Rogue One

Com molts, poc m'esperava que podria veure noves pel·lícules de Star Wars al cinema (podeu recordar aquí el meu entusiasme amb la primera entrega de la nova trilogia), però encara menys podia comptar que en podria veure una cada any. Rogue One és la primera de les pel·lícules anomenades d'Antologia que es fan dins de la marca Star Wars: és a dir, un film que explica una història dins de l'univers, però que no segueix la saga episòdica central (la de la família Skywalker). En aquest cas, el film ens endinsai als fets que van precedir immediatament la que va ser la Star Wars original,l'episodi IV A New Hope (1997) i  ens detalla com es va produir el robatori dels plans de l'Estrella de la Mort, explorant en certa forma el gènere del film bèl·lic.

Reconec que vaig tenir molts dubtes sobre si volia veure Rogue One als cinemes. Ens va coincidir una època complicada pel que feia  a quadrar agendes i cangurs, i realment, la història no m'acabava de resultar atractiva. Per això, vaig demanar a amics que la van anar a veure poc després de l'estrena que em recomanessin si valia la pena tot l'esforç per assolir l'aliniació dels astres necessària per poder anar al cinema. I tots em va respondre en el mateix sentit: Hi has d'anar.

El meu principal dubte sobre Rogue One era quin interès realment tindria una pel·lícula que ja sabia com acabava. Tan sols que hagis vist els primers trenta segons de la primera Star Wars, tots sabem que els plànols de l'Estrella de la Mort es van robar amb èxit, així que no trobava que la trama fos capaç de generar la necessària tensió. Els personatges principals eren tots nous, pel que no hi havia aquest retorn a noms coneguts que sí que et dóna la saga episòdica. Així que no tenia gaires expectatives.

La realitat, però, va ser totalment diferent i va sobrepassar tant les meves expectatives, que pràcticament em van esclafar (emocionalment). Rogue One no és un film perfecte, Star Wars no deixa de ser cinema de crispetes, i, en aquest cas, té el seu principal defecte en què els personatges resulten massa plans. Precisament per les necessitats de la  història, que en ser un film antològic ha de començar i acabar dins del mateix film sense esperar seqüeles, no els ofereixen gaire profunditat. Però tot i això, tot funciona a la perfecció.

De fet, vaig entrar tant en la tensió narrativa i la connexió amb la missió que vaig passar-me la darrera mitja hora de la pel·lícula literalment plorant. Mai no havia plorat amb un film de Star Wars (alguna vegada em fa pena quan es mor Darth Vader, però res més enllà), i en aquest cas vaig passar un darrer acte literalment catàrtic. Fet que va resultar una mica vergonyós perquè, en ser una sessió de tarda, hi havia molts nens al pati de butaques que van sortir somrients i comentant la jugada, mentre jo gastava kleenex davant la mirada incrèdula del meu acompanyant. Però de vegades passa, que hi ha històries que et creen una connexió emocional (i no em jutgeu, vaig buscar a google la frase "cry during rogue one" i vaig trobar més casos similars al meu. No estic sola).

El meu esclat emocional potser estigui relacionat també amb què la segona meitat de Rogue One és de llarg el millor de la història. El principi resulta una mica lent i confús, amb massa canvis d'escenaris i de planetes (sé que hi ha fans de Star Wars que ho adoren, a mi em desorienta molt), mentre anem coneixent als personatges, però a partir de la meitat tot flueix com la seda. Destacables també són altres aspectes com el fet que ens mostrin per primer cop el costat fosc de la Rebel·lió, i com potser no són tan diferents d'un grup terrorista si t'ho mires des del punt de vista de l'Imperi, o que de nou siguin capaços de crear el personatge d'un robot que et roba el cor. Sempre em penso que serà impossible que ho tornin a aconseguir, i a cada nou film em contradiuen.

Però un dels detalls que més vaig disfrutar, com a gran seguidora de Star Wars que sóc, eren les petites referències a personatges o elements de la saga original o fins i tot de les preqüeles. No sols estèticament Rogue One encaixa perfectament amb la imatge d'un film rodat el 1977, sinó que també molts actors que havien participat a la trilogia de les preqüeles van reprendre els seus personatges, amb moltes altres referències gairebé dissimulades només pels fans més atents. Jo en vaig localitzar unes quantes (cosa que em va fer que em diguessin freak quan ho vaig explicar a la sortida), i em va fer especial il·lusió la que ens explica d'on ve el nom en codi que pren Luke Skywalker quan pilota el seu X-Wing. I, evidentment, les escenes de Darth Vader són espectaculars i per elles soles un motiu per veure les pel·lícules.

De nou, però, he de tornar a acabar el comentari sobre una pel·lícula amb una queixa sobre el doblatge. La gent que vivim a províncies tenim possibilitats molt limitades de veure les pel·lícules en versió original (les poques sessions que se'n fan és difícil que et quadrin amb una agenda tan complicada com la nostra), i, en aquest cas, el doblatge va deixar moltes coses a desitjar. Si ja es fa difícil veure actors castellanoparlants com Diego Luna doblats amb una veu diferent a la seva, em resulta a més trist quan la traducció perd elements del guió original que tenien fins i tot valor simbòlic. Això passa a Rogue One amb la paraula Stardust (sobrenom de la protagonista i nom en clau dels plànols). Stardust significa pols d'estrelles (és a la vegada un nom maco i cert literalment, ja que l'Estrella de la Mort destrueix...estrelles). Com es tradueix en castellà? Estrellita. Seriosament, hem de reflexionar molt sobre aquest tema.

Rogue One (2016). Director: Gareth Edwards. Intèrprets: Felicity Jones, Diego Luna, Alan Tudyk, etc.