Orgull i Prejudici de Jane Austen: una guia de les millors adaptacions

L'estiu passat amb un grup d'amigues vam fer una relectura conjunta d'Orgull i Prejudici, de Jane Austen. No la rellegia des de la celebració del 200 aniversari de la seva publicació ara fa cinc anys, però sempre m'agrada sumar-me a aquestes iniciatives, ja que sovint aconsegueixes que algú nou la descobreixi. M'encanta, perquè en part recupero aquell dia quan amb 14 o 15 anys vaig agafar el llibre de la biblioteca per primer cop i vaig enamorar-me d'aquesta novel·la.

D'Orgull i Prejudici us he parlat moltíssim en aquest blog. Aquí teniu les meves cinc raons per llegir-la (si és que encara no heu fet), i potser sigui dels llibres que més cops he mencionat per aquí: perque m'he comprat una nova edició, perquè n'he vist una nova adaptació... I precisament per això, he pensat que seria interessant fer una petita guia de les adaptacions que s'han fet d'aquesta novel·la, parlant de quines crec que són una vergonya per la història original, quines són curioses de veure i quines són les que heu de veure sí o sí. I quines, òbviament, són les meves favorites.

Les adaptacions que no he vist. 
Començo per un exercici de sinceritat, que crec que és just. Les adaptacions sobre les quals no puc opinar perquè, senzillament, no he vist.

• Pride and Prejudice (1940). Protagonitzada per Laurence Olivier com a Mr Darcy, sols he vist algunes escenes i es pren moltes llibertats. Amb l'argument, amb l'època... però molta gent en parla bé. Una pendent de veure.
• Austenland (2013). No tinc ni gaire clar que sigui una adaptació directa d'Orgull i Prejudici, però crec que en pren alguns arguments. De moment no he tingut interès en veure-la mai. Explica la història d'una dona que marxa de vacances a una mena de parc temàtic on les dones viuen en novel·les de Jane Austen.

Les que no s'haurien d'haver fet mai.

• Pride and Prejudice and Zombies (2016). D'aquesta en vaig fer una entrada, i tot i que vaig reconèixer que a estones pot ser un divertimento, és clarament una pel·lícula molt fluixa que, potser, hagués estat millor que no s'hagués fet mai (i, sobretot, el llibre insultant en què s'inspira).
• La joven Jane Austen (2007). Si mai em voleu sentir despotricar, demaneu-me per aquesta pel·lícula. Crec que mai m'he sentit tan insultada per un film. La pel·lícula pretén ser una biografia de joventut de Jane Austen, però amb l'insultant intenció de convertir l'argument d'Orgull i Prejudici en esdeveniments reals en la vida de l'autora, Perquè d'on s'havia d'inspirar una dona per escriure si no és en els fets reals de la seva vida??

Les (més o menys) prescindibles

Les que no són imprescindibles, però que us poden aportar coses curioses. Ordenades de pitjor a millor segons el meu molt fal·lible sentit austenià.

• Pride and Prejudice.A Latter Day Comedy. (2013) Una més de les moltes modernitzacions de l'argument d'Orgull i Prejudici que existeixen. De fet, una grandiosa part de les comèdies romàntiques de Hollywood s'inspiren en major o menor mesura en l'argument d'aquesta obra (algunes, como Tienes un e-mail, de forma més clara, d'altres més subtil). Aquesta adaptació és entretinguda, però no acaba de treure-li suc i resulta plana. D'aquells films que pràcticament oblides que has vist després dels crèdits finals.

• Pride and Prejudice (BBC, 1980). Sí, hi ha una altra minisèrie a banda de la famosíssima del 1995, i és aquesta del 1980 que, per mi, és una mena d'Estudio 1 de TVE a la britànica. Actors molt encarcarats, escenaris i direcció més propis del teatre que no del cinema... però tot i això, la seva Lizzy Bennet m'agrada i té la bondat de mantenir algunes de les escenes que més m'agraden de la novel·la i que normalment es deixen fora de les adaptacions.

• Lost in Austen (2008). La sèrie de la ITV en què una dona del segle XXI ocupa el lloc de Lizzy Bennet a la història, destrossant, òbviament, tot l'argument. Un molt bon punt de partida, una execució irregular, però, curiosament, unes interpretacions dels personatges d'Austen molt interessants. No em va satisfer, però, una història que es desenvolupa a costa de trencar la relació entre Darcy i Lizzy. Hi ha coses intocables i per aquí no passo. 

• Bridget Jones' Diary (2001). Crec que és força curiós que molta gent no és conscient que el llibre (i, per tant, la pel·lícula) són una adaptació de Orgull i Prejudici. El film, de fet, ho dissimula molt més en tenir al mateix Colin Firth com a protagonista (i, fora d'Anglaterra i fans d'Austen, la gent no és tan conscient de la dualitat Firth-Darcy). Tot i això, aquest és el mèrit: ser capaç d'adaptar-lo i modernitzar-lo, i al mateix temps oferir-nos un producte propi i que aporta coses diferents. Però li resta que no suporto a Bridget Jones, ho sento.

• Bride and Prejudice (2004) Quan vaig veure l'adaptació de Bollywood de la novel·la d'Austen em vaig quedar insatisfeta, perquè tenia unes expectatives molt altes. Però ara la torno a veure i hi veig molts més elements positius. L'adaptació és enginyosa, els números musicals tenen alguns moments impagables, i m'agrada una Lizzy que sigui una furiosa defensora de l'autenticitat de la Índia davant l'imperialisme americà. 

El Top 3 (les que heu de veure sí o sí)

• Pride and Prejudice (2005). La famosa protagonitzada per Keira Knightley. Abans de conèixer altres adaptacions m'encantava (era jove...), però a mesura que he anat aprofundint, hi ha coses que com a adaptació, no m'agraden. En certa forma, el film se'ns ven com una adaptació més o menys fidel (respecta l'època i les convencions), però força algunes situacions que resulten extemporànies. Lizzy és molt maleducada, Darcy és molt tímid, i hi ha algunes invasions de la intimitat domèstica i / o de dormitori, que són una mica estranyes... Però com a film és preciós, la fotografia i la banda sonora és una meravella, i la declaració sota la pluja, tot i que a Austen segurament li hagués horroritzat, al segle XXI funciona. 

• The Lizzie Bennet Diaries (2012-13). Si em seguiu des de fa anys, sabeu que sóc una gran fan d'aquesta websèrie, que es va emetre a Youtube. És una modernització genial, ben interpretada i amb un format innovador, que es va valdre del suport d'altres mitjans (com xarxes socials) per oferir una història encara més rodona. Va saber resoldre intel·ligentment comtraslladar l'acció al segle XXI, i va saber agafar el to de tots els personatges: Lizzie, Darcy, Jane, Lydia, Wickham, Collins, Charlotte... Tots són perfectes. Sinó fos perquè per damunt tenen la perfecció feta adaptació, serien la meva preferida. I a més la podeu veure de gratis a YouTube sense infringir cap llei!

• Pride and Prejudice (1995). Perquè no, no hi ha cap altra opció. La minisèrie de la BBC, protagonitzada per Jennifer Ehle i Colin Firth, és la perfecció. És fidel a la història original, però sap afegir escenes que l'han feta el clàssic que és (l'escena del llac, i moltes altres). Està increiblement ben interpretada. Colin Firth és adorable, però és el Darcy d'Austen maleducat i orgullós i que falta el respecte a Lizzy. I Jennifer Ehle ÉS Lizzy Bennet. El primer cop que la vaig veure em vaig sentir com el primer cop que vaig llegir el llibre, i pensant que, per fi, havia trobat una protagonista femenina que em satisfés. Millor que això, de moment, no he trobat res, passin el anys que passin.

The power (Naomi Alderman)

Ho vaig comentar en el resum del 2017: l'any passat va haver-hi una certa línia temàtica en les meves lectures, marcada per dones autores, protagonistes femenines fortes i, també, una certa tendència a les distopies de missatge femenista. I sóc sincera si us dic que vaig descobrir The Power, de Naomi Alderman, en un d'aquests posts que tant van proliferar l'any passat amb el títol de "deu llibres que has de llegir si vas disfrutar del Conte de la Criada de Margaret Atwood". I crec que vaig deixar clar que a mi m'havia agradat molt l'obra d'Atwood, així que articles com aquests semblaven dur el meu nom.

The Power és també una raresa en aquest blog, ja que és un llibre editat l'any passat (allò que en diríem una novetat), que ha funcionat molt bé en vendes i que fins i tot ha aparegut en algunes llistes de diaris dels millors llibres de l'any 2017 (al New York Times, si no m'equivoco). I tot i que és un llibre que m'ha agradat força  i que trobo que també planteja una sèrie de reflexions molt interessants, sí que us reconec que és una d'aquelles obres en què la idea inicial té molta més força que el seu desenvolupament concret posterior.

The Power segueix una estructura similar, i al mateix temps diferent, a com Atwood plantejava el seu Handmaid's Tale. Des del futur, un home escriptor planteja la publicació d'un llibre basant-se en documents arqueològics del passat sobre l'aparició d'un estrany poder entre les dones. Per fer-ho, demana consell a una escriptora consolidada (que es diu també Naomi, com l'autora real del llibre), que el tracta amb certa... condescendència (un exemple potser de womansplaining). I és que l'ambient on aquest autor suposat de la novel·la viu és una societat on el poder està del cantó de les dones, i els homes tenen una posició secundària similar a la que les dones tenim en la nostra societat real.

