Després del que em va entusiasmar la primera entrega de la sèrie de detectius de Cormoran Strike (creada per J.K. Rowling sota el pseudònim de Robert Galbraith), no vaig trigar gaire a fer-me amb la segona entrega, aquest The Silkworm que es va publicar l'any 2014. De forma similar a l'addicció que generava la saga de Harry Potter, la història del detectiu Strike i la seva ajudant Robin em creen una certa necessitat de saber, quan abans millor, com continua la història.
The Silkworm té la curiositat a més de situar l'acció en el món editorial. Un Strike ara famós després dels esdeveniments de la primera novel·la de la sèrie es veu constantment sol·licitat per fer seguiment de dones i marits presumptament infidels, mentre maleeix la seva nova fama. Tot canvia quan una dona li encarrega que busqui el seu marit, un escriptor força excèntric desaparegut després de completar un manuscrit molt delicat, titulat Bombyx mori (el cuc de seda del títol en el seu nom en llatí). A través d'aquest cas, Strike s'endinsa en un món editorial fosc, ple d'enemistats i venjances, del qual no en surten indemnes ni autors, ni editors ni agents literaris.
Resulta si més no curiós que Rowling escollís aquesta trama i un Strike que a dures penes accepta la seva fama tenint en compte el context en què la va escriure: feia poc que s'havia descobert que ella s'amagava darrere del nom de Robert Galbraith (notícia que la va indignar especialment) i, en certa forma, sembla que l'autora traça un paral·lelisme entre com se sent el detectiu protagonista i ella mateixa, adheretzat amb una visió força càustica del món editorial.
La trama detectivesca comparteix amb el primer llibre de la sèrie els defectes i virtuts. La història enganxa i torna a intentar sorprendre el lector amb múltiples girs argumentals, i, en comparació amb la primera The Cuckoo's Calling, hi afegeix una càrrega encara més negra i sinistra. Però, al mateix temps, la història torna a patir d'una certa previsibilitat que, senzillament, acaba amagant-se darrere dels repetits girs argumentals.
De nou, però, tot es compensa amb el treball de personatges que fa Rowling, especialment amb el duo protagonista de Strike i Robin. Si al primer llibre ja ens van fascinar, aquesta nova entrega ens fa evident com l'autora està dosificant la informació respeccte el seu passat, especialment pel que fa a Robin. En aquesta novel·la ens endinsem més en les seves frustracions i desitjos, en un doble conflicte: el que té amb el seu promès per la seva feina amb el detectiu (i que ens dóna pistes de l'existència d'una certa tensió sexual entre Strike i Robin que es va destapant capa a capa) i el que té amb el mateix Strike, que la continua veient com una secretària mentre ella vol aspirar a ser aprenent de detectiu. A The Silkworm, Robin aconsegueix que se li obri una d'aquestes portes, mentre l'altra continua repleta d'interrogants.
La novel·la és, per tant, una digna continuació de la primera entrega de la sèrie, donant noves pistes pels camins per on Rowling vol portar els personatges principals en el futur, sent capaç de crear-nos la necessitat de conèixer més sobre un passat del qual ens va ensenyant les cartes molt poc a poc.
Com ja hem comentat més d'una vegada, la Rowling pot donar una lliçó o dues en això de construir personatges rodons. L'Strike i la Robin són personatges tan imperfectes que són perfectes, i no pots fer res més que enamorar-te d'ells. El Matt, pel contrari... quines ganes de fotre-li d'hòsties! xD
ResponEliminaI jo dec ser una mica lenta alhora de descobrir qui és qui en els assassinats, perquè no n'havia descobert cap! Tot i que crec que, en part, tampoc vull saber-ho des del començament perquè m'agrada que em sorprenguin, i potser per això no m'esforço gaire en descobrir el misteri jeje
Quines ganes de què surti el quart!