Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado)

Si en el darrer post us comentava que era molt atípic que us parlés d'un llibre d'autoajuda, avui també us porto una temàtica poc habitual per aquí, tot i que no pas entre les meves lectures: un llibre sobre Història de l'Art. Hi ha una història darrere de com Éxodo y Exilio del Arte, d'Arturo Colorado, arriba a casa meva. El semestre passat estava cursant a la UNED (on estudio el Grau en Història de l'Art) una assignatura sobre Patrimoni Artístic, i el manual mencionava de passada els problemes que hi havia hagut durant la Guerra Civil per la protecció dels quadres del Museu del Prado de Madrid, i aquesta espurna va encendre la meva curiositat. Poc després, repassant exàmens de cursos anteriors (un model d'examen una mica atípic), vaig veure que un any es va demanar als estudiants que comentessin un llibre de la bibliografia extra que haguessin llegit. Evidentment, aquesta pregunta em va posar nerviosa perquè jo no n'havia llegit cap, és clar, així que em vaig animar per aprofundir en el tema anterior amb un dels llibres recomanats.

Aquest assaig d'Arturo Colorado (que es va editar el 2008, però que si no m'equivoco anys abans ja circulava pel mateix Museu del Prado, tot i que amb una investigació una mica més limitada) ens parla d'un d'aquells temes que resulta increible que no siguin més coneguts. Durant la Guerra Civil, després que el Museu del Prado fos víctima de diversos bombardejos en el seu entorn i es considerés compromesa la seva seguretat, el govern de la República va decidir treure els quadres de la capital i dur-los a un lloc segur. Destinació que primer va ser València, després Catalunya, i finalment la fugida per la frontera francesa fins a Ginebra, on es va fer una exposició mítica sobre les principals joies del Prado, una de les poques vegades en la història que s'han exhibit fora de Madrid.

Tot i que el llibre sigui sobretot un assaig i molt i molt ben documentat (Colorado és el primer en tenir accés a tot un seguit de documentació estrangera sobre aquest afer, i fins i tot recorre als arxius militars, a cartes personals i un fotimer d'entrevistes per reconstruir aquests fets), a la vegada es pot llegir també com una novel·la. Una història d'aventures però amb el component tràgic de ser real. Ja sabem que entre la literatura espanyola les històries situades durant la Guerra Civil són molt habituals, però crec que, curiosament, aquesta va ser la que em va donar una aproximació més directe a com va ser el conflicte. Potser precisament perquè estàs parlant d'una cosa tan allunyada en principi de la vida quotidiana de la gent, però a la vegada un element  simbòlic tan cabdal (per mi) com és el patrimoni, aquells quadres del Prado que tantes vegades he contemplat sense ni plantejar-me l'esforç que hi ha darrere del fet que jo avui, en ple segle XXI, encara en pugui gaudir.

La història s'estructura en tres parts: l'inici del conflicte bèl·lic i l'organització del sistema per salvar els quadres del Prado, amb la presentació dels personatges principals; la història de l'èxode per terres espanyoles fins arribar a la dramàtica fugida cap a França i Suïssa en una operació realment a contrarellotge i mentre les bombes queien literalment entre els camions que duien els quadres; i finalment, l'estada dels quadres a Ginebra, l'organització de l'exposició i el seu retorn, finalment, a l'Espanya franquista.

Tota l'odissea està tan ben narrada i amb tanta emoció que a un li resulta difícil entendre com és que el cinema espanyol (un altre molt avesat a parlar de la Guerra Civil) no ha fet mai una pel·lícula sobre aquests fets. Sincerament, crec que si Hollywood descobrís aquesta història, la posarien en marxa. Us asseguro que hi ha escenes com la de l'exili final de Figueres cap a la frontera francesa que us mantenen en tensió, mentre els responsables de la República dels quals vam aprendre els noms de memòria a l'institut signen un conveni a les llums dels fars d'un vehicle, mentre les bombes sonen al seu voltant; busquen desesperadament camions on carregar obres tan cabdals com els Velázquez o Goya del Prado; o mentre operaris es veuen forçats a passar a peu la frontera carregant a les espatlles aquests tresors. Tot això va passar de veritat i em resulta frustrant que no ho tinguem present i se'ns recordi quan les contemplem amb totes les comoditats a Madrid.

Com en tota obra sobre aquest període, és clar, és obligatori mencionar la pregunta ineludible: és partidari d'un dels dos bàndols l'autor? I, sincerament, crec que Colorado fa un gran esforç per analitzar els fets de les dues parts, i fins i tot es justifica profusament amb documentació quan carrega les tintes sobretot contra el bàndol franquista. Perquè Colorado ens demostra com Franco va bombardejar l'entorn del Museu del Prado tot i estar ben senyalitzat (una acció contrària a les convencions internacionals) i com després va bombardejar zones on sabia que es guardaven els quadres, o vies per les que estava passant el convoi pel seu exili a França, malgrat que se'ls avisava repetidament.

Però l'autor també és crític amb la gestió de la República, no amaga els atacs a patrimoni de l'església i la noblesa per part d'incontrolats i planteja si realment treure els quadres de Madrid va ser la millor opció i, sobretot, com els temes polítics van fer que la decisió final de buscar refugi a Ginebra es fes massa tard i de forma precipitada, quan una millor planificació hagués fet molt més segur i menys dramàtic el seu exili. Tot i això, cal destacar una idea que està darrere de tota l'obra: malgrat que els interessos polítics i militars hi juguen un paper en els dos bàndols, al final preval en el bàndol republicà l'interés per salvar un patrimoni que saben molt bé que tornarà a mans dels franquistes, però que consideren imprescindible per tot el país.

Desgraciadament, com també fa evident el final de l'obra, els protagonistes de l'assaig no tenen pas un final feliç. Els capítols finals sobre l'estada i exhibició de les obres a Ginebra i el seu retorn a Espanya demostren el trist paper tant de les autoritats franquistes com, sobretot, de la difunta Societat de Nacions, que fa un dels papers més penosos que queden retratats en l'obra. Mentre els veritables herois que permeten que avui el Prado sigui el que és, van sortir per la porta del darrere tractats gairebé com uns criminals. I sense que encara avui s'hagi fet més que alguns gestos puntuals per recordar-los.

El Exilio del Arte. Arturo Colorado Castelary. Cátedra, 2008. 394 pàgines.