desfeta, marejada.. però ei, podria haver anat molt pitjor...

La primera lliçó

Un bon assaig

Encara estan pendents els meus posts d'anàlisi de Harry Potter and the Deathly Hallows i, de pas, de tota la sèrie de J.K. Rowling. Necessito bastant temps per tal d'organitzar una mica tots els pensaments que sorgeixen entorn d'aquests set llibres i,especialment, d'aquest desenllaç que a molts ens ha deixat amb la sensació de ... aiiiii, falta alguna cosaaaaa....
Afortunadament, mentre que jo sóc lenta en aquest procés, molts altres ja han penjat a internet una sèrie d'assajos sobre aquesta obra infantil-juvenil-adulta? que trobo molt interessants. Concretament, aquest matí, mentre revisava una comunitat que m'encanta, Snapedom ,  he descobert aquest assaig (en anglès), en què bàsicament s'analitza el tractament del personatge de Severus Snape, però que, de passada, fa una interessant interpretació de tota la sèrie des de la perspectiva del trauma de l'autora d'una pèrdua prematura de la seva mare (!). Sobretot em fascina aquesta teoria, que ja he llegit en d'altres comentaris, sobre la identificació de la casa d'Slytherin amb els trets femenins... com una debilitat!?!
I ja que estem en el tema, i aprofitant que aquí tinc penjada la meravellosa-esplèndida-absolutament perfecta portada de l'edició en alemany del setè HP,  un dubte existencial: com pot ser que l'edició en castellà i català del llibre no es publiqui fins finals de febrer quan ja tenim les edicions en francès, portugués, alemany, holandès, xinès, búlgar, rus.... i mooooltes més? Potser aquí no hi ha tanta por a la competència de l'edició en anglès?

Un apunt... frívol

Feia setmanes que tenia clixades aquestes sabates i que tenia ganes de comprar-me-les. Després de passar tants cops per l'aparador pensant si m'agradaven més les marrons o les negres, quan resulta que em decideixo per les negres ja no els queda el meu número! Així que canvi de plans: i al final me n'he alegrat, perquè el dibuix era més maco en aquest color. Ja estan estrenades, i espero treure'n profit en alguns d'aquests compromisos de Nadal...

De l'Arc de Triomf a la Concorde (París III)

div>

De l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde, on els francesos revolucionaris van instal·lar la guillotina, hi ha gairebé dos quilòmetres. Nosaltres els vam fer tots a peu, passejant tranquil·lament, amb l’aire gèlid de París cremant-nos la cara i xafardejant botigues. Vam començar a l’Arc, on per arribar-hi has de creuar un pas subterrani que t’evita morir atropellat pel caos circulatori de la ciutat. Teòricament, dins de l’arc hi havia un museu que, malauradament, estava en procés de renovació o sigui que... poc museu.
El més espectacular d’estar dalt de l’Arc de Triomf és que més de deu boulevards o avingudes conflueixen en aquest punt i que, des d’allà dalt, tu ets el veritable epicentre de París. La visita va prendre un to encara més especial perquè just en aquell moment el sol es ponia i segons en quin costat et col·loquessis la sensació canviava completament.
Sota l’arc hi ha la tomba del soldat desconegut. És a dir, un pobre home que va morir a la segona guerra mundial que, en comptes d’identificar-lo i tornar-lo a la seva família, va ser col·locat sota el monument per a fer-lo servir per a esperonar el nacionalisme o com li vulguin dir. La tomba està acompanyada per una flama que mai s’acaba... I que cada tarda un grup d’excombatents s’encarrega de reviure.
Per caminar de l’Arc de Triomf fins a la Place de la Concorde has de seguir potser el boulevard més famós de París: el dels Camps Elisis. Es tracta d’un carrer ple de botigues de luxe, on vam trobar cotxes descapotables en aparadors que giraven, rellotges per més de 30.000 euros i cinemes amb entrades que s’acostaven perillosament als deu euros... tot i que això no era cap luxe, sinó la trista realitat pels cinèfils parisencs.
Per cert, vam ser capaços de fer tot el trajecte sense cansar-nos! I la nòria i l’obelisc de la Place de la Concorde guanyen bastant de nit.