Però com es produeix aquest canvi en el balanç del poder? Això és el que ens explica el gruix de la novel·la, en què es narren els fets que van tenir lloc a diferents parts del món a partir que una sèrie d'adolescents comencin a desenvolupar un estrany poder: la capacitat de deixar anar descàrregues elèctriques en les seves mans. I el que comença com un fet aïllat, s'estén: totes les nenes neixen ja amb aquest poder, i les noies són capaces de despertar aquesta capacitat en dones més grans.

The Power segueix el desenvolupament d'aquest canvi social a través d'una estructura de novel·la coral: la jove víctima d'abusos que fuig i, per supervivència, crea tot un culte religiós al voltant de la seva persona i la seva visió del món (el culte a la mare de déu, i no pas a déu); la filla de mafiosos amb un poder extraordinari que busca el seu lloc al món; la política nord-americana que ha d'amagar el seu poder al seu entorn; el jove nigerià que es reconverteix en una mena de periodista documentant les conseqüències d'aquest fenomen a tot el món.

La novel·la planteja una sèrie de preguntes clau: com reaccionaríeu davant de la capacitat d'aquest poder? N'hi ha que el fan servir per venjar-se: víctimes d'abusos esclavistes es rebel·len contra els homes i creen una revolució social que tomba el poder. N'hi ha que busquen fer el bé. N'hi ha que sols busquen més poder, perquè tenir poder tan sols te'n fa voler més... I n'hi ha que directament el fan servir per fer mal. Veiem homes aterroritzats, pares preocupats perquè els seus fills no poden sortir sols, violacions i abusos a homes, assassinats, comercialització de productes per evitar ser sotmesos pel nou poder de les dones...

Tot plegat produeix algunes escenes incòmodes que, per mi, són interessants com a reflexió, però que sé que han molestat a molta gent. No dic que sigui una reacció general (perquè no ho sé), però a Goodreads hi ha molts comentaris de lectors homes indignats preguntant-se: què passaria si la novel·la expliqués el contrari, és a dir, homes deixant anar descàrregues elèctriques sobre dones? Una pregunta que a mi em fa certa gràcia i que crec que fa perdre de vista l'objectiu principal de l'autora: i és que l'escenari contrari és el que tenim en la vida real, per molt que els homes no tinguin cap poder sobrenatural sortint de les seves mans.

Tan interesant com és la temàtica, crec que The Power flaqueja a l'hora de construir els personatges, que resulten majoritàriament plans. Per una novel·la que es construeix des de diferents punts de vista dels personatges, és una debilitat que, amb diversos d'ells, sigui difícil connectar o entendre'ls, o que, fins i tot, s'acabin barrejant alguns entre ells i provocant-te confusió. Per tot plegat, a mi la culminació de la història em va resultar una mica anticlimàtica, per aquesta falta d'empatia, tot el contrari que aconseguia Atwood a la seva popular novel·la, que aquí és una claríssima inspiració.

Tot i això, crec que les parts interesant pesen més que les debilitats, i que The Power és una lectura que us farà reflexionar a tots, homes i dones. I un aplaudiment per aquesta proliferació de reflexions de caire femenista que ens estan fent obrir els ulls a tantes coses que encara ens queden per fer per tenir una igualtat que, ara mateix, el balanç del poder sembla fer impossible.

Villette (Charlotte Brontë)

Se'm fa difícil parlar-vos avui de Villette, novel·la publicada el 1853 per Charlotte Brontë, ja que per mi la seva lectura va ser una experiència atípica. En primer lloc, perquè va ser un llibre que se'm va fer llarg de llegir (i no per això pesat ni avorrit). Vaig passar crec que mesos per poder acabar-lo, i això influeix a què tinguis una visió una mica més dispersa del seu desenvolupament al cap. I en això hi pesa un factor físic: l'obra té més de 500 pàgines i està escrita, a més, en una prosa molt cuidada i elaborada que no es pot llegir pas a un ritme frenètic (o com a mínim, jo no puc).

En segon lloc, perquè Villette (el darrer llibre que va publicar Charlotte Brontë en vida) no és pas un llibre fàcil i simpàtic, d'aquells que t'enamora i en què vols convertir-te tu en la protagonista. En aquest sentit, aquesta novel·la és pràcticament l'antítesis de la tan famosa Jane Eyre, cosa que el fa de més difícil digestió que la famosa història de Jane, que t'entra pràcticament sense ni adonar-te ni esforçar-te. I malgrat tot això, Villette és probablement tant o més bona que la novel·la més popular de Charlotte Brontë, malgrat ser la gran desconeguda pel gran públic.

En aquesta aspresa aparent de Villette hi juga un paper clau la seva protagonista, Lucy Snowe. I és inevitable la seva perspectiva ja que tota la novel·la se'ns narra en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, que ens parla des d'un futur indeterminat. Sí, és la mateixa estructura i punt de vista narratiu que trobem a Jane Eyre, però amb una diferència clau. Jane és una narradora oberta i que confia en el lector, i vol compartir amb total franquesa la seva història (cosa que té certa lògica perquè el final de la seva història és feliç). Lucy, en canvi sembla que ens explica la seva història malgrat la seva pròpia consciència i sense confiar en nosaltres, ens amaga secrets al llarg de tota la narració i, fins i tot, reconeix que ens havia mentit en moments de la història. Un joc literari que pot indignar i meravellar a parts iguals. Per mi, va ser una experiència inèdita adonar-me d'aquesta situació (estic acostumada a què un narrador en tercera persona m'intenti enganyar, però no pas una primera persona) i que va ser clau perquè el tram final de la lectura em resultés encara més interessant.

A Villette resseguim, com ja he comentat, la vida de la jove òrfena Lucy Snowe després que perd tots els seus protectors i possibles feines com a cuidadora i decideix marxar d'Anglaterra a la ciutat fictícia de Villette, al continent europeu, per iniciar una nova vida com a professora d'anglès. No amaga gaire Brontë que Villette és el nom sota el qual s'amaga la Brussel·les real, on ella mateixa va fer una estada amb la seva germana (i on molt sovint es diu que es va enamorar del seu professor).

Lucy, però, limita les seves decisions actives pràcticament a la seva decisió de marxar a Villette. A partir d'allà, la protagonista entoma els diversos esdeveniments de la seva vida com a expatriada amb una actitud passiva que pot arribar a desesperar  a més d'un. Però, al mateix temps, amb una força interior emocional que, al final, no és més que una expressió diferent de l'actitud feminista de Jane Eyre però passada per un sedàs diferent. Lucy s'enamora, es desenamora i es torna a enamorar, però sobretot va aprenent com a persona i intenta trobar el seu lloc en un estat emocional molt marcat per les desgràcies que l'han rodejat i les dificultats d'adaptar-se a un nou ambient. Potser Lucy expressa millor que cap personatge què és sentir-se fora de lloc, incompresa i desgraciada, i intentar aprendre a partir de tot aquest patiment.

En aquesta mena de monòleg emocional, la trama romàntica que tan protagonista era a Jane Eyre  aquí sembla voler passar discretament per davant nostre, de vegades amb una intenció clara de la protagonista d'amagar-nos-la, però que com a teló de fons va avançant. Una història en què hi ha gent que ha vist paral·lelismes fins i tot amb Orgull i Prejudici de Jane Austen (l'enamorament de l'home equivocat, l'home odiós que acabes veient com el perfecte), però no espereu pas aquesta bombolla d'entusiasme i joventut que hi ha a l'obra d'Austen. Aquí trobem una narradora madura i molt desencisada del món, i això impregna tota la trama.

Villette, en definitiva, és una obra que val la pena experimentar en primera persona, i que crec que diu molt de l'ampli ventall d'eines narratives que tenia Charlotte Brontë, i que desgraciadament no hem pogut conèixer més enllà de les seves poques obres publicades. Això sí, prepareu-vos per lidiar amb les reserves de Lucy Snowe i la seva crueltat. Aquesta noia no tindrà cap mirament cap a vosaltres.

Cinc llibres del 2017

I have plans for us,

that involve wandering off,

into what comes next.

Tyler Knott Gregson

Què estrany se m'està fent tancar 2017. Un any en què tantes coses complicades han passat vinculades a l'àmbit laboral, però que, al mateix temps, ha estat un any relativament plàcid pel que fa a l'àmbit personal. Potser casualitat, potser autoengany, o potser una separació ideal de les esferes vitals, però el que sí és cert és que a l'inici de 2018 conflueixen tot un seguit de canvis (sobretot professionals) que em fan de veritat encarar amb il·lusió i terror alhora el full en blanc al meu davant.

Si enguany he d'escollir moments, em quedo sens dubte amb els nostres viatges. Milà, Toledo, Pirineu d'Osca, Emilia Romagna i Veneto, Madrid... El plaer per viatjar ha retornat a nivells de fa molts anys, tot i que segurament en destins més propers que els que repassava fa sis anys aquí. Si he de treure pit, ho faré subratllant que, per primer cop en els darrers anys, he pogut fer publicacions amb certa regularitat a aquest blog, malgrat que el nombre total de posts no hagi estat tan alt com voldria. La millora en la constància ha estat sens dubte un dels propòsits complerts, però la necessitat d'escriure més, un dels incomplerts.

Però entre els reptes assolits, el més destacat per aquest blog és que he recuperat la passió per la lectura. Per primer cop des de fa molts anys he aconseguit complir el repte anual de Goodreads i he llegit un total de 20 llibres. Alguns d'ells fins i tot m'han marcat molt i seran llibres que recordaré molt. La majoria d'ells, amb un punt en comú: l'autoria en femení. No era res buscat expressament, però el resultat ha estat que, de 20 llibres, tan sols tres estan escrits per homes (n'excloc el signat per Robert Galbraith ja que, de fet, és el pseudònim d'una dona, J.K. Rowling). Hi ha hagut relectures conjuntes (de Harry Potter i de Jane Austen) i hi ha hagut descobertes importants.

Fem un passeig pel Top 5 de l'any 2017?

5. Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado Castellary). En un any en què hi ha hagut un parell d'incursions de no ficció, aquesta obra em va marcar bastant profundament a inicis d'aquest 2017. Una història en què parla de dues coses que m'apassionen: l'art i la seva conservació i els impactes de la guerra a nivell civil. Una història molt poc coneguda dels esforços que un grapat de noms oblidats van fer per salvar les obres del Museo del Prado amenaçades per la Guerra Civil espanyola.

4. The Power (Naomi Alderman). Un dels llibres que tinc pendent de parlar-vos aquest any, però, tot i això, un exercici que em va resultar d'allò més interessant pel que fa a les reflexions que planteja. L'obra és un exemple de les constants d'aquest any: una novel·la escrita per una dona i en què la qüestió del gènere i la reflexió feminista hi tenen un paper clau. Una obra distòpica que planteja un canvi de l'equilibri de poder entre sexes, i com això afecta a tantes altres coses. Amb moltes ganes de parlar-ne en detall a l'inici d'aquest 2018.

3. Career of Evil (Robert Galbraith). J.K. Rowling ha estat omnipresent aquest 2017 ja que, l'ambient del 20è aniversari de la publicació del primer Harry Potter i la pressió de la mala influència de Cuentitis Aguda, van fer que m'embarqués en la primera relectura de Harry Potter des del 2012. Però com que en aquestes llistes prefereixo parlar de novetats i no de retorns al passat, per molt que hagi disfrutat de la relectura (que ho he fet), avui vull destacar el tercer i darrer (de moment) exemplar de la sèrie del detectiu Cormoran Strike. Ha estat el que més m'ha costat llegir dels tres, però, paradoxalment, ha estat el que més m'ha agradat. Em va enamorar sobretot com avancem en el coneixement i evolució dels personatges, i en aquesta història paral·lela que se'ns explica al llarg de tota la saga entre Strike i Robin. Porto gairebé un any frisant per la publicació de la quarta novel·la de la sèrie, encara sense data.

2. Burial Rites (Hannah Kent). 2017 ha estat, per una banda, l'any en què he descobert Hannah Kent. L'autora em va enamorar amb aquesta història atípica, situada en la inhòspita Islàndia del segle XIX, tot un cant d'amor a la bellesa de l'hivern (real i figurat) i una de les històries que més em van copsar emocionalment aquest any. Les escenes finals de Burial Rites seran d'aquelles que recordaré molt de temps amb el cor encongit. Evidentment, llegir la segona novel·la d'aquesta autora és una de les propostes clares per a aquest any que comencem.

1. The Handmaid's Tale (Margaret Atwood). Sé que la lectora de Cuentitis Aguda pensarà que el poso en primer lloc només per fer-li la contrària (ella l'ha qualificat com el llibre que més l'ha enfadat de l'any), però, sincerament, no hi havia cap discussió per mi. 2017 és l'any en què vaig llegir The Handmaid's Tale, i sempre ho serà. En vaig parlar molt llargament fa poc, i sols puc afegir que la seva història encara ara em fa pensar. I ha influït en la recerca d'altres novel·les distòpiques similars, i en l'interès de llegir més de Margaret Atwood.

Aquest 2018, i tot i els canvis que s'apropen, seré valenta i pujaré l'aposta a Goodreads. Seré capaç de tornar als 25 llibres llegits? Ho intentarem!

The Handmaid's Tale (Margaret Atwood)

"What has happened to me, what's happening to me now won't make any difference to him (...). The message will say that also. It's this message, which may never arrive, that keeps me alive. I believe in the message"

Avui comencem pel final. Amb un viatge en el temps al moment precís en què vaig acabar, de nit, The Handmaid's Tale (El Conte de la Criada), de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Estirada al llit, mentre el meu home dormia al meu costat, vaig tenir una d'aquelles sensacions que de vegades tens a l'acabar un llibre: que el seu univers no et vol deixar, que no pares de donar-li voltes estirada, amb els ulls oberts, fixes en la foscor. Potser semblarà que no sigui la millor presentació per fer-vos venir ganes de llegir aquest llibre, però sóc d'aquelles que creu que la lectura és una meravella quan aconsegueix coses com aquestes.

No us enganyaré: a The Handmaid's Tale arribo per tota la propaganda o hype que es va generar al voltant de la història després que s'estrenés a USA la versió televisiva de la història, una sèrie que ha estat multipremiada i aclamada per la crítica. I no, no he vist la sèrie ni tinc plans de veure-la. Simplement, la publicitat de la producció em va fer venir ganes immenses de llegir aquesta novel·la, de la qual n'havia sentit a parlar, i que comptava amb un punt de partida que veritablement m'inquietava. És també el meu primer llibre de Margaret Atwood, i vaig pensar que probablement no hi hauria millor porta d'entrada que aquella novel·la que molts consideren la seva obra mestra i un dels clàssics contemporanis més destacats.

