Last Night of the Proms

Per un tema d'agenda, enguany tan sols he pogut anar escoltant la darrera nit del festival dels Proms a trossos. Una situació que reconec que no et fa gaudir tant com quan t'asseus amb tranquil·litat a escoltar-la mentre vas sopant i relaxant-te, però, en fi, continua sent una nit especial. Encara que a mi em fa certa recança que s'acabi aquest festival, ja que ofereix d'una forma molt estructurada la possibilitat d'escoltar concerts de música clàssica força accessibles per al gran públic. Ahir, però, sí que vaig arribar a temps d'escoltar el tram final amb les cançons més tradicionals i inamovibles. I tot i que a la web dels Proms veig molt britànic indignat amb el repertori escollit (després d'haver sentit aquest matí la primera part en diferit els dono part de la raó que era una mica fluixeta), jo sempre disfruto amb temes com aquest:

On sí que els dono la raó és amb el vergonyós que resulta que fallés el micròfon del director d'orquestra mentre feia el tradicional discurs al final del concert. Això no pot passar a la BBC!!

Enguany no he comentat gaire coses de la darrera temporada dels Proms, però hi ha hagut força concerts amb els que he gaudit en la distància: com el dedicat a la música de cinema (n'hi va haver un altre de musicals de cinema que no em va fer tant el pes) o el divertídissim de la Spaghetti Western Orchestra, que espero que tard o d'hora vinguin també per aquestes terres. I una menció especial al prom de la Budapest Festival Orchestra on el públic podia escollir els temes que es tocarien amb un complex sistema de participació ideat per l'orquestra (tres membres del públic, escollits per sorteig a través d'una tuba, feien les seves propostes, i la guanyadora es decidia pels decibels de crits de suport de la resta de públic), així com també al concert que van fer poca estona abans, on fins i tot van fer una fuga a partir del Bad Romance de Lady Gaga en un dels bisos.

I ara, doncs, a esperar fins al juliol del 2012. Mentrestant, estic intentant estrenar-me en això d'anar a escoltar un concert d'una simfònica en directe xafardejant la programació de l'Auditori de Barcelona. Ja veurem què en surt!

Sense & Sensibility (Jane Austen). Relectura del 200 aniversari

A partir d'aquest any, entrem en l'espiral commemorativa dels 200 anys de publicació de les novel·les que va escriure Jane Austen a principis del segle XIX. La primera en fer-ho aquest 2011 ha estat, evidentment, la primera en veure la llum pública (i probablement també la primera novel·la que va escriure): Sense & Sensibility. Com que cada any estic disposada a rellegir-me alguna de les novel·les d'Austen, em va semblar que l'efemèride era l'excusa ideal per tornar a endinsar-me en la vida de les dues germanes protagonistes, Elinor i Marianne.

Tot i que la meva passió per Jane Austen ve d'uns quants anys enrere, sempre m'ha costat enrecordar-me de quina va ser la novel·la que per a mi ho va començar tot. Sé del cert que no va ser Pride & Prejudice, com sí passa en la majoria de casos, i sempe em queda el dubte de si va ser Emma (que és generalment la que m'inclino a creure com a certa) o Sense & Sensibility . Una llàstima que llavors no mantingués aquest blog perquè així podria sortir de dubtes d'un cop. El que sí sé del cert és que tots dos llibres rondaven per casa quan em vaig interessar per Jane Austen (era el moment del boom cinematogràfic d'adaptacions, amb l'Emma de Gwyneth Paltrow i la Sense & Sensibility d'Emma Thompson) , i que van caure un darrere de l'altre força seguits.

És cert que Sense & Sensibility no és segurament la seva novel·la més rodona. Sobretot perquè no és gaire matisada. Els personatges, especialment les protagonistes, no ens presenten els matisos que trobem a d'altres novel·les de Jane Austen, i que van creixent progressivament a mida que una va avançant per les seves obres en l'ordre en què aproximadament van ser escrites. Tot i així, jo li tinc una estima especial: m'encanta el personatge d'Elinor i el d'Edward Ferrars (que, tal i com són les coses, no puc desvincular mai de la cara de Hugh Grant) i m'agrada aquesta idea general que envolta el llibre d'una família acostumada a uns estàndards de riquesa i que ha d'aprendre a ser feliç amb menys.

Jane Austen va concebre aquest llibre, en els seus inicis, com una novel·la epistolar que avançava exclusivament a través de les cartes que les dues germanes s'anaven enviant. Per tant, la història s'anava desenvolupament amb les dues germanes sempre separades, una situació força curiosa ja que, a la novel·la definitiva, les protagonistes no se separen més que durant unes hores en tota la trama. Suposo que Jane Austen va haver de fer tota una tasca de reconstrucció de la història per adaptar-la a aquest canvi de format, i, a canvi, els lectors vam guanyar una de les relacions entre germanes més emblemàtiques de la literatura.

Curiosament, aquesta és l'única novel·la de Jane Austen que he vist abans en cinema (gràcies a l'adaptació que va protagonitzar Emma Thompson i dirigir Ang Lee) que llegida. Potser per això els meus records de la trama sempre estan contaminats per les adaptacions que se n'han fet i em fan creure com a certs episodis que, de fet, no existeixen a la novel·la. Em refereixo, per exemple, al "segon rescat" de Marianne sota la pluja a mans del Coronel Brandon cap al final de la novel·la, que tot i que tant l'adaptació de Lee i la que es va fer el 2008 per a la BBC ho van reproduir, no existeix en la trama escrita d'Austen.

Tot i la multitud d'adaptacions que existeixen ara i el filó d'or per al cinema i la televisió que ha estat en els darrers anys Jane Austen, l'autora no es va fer gaire rica amb aquesta primera novel·la. Tot i això, sí que es va vendre bé i en va aconseguir uns beneficis que va celebrar amb orgull. Segons el número especial que la revista Jane Austen's Regency World va publicar a principis d'aquest any, la primera edició (que es va esgotar en vida d'Austen) li va reportar 250 lliures, que després creixerien amb les vendes de la segona. La novel·la, però, es va publicar amb la mateixa Austen costejant el paper, el preu de la impremta i la publicitat, i, després de la seva mort, la seva edició es va acabar venent per només 42 lliures. Avui en dia, segurament no serà gaire difícil trobar alguna edició de Sense & Sensibility que sigui més cara que aquestes 42 lliures.

No vull acabar aquest post sense abans recordar un dels moments vinculats amb la trajectòria d'aquesta novel·la que trobo més interessants: el discurs d'Emma Thompson en guanyar un Globus d'Or el 1996 gràcies a l'adaptació que en va fer del guió, i on fa un hipotètic discurs d'agraïment a l'estil Austen.



(També hi ha la seva versió segons la Blasa, tot i que aquest ja és un altre tema molt diferent...)

La propera novel·la de Jane Austen en arribar al 200 aniversari serà Pride & Prejudice l'any 2013, una commemoració que em sembla que provocarà una mica més de soroll.

Una mica de cinema

Els que es passen habitualment per aquest blog ja deuen saber, ni que sigui pel costum, que setembre és un mes complicat per a una servidora entre preparar les festes i adaptar-se de nou al ritme feina (enguany més multiplicada de l'habitual) més estudis. Tot i que això no significa que ho estigui passant malament, ja que estic disfrutant com una nena petita amb el nou temari de l'art del Renaixement, preparar les festes locals és sempre un gran moment de l'any i, a més, tinc la companyia d'un dels llibres que m'està fent passant alguns dels millors moments d'aquest any lector: At Home de Bill Bryson.

Però avui no vinc a parlar de llibres, sinó de cinema. I és que tot i que jo em faci creus de la meva agenda tan apretada, el cert és que aquests dies sí que estic tenint les meves dosis de sofà i cinema intensiu a la televisió (gràcies a la mai prou valorada Sexta 3) i també alguna que altra escapada al cinema de veritat. Així que és hora de posar-se al dia.

Per començar, la darrera pel·lícula que hem pogut veure al cinema ha estat La boda de mi mejor amiga (no confondre amb la mítica La Boda de mi mejor amigo) o Bridesmaids en la seva versió original. Reconec que és un film que vaig anar a veure sense refiar-me'n gaire; bàsicament, va ser una proposta de l'acompanyant, i crec que després de la confusió a què el vaig sotmetre amb la darrera pel·lícula de Harry Potter, li dec uns quantes encara que realment no estigui convençuda.

El que em feia por d'aquesta pel·lícula és que fos la típica pel·lícula americana o bé ensucrada o bé barroera i que a mi no em fa gràcia. Perquè reconec que sóc de les poques persones al món que no li va fer gens de gràcia Algo pasa con Mary, així que em temia alguna cosa així. Però la veritat és que em va sorprendre gratamanet: tot i que el film té els seus tòpics (i un moment escatològic que és millor no combinar amb les crispetes, però que resulta divertit al cap i a la fi), trobo que també és original en molts dels seus plantejaments i que, a més, està ben fet i interpretat. A més, sempre em fa gràcia uns americans que es foten una mica de la típica boda, que sembla un sacrament absolutament institucionalitzat en la ficció nord-americana. D'altra banda, el film té la curiositat que em va permetre retrobar-me amb l'actriu que interpreta a Sookie a la sèrie Gilmore Girls, Melissa McCarthy en un paper força diferent, cosa que em va fer certa gràcia.

Passant a les meves llargues tardes de cinema intensiu a La Sexta 3, he de parlar de tres d'aquells títols que portava pendents tota la vida i que mai havia acabat de veure. El primer d'ells és Amadeus, dirigida per Milos Forman i que adapta el musical en què s'explica la vida de Mozart i, sobretot, la seva rivalitat amb Salieri (tot i que el pobre Salieri no va ser pas l'enverinador que aquí pinten, però vés per on, així van quedar les coses en el món de la ficció...). M'agrada molt la forma de dirigir de Milos Forman (de fet, la seva versió de Hair és una de les meves pel·lícules preferides). Crec que té una forma de explicar la trama que fa accessible i entretingut qualsevol tema, i trobo que amb aquest film ho aconsegueix amb escreix. Amb l'afegit, és clar, de la seva banda sonora, que és evidentment magnífica.

Un altre clàssic pendent va ser L'apartament de Billy Wilder. Sí, no l'havia vist mai, i aprofitant un cicle de Billy Wilder que hi ha hagut aquest estiu a La Sexta 3 vaig poder expiar els meus pecats. Em va semblar una pel·lícula divertidíssima, i en què sobretot em va encantar la Shirley McLaine. No puc dir més que si algú com jo encara no l'ha vista, que corri a fer-ho!

I el tercer clàssic pendent: Vacaciones en Roma, de William Wyler, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Em va agradar molt, i crec que recordaré la seqüència final molt de temps. Però és aquí on he de fer la confessió freak. I és que probablement un dels meus films preferits de tota la vida (ja anireu veient que en tinc una llista llarga d'aquests) sigui Only You, una pel·lícula amb Marisa Tomei i el meu adorat Robert Downey Jr que té lloc a diferents escenaris d'Itàlia, entre ells Roma. En aquest film, de fet, ja sabia que fan alguna referència literal  a Vacaciones en Roma, però veient el clàssic em vaig adonar que entre els dos films hi ha molts gestos de complicitat. Hi ha (i aquesta ja la coneixia) la famosa escena de la Bocca della Verità (a Vacaciones en Roma és on creen el mite turístic, a Only You simplement el recreen), però descobrint el film de Wyler en vaig anar descobrint més. Per exemple, els dos protagonistes comparteixen cognom (Bradley, tot i que aquest no sigui el real del personatge de Robert Downey Jr, és bàsic per a la trama). Però on veritablement em vaig espantar del meu nivell de freakisme (i em va fer pensar que potser havia vist certa pel·lícula massa vegades) va ser quan vaig descobrir que en tots dos films les dues parelles discuteixen sobre l'autor d'un poema: a Vacaciones en Roma entre Keats i Shelley, i a Only You entre Goethe i Rilke (si cliqueu a l'enllaç, és a partir del minut 1:02, i si aneu cap al 3:50, vereu també la seva versió de la Bocca della Verità).

Deixant de banda els apunts mentals, Vacaciones en Roma és un film que val molt la pena veure. A mi, personalment, em va fer venir moltissimes ganes de tornar a veure Only You, però això probablement només sigui algun virus personal meu que m'hauré de tractar algun dia...

Freedom (Jonathan Franzen)

Reconec que he estat víctima d'aquesta epidèmia que en els darrers dies ha envaït la blogosfera i que es manifesta en una calor asfixiant que impedeix a les neurones materialitzar cap pensament en forma coherent i escrita. Doneu-li la culpa a aquests índexs d'humitat insofribles, no pas a la meva mandra estiuenca. I és que tots aquests condicionants feien molt difícil parlar del llibre que em tocava comentar, Freedom, de Jonathan Franzen. Una lectura que em requereix posar-hi tots els cinc sentits per tal de poder-ne fer una explicació coherent.

Freedom va ser El Llibre (així, en majúscules) del món anglosaxó l'any 2010. Me'n recordo que a finals d'aquell any no feia més que aparèixer als diferents rànquings que es publiquen per aquelles dates a tots els mitjans. Recordo especialment que, a The Guardian, va ser votat pels lectors com el millor llibre de l'any. Així que de seguida vaig fer una nota mental per comprar-lo. Llavors va ser quan vaig descobrir que Salamandra ja havia anunciat que el publicaria en castellà, així que vaig optar per esperar a Sant Jordi i comprar-me'l en aquesta edició. El que no tenia en compte és que els ritmes d'edició en aquest país són especialment lents (i no ho dic perquè els traductors siguin més lents aquí, que d'això no en tinc ni idea, però sí que moltes vegades aquí els llibres es publiquen en castellà amb un retard molt considerable respecte d'altres idiomes) i que, evidentment, Freedom no estava encara editat en castellà a l'abril. De fet, està previst que es publiqui aquesta tardor, per fi.

Així que, farta d'esperar, quan aquest passat juliol me'l vaig trobar a la llibreria Laie de Barcelona, em va faltar temps per agafar-lo i passar per caixa. Tot i que reconec que ho vaig fer també una certa recança, i és que aquests llibres que aixequen tantes expectatives després corren el risc de decepcionar-te. Poc després, quan vaig començar a passar-ne les pàgines, però, vaig poder confirmar que aquesta no seria la història d'aquesta novel·la.

Freedom és una novel·la que ens parla de la típica família nord-americana que viu en una zona residencial (la clàssica del somni americà de classe mitjana, amb casa, jardí i dos fills), però sobre la qual ja des del principi ens indica com aquest somni s'ha anat esmicolant. La novel·la, de fet, comença amb els comentaris dels veïns d'aquesta zona residencial en assabentar-se de l'enfonsament dels protagonistes, i, a partir d'aquí, ens va endinsant en la seva història, en el passat i futur d'aquesta família i els que l'envolten, i ens va mostrant un a un els errors que els van dur fins a aquesta situació.

Aquest llibre, per tant, ens parla de la gent normal; tan normals són, de fet, que tots els personatges estan tan lluny de la perfecció que fins i tot costa simpatitzar amb ells. Potser perquè t'hi fan sentir massa reflectit. És el primer llibre de Franzen que llegeixo, però pel que he vist per internet, aquesta és una constant de les seves obres. I tot i que es fa una mica incòmode de llegir, precisament perquè de vegades et sents identificada amb coses que no voldries acceptar que t'identifiques, la història està tan ben explicada que es fa difícil abandonar-la.

Tot i que reconec que el llibre em va enganxar molt, també he de confessar que, a mitja lectura, vaig haver de córrer a la prestatgeria i agafar-me una altra lectura per anar-la combinant (l'escollida va ser una obra de Jane Austen que ja planejava rellegir aquest estiu, i de la qual parlaré d'aquí poc), perquè es feia difícil estar tan completament absorbida en una història tan dura, senzillament perquè era massa real.

Així que aquí us deixo la meva recomanació sobre Freedom. I, si ho preferiu en castellà, suposo que tan sols us quedaran algunes poques setmanes d'espera fins que Salamandra per fi el publiqui (jo he estat incapaç de trobar la data, però suposo que no anirà gaire més enllà de setembre). 

Jane Austen (Carol Shields)

Jane Austen ha estat la meva autora preferida des que estava a l'institut i un dia em va caure a les mans un exemplar d'Emma, que aniria poc després seguit per Orgull i Prejudici. He llegit un miler de vegades totes les seves grans obres (m'avergonyeixo de dir que encara tinc pendents els relats considerats "menors"), he visitat el centre dedicat a l'autora a Bath, he comprat i fullejat el seu recopilatori de cartes... Però mai no havia llegit cap biografia seva.

Suposo que una de les raons per no haver fet mai aquest pas és que de la vida de Jane Austen es coneix ben poc. I el que es coneix, és, amb tots els respectes, força avorrit. Amb el que no vull dir que llegir una biografia seva no sigui interessant (que ho és, i molt, per a mi), sinó que senzillament la vida de Jane Austen no és la vida de les Brontë, que per si mateixa ja semblaria l'argument d'una novel·la. I fins ara, jo amb les seves principals novel·les ja en tenia prou per satisfer la meva curiositat sobre la vida de l'autora. Fins ara, és clar.

Un dels motius que crec que em va conduir a comprar-me aquesta breu biografia de Carol Shields (a banda de ser l'única biografia de Jane Austen que vaig trobar a la llibreria en qüestió on em trobava) és que, després d'intentar llegir-me les cartes recopilades de l'autora amb tota la il·lusió del món, em perdia cada cop que intentava llegir-les. I és que tot i que la meva edició té un llistat infinit de notes explicatives, sempre hi he trobat a faltar una breu biografia de l'autora, amb unes poques dates que ens indiquin on era i perquè en cadascuna de les cartes. És bastant frustrant anar veient com canvia la direcció del remitent (tampoc no gaire) i sentir-te absolutament perduda. Així que vaig decidir posar-hi remei pel meu compte llegint una biografia.

La part bona d'aquest llibre és la seva brevetat: no arriba ni a les 200 pàgines, i, de fet, ja ens explica tots els esdeveniments més o menys confirmats que hi ha sobre la vida de l'autora. I ho fa reflexionant també sobre el seu ofici d'escriptora, sobre els problemes que es va trobar per publicar (l'autora, Carol Shields, era també escriptora, i de tant en tant se solidaritza amb com es devia sentir l'Austen en aquells moments). I fins i tot té temps per fer suposicions del plan "com que a les seves novel·les sempre veiem conflictes entre mare i filla, això vol dir que la seva relació amb la seva mare era difícil". Suposicions que a mi no m'agraden gens (i que em fan imaginar-me el fantasma de l'autora rient-se amb ganes d'aquestes teories), però que suposo que és inevitable quan d'una autora es coneix tan poqueta cosa com passa amb Jane Austen.

Carol Shields també va relatant la vida de l'autora en paral·lel a l'argument de les seves novel·les, des de les més "optimistes" fins a Persuasion, que considera la novel·la en què Jane Austen es mostra més clarament al seu lector a través d'un paral·lelisme amb la protagonista, Anne Elliott. Evidentment, hi ha el risc que tot això sigui totalment equivocat, però com a fil conductor com a mínim funciona a nivell de lector i fa que la lectura vagi fluint. I també se centra molt en l'aïllament del seu públic a què estava sotmesa l'escriptora, que, tot i això, dóna diverses mostres del seu orgull de ser una autora publicada.

La part millor d'aquesta experiència lectora, però, ha estat que m'ha obert el cuquet per llegir més biografies de Jane Austen. Ja tinc a la llista de desitjos la de Claire Tomalin, que crec que en general està millor considerada, així que suposo que tan sols serà qüestió de temps fins que us en parli per aquí.