The Fault in Our Stars (John Green)

De vegades passa que un llibre t'ha agradat tant que et costa posar-te a escriure sobre ell. Es fa complicat dir coses que no s'hagin dit ja un miler de vegades a d'altres milions de blogs, o et sap greu no acabar de fer justícia a la novel·la. The Fault in Our Stars és un d'aquests que s'havia quedat en etern esborrany en aquest blog, i que ara, aprofitant que en els propers dies s'estrena a EUA el film basat en aquest llibre (desconec la data d'estrena a Espanya), per fi veu la llum per aquí.

The Fault in Our Stars (publicat a Espanya com Bajo la Misma Estrella per Nube de Tinta ) és una novel·la de John Green, un autor que sempre veig com l'equivalent a l'Albert Espinosa als EUA, per l'adoració que senten per ell aquells adolescents que fugen de l'estereotip de joventut = festa, i que busquen diversió en d'altres racons com els llibres, les sèries... i parlar d'ells per internet. Green, amb el seu germà Hank Green, té una sèrie de vlogs molt seguits a EUA (en Hank, ja ho vaig comentar, va ser un dels impulsors de Lizzie Bennet Diaries), i els seus llibres són dels que més cops trobo citats quan tinc temps de passar uns minuts pel meu compte de Tumblr.

Per fer encara més evident el paral·lelisme amb Espinosa (i que consti que no he llegit res d'ell ni he vist mai Polseres Vermelles ni, crec, cap altre guió seu, així que acabaré aquí amb les mencions), The Fault in Our Stars és un llibre on el càncer té un paper protagonista. Tot i que, relativament, ja que el veritable protagonisme seria segurament la vitalitat d'uns personatges que, per nosaltres, foranis a la seva malaltia, ens resultaria gairebé irònica.

En el context d'un grup de suport a nens malalts de càncer, en què tots semblen esperar pacientment qui serà el següent que s'afegirà a la llarga llista de membres morts, s'inicia una història d'amor entre dos adolescents: la Hazel, una jove lligada a una mena de pulmons artificials i amb un càncer que la té constantment al límit de la vida, i l'Augustus, un noi que ha superat un altre càncer que l'ha deixat sense una cama. La història d'amor és al mateix temps senzilla però complexa: la Hazel, que se sap fràgil i amb moltes possibilitats de morir aviat (ja us aviso que l'autor és molt i molt franc amb l'escenari del càncer), no es veu capaç de rendir-se a la vitalitat d'un amor, mentre que l'Augustus ho prova amb tots els recursos al seu poder. L'obsessió d'ella per una novel·la, també protagonitzada per una nena amb càncer, serà el detonant de la seva història.

La línia argumental no és pas original, i segurament existiran un miler de llibres molt similars al món. Per a mi, la novel·la de John Green té tres punts molt forts que fan que tothom (inclosos adults) caiguem als seus peus. Primer, l'estil. Green sap escriure bé i al mateix temps oferir diàlegs memorables. Amb un estil menys adust, en certa forma tens la mateixa sensació que amb un Hemingway (tot i que salvant les distàncies, ni molt menys Green és Hemingway): constantment tens ganes d'apuntar en una llibreteta frases que deixen anar els protagonistes, boniques des de la seva senzillesa. Senzilles a la vegada que complexes.

En segon lloc, per com una història en un marc tan fràgil i tan evidentment mortal, ens dóna una lliçó de vitalitat i de reconciliació amb la vida. D'una vida imperfecta, desgraciada, fins i tot d'aquelles que un pensaria que els ha tocat tota la mala sort possible en la vida. Però en què l'amor ens fa oblidar aquest marc i fins i tot arribar a envejar una relació tan trencadissa com la de la Hazel i l'Augustus.

I en tercer lloc, i sobretot, pels personatges. Hi ha llibres que, sigui com sigui la història, els seus personatges continuen vius amb tu durant molt de temps. I aquest és el cas de The Fault in Our Stars: la Hazel i l'Augustus us acompanyaran moltes setmanes després d'haver tancat el llibre, tot i que la mala jugada que us fa al final l'autor us farà temerosos de tornar a obrir-lo fins passat molt de temps. Però no caldrà, ja que ells continuaran molt vius a la vostra ment. I saber crear uns personatges tan de carn i ossos que gairebé els pots tocar és probablement una de les coses que tot aspirant a escriptor vol aconseguir.

Amb un estil en definitiva tan proper al món cinematogràfic (tot i que, per a mi, en aquest cas això no va en detriment de la novel·la), em sorprèn que aquesta sigui la primera novel·la de Green que arriba al món del cel·luloide. Tinc força curiositat per veure'n el resultat, tot i que al mateix temps em sap greu que la seva adaptació pugui trencar la màgia dels seus personatges de paper. Esperarem el resultat, doncs.

Sóc (mini)mecenes

Internet i les xarxes socials han posat molt de moda el món del micromecenatge, és a dir, permetre't posar el teu petit gra de sorra en projectes artístics i culturals que, d'una altra forma, segurament mai tirarien endavant. Per molts pocs diners, gràcies a plataformes com Kickstarter (per projectes americans, sobretot) o Verkami (pels nostrats) pots fer una petita empenta als creadors i, a més, aconseguir normalment algun tipus de detall d'agraïment.

Doncs m'he estrenat en aquest interessant món amb un projecte del qual ja us vaig parlar fa molt de temps, la sèrie de Youtube Lizzie Bennet Diaries (adaptació de Pride and Prejudice en forma de vlog que, si no coneixeu, ja podeu ara mateix començar a veure). La sèrie va acabar el gener de 2013 i ho va fer amb l'anunci per part dels seus creadors (ara agrupats sota l'empesa Pemberley Digital, nom que sempre m'arrenca un somriure) de la seva voluntat d'editar uns DVD's amb tota la sèrie. Per tirar-ho endavant, i per poder continuar amb la producció que l'exitosa sèrie havia iniciat, van obrir un Kickstarter que, en qüestió de 24 hores, ja havia recaptat tot el necessari.

Tant com vaig disfrutar de la sèrie no em podia resistir a agrair-ho d'alguna forma, i, de fet, amb el sistema de "regals" organitzat, ho feien ben fàcil: simplement avançant el preu de venda del DVD més les despeses d'enviament, rebia com a regal el pack de DVD's. I amb l'afegit de tenir el meu nom dins del llarguíssim llistat de mecenes que es publicaria amb el producte.

Així que el gener de 2013 vaig fer la meva aportació, es va descomptar de la meva targeta de crèdit... I així vam començar a esperar. Tot i que no tinc cap queixa de la boníssima informació que en tot moment ens han proporcionat la gent de Pemberley Digital, els DVD's van patir tota una sèrie d'endarreriments que han fet que, en comptes de publicar-se al juliol de 2013 com s'havia anunciat, ho hagin fet aquesta primavera. Jo que visualitzava els meus últims dies d'embaràs veient de nou la sèrie, ara en pantalla gran i sense els molestos anuncis de Youtube, finalment no ho he pogut fer fins la primavera mentre entretenia una nena que ja ha superat la barrera del mig any.

El retard, però, ha tingut alguna compensació: com la targeta i els punts de llibres que van venir de regal com a disculpa, o com la sorpresa de trobar-me'l un dia a la porta de casa quan pràcticament m'havia passat desapercebut el correu en què em notificaven l'enviament (justament l'havia descobert aquell matí... no em jutgeu, quan tens un bebé el teu control de la safata d'entrada de Gmail es converteix en una ullada ràpida alguns matins...).

Llàstima que el revisionat l'hagi hagut de fer amb remordiment de consciència per la coincidència amb el període d'exàmens de la UNED. Però tot i així  he pogut recordar el diamant que és aquesta sèrie, i els nous camins que obre en el món de la ficció (i encara tinc pendent el visionat amb els comentaris d'actors i equip!). Els seus creadors tenen en marxa una adaptació ara d'Emma (Emma Approved, que vaig seguint com puc) i preparen amb la PBS una tercera de Frankenstein. I fins i tot tenim un llibre en camí que em moro de ganes de tenir!

Vaja, que més em val anar fent espai a la prestatgeria Austen...

¡Llama a la Comadrona! (Jennifer Worth)

Lluint una panxeta de quatre mesos el passat Sant Jordi em va ser impossible resisitir-me a comprar aquesta novel·la, la primera d'una sèrie de llibres en què Jennifer Worth relata la seva experiència com a llevadora a l'Anglaterra dels anys cinquanta, i molt popular ara per l'adaptació televisiva que se n'ha fet i que també es pot veure al nostre país (diria que a Telecinco, tot i que amb les bondats de Movistar TV ara me l'he trobat a múltiples canals). Per sort, la realitat de les dones que parim en ple segle XXI és molt diferent de la que relaten a aquesta novel·la (tot i que he de dir que alguns dels avenços que s'hi plantegen em van sorprendre pel fet que ja s'apliquessin fa 60 anys), però la curiositat de futura mare em va fer devorar aquest llibre.

