Lleó l'Africà (Amin Maalouf)

El post d'aquesta setmana arriba amb retard, i la raó és que em costa força poder parlar d'aquesta novel·la. Potser perquè sigui d'aquests llibres que, per una banda, t'agraden, però, per una altra, no deixen tanta empremta com perquè una ressenya fluexi de forma natural. Lleó l'Africà, d'Amin Maalouf, arriba a la meva prestatgeria d'una forma força curiosa i suposo que frustrant per a ell: primer vaig començar a llegir-lo prestat de la biblioteca fa molts anys, i el vaig haver de retornar deixant-lo a mitges. Després, en una fira de llibres de segona mà a Barcelona vaig fer-me amb un exemplar propi per uns pocs euros, per després deixar-lo abandonat. Enguany, però, buscant algun llibre que no fos en anglès i que tingués pendent per casa, em vaig retrobar amb ell i va ser, finalment, l'intent definitiu.

Curiosament, fins que no m'he posat a documentar-me per fer aquest post, no he descobert que el protagonista de l'obra, el Lleó l'Africà del títol, és un personatge històric dels segles XV i XVI. Nascut a la Granada encara musulmana, va deixar la Península Ibèrica amb la Reconquesta per establir-se amb la seva família a Fes. Ja d'adult, iniciaria una tasca com a ambaixador que el duria a Tombuctú, Egipte i Constantinoble, entre d'altres, i que acabaria amb la seva captura per un vaixell cristià, que l'entregaria  a la custòdia del papa Lleó X. A Roma, es convertiria al catolicisme, continuaria amb la seva educació i escriuria la Descripció de l'Àfrica, principal document de l'època sobre el continent.

Maalouf, de forma  similar a com fa a Samarcanda, reconstrueix des de la ficció històrica la vida d'aquest personatge, que ens narra les seves peripècies en primera persona, en un escrit que dedica al seu fill. I ens ho fa amb un llistat de canvis d'escenari i de protagonistes pràcticament inesgotable, tal i com les referències històriques ens indiquen que va ser la vida del personatge: cada pocs capítols , en Hassan (que aquest és el seu nom real) canvia de ciutat, de país, d'amics i fins i tot de dona, sense que molt poques vegades aprofundim en com enyora el seu passat o quin record guarda dels que van ser tan importants per ell en el passat

Potser aquesta falta de continuïtat emocional és el que menys m'ha agradat del llibre, en què al final tot m'ha semblat un cúmul d'aventures molt ben narrades, però sense que cada nou escenari i elenc de personatges no semblin aportar gens de pes al personatge, que, senzillament, es va adaptant a les circumstàncies sense mirar gaire enrere. Canvia de dona i s'acomiada de fills (de sang o adoptats) sense que pàgines més endavant els recordi, un fet que, per mi, li treu versemblança  a la història.

Tot i això, la novel·la té punts forts. El principal, es troba a la primera meitat de llibre, en què la infantesa i juventut estan narrades amb un gran esforç per l'ambientació i tot un seguit d'anècdotes molt divertides. La meva part preferida és sens dubte els anys de Granada, potser per la proximitat geogràfica, però també perquè els esdeveniments històrics de fons i la història familiar (amb la segona dona i la seva filla amb què conviuen els pares de Hassan) la fan d'allò més interessant. La fugida a l'Àfrica i la vida a Fes també donen moments d'allò més interessants.

El problema és que, quan Hassan comença a sortir de Fes, la història per mi comença a decaure. Les seves expedicions com a ambaixador no tenen la mateixa ambientació tan rica i sensorial com les de Granada i Fes i costa imaginar-se les ciutats que descobreix. I, cap al darrer terç, els esdeveniments comencen a tenir lloc de forma massa ràpida, sense que hi hagi gaire temps de retenir els fets a la ment. Acabant amb la part a Roma que és, de llarg, la més avorrida.

Tot i això, si us interessa la cultura àrab dels segles XV i XVI, Lleó l'Africà és una novel·la ben escrita, ben documentada (fins on jo sé) i que us pot acompanyar com una entretinguda lectura d'aventures històriques per aquest estiu.