dijous, 1 de setembre del 2016

El último adios (Kate Morton)


És inevitable que quan l'autora australiana Kate Morton publica un nou llibre, allà estaré jo preparada per llegir-lo. Des que vaig llegir la seva primera novel·la, La Casa de Riverton, totes les seves novel·les m'han acabat enganxant fins i tot en moments difícils per a la meva vida lectora. Així que en el cas de El Último Adiós, que es va publicar l'any 2015, no podia ser menys.

Crec recordar que vaig optar per llegir la versió en castellà perquè Amazon venia més barat l'ebook en aquest idioma que no pas en anglès, ja que generalment prefereixo llegir els llibres que puc en el seu idioma original. La prosa de Morton, a més, és molt clara i fa molt fàcil seguir-la en anglès. En aquest cas, l'excepció m'ha fet també enfrontar-me a un element que em capfica especialment en aquesta obra, i és l'estranya traducció del títol. En anglès el títol és The Lake House (La casa del llac), nom que és referència a un element clau en la història, però en castellà s'ha optat per aquest El Último Adiós. Odio molt quan es fan aquests canvis injustificats de títol, i no aconsegueixo entendre perquè l'editorial o el traductor van optar per fer-ho.

No és cap sorpresa per ningú que conegui una mica l'obra de Morton, que l'autora és fidel a la seva fórmula d'èxit. És a dir, misteris familiars, vinculats a alguna casa històrica en concret (sovint abandonada), i que es van teixint a través de línies narratives situades en temps diferents. Sé que hi ha lectors que això els agrada, perquè així saben sempre el que hi trobaran, però jo he de dir que ja em cansa una mica. El Último Adiós m'ha continuat enganxant com el primer i és un llibre que he disfrutat (i segurament llegiré de nou a Morton quan tregui una nova novel·la), però m'agradaria també descobrir-la en un context diferent. Potser tampoc cal que canvïi de gènere radicalment, però sí variar alguna fórmula o estil narratiu. Sóc una gran defensora de la seva forma d'escriure (clara, que flueix molt bé i sap enganxar al lector, una mica a l'estil J.K. Rowling) i m'agradaria veure com es desenvolupa en un altre context per tal de passar de ser un llibre per passar l'estona a convertir-se en una escriptora favorita.

Aquesta novel·la en concret, com ens indica el seu títol en anglès, gira entorn la història d'una casa al costat d'un llac a Cornualles. La protagonista, una investigadora de Scotland Yard de vacances forçoses després d'haver estat darrere d'un escàndol policial, torna a casa del seu avi a Cornualles i descobreix una antiga casa abandonada que, darrere els seus murs, amaga la història de la desaparició sense resoldre d'un bebè de tan sols onze mesos durant els anys trenta. Ociosa, i amb el seu propi passat també assetjant-la, la protagonista s'obsessiona en resoldre aquest misteri, fet que la lligarà amb una escriptora de novel·les policíaques i amb la història de la seva mare, la propietària original de la casa i mare del bebè desaparegut.

A partir d'aquí, la història es va desenvolupant en dos plans temporals: la dels anys trenta, que ens va arribant desordenada fins que les peces van encaixant; i la de la investigació de la protagonista en el present. És gairebé redundant dir que Morton enfila amb molta traça la dosificació de la informació i els falsos culpables, però, en aquest cas, vaig ser capaç de preveure quin seria el final molt abans d'arribar-hi. I a banda de perdre el factor sorpresa, també he de dir que el final em va resultar massa convenient i, fins a cert punt, poc creïble, una situació que està darrere del fet que aquesta novel·la m'hagi creat certa insatisfacció amb Kate Morton.

Tot i això, hi ha coses que m'han agradat, a més de les ja apuntades. Per exemple, que de nou hagi inclós referències als efectes de la Primera Guerra Mundial i el trauma que va provocar en els soldats que van tornar a casa. Molt sovint la literatura se centra més en la Segona Guerra Mundial, i els efectes de la Gran Guerra són menys proclius a aparèixer a la literatura. Així mateix, un dels personatges femenins de la trama del passat, Eleanor Edevane, també m'ha resultat molt atractiu i m'ha compensat que la resta de dones (especialment la protagonista) m'hagin resultat més planes.

Si voleu llegir la resta de ressenyes que he fet d'obres de Kate Morton, podeu consultar El Cumpleaños Secreto, The Distant Hours, El Jardín Olvidado i La Casa de Riverton.

2 comentaris:

  1. Hola!
    A mi em passa com a tu amb els llibres de Kate Morton: sempre exprem la mateixa fórmula. Però tot i previsible, m'acaba enganxant.
    Aquest llibre el tinc pendent de llegir, però pujat en format electrònic al Kindle (també en castellà), i estic segura que m'enganxarà i m'agradarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que coincidim, a veure si aconseguim que Kate Morton s'atreveixi a arriscar una mica amb el seu proper llibre! Estaré atenta a la teva opinió de la novel·la quan la llegeixis :)

      Elimina