dimecres, 29 de novembre del 2017

Burial Rites (Hannah Kent)


Em fa especial il·lusió avui, per fi, poder parlar-vos de la que va ser la primera novel·la de l'autora australiana Hannah Kent, Burial Rites (traduïda al castellà com Ritos Funerarios). I és que directament us puc dir que aquest ha estat un dels llibres que més m'han agradat en el que portem d'any, i és un dels exemples d'un 2017 especialment potent pel que fa a històries de dones escrites per dones. Al mateix temps, però, aquest és una d'aquestes històries que t'afecta emocionalment d'una forma tan forta, directa i bonica alhora, que es fa especialment dur trobar-se davant el repte d'escriure una ressenya que hi estigui a l'alçada. Avui, però, ho intentarem.

En aquesta petita obra mestra que és Burial Rites conflueixen diferents elements. Kent era una estudiant australiana que un dia  es va trobar amb l'oportunitat d'agafar una beca d'estudis a Islàndia. Allà, el territori inhòspit i la duresa de l'hivern la van sumir en una depressió de xoc cultural que va començar a superar enamorant-se d'aquest mateix ambient que l'oprimia, i de les històries que els islandesos guarden entre els racons de la seva illa. És així com es topa amb la història de la darrera dona que va ser condemnada a mort a Islàndia, un episodi amb el que Kent s'obsessionaria fins al punt de convertir-lo en objecte d'investigació i, finalment, en l'argument de la seva primera novel·la.

La història ens trasllada per tant a la inhòspita Islàndia de la primera meitat del segle XIX, a les seves granges disperses i que queden aïllades de la resta del món durant mesos per la rigurositat del clima. Enmig de tot plegat, a la granja d'una d'aquestes famílies que a dures penes en treu suficient per tirar endavant, se li encarrega custodiar una dona condemnada a mort fins que arribi el moment de la seva execució. La dona, Agnes, és una criada acusada d'haver mort el seu antic mestre amb la col·laboració de dues persones més. Paral·lelament, un jove sacerdot sol·licitat per la mateixa Agnes rep l'encàrrec d'intentar guiar l'ànima de la condemnada per tal que afronti la seva mort en pau en déu. A partir d'aquí, els mesos i la foscor de la dura Islàndia són el marc de fons en la relació d'Agnes amb la seva família de forçosa acollida (primer horroritzada, després encuriosida) i amb el jove sacerdot, amb qui estableix una curiosa dinàmica.

La narració enmig d'aquest ambient va saltant de punts de vista, combinant la primera persona carregada de liricisme i amb molt de monòleg interior d'Agnes amb les terceres persones d'aquelles persones que té al seu voltant. Kent hi combina elements de novel·la de misteri, desvetllant-nos capa a capa com va ser realment l'assassinat de què Agnes és acusada a mesura que ella mateixa el va detallant al sacerdot, a la família i a ella mateixa, i quins capítols previs van portar a la situació actual. Però tot plegat amb molts elements de novel·la costumista i d'oda d'amor a aquesta Islàndia que tant determina el caràcter dels seus personatges i les relacions entre ells.

Tot i que el seu caràcter inhòspit pugui fer una mica difícil la connexió des d'una perspectiva mediterrània, us asseguro que si entreu en el seu ambient, us veureu envoltats per la foscor, atacats pel vent gelat i fascinats per les històries que s'expliquen mentre les dones mantenen les seves mans en marxa dins les sales on tothom comparteix un espai per dormir. Burial Rites és una de les novel·les que ha aconseguit traçar una connexió emocional més potent en els darrers mesos, i tot que en part em va destrossar per dins d'una forma cruel, també va ser una de les experiències lectores més satisfactòries dels darrers anys.

Per tant, no puc deixar de recomanar-vos la novel·la debut de Hannah Kent. Llegiu-la, experimenteu-la i després expliqueu-me si hi vau connectar tant com jo. Mentrestant, jo seguiré buscant un racó pel seu segon llibre, The Good People, que tinc moltes ganes de descobrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada