En Tierra Hostil

Últimament em sembla que tinc una estranya connexió amb l’Acadèmia de Hollywood i, tot i que no vaig tant al cinema com voldria i acostumava a fer abans, en dos anys consecutius la pel·lícula de les nominades que he vist ha estat la que ha guanyat. Està bé que el tema de Slumdog Millionaire era bastant fàcil d’endenvinar, però enguany, quan tothom s’esperava que els bitxos aquests blaus d’Avatar guanyessin (jo m’he negat a veure-la; des que el cine costa 7 euros que s’ha de ser selectiu...), nosaltres vam agafar i ens vam plantar a veure En Tierra Hostil. I tot i que molts no s’ho espeaven, va agafar i va guanyar. I a mi com a mínim em va donar la satisfacció de fastidiar una mica al James Cameron King-of-the-world aquest...
Perquè a veure, la pel·lícula està bé però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Per exemple, em va agradar molt més Up in the Air (que encara tinc pendent de comentar, mare meva...) que no pas aquesta, però també perquè la primera era una pel·lícula d’aquelles agradables de veure. I amb En Tierra Hostil vaig passar-me mitja pel·lícula amagada sota l’abric, i la totalitat de les dues hores que dura amb un nus a l’estómac que no em deixava respirar. Suposo que el fet que el cinema estigués buit també va contribuir a aquesta sensació (hi ha uns cinemes a Vila-seca que, tot i estar a deu minuts en cotxe de Tarragona i Reus, tenen més ben poc èxit de públic. Només cal dir que de dilluns a dijous fan preu "dia de l’espectador").
La pel·lícula explica les peripècies d’un grup de militars nord-americans  a la guerra d’Irak que formen part d’un grup de desactivació d’explosius. La trama comença quan arriba un nou "jefe" del grup, després que l’anterior mori a la primera escena (sincerament, des que diu allò que es menjaria una hamburguesa ja sabíem tots que la palmava al cap de pocs plans). I aquest nou jefe es caracteritza per estar ben boig, i donar unes vacances ben merescudes al robot desactivador d’explosius del grup. Fet que provoca la ira dels seus companys: un jovenet traumatitzat per la guerra i la mort, incapaç gairebé de disparar, i un altre militar que senzillament vol sortir d’allà viu.
Al film se’ns retraten les seves peripècies fins que els arriba el relleu i, per tant, el merescut descans a casa. Amb tot un seguit d’escenes que et dóna poc descans per a la tensió i la por que recorre tota la història (i que de veritat dóna la impressió que la teva sala de cinema també s’ha convertit en un territori hostil), i que més d’una vegada et fa apartar la mirada de la pantalla. Una trama que, per cert, no deixa gaire bé els pobres iraquians, dels quals sembla que la consigna sigui desconfiar-ne... però això és una altra història.
Tot i que el ritme del film funciona força bé, i amb pocs recursos aconsegueix atrapar bé l’espectador, no ens va acabar de convèncer l’epíleg final. El del soldat inadaptat a la vida real, o el del boig que només vol arriscar la seva vida perquè l’adrenalina és l’únic que el manté amb ganes de viure, i no pas els corredors infinits de caixes de cereals... Perquè tot i que es pugui entendre com una forma d’expressar com les ferides de guerra van més enllà de la pell i de l’escenari de la batalla, també crec que acaba amb una conclusió poc "humana" per al personatge.
Tot i això, us la recomano. Com a mínim, els protagonistes tenen color pell i semblen de veritat, no com d’altres...

I l'altre RETORN de la setmana

Aquest és un retorn en majúscules. Consti que des del passat dijous em passo la vida donant-me cops de cap a la pared perquè quan em van suggerir d’intentar organitzar-nos per anar a aquest concert vaig dir allò de "nooooo!". Aix, sort del youtube...