Abans de res, un advertiment. La novel·la planteja una distopia en un futur no gaire llunyà i que afecta a una part dels Estats Units. Aquest nou ordenament afecta especialment a la posició de les dones en la societat. Jo coneixia quin era el principal punt de partida d'aquesta societat alternativa anomenada Gilead, però la novel·la de fet està vertebrada de forma que el lector no coneix aquest element clau fins ben avançada la narració. Crec que amb la publicitat de la sèrie i tot el que s'ha parlat d'aquesta novel·la és difícil escapar a aquesta mena d'spoiler, però ho dic perquè considero que deu ser encara més interessant enfrontar-se a aquesta obra desconeixent aquest detall. Així que si voleu experimentar-ho, us recomano que no seguiu llegint aquest article i hi torneu un cop ja hagueu llegit el llibre. És una obra breu, que us farà pensar molt (especialment si sou dones) i que, si us atrapa el seu peculiar monòleg interior, molt segurament us marcarà.

Després del següent paràgraf, per tant, hi haurà spoilers concrets sobre l'obra.

"You'll have to forgive me. I'm a refugge from the past, and like other refugees I go over the customs and habits of being I've left or been foced to leave behind me, and it all seems just as quaint, from here, and I am just as obsessive about it"

Com ja he apuntat més a dalt, pràcticament tota la novel·la està narrada a través de l'espècie de monòleg interior de la protagonista, a qui coneixem pel nom de Offred, tot i que aviat ens indica que aquest no és el seu nom real. Ella viu al país distòpic de Gilead, que es sol identificar amb l'actual Boston, un règim autoritari i teocràtic la imposició del qual ella va viure. Per tant, Offred va passar de viure tal i com vivim actualment, a aquesta societat distòpica en què les dones es veuen classificades per colors, vestimenta i segons la seva fertilitat.

Offred és una de les  Criades, que, vestides de vermell, són obligades a viure a casa dels Generals amb un simple objectiu: quedar-se embarassades dels fills que després criaran el General i la seva dona presumptament estèril. Offred, per tant, viu en un ambient d'absolut sometiment, anul·lada com a persona i convertida en un simple recipient per als fills d'altres. Si no compleix la seva missió (per molt que la culpa sigui de la infertilitat d'un altre), el seu destí serà una mort segura. Si la compleix, li treuran el seu fill per donar-lo a un altre i serà traslladada de família, per començar de nou el cicle.

Per arribar fins aquí, a més, Offred arriba d'un passat traumàtic. La protagonista és arrencada de la seva família real, desconeix el destí de la seva filla i del seu marit, als quals perd mentre intentava fugir del règim teocràtic. El present d'Offred, però, no deixa espai per qualsevol escletxa de rebel·lió: el règim és asfixiant i té tants ulls com persones al seu voltant, amb una paranoia constant que et fa viure rodejada d'espies i amb un càstig mortal aplicat sense pal·liatius en cas de la més mínima discrepància. Enmig d'aquest context tan horrible, entrem per les escletxes a conèixer la vida d'Offred i com, poc a poc, la van afectant les relacions amb les altres Criades, amb el General amb qui viu, la seva dona i la resta de personal de la casa.

En general, el primer que xoca de The Handmaid's Tale és l'estil en què està escrit. La narració no és lineal, i moltes vegades és reiterativa i caòtica. Aquí, evidentment, hi entra una qüestió de preferències personals. Per mi, va ser un dels motius que em va atrapar i intrigar més, ja que Offred no et va desvetllant el seu passat i les circumstàncies del seu present fins força capítols més endavant, i ho fa oferint-te peces d'un puzzle que has d'anar muntant tu sol.

A això s'hi afegeix el paper de la mateixa Offred. Com ja he dit, viu en un context en què se li exigeix sotmetiment total, i Offred sembla acceptar-ho sense donar batalla i intentant, senzillament, sobreviure. Esperant. Offred no és l'heroïna que ho arrisca tot per la justícia, és la que es deixa portar per la corrent mentre d'altres al seu voltant sí que intenten ser els herois. Això sé que frena alguns lectors, però per mi va ser, de  nou, doblement interessant. Si nosaltres estiguessim en aquesta situació, tindríem moltes més possibilitats de ser una Offred que un dels herois . Per molt que vulguem pensar el contrari, l'instint de supervivència és generalment massa fort per posar-lo en qüestió amb tan escasses possibilitats d'èxit.

