Un post ràpid simplement per deixar constància d'un dels grans descobriments que la última nit dels BBC Proms m'ha permès fer: el jove tenor maltès Joseph Calleja, que va ser el cantant convidat de la sessió, i que em va meravellar amb la seva veu, que tant em recorda a Pavarotti. Tot i que aquest estiu no he pogut seguir tant els Proms com d'altres anys (potser perquè dispersió seria la paraula per definir el meu estat mental aquest estiu...), he de dir que vaig disfrutar moltíssim d'aquesta darrera sessió, malgrat que l'escoltés en diferit 24 hores després del concert real. I ara a esperar un altre any...
dimarts, 11 de setembre del 2012
dilluns, 3 de setembre del 2012
Nunca me abandones (Kazuo Ishiguro)
Només hi ha una cosa que m'ha fet especialment pena d'aquest llarg parèntesi: i és que el llibre que va quedar pendent de ser comentat aquí és un dels que més m'ha agradat en tot el que portem d'any, i un dels que tenia més ganes d'analitzar. Malauradament, amb tants mesos de pel mig, ara el meu comentari no serà ni de bon tros tan fidel al que vaig sentir en arribar a la seva última plana, però espero com a mínim fer-li una miqueta de justícia.
Nunca me abandones (que vaig llegir en castellà per circumstàncies; m'encanta com sona el seu títol original en anglès, Never Let Me Go....) és la segona novel·la de Kazuo Ishiguro que llegeixo. Aquest autor d'origen japonès però britànic de nacionalitat ja s'havia creuat en el meu camí fa força anys amb Los Restos del Día, la seva obra mestra i la que li va fer aconseguir el prestigiós premi Booker. Recordo ben poca cosa d'aquesta primera trobada (quan parlo de força anys, probablement m'estic referint a la meva època d'estudiant a l'institut, tot i que caldria revisar els arxius de certa biblioteca municipal per poder fixar-lo clarament), però sí que recordo que el to, la vida dels personatges, les seves converses.... em van impactar força.
Tot això ho vaig tornar a trobar a Nunca me Abandones, un llibre que és, però, radicalment diferent pel que fa a la seva temàtica a Los Restos del Dia. O potser no tan radicalment diferent. El cas és que jo em vaig apropar a aquesta obra pensant-me que es tractava d'una novel·la relativament realista, de personatges, de maduració d'aquests personatges.... I de fet ho és. Però també és cert que hi ha moltes possibilitats que us trobeu aquest llibre sota l'etiqueta de ciència-ficció.
No entraré, però, a detallar el perquè d'aquesta etiqueta que a mi certament em va impactar. Perquè jo no tenia ni idea d'aquest gir argumental (tot i que des del principi saps que alguna cosa no encaixa en un univers realista), i una de les coses que més em van agradar de la seva lectura és com ho vaig anar descobrint, poc a poc. Així és que el meu consell és que us enfronteu a l'obra amb aquesta mateixa innocència, deixant que Ishiguro us porti al seu terreny; per algun motiu no us desvetlla el secret fins ben avançada la narració, i us intenta situar en la mateixa confusió en què viuen els personatges principals.
La història se centra en un triangle d'amics, que evoluciona fàcilment cap a l'amorós, entre Kathy (la narradora), Ruth i Tommy. Tots tres viuen en un estrany internat a una Anglaterra que sembla real, però que alguna cosa ens indica que es troba en un univers paral·lel al nostre. Reben una educació centrada en explotar la seva creativitat, aïllats del món real, amb un futur ben estrany al seu davant...
A partir d'aquí, i amb uns elements de ciència-ficció com a excusa, la novel·la el que fa és parlar-nos dels humans: Què ens fa humans? Com es manifesta la nostra ànima? Pot l'amor salvar-nos del sofriment? Preguntes totes elles que es van instal·lant en la nostra ment gairebé sense adonar-nos, a través d'aquesta mirada tan aparentment passiva de la Kathy...
Nunca me Abandones és un llibre que aconsegueix impactar també perquè, igual que ja em va passar a Moon Tiger, és extremadament trist. Curiós que últimament els llibres que més m'agraden són els que tenen aquest to. Seran símptomes de fer-se gran...
dilluns, 2 de juliol del 2012
Death comes to Pemberley (P.D. James)
No sóc gaire fan de llegir seqüeles de novel·les de Jane Austen, i generalment tan sols cedeixo a la curiositat un o dos cops cada any, amb algun dels llibres gratuïts que vaig aconseguir en la promoció d'una editorial, i quan necessito llegir alguna cosa lleugereta per evadir-me. Però enguany hi va haver un títol que no em vaig poder resistir a llegir immediatament: Death Comes to Pemberley (publicat també en castellà com La muerte llega a Pemberley de Ediciones B), de l'escriptora britànica de misteri P.D. James.
El que més em va cridar l'atenció d'aquesta obra és que no es tracta d'una seqüela escrita per un escriptor desconegut o per un especialista en aquest subgènere de les seqüeles / preqüeles, sinó que estem davant d'una novel·la escrita per una escriptora prestigiosa, amb un catàleg immens de novel·les de crim i misteri al seu darrere, i que als 90 anys no va poder resistir la temptació d'homenatjar un llibre favorit. No havia llegit res de P.D. James abans (no sóc gaire seguidora tampoc del gènere del misteri), però l'emboltori em feia irresistible donar-li una oportunitat, a més que la seva publicitat gairebé em va perseguir de forma obsessiva durant tot el viatge a Londres del mes de desembre passat.
L'acció ens situa uns anys després del matrimoni dels dos protagonistes d'Orgull i Prejudici, Elizabeth i Mr. Darcy, el dia abans de la celebració del ball anual de la gran mansió de Pemberley. L'aparent tranquil·litat es veu trencada per l'arribada de la germana petita d'Elizabeth, Lydia Bennett, que apareix a l'escena histèrica declarant que acaben d'assassinar el seu marit, George Wickham.
No us explicaré res més de l'argument per no xafar-li la història a ningú, però ja us avanço que en el desenvolupament de la història us trobareu algun petit gir que fa canviar les coses respecte aquest resum que t'expliquen a la sinopsis pública de la novel·la. A partir d'aquí, P.D. James se centra en allò que ella sap fer, que és explicar una història de misteri, però amb un petit problema, que crec que és el que fa que li falti una mica de salsa a l'obra: en l'època d'Orgull i Prejudici no tenim policies ni detectius privats, i tota la investigació recau en uns magistrats (entre ells, Darcy) que probablement no podrien estar més lluny de les tasques que associem amb un investigador.
Tot i això, aquesta és una novel·la entretinguda, que es pot llegir com una seqüela sense que us avergonyiu del seu estil o dels seus girs argumentals, i en què destaca especialment el creixement que P.D. James dóna al personatge de Darcy, amb una interpretació personal de la creació d'Austen. Malauradament, el millor personatge de l'obra original, Elizabeth, veu molt retallat el seu protagonisme i fins i tot esdevé un personatge certament avorrit i gris en aquesta obra.
Tot i que he de reconèixer que m'esperava més d'aquesta combinació d'Austen i P.D. James, probablement aquesta lectura em permeti avançar l'escenari que viurem l'any vinent, en què Orgull i Prejudici celebrarà els 200 anys de la seva publicació, i estic segura que ens trobarem a les llibreries amb moltes obres associades als seus personatges i context.
dimecres, 27 de juny del 2012
Eurovision 2012: curiositats un mes després
Per obligacions sobretot estudiantils he hagut de desaparèixer del mapa durant les darreres setmanes. He trobat molt a faltar aquest trosset d'internet, però hi ha moments en què la vida no dóna per més si es vol seguir dormint unes 6-7 hores diàries, així que les meves disculpes per tots aquells que segueixen més o menys regularment aquesta pàgina.
Una de les coses que m'ha sabut més greu d'aquest parèntesi ha estat no poder fer el meu tradicional comentari sobre Eurovision, que en els darrers anys m'havia permès donar renda lliure al meu cantó més freak. Especialment em va saber greu perquè és un festival que aquest any va guanyar Suècia, que per a mi sempre és un motiu d'alegria, i perquè a més la cançó feia temps que l'havia conegut i era la meva favorita personal.
Però una notícia publicada en els darrers dies per part de la pàgina web oficial d'Eurovision m'ha donat l'oportunitat de recuperar el tema, i l'excusa per reobrir el blog amb una entrada divertida i que em permeti mostrar-vos els que per a mi van ser els moments més freaks d'aquesta Eurovision, per aquells que voleu anar directament a allò que és interessant i saltar-vos aquells que es prenen el festival massa seriosament.
L'excusa és la publicació dels detalls de les votacions "reals" del festival. I és que els organitzadors ja no saben què fer perquè no se'ls acusi de vot polític, aliança dels països de l'Est, lobby escandinau... Per això, ara els resultats són la combinació del 50% del televot, i el 50% del vot d'un jurat. El dia del festival tan sols vam conèixer la suma, i tot i que alguns països han anat desvetllant la separació d'ambdues votacions les setmanes següents, no va ser fins la setmana passada que l'organització del festival va publicar oficialment les xifres detallades.
Abans de res, perquè ningú s'espanti, dels resultats separats de les votacions dels espectadors i dels jurats professionals la principal conclusió és que la guanyadora hagués continuat sent Suècia. De fet, gran part de l'avantatge clar que el país nòrdic va aconseguir va ser gràcies al vot dels jurats (avantatge de 123 punts respecte del 2on classificat segons el jurat), i no pas pel vot dels telespectadors (el televot tan sols els va donar un avantatge de 10 punts). I pels que teniu una curiositat per com hauria quedat Espanya, doncs el jurat l'hauria situat en cinquè lloc, per damunt de països com Rússia o Azerbadjan, i cinc llocs millor que com va quedar en la classificació final; el televot sol la va situar encara més avall, al lloc 18. Potser influència de la mala decisió de vestit de la cantant, en què fins i tot vam gaudir d'un pla de la seva cremallera lateral?
Però anem pel meu TOP 3 de moments freaks d'Eurovision, i vegem com els van valorar jurat i telespectadors. Comencem per les àvies de Rússia, una espècie de Chikilicuatre en versió tercera edat que va ser de fet el fenomen de la nit. Van quedar segones, i pel televot s'haguessin quedat molt a prop d'usurpar-li la corona a Suècia (a tan sols deu punts). El jurat no va ser-ne tan fan, i les va situar en onzè lloc.
A banda d'algunes actuacions molt apreciades per públic i jurat, com Albània o Sèrbia, i que jo no vaig arribar a entendre, aquest any he descobert que el millor del festival s'amaga a les semifinals. Com puc haver-me perdut aquest espectacle tants anys? Moments com l'actuació de Montenegro, una de les pitjors qualificades pel jurat en les tres jornades del festival ( 28 punts; el televot sols li va donar 20). Us horroritzarà, us posarà la pell de gallina, us farà saltar les llàgrimes, però aneu en compte, que també se us ficarà la cançó al cap i no parareu de cantar-la.
L'altra estrella de les semifinals va ser sens dubte Letònia, que en un exercici de ¿clarividència? va competir amb la cançó "Beautiful Song", que ni era maca, ni anava acompanyada de la millor escenografia. Intenteu obviar la cantant (sé que és difícil) i fixeu-vos en la coreografia de les coristes. M'ho agraireu. Per cert, a la primera seminifal en què va competir, el jurat la va situar al lloc 18, l'últim, amb tan sols 17 punts.
Aquestes són les tres cançons que jo destacaria, però cap d'elles va ser la pitjor qualificada pel jurat. I ho comento perquè aquest honor recau sobre un país que crec que pocs ens esperàvem. Bàsicament perquè fan com és una dels comentaris en viu del The Guardian sobre Eurovision, sé que els anglesos es van sentir especialment ferits pel "vot polític" que creuen que els va condemnar a ser penúltims en el concurs. Doncs bé, pels jurats professionals el representant anglès, Engelbert Humperdinck, no hauria d'haver quedat penúltim, sinó en un destacadíssim últim lloc amb tan sols 11 punts. De lluny, la puntuació més baixa de la nit.
Un últim detall: no vull acabar aquesta entrada sense agrair a Lady Wedding la gran festa de temàtica eurovisiva a què ens va convidar el dia de la final, i que va ser el que va permetre arrodonir la jornada. Ella ho explica molt millor que jo al seu blog, així que res més a afegir. Bé, sí, que espero que ho poguem repetir l'any vinent.
Una de les coses que m'ha sabut més greu d'aquest parèntesi ha estat no poder fer el meu tradicional comentari sobre Eurovision, que en els darrers anys m'havia permès donar renda lliure al meu cantó més freak. Especialment em va saber greu perquè és un festival que aquest any va guanyar Suècia, que per a mi sempre és un motiu d'alegria, i perquè a més la cançó feia temps que l'havia conegut i era la meva favorita personal.
Però una notícia publicada en els darrers dies per part de la pàgina web oficial d'Eurovision m'ha donat l'oportunitat de recuperar el tema, i l'excusa per reobrir el blog amb una entrada divertida i que em permeti mostrar-vos els que per a mi van ser els moments més freaks d'aquesta Eurovision, per aquells que voleu anar directament a allò que és interessant i saltar-vos aquells que es prenen el festival massa seriosament.
L'excusa és la publicació dels detalls de les votacions "reals" del festival. I és que els organitzadors ja no saben què fer perquè no se'ls acusi de vot polític, aliança dels països de l'Est, lobby escandinau... Per això, ara els resultats són la combinació del 50% del televot, i el 50% del vot d'un jurat. El dia del festival tan sols vam conèixer la suma, i tot i que alguns països han anat desvetllant la separació d'ambdues votacions les setmanes següents, no va ser fins la setmana passada que l'organització del festival va publicar oficialment les xifres detallades.
Abans de res, perquè ningú s'espanti, dels resultats separats de les votacions dels espectadors i dels jurats professionals la principal conclusió és que la guanyadora hagués continuat sent Suècia. De fet, gran part de l'avantatge clar que el país nòrdic va aconseguir va ser gràcies al vot dels jurats (avantatge de 123 punts respecte del 2on classificat segons el jurat), i no pas pel vot dels telespectadors (el televot tan sols els va donar un avantatge de 10 punts). I pels que teniu una curiositat per com hauria quedat Espanya, doncs el jurat l'hauria situat en cinquè lloc, per damunt de països com Rússia o Azerbadjan, i cinc llocs millor que com va quedar en la classificació final; el televot sol la va situar encara més avall, al lloc 18. Potser influència de la mala decisió de vestit de la cantant, en què fins i tot vam gaudir d'un pla de la seva cremallera lateral?
Però anem pel meu TOP 3 de moments freaks d'Eurovision, i vegem com els van valorar jurat i telespectadors. Comencem per les àvies de Rússia, una espècie de Chikilicuatre en versió tercera edat que va ser de fet el fenomen de la nit. Van quedar segones, i pel televot s'haguessin quedat molt a prop d'usurpar-li la corona a Suècia (a tan sols deu punts). El jurat no va ser-ne tan fan, i les va situar en onzè lloc.
A banda d'algunes actuacions molt apreciades per públic i jurat, com Albània o Sèrbia, i que jo no vaig arribar a entendre, aquest any he descobert que el millor del festival s'amaga a les semifinals. Com puc haver-me perdut aquest espectacle tants anys? Moments com l'actuació de Montenegro, una de les pitjors qualificades pel jurat en les tres jornades del festival ( 28 punts; el televot sols li va donar 20). Us horroritzarà, us posarà la pell de gallina, us farà saltar les llàgrimes, però aneu en compte, que també se us ficarà la cançó al cap i no parareu de cantar-la.
L'altra estrella de les semifinals va ser sens dubte Letònia, que en un exercici de ¿clarividència? va competir amb la cançó "Beautiful Song", que ni era maca, ni anava acompanyada de la millor escenografia. Intenteu obviar la cantant (sé que és difícil) i fixeu-vos en la coreografia de les coristes. M'ho agraireu. Per cert, a la primera seminifal en què va competir, el jurat la va situar al lloc 18, l'últim, amb tan sols 17 punts.
Aquestes són les tres cançons que jo destacaria, però cap d'elles va ser la pitjor qualificada pel jurat. I ho comento perquè aquest honor recau sobre un país que crec que pocs ens esperàvem. Bàsicament perquè fan com és una dels comentaris en viu del The Guardian sobre Eurovision, sé que els anglesos es van sentir especialment ferits pel "vot polític" que creuen que els va condemnar a ser penúltims en el concurs. Doncs bé, pels jurats professionals el representant anglès, Engelbert Humperdinck, no hauria d'haver quedat penúltim, sinó en un destacadíssim últim lloc amb tan sols 11 punts. De lluny, la puntuació més baixa de la nit.
Un últim detall: no vull acabar aquesta entrada sense agrair a Lady Wedding la gran festa de temàtica eurovisiva a què ens va convidar el dia de la final, i que va ser el que va permetre arrodonir la jornada. Ella ho explica molt millor que jo al seu blog, així que res més a afegir. Bé, sí, que espero que ho poguem repetir l'any vinent.
dijous, 26 d’abril del 2012
The Distant Hours (Kate Morton)
The Distant Hours (publicat ja en castellà com Las Horas Distantes i en català com Les Hores Llunyanes) és el tercer llibre de Kate Morton que cau a les meves mans, i ja us puc predir que cada nou llibre que aquesta autora vagi publicant, apareixerà tard o d'hora en aquest blog. Perquè suposo que podem dir que després de tres èxits, ja puc situar aquesta autora australiana al superpoblat podi d'autors predilectes.
Com ja vaig comentar quan vaig parlar de El Jardín Olvidado, està clar que Morton té un estil de llibre que li agrada i se li dóna bé escriure, i retorna en cadascuna de les seves obres sobre el mateix model que ja va explotar amb tant d'èxit a La Casa de Riverton: secrets del passat familiar descoberts per una dona de les generacions posteriors, amb una casa com a protagonista. Passava a La Casa de Riverton, que mantinc encara com el millor dels tres llibres de l'autora que he llegit, i repeteix el mateix esquema en les altres dues obres que he pogut tenir a les meves mans. Això sí, tot i que sigui possible descobrir-hi aquestes estructures repetides, en cap cas dóna la impressió que cada llibre sigui una repetició de l'anterior, sinó que Morton sap acompanyar les seves trames de personatges i històries que fan especial cadascuna de les seves obres.
Tal i com ja fa a les altres dues obres anteriors, Morton torna a ser una mestra en la tècnica d'obrir un llibre i aconseguir atrapar el lector des del primer capítol. A La Casa de Riverton ens trobàvem una dona a l'asil que obria la porta al passat a través d'una carta; a El Jardín Olvidado, la imatge d'una nena amnèsica en un port australià, sola i sota la pluja, asseguda sobre la seva maleta blanca; i, a The Distant Hours, tornem a veure com una carta arrenca tota la narració: en aquest cas, una carta que arriba dècades tard i que fa que la mare de la protagonista obri la porta al seu passat de refugiada a l'Anglaterra rural per evitar els bombardejos de Londres en plena Segona Guerra Mundial.
Amb aquest punt de partida que et deixa amb moltíssimes ganes de més, Morton ens situa en una misteriosa casa habitada per tres germanes ja envellides, filles d'un important escriptor (un altre cop el protagonisme de la creació literària en la història, com ja passava a El Jardín Olvidado), que guarden hermèticament les històries del seu passat. La protagonista, incompresa per la seva família i per la seva exparella, es refugia en aquest món a la recerca de respostes a un projecte d'investigació, però, sobretot, a la seva pròpia identitat.
A qualsevol que li agradi la forma de narrar de Morton, segurament que no li deceberà aquesta nova proposta. He de reconèixer que després de llegir El Jardín Olvidado, que tot i que em va agradar vaig trobar inferior a La Casa de Riverton, temia que aquesta tercera obra suposés una nova davallada. Però crec que és una digna seguidora de l'obra predecessora i en un mateix nivell. Evidentment, si us aventureu amb aquest llibre i connecteu amb el seu univers, prepareu-vos per no poder desenganxar-vos de les seves pàgines fins arribar a l'epíleg.
Amb aquest llibre, poso punt i final als llibres que crec que té publicats a nivell internacional Kate Morton. Ens caldrà esperar, doncs, a aquesta nova obra que l'autora ja ha comentat repetides vegades a la seva web que està preparant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)