Estem de relax, i de retorn

Suposo que els que de tant en tant traieu el nas per aquest petit espai d’internet us haureu preguntat què havia passat amb aquest blog, i si és que la seva autora s’havia pres unes vacances. Res més lluny de la realitat, i és que durant les darreres setmanes he tornat a sentir què era allò de ser estudiant i pel qual em vaig sentir tan alleujada quan vaig acabar la meva primera carrera. En definitiva, m’ha tocat patir la meva primera època d’exàmens com a estudiant d’Història de l’Art de la UNED, i us podeu imaginar que tot plegat m’ha tingut absorbida des de les dates nadalenques fins fa tot just una setmana. Fins avui, el temps necessari per a recuperar la meva sensació d’oci saludable,  per gaudir d’una desconnexió en forma de cap de setmana amb tot d’ingredients per tornar a la vida terrenal (spa, bons menjars, casa rural i una passejada pel delta de l’Ebre) i per tornar a tenir els dits entrenats per tornar a saludar-vos a tots des de l’internet.
D’haver de tornar a estudiar i passar els nervis dels exàmens suposo que poc us puc explicar que no hagueu patit ja. Com a mínim, puc assegurar que, tot i el mal humor i l’ansietat d’aquests dies (i la paciència dels que m’envolten), encara em queden ganes d’enfrontar-me a un segon semestre amb molta il·lusió per aprendre més coses. Per què, com a mínim, quan m’asseia al despatx cada matí, amb la son encara als ulls i el cafè tot just gola avall, davant meu no hi havia la insufrible teoria del paradigma de Maxwell (qui hagi estudiat comunicació ja sabrà de què li parlo...), sinó coses que de veritat em venien de gust aprendre, i no tan sols m’eren convenients des d’una perspectiva pràctica. Així que fer l’esforç de passar el matí concentrada en els llibres en comptes d’anant de pàgina web en pàgina web fins que el rellotge marqués l’hora de fitxar a la feina es feia així una mica més agradable.
El fet d’estar en una universitat a distància també incrementa en certa forma el neguit d’afrontar-se els exàmens, i, de fet, aquest encara continua, ja que ni tenim notes que indiquin si el camí escollit era el millor o no. Per a mi, a més, té l’afegit de la inconveniència que, per examinar-me, he de fer una hora de cotxe fins a Tortosa, on tinc el centre de la universitat més proper. Ja us podeu imaginar que, quan s’està nerviós i neguitós, anar amb el cotxe autopista avall no és el més agradable del món, però com a mínim la música ben alta i la concentració en la carretera t’ajuden a aclarir-te la ment.
I quan menys te n’adones, estàs en aquella sala d’entrada on, els pocs bojos que estudiem a la UNED de Tortosa (pooocs, molt pocs) ens mirem neguitosos durant mitja hora abans de començar l’examen. On van entrant els estudiants inquiets per la porta i baixen directes cap al lavabo de la planta baixa (jo entre ells...), i on, quan menys te n’adones, ja passen el teu carnet pel lector de codis de barres (sí, senyors, quan un estudia en la UNED es converteix en un codi de barres de supermercat) i estàs davant la impressora recollint el teu examen. I mentre tu batalles amb les piràmides egípcies, els palaus assiris i la tècnica de pintura al fresc, el noi del teu costat et roba el típex per esborrar fórmules d’un críptic examen d’enginyeria o una dona es baralla amb un test de psicologia bastant dantesc...
En fi, que estic contenta de tornar a la normalitat, i no us preocupeu, que he anat apuntant a la meva llibreteta  els temes que hauria d’haver anat penjant a aquest blog durant aquest parèntesi, per intentar posar-vos ara al dia de tot el que ha passat en aquest període de reclusió.

Emma (BBC, 2009)

Feia ja setmanes que tenia pendent fer el comentari de la darrera adaptació que la BBC ha fet d’una obra de Jane Austen. En aquest cas, l’escollida ha estat Emma, que ja existia en una versió cinematogràfica protagonitzada per Gwyneth Paltrow i també en un telefilm per l’ITV protagonitzat per Kate Beckinsale. El fet que ara s’hagi optat per fer una minisèrie de quatre capítols, donava peu a fer una adaptació una mica més fidel al llibre i no tan precipitada, cosa que la feia una mica més temptadora.
Per tot el tema de la mudança, vaig arribar una mica tard a veure la minisèrie (generalment, vaig descarregant els capítols conforme s’emeten a Anglaterra), pel que ja havia tingut ocasió de llegir crítiques d’horroritzades fans de Jane Austen. Per això, quan vaig apretar el play del DVD em feia bastanta por el que trobaria darrere de la pantalla en negre, però, sorprenentment, m’ho vaig passar molt bé.
Una de les principals crítiques que es fa a aquesta adaptació és la radical modernització de les actituds que s’hi posa de manifest. Els mateixos responsables ja van avançar abans de l’estrena que l’havien volgut aproximar al públic actual amb tots aquests canvis, perquè consideraven que l’obra tal qual no funcionaria bé. Tot i que pugui qüestionar aquesta posició, he de dir que el resultat (si un deixa de banda purismes i el mira de gaudir tal qual és) és una obra molt fresca i molt jove, que es deixa veure amb facilitat, tot i que no sé si per a l’espectador-no-lector de l’obra original la successió d’accions no li provocarà certs canvis anímics una mica inexplicables.
A mi m’ha agradat força. S’ha criticat molt el paper de la protagonista (Romola Garai, que, per cert, va interpretar Briony al film d’Atonement en què parlava a l’anterior post), per la seva desmesurada expressivitat. Trobo que sí que la fa una mica repel·lent, però no és així Emma al llibre? No és l’heroïna més insufrible de l’obra d’Austen, i a la que acabes estimant per simpatia pels seus defectes tan flagrants? Tot i que és cert que el seu moviment de celles pugui ser excessiu, a mi m’agrada més el seu plantejament que el de Paltrow o fins i tot Beckinsale (que, com a mínim, li donava aquell toc frívol a l’adaptació).
A banda de la protagonista, els veritables punts forts són els secundaris. Especialment Michael Gambon, que està superb com a pare d’Emma i que roba totes les escenes on apareix. O l’Augusta Elton de Christina Cole, que ja vam poder veure a Lost in Austen com a la repel·lent Caroline Bingley, i a qui els papers de dona insufrible d’Austen li venen com anell al dit. I sobre Mr Knightley, que és un dels papers més discutits entre les fans de l’autora, he de dir que a mi Johnny Lee Miller m’ha agradat molt. L’únic però que té és que és més jove que al llibre, però suposo que és una de les llicències que es prenen per tal d’apropar l’obra al públic jove actual.
En definitiva, que si sou d’aquells que no s’han atrevit a veure aquesta minisèrie per les crítiques terribles que han llegit a la xarxa, us animo que ho intenteu lliures de perjudicis. Una bona estona no us la traurà ningú.