Però The Handmaid's Tale  no t'atrapa tan sols perquè et pots identificar tan fàcilment amb la protagonista, ni per la seva estructura ni pel seu estil de narració. T'atrapa sobretot pel que planteja sobre la seva societat inventada, però, sobretot, per com et fa reflexionar sobre la societat actual. Com deia, la protagonista ve de viure en una societat, com la nostra, teòricaemnt igualitària entre homes i dones en teoria, però en la que de sobte, i progressivament, les dones queden anul·lades com a persones. Molta gent qüestiona que la societat acceptés tan fàcilment el canvi d'un règim democràtic a un de teocràtic (l'única justificació que es dóna és l'amenaça terrorista i la mort massiva de diversos representants democràtics per un canvi en molts pocs anys) i tot i que evidentment això és una llicència creativa d'Atwood, si ens ho pensem bé, potser no és tan difícil.

En primer lloc, perquè crec que la realitat ens dóna exemples de com canvis que crèiem impensables es fan quotidians i assumits per tothom sense protesta aparent en un temps extremadament curt. Afegiu-li el pànic terrorista i teniu un còctel extraordinari. Però no només això. La novel·la passa en un moment en què una espècie d'hecatombe nuclear i de contaminació ha afectat greuement la fertilitat dels humans. Una dona capaç de concebre és una absoluta raresa, i d'això ens dóna mostres escenes com el pertorbador flashback al passat d'Offred en què recorda com van intentar robar la seva filla al mateix hospital o en un supermercat. En un context així, en què un element tan clau per la supervivència de l'espècie humana està tan compromès, de veritat no imagineu com les dones fèrtils poden passar a ser considerades com objectes a protegir, però també a utilitzar per part de les elits? No estem, al cap i a la fi, en un món que si rasques una mica és totalment patriarcal? De veritat creieu que reaccionarien diferent a com ho fan en aquesta distopia?

Crec que quan miri enrere i pensi en 2017, aquest serà sens dubte l'any en què vaig descobrir The Handmaid's Tale. Crec que un titular molt adient per un any que està sent especialment fructífer pel que fa a dones escriptores, i amb el tema dels gèneres i el poder com un dels elements principals de molts arguments.

Redescobrint Disney: Vaiana (Moana)

Torno amb una nova entrega de la sèrie Redescobrint Disney, però avui dedicat a una descoberta més recent: Vaiana, la pel·lícula d'animació que Disney va estrenar el Nadal de 2016 i que, segons el país, és també coneguda com Moana. Llestos per un viatge a la mitologia polinèsia?

Vaiana (Moana), 2016
Dirigida per Ron Clements, John Musker, Don Hall i Chris Williams
Música de Opetaia Foa'i, Mark Mancina, Lin-Manuel Miranda
Veus originals: Auli'i Cravalho (Vaiana/Moana), Dwayne Johnson (Maui), Rachel House (Gramma Tala), Jemaine Clement (Tomatoa)

"I've deliverd us to where we are, I have journeyed farther. I am everything I've learned and more, Still it calls me"

No us enganyaré: aquest film és potser un dels meus preferits que ha fet mai Disney, i trobo que un dels millors exemples de la nova orientació més feminista de la factoria d'animació. Si pogués, li posaria non stop a la meva filla, tot i que, de fet, ella va passar una època de molta obsessió amb la història en què la podia veure cada dia. Si a això hi afegiu que té una de les millors bandes sonores dels darrers anys, ja us podeu imaginar que us en parlaré de forma força elogiosa.

En què es basa? 
El film pren tot un seguit d'històries mitològiques polinèsies, que les diferents cultures d'aquesta regió havien adaptat de diverses formes, per tramar una història protagonitzada per la jove Vaiana (Moana en la versió original, nom que van haver d'abandonar a Europa per temes de llicències comercials). El món s'està veient cada cop més dominat per les ombres després que el semi-déu Maui robés el cor a Te-Fiti, la deessa de la vida. Vaiana, la filla del cap d'una de les illes, és escollida per l'oceà, i en contra del criteri del seu pare, per retrobar a Maui i retornar el cor al seu lloc, restaurant per tant la vida.  La història pren elements que són presents a la mitologia de la regió, com sobretot la figura de Maui i els diversos esdeveniments amb què se'l vincula (la creació de les illes, dur el foc als humans, l'allargament dels dies durant l'estiu, etc), i ho barreja tot en una història de marcat lideratge femení que, en general, és capaç d'innovar mantenint un cert respecte per les arrels polinèsies.

Com la veig avui?
Fa temps que Disney fa una aposta per una lectura més feminista de la típica història de princeses, i intenta ensenyar a les nenes que volen disfressar-se de les seves heroïnes que, fer-ho, no ha de ser sinònim d'esperar a què el príncep les rescati, sinó que elles també poden ser les que lideren l'acció. Ja trobem alguns passos a títols com Enredados o l'arxiconeguda Frozen, però Vaiana és el primer títol en què em sento cent per cent còmode amb la seva lectura feminista. Vaiana és l'hereva del seu pare com a líder de la illa sense que ningú qüestioni que no ho pugui fer per ser una dona; se li encarrega una missió sense que el seu gènere sigui determinant per fer-ho; tot i que iniciament ho fa com a suport a la figura masculina (el semi-déu Maui), la realitat és que tots dos acaben intercanviant els papers, demostrant que la responsabilitat de liderar l'acció sempre va correspondre a Vaiana, amb Maui com el seu ajudant. I durant una hora i mitja de metratge, Vaiana és la protagonista sense que calgui cap referència a una relació amorosa per justificar-ho. I el millor de tot és que en cap moment no es troba a faltar.

