Lectures breus II: Esmorzar al Tyffany's

Aprofito una altra pausa en la rutina d’estudi d’aquests darrers dies (ja tan sols em queden quinze dies d’enclaustrament) per comentar una altra d’aquestes lectures breus que he anat escollint aquests dies per passar l’estona entre llibre de mitologia i làmina d’art clàssic. Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Truman Capote: crec que ser periodista i no haver llegit "A sang freda" deu ser com a mínim un sacrilegi, però, que voleu que us digui, de moment em fa mandra, i no hi ha res pitjor que agafar un llibre amb aquesta sensació. Així que em vaig animar amb una altra de les obres més conegudes: "Esmorzar al Tyffany’s", immortalitzada al cinema per Audrey Hepburn en allò que aquí a Espanya es va dir "Desayuno con Diamantes", potser perquè els espanyols de l’època no tenien ni idea què era allò del Tyffany’s.
És molt difícil entrar en aquesta història curta i explicada amb moltíssim de talent sense tenir al cap l’Audrey Hepburn. És impossible canviar la imatge mental si has vist la pel·lícula, i no és que m’hagi molestat especialment. Jo quan vaig veure la pel·lícula de petita em vaig quedar amb la imatge que aquí he posat: la de la protagonista, la Holly, menjant croissants a l’aparador del Tyffany’s de la Cinquena Avinguda de Nova York. I, sento decebre als que com jo es van quedar amb aquesta escena, perquè és precisament de les poques coses que són diferents entre pel·lícula i llibre. A la novel·la de Capote, l’esmorzar a la joieria és una referència de la Holly a la gran vida que li espera en el futur, i, evidentment, llavors els croissants se’ls menjaria a dins de la joieria, i no davant de l’aparador. L’altre gran canvi és el final: aquella escena romàntica és cent per cent "made in hollywood", per satisfer els milions d’espectadors que haguessin quedat frustrats pel final real a la novel·la. Deixem doncs que sigui la vida real la que els frustri. I el tercer i darrer canvi: el protagonista masculí, que en principi ha de ser el mateix Capote, ni és alt ni guapo ni té una ocupació de gigoló, un paral·lelisme que potser al cinema ens feia perquè acceptéssim millor els excessos de la Holly.
Un cop acabats el paral·lelisme amb el cinema, aquesta novel·la és una caramelet dolç que es llegeix amb alegria, i que et fa passar una bona estona sense ser ni molt menys frívol. La Holly és dels millors personatges de la literatura (i ho diuen diverses llistes d’aquelles que tant els agraden als americans, no jo) i, tot i que no canti Moonriver, estic segur que encara li queden encants sobre el paper per robar el cor de molts lectors.

Lectures breus: La Mort a Venècia

Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d’exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d’Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.
Aquest és un llibre d’aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t’agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t’embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l’aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s’enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s’enamora.
A partir d’aquí tot són un seguit d’escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se’t desfà entre les mans quan menys te n’adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d’aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d’una altra mort lenta, dolça, però inevitable.

Sant Jordi

Després de molts Sants Jordis en què havia de limitar primer la meva despesa en llibres (encara no treballava i no era més que una pobra universitària sense beca) i, després, limitada per l’espai del meu ex-mini-pis de 40 metres quadrats (on, recordem, teníem llibres en l’exili sota el sofà), per fi he pogut gaudir del primer Sant Jordi de la meva vida en què m’he permès comprar llibres de forma compulsiva. I m’ho he passat molt bé!!
M’he passat setmanes preparant-ho: apuntant a la meva Moleskine els llibres que volia, els autors que calia investigar, revisant les prestatgeries de les llibreries per tenir localitzat el més interessant, i vivint amb anticipació la jornada (més que res per un tema simbòlic, perquè el descompte del 10% te’l fan uns dies abans i després de Sant Jordi). Així que aquest matí he agafat la meva bossa i me n’he anat, primer a caminar Rambla amunt i avall per comprovar una mica com estava la cosa. I és que a Tarragona no és que tinguem gaires parades de llibres, tot i que l’ambient és tan multitudinari com el de les Rambles de Barcelona i agrada de només passejar-hi. Després de comprar el llibre que havia de ser el que jo regalaria (també per un tema simbòlic, m’agrada sempre comprar-lo a les paradetes i no a una llibreria), me n’he anat a les llibreries en si a buscar el que volia. I he tingut l’oportunitat d’anar a les quatre principals de la ciutat: l’Abacus, la Capona, la Llibreria de la Rambla i l’Adserà. I aquí teniu els resultats:

• Invisible, de Paul Auster. Ha estat el llibre que a mi m’han regalat. No és que estigui sempre esperant que surti el seu darrer llançament per anar a comprar-lo, però sempre és un valor segur. I n’he llegit bones crítiques.
• Jane y Prudence, de Barbara Pym. Tenia ganes de llegir alguna cosa d’aquesta autora, de la qual només n’he sentit a parlar meravelles. És de la poca cosa que té editada en castellà.
• La librería, de Penelope Fitzgerald. Una altra autora que volia provar, i un dels pocs llibres que té traduïts al castellà (de fet, no sé si l’únic), a més de gairebé acabat de sortir del forn de la editorial.
• Soy un gato, de Natsume Soseki. Una recomanació que he descobert a través del fòrum Ábrete Libro. Qualsevol història relacionada amb gats ja té molt de guanyat amb mi, i l’edició a més és molt i molt maca.
• The Children’s Book de A.S. Byatt. Tenia a la meva llista de desitjos plantejar-me algun altre llibre de Byatt despres d’haver llegit Possessió, però no entrava en els meus plans aquest, ja que aquí a Espanya no s’editarà en castellà fins al maig. Porta mesos en la meva llista de desitjos de Bookdepository, sense que mai trobés el camí cap a la sortida del magatzem. La Llibreria de la Rambla m’ha donat la gran sorpresa de tenir-lo en la seva secció de llibres en anglès (el que em dóna la lliçó que, per molt minsa que sembli la secció, mai deixis de rebuscar-hi).

I, evidentment, la ineludible rosa, que aquest cop té també un afegit solidari ja que m’han regalat una rosa dels Xuclis (que destina 50 cèntims a l’associació Afanoc d’ajuda als nens amb càncer). De fet, portava dies matxacant amb què volia una rosa d’aquestes cada cop que veia l’anunci, i no he parat fins trobar una parada que les vengués. Així que puc dir que ha estat un dia rodó.

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d’explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d’estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l’illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d’evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l’assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m’havia estat barallant amb totes les tècniques d’elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.
Tot i que no vam poder entrar a cap forn d’elaboració del vidre (jo ja n’havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l’illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se’l enviar al poble de torn d’Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s’és vist!!).
De tornada a Venècia, ja s’acostava l’hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d’un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...
De tornada cap al centre, a més d’observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d’agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d’una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l’altar, una Assumpció de la Verge preciosa.
Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d’art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.
I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l’estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d’estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l’hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d’un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l’escapada amb les piles carregades d’uns records meravellosos.
I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l’expedició Sant Jordi d’avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!

The Help (Kathryn Stockett)

Hi ha diferents coses curioses sobre aquest llibre. La primera d’elles, que va ser una recomanació que em vaig apuntar a partir del programa de La 2 Página 2 (que si a algú us agraden els llibres i no el coneixeu, us el recomano ja! I més tenint en compte que el podeu veure on-line des de la seva pàgina web a qualsevol hora). Tot i que el tenia en la llista de desitjos de la meva botiga on-line preferida de llibres en anglès, finalment vaig acabar fent-me amb ell en format e-book, i és que aquesta obra tindrà l’honor de ser el primer llibre que llegeixo amb el meu lector electrònic, la nova petita joia de la casa:

Llegir amb aquest tipus de maquinetes té diversos avantatges: a banda que els llibres són una mica més barats (no tant com haurien de ser, però en fi...), els clàssics són gratis i et fa més fàcil aconseguir les versions originals de les obres, et permet portar sempre al damunt, per un pes mínim, tota una llibreria de llibres. Em va venir de perles, per exemple, al viatge de Venècia, ja que no m’afegia gens de pes al controladíssim equipatge de mà (quan no factures la maleta en una companyia low cost el teu equipatge de mà ha de passar per tot un seguit de controls per assegurar-se que no estàs estafant la companyia). A més que es llegeix igual de còmode que un llibre normal (atenció, això només passa amb els dispositius de tinta electrònica; si us agafeu un ipad d’aquests que tenen llum ja no és el mateix), a mi m’ha permès superar un obstacle molt gran a l’hora de llegir: pots fer-ho tranquil·lament mentre menges. A casa acostumo a estar sola durant l’esmorzar i durant el dinar, i per això moltes vegades em venia de gust llegir, però sóc incapaç de mantenir amb una mà el llibre obert i amb l’altra anant menjant, em sento com mig paralítica. Amb aquesta maquineta, tan sols cal que el deixis sobre la taula i de tant en tant vagis apretant el botó per passar la pàgina.
Novetats tecnològiques a banda, anem pel llibre. És una novel·la publicada fa poc, situada en un poble de Mississipi als anys seixanta, en plena febre de la lluita contra la segregació racial (ja no tant la legal, però sí la que es mantenia de facto a la vida social, especialment al sud del país). La història es centra en les dones blanques de bona família que contracten dones negres perquè els netegin la casa, els facin el menjar, i, sobretot, els cuidin els seus nens. I fan tot això malgrat que no suporten la idea que una persona negra faci servir el mateix lavabo que ells. A partir d’aquí, una d’aquestes dones blanques, soltera i rebel, decideix intentar explicar la història d’aquestes criades negres (en anglès se’ls anomena "the help", d’aquí el títol), tot i que no és gens fàcil aconseguir-ho amb tot el terror (i sovint força ben fundat) que envolta els temes racials a l’estat en aquella època.
Tota la història s’explica en primera persona, però canviant de personatge que fa de narrador: dues criades negres (una gran i dedicada a cuidar nens; l’altra jove i experta en perdre feines pel seu mal geni), i la noia blanca aspirant a periodista de qui he parlat abans. Tot i la duresa de la història que explica, la novel·la m’ha recordat molt a La Societat Literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, sobretot perquè és una història que al final aposta per l’optimisme i per deixar-te amb una bona sensació. Tot i això, trobo que els personatges estan molt ben construïts, que creen molta simpatia (malgrat algun que altre maniqueisme) i que la narració sap enganxar al lector.
La tercera curiositat sobre aquest llibre té a veure amb la llibreria Abacus. Després d’haver-lo llegit, i com que m’havia agradat força, vaig decidir regalar-lo a ma mare pel seu aniversari, ara sí en edició paper i traduït al castellà. Així que vaig anar a l’Abacus del costat de casa per comprar-lo, esperant que, en ser una novetat, no em costaria gens trobar-lo. Després de regirar i regirar les prestatgeries d’autors anglosaxons, vaig acabar demanant ajut perquè no el trobava per enlloc, i una treballadora me’l va localitzar a la secció de "literatura romàntica", juntament amb els típics llibres amb portada de Jordi Labanda o imitadors. Em va sorprendre força, perquè tot i que sí que es podria calificar de literatura "femenina" (pel simple fet que està escrit per una dona i protagonitzat per dones, però tampoc no li diem "masculina" quan el cas és el contrari..), trobo que de "romàntic", en el sentit amorós de la frase, el llibre en té molt poc. Bé, potser el resum que la intel·ligent editorial espanyola n’ha fet a la contraportada no ajuda gaire a orientar-se, tampoc. Així que li vaig comentar a la dependenta que no entenia perquè tenien col·locat aquell llibre allà, quan jo ja l’havia llegit i la història de fet va de la segregació racial explicada des de l’òptica femenina.
Doncs bé, ahir vaig tornar a anar l’Abacus per preparar l’operació llista-de-desitjos-per-sant-Jordi (és el primer Sant Jordi en anys que no tinc limitació d’espai a la prestatgeria, i m’estic preparant per arrassar una mica per les paradetes de llibres), i em vaig endur una alegria en veure que el llibre ja no estava a literatura romàntica. I encara més, l’havien col·locat a la taula de literatura anglosaxona on la llibreria destaca les recomanacions per la diada. A veure si, ara sí, algú s’anima a tastar-lo.