Atonement (Ian McEwan)

És curiosa la història amb aquest llibre (l’últim llegit durant l’any 2009): per una recomanació en un bloc ara fa més d’un any em va donar per començar a llegir-me’l, però entre vacances i d’altres històries no vaig acabar d’entrar a la història i el vaig abandonar (literalment, a la bústia de llibres retornats de la biblioteca). Però ja se sap que el destí té les seves jugades. Gràcies  a una recomanació en aquest bloc d’Antonio (a qui llavors no vaig poder retornar la salutació, i a qui envio molts records des d’aquí i l’animo a passar-se sempre que vulgui :D), em vaig animar a tornar a intentar-ho. Així que, predicant allò que si el primer cop no m’havia enganxat potser era culpa de la traducció, em vaig comprar l’edició original  i  la vaig deixar en un racó de la prestatgeria esperant el seu moment. I aquest va arribar aquest mes de desembre.
I quin ha estat el resultat? Doncs la novel·la m’ha agradat, però potser perquè hi havia posat unes expectatives massa altes, no m’ha acabat de convèncer. O potser és que encara no era realment el seu moment cent per cent, i d’aquí uns anys m’entusiasmarà del tot. Tornant amb les curiositats, em fa gràcia que la part que més temps m’ha costat llegir (la primera part, en què es narra una única tarda-nit en la vida dels personatges) sigui la que ara, fent la mirada enrere, més m’agrada. Potser perquè m’agraden les històries en què, en apariència, no està passant res, però en realitat tot s’està transformant. I, en canvi, la tercera part, que és la que més m’ha costat llegir, és la que més insatisfeta m’ha deixat. Perquè se centra en el personatge de Briony que, ho sento en l’ànima (i aquí potser és que això de llegir abans d’anar a dormir no em deixa gaire lucidesa mental), però no la suporto com a personatge, i perquè em va fer molta ràbia que m’enganyés amb el final (i fins aquí puc llegir..).
A banda d’aquesta animadversió irracional, dir que la història està narrada amb una estructura enginyosa: la primera part seguint salts temporals de minuts i hores i de personatge en personatge; la segona, gairebé com un monòleg interior del personatge de Robbie; i la tercera, amb la ja mencionada Briony. I, evidentment, no em puc estar de comentar que l’autor comença una obra amb una cita de Northanger Abbey de Jane Austen que, tercera curiositat, és un dels regals que em va portar Santa Claus. I és que igual que la pobra Catherine, un error d’un dels protagonistes desencadena tot un seguit d’actes bastant terribles. Bé, a Austen ni els actes són tan terribles i l’error no és més que una fixació infantilista, i tot i que a Atonement també es repeteixen aquests trets, us puc assegurar que les conseqüències són bastant més dures.
I entre una cosa i l’altra, ara m’ha entrat força curiositat per veure la pel·lícula (protagonitzada per la Keira Knightley en el paper de la tercera protagonista que encara no havia mencionat, Cecilia), així que no descarto que sigui un dels propers entreteniments per a estrenar com és degut la nova televisió del menjador.