A la preciosa història de llegenda de Vaiana, farcida de petits incedents amb criatures fantàstiques, l'acompanya paral·lelament la història familiar i, com no, el missatge per adults. Vaiana respecta a sons pares i està orgullosa d'ocupar el lloc del seu pare com a cap de la seva tribu, però la missió que li encomana l'oceà és una mena d'obsessió personal (la seva "crida", tal i com ho expressa el guió) que la duu a desafiar la seva família. És un missatge directe per les nenes, a creure en elles mateixes i en allò que elles creuen que deuen ser. Però amb allò que la nostra família ens ha ensenyat sempre dins de nosaltres i com part del nostre aprenentatge, però sense que estiguem obligats a reproduir-lo al cent per cent. Podem innovar les tradicions, crear-ne de pròpies, perquè ningú més que nosaltres sabem què volem ser. I el missatge als pares és que aprenguin a deixar que els seus fills escoltin aquesta veu interior, sense interpretar que fer-ho sigui una falta de respecte als nostres valors familiars.

Per què la recomano?
Si no n'heu tingut prou amb la seva història, hi ha dos elements que, per si sols, són suficients per veure Vaiana. Primer, la seva tècnica d'animació per ordinador, que aconsegueix unes textures i moviments espectaculars en plasmar els moviments de l'oceà o els cabells al vent. Us asseguro que és hipnotitzant.
I en segon lloc, la banda sonora extraordinària. Composada conjuntament per tres músics, hi destaca Lin-Manuel Miranda, compositor autor de la música i lletra de Hamilton, el musical que ha revolucionat Broadway en els darrers anys. La seva intervenció dóna un toc de qualitat a les lletres i els ritmes de les cançons, que amb la col·laboració dels altres dos compositors, crea una música que no podreu deixar de cantar mai.

Un moment que destaqui
He estat dubtant entre dos. Per una banda, sempre m'emociona el moment culminant de la pel·lícula en què Vaiana accepta finalment el seu lloc a la història (la cançó I am Vaiana que aquí us enllaço). Però crec que la millor cançó i moment més divertit de la pel·lícula és el de You're Welcome, la que sigui potser la millor presentació d'un personatge en la història de Disney, i amb el bonus de tenir un rap d'allò més divertit.

Burial Rites (Hannah Kent)

Em fa especial il·lusió avui, per fi, poder parlar-vos de la que va ser la primera novel·la de l'autora australiana Hannah Kent, Burial Rites (traduïda al castellà com Ritos Funerarios). I és que directament us puc dir que aquest ha estat un dels llibres que més m'han agradat en el que portem d'any, i és un dels exemples d'un 2017 especialment potent pel que fa a històries de dones escrites per dones. Al mateix temps, però, aquest és una d'aquestes històries que t'afecta emocionalment d'una forma tan forta, directa i bonica alhora, que es fa especialment dur trobar-se davant el repte d'escriure una ressenya que hi estigui a l'alçada. Avui, però, ho intentarem.

En aquesta petita obra mestra que és Burial Rites conflueixen diferents elements. Kent era una estudiant australiana que un dia  es va trobar amb l'oportunitat d'agafar una beca d'estudis a Islàndia. Allà, el territori inhòspit i la duresa de l'hivern la van sumir en una depressió de xoc cultural que va començar a superar enamorant-se d'aquest mateix ambient que l'oprimia, i de les històries que els islandesos guarden entre els racons de la seva illa. És així com es topa amb la història de la darrera dona que va ser condemnada a mort a Islàndia, un episodi amb el que Kent s'obsessionaria fins al punt de convertir-lo en objecte d'investigació i, finalment, en l'argument de la seva primera novel·la.

La història ens trasllada per tant a la inhòspita Islàndia de la primera meitat del segle XIX, a les seves granges disperses i que queden aïllades de la resta del món durant mesos per la rigurositat del clima. Enmig de tot plegat, a la granja d'una d'aquestes famílies que a dures penes en treu suficient per tirar endavant, se li encarrega custodiar una dona condemnada a mort fins que arribi el moment de la seva execució. La dona, Agnes, és una criada acusada d'haver mort el seu antic mestre amb la col·laboració de dues persones més. Paral·lelament, un jove sacerdot sol·licitat per la mateixa Agnes rep l'encàrrec d'intentar guiar l'ànima de la condemnada per tal que afronti la seva mort en pau en déu. A partir d'aquí, els mesos i la foscor de la dura Islàndia són el marc de fons en la relació d'Agnes amb la seva família de forçosa acollida (