El primer avantatge d'aquesta novel·la és la seva estructura: la història s'explica en capítols breus, generalment amb principi i final propi, en què se'ns relata la història d'una dona en concret i el seu embaràs i part, tot i que de vegades les històries segueixen altres fils, com el perfil d'alguna de les seves companyes llevadores o de les monges amb les quals conviu la protagonista i que són les propietàries de l'hospital que ofereix l'atenció domiciliària a les dones en part. I el millor és sens dubte aquests capítols amb principi i fi propi, que ens endinsen en històries curioses com la del matrimoni amb una quinzena de fills que ni són capaços d'entendre's ja que parlen idiomes diferents, la del bebé prematur que sobreviu gràcies al pit de la seva mare, etc.

D'altra banda, però, se'm va fer menys interessant les històries més llargues que apareixen al llarg de la novel·la, com el d'una prostituta que ocupa diferents capítols, i que trobo que acaben avorrint a l'allargar-se massa i a l'allunyar-se de l'activitat diària d'una llevadora, que és el que a mi em cridava l'atenció. Això sumat a què l'estil literari no em va acabar de fer el pes; potser és la meva mandra, però trobo més interessant seguir la sèrie que no llegir la novel·la, tot i que això sigui una cosa que potser canviï en els següents volums. Uns llibres, però, que de moment no em criden tant l'atenció com per buscar-los i llegir-los. Ni tan sols amb aquesta mania de l'autora d'anar deixant anar petites gotes de la seva història personal prèvia i rerefons romàntic sense concretar-nos res (aquell home que va estimar i que va haver de deixar traumatitzant-la tant...). Detalls que, de fet, durant la lectura em van molestar una mica: és un recurs més de sèrie televisiva que no de novel·la, sincerament.

Tot i això, si teniu ganes d'una lectura ràpida, agradable i de to molt femení, i especialment si teniu un bebé en camí i no sou d'aquelles que ni volen sentir la paraula "part", és una bona recomanació. Ni que sigui per donar gràcies per la invenció de l'epidural...

Tres imprescindibles per ser mare (cangur)

No és que tingui intenció de convertir aquest blog en un d'especialitat en temes de criança, però com ara aquesta faceta forma part de la meva vida, hi anirà apareixent de forma intermitent, com moltes altres facetes. I per començar, ja feia temps que volia comentar quines han estat aquelles tres coses que he trobat més imprescindibles a l'hora de passar un embaràs i tenir un bebé, així que aquí va el llistat segons estic vivint jo el procés, i per si pot ajudar a algú:

• Coixí d'embaràs: us el trobareu amb molts noms, el més habitual és el coixí de lactància, tot i que jo, per a la lactància, pràcticament ni l'he fet servir. Per diferenciar-lo del clàssic de lactància, que és més compacte, aquest se sol anomenar "tipus xurro" i es ven també com un accessori durant l'embaràs, per dormir i seure. A mi literalment aquest objecte m'ha salvat la vida: m'ha permès dormir amb comoditat i sense mals d'esquena un cop la panxa ja em començava a molestar (i això passa abans fins i tot que el 99% de la gent que et veu pel carrer se n'adoni que tens panxa d'embaràs), m'ha acompanyat durant moltes tardes de sofà, i ara és ideal per evitar que la nena em caigui del nostre llit a les nits o per rodejar-la quan la deixo durant una estona en alguna superfície. El meu és convertible en puf-hamaqueta per a nadons, però ni l'he ficat a la funda encara, i no crec que ho faci ja.

