Història de Roma (Indro Montanelli)

No sóc gaire aficionada a llegir llibres d’història com a equivalents a una lectura d’oci (és a dir, m’agrada aprendre història, però no endur-me-la durant un llarg viatge en tren), però per alguna raó vaig pensar que Història de Roma, de l’italià Indro Montanelli, seria diferent. Va ser un regal de Reis per un altre persona, i de seguida que el vaig fullejar em vaig demanar el següent torn de lectura, perquè em va semblar que tractava totes les històries dels romans amb una gràcia i una simpatia que el farien agradable.
I és cert, en part. El llibre està molt ben explicat, tot i que potser cau massa en un excessiu detallisme de noms, i famílies en les quals t’acabes perdent (i més tenint en compte que molts noms s’acaben repetint, sense que necessàriament signifiqui que els seus portadors siguin família). S’inicia amb la fundació de Roma i acaba amb la data tradicional on acaben totes les històries de l’Imperi Romà: la caiguda de l’imperi d’Occident. Per això, crec que hi ha un moment (a partir de l’inici de l’imperi) que de sobte el llibre deixa de ser una història de la ciutat romana (tal i com se’ns ven) i se’n converteix en una dels seus dominis. Tot i això, li reconec un gran valor a l’hora de retratar socialment a Roma, de veure-hi la decadència tan ben captada i saber plasmar-ho en paraules tan bé.
El principal problema és que és una història certament tendenciosa. No perquè hi defensi una opció política concreta, sinó perquè deixa ben clars que els valors bons són els d’austeritat i homes íntegres. Res d’aquesta exageració (que, de fet, tant agrada als italians) i, sobretot, res de dones!! Cada cop que l’autor es refereix a una dona o a uns valors femenins, ho fa de forma despectiva.. i això sí que m’ha resultat una mica irritable.
Com a valors positius, però, el ser capaç d’explicar el complicat amb la frase més senzilla, i fer petites clucades d’ull al lector que segurament tantes vegades s’ha enfrontat a la traducció aquella del Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? , malgrat que Montanelli no sigui gaire amic de Ciceró...
Però, de fet, després d’haver llegit aquest llibre i, sobretot, el resum biogràfic de Montanelli, m’he adonat que potser el més interessant no sigui saber la seva visió de la història de Roma. Sinó la seva autobiografia.