Freedom (Jonathan Franzen)

Reconec que he estat víctima d'aquesta epidèmia que en els darrers dies ha envaït la blogosfera i que es manifesta en una calor asfixiant que impedeix a les neurones materialitzar cap pensament en forma coherent i escrita. Doneu-li la culpa a aquests índexs d'humitat insofribles, no pas a la meva mandra estiuenca. I és que tots aquests condicionants feien molt difícil parlar del llibre que em tocava comentar, Freedom, de Jonathan Franzen. Una lectura que em requereix posar-hi tots els cinc sentits per tal de poder-ne fer una explicació coherent.

Freedom va ser El Llibre (així, en majúscules) del món anglosaxó l'any 2010. Me'n recordo que a finals d'aquell any no feia més que aparèixer als diferents rànquings que es publiquen per aquelles dates a tots els mitjans. Recordo especialment que, a The Guardian, va ser votat pels lectors com el millor llibre de l'any. Així que de seguida vaig fer una nota mental per comprar-lo. Llavors va ser quan vaig descobrir que Salamandra ja havia anunciat que el publicaria en castellà, així que vaig optar per esperar a Sant Jordi i comprar-me'l en aquesta edició. El que no tenia en compte és que els ritmes d'edició en aquest país són especialment lents (i no ho dic perquè els traductors siguin més lents aquí, que d'això no en tinc ni idea, però sí que moltes vegades aquí els llibres es publiquen en castellà amb un retard molt considerable respecte d'altres idiomes) i que, evidentment, Freedom no estava encara editat en castellà a l'abril. De fet, està previst que es publiqui aquesta tardor, per fi.

Així que, farta d'esperar, quan aquest passat juliol me'l vaig trobar a la llibreria Laie de Barcelona, em va faltar temps per agafar-lo i passar per caixa. Tot i que reconec que ho vaig fer també una certa recança, i és que aquests llibres que aixequen tantes expectatives després corren el risc de decepcionar-te. Poc després, quan vaig començar a passar-ne les pàgines, però, vaig poder confirmar que aquesta no seria la història d'aquesta novel·la.

Freedom és una novel·la que ens parla de la típica família nord-americana que viu en una zona residencial (la clàssica del somni americà de classe mitjana, amb casa, jardí i dos fills), però sobre la qual ja des del principi ens indica com aquest somni s'ha anat esmicolant. La novel·la, de fet, comença amb els comentaris dels veïns d'aquesta zona residencial en assabentar-se de l'enfonsament dels protagonistes, i, a partir d'aquí, ens va endinsant en la seva història, en el passat i futur d'aquesta família i els que l'envolten, i ens va mostrant un a un els errors que els van dur fins a aquesta situació.

Aquest llibre, per tant, ens parla de la gent normal; tan normals són, de fet, que tots els personatges estan tan lluny de la perfecció que fins i tot costa simpatitzar amb ells. Potser perquè t'hi fan sentir massa reflectit. És el primer llibre de Franzen que llegeixo, però pel que he vist per internet, aquesta és una constant de les seves obres. I tot i que es fa una mica incòmode de llegir, precisament perquè de vegades et sents identificada amb coses que no voldries acceptar que t'identifiques, la història està tan ben explicada que es fa difícil abandonar-la.

Tot i que reconec que el llibre em va enganxar molt, també he de confessar que, a mitja lectura, vaig haver de córrer a la prestatgeria i agafar-me una altra lectura per anar-la combinant (l'escollida va ser una obra de Jane Austen que ja planejava rellegir aquest estiu, i de la qual parlaré d'aquí poc), perquè es feia difícil estar tan completament absorbida en una història tan dura, senzillament perquè era massa real.

Així que aquí us deixo la meva recomanació sobre Freedom. I, si ho preferiu en castellà, suposo que tan sols us quedaran algunes poques setmanes d'espera fins que Salamandra per fi el publiqui (jo he estat incapaç de trobar la data, però suposo que no anirà gaire més enllà de setembre).