• Banyador d'embarassada: si teniu la relativa sort de passar gran part de l'embaràs durant els mesos de temps més càlid, malgrat que la temperatura us jugarà males passades, també us podreu estalviar molt en roba premamà. Amb una faldilla de goma, uns texans per a entretemps i algun pantaló tipus short, junt amb un parell de samarretes i de tops, anireu fent. Però la compra que per a mi ha estat imprescindible ha estat un banyador premamà. No cal gastar-se gaire (al Decathlon els venen força barats), i si us toca una panxa hivernal també us el recomano, ja que el millor exercici que es pot fer embarassada és la piscina. Engreixareu menys, us farà menys mal l'esquena, reduireu la retenció de líquids i estareu més àgils, cosa que agraireu en el tram final. Jo vaig anar a la piscina fins cinc dies abans de tenir a la Peque (i precisament el dia que va començar a avisar-me que ja estava de camí tenia pensat anar-hi, però evidentment hi vaig renunciar). L'he fet servir també per anar a la platja a l'estiu, ja que no és gaire bo que et doni el sol directament a la panxa ja que la famosa línia nigra se t'hi pot quedar eternament (també ho podeu resoldre amb una bona crema protectora, però com jo ja tenia el banyador no vaig voler invertir també en un nou bikini).
• Portabebés ergonòmic: I incideixo molt en la paraula "ergonòmic", ja que farà tota la diferència. Quan estem a punt de tenir un bebé, t'atabalen amb tot de coses que tothom considera imprescindibles: que si la minicuna (la vam comprar a preu d'or i encara és hora que la nena hi vulgui dormir), que si el cotxet (per sort ens el van deixar i fa mesos que ni el movem, la nena no s'hi troba còmode), que si l'hamaqueta (tot just ara amb tres mesos i mig hi vol estar, a estonetes i segons el dia). Evidentment, això depèn del bebé que us toqui a sort, però si teniu un canguret com la meva, us caldrà un portabebés. A mi tot el món del porteig ja m'atreia i ens en vam comprar dos: un fular semielàstic i una motxil·leta portabebés, ambdós ergonòmics de la marca Boba. Què vol dir ergonòmic? Que la posició de les cames i la cadera del nadó és l'adequada (el nadó hi està assegut, amb el cul per sota dels genolls, formant una M) i, per tant, ell estarà còmode, i tu també, ja que el pes es reparteix equitativament pel teu cos i NO fa mal a l'esquena. Us ho ben asseguro que no en fa, ja que jo, un cop la nena havia passat de 4 kg i només volia braços, començava a ressentir-me i a tenir dolors, i va ser començar a fer servir el fular a tothora i resoldre-ho. A més de la comoditat de poder fer coses per casa i tenir la Peque en braços (i per tant, sense plorar), és el lloc on dorm millor i és ideal per sortir al carrer, ja que tens les mans lliures i no t'has de preocupar de barreres arquitectòniques. Teniu moltíssimes marques al mercat (i l'ideal és mirar-ho en webs o botiques físiques especialitzades en allò que sona tan estrany de criança natural), però aquests són els nostres: Boba Wrap i Boba 3G

El cumpleaños secreto (Kate Morton)

I tornem un altre cop amb l'autora australiana Kate Morton, un dels meus vicis, plaers secrets o digueu-li com vulgueu. Poques vegades em decanto per obres que apareixen a la llista de bestsellers del moment, i probablement Kate Morton sigui una de les principals excepcions. Una popularitat que em permet també teixir uns llaços familiars lectors força divertits: quant he acabat amb cadascun dels llibres de Morton, immediatament ma mare se l'emporta a casa per llegir-lo ella, i per passar-li tot seguit a mon pare.

Ja feia temps, però, que no la llegia en versió traduïda, però el fet que l'amiga Raquel (a  qui podeu llegir al seu blog Al Buen Tuntún) s'oferís per aconseguir-me una edició firmada el passat Sant Jordi, va fer que optés per aquesta edició. I el moviment va resultar ideal ja que durant l'embaràs se'm va fer molt costa amunt llegir en anglès, i, en canvi, aquest llibre va ser devorat en pocs dies.

Què ens hi trobem a El Cumpleaños Secreto? Doncs de nou moltes de les constants de l'obra de Morton: saga familiar on s'amaga un secret, Gran Bretanya de fons i la Segona Guerra Mundial viscuda des de l'illa britànica com a ambientació. Ingredients que, de fet, ja vam trobar en obres anteriors, especialment a The Distant Hours (llegiu els altres comentaris que he fet de la seva obra aquí i aquí) En aquest cas, la història arrenca amb l'episodi del passat al voltant del qual gira tota la història: una adolescent observa com la seva mare, el dia de l'aniversari d'un dels seus germans, clava un ganivet i mata a un home que apareix a la seva casa de forma amenaçadora. La jove contribueix a encobrir el crim davant de la policia, però quan la seva mare afronta els darrers dies de vida i es retroba amb les seves germanes i la seva casa d'infantesa, comença a obsessionar-se per descobrir què s'hi amagava al darrere. I a partir d'aquí comencem a descobrir una història que, combinada amb els esdeveniments del present, de mica en mica, es va entreteixint amb l'episodi de l'assassinat, no sense algun gir narratiu al final que és també inevitable en la història de Morton.

Tot i que ja fa temps que vaig retornar a la prestatgeria el llibre, he de dir que en guardo molt bon record i potser sigui, després de la primera descoberta de Morton, una de les obres que més m'hagin agradat. Crec que l'ambientació a Londres és un dels forts de l'autora, així com el recurs a la Segona Guerra Mundial. I per primera vegada, el gir narratiu del final em va sorprendre (però potser és perquè havia perdut facultats, perquè ma mare assegura que era previsible...).

En definitiva, si sou seguidors de Morton, una obra que no us decepcionarà. I si la voleu descobrir, potser sigui també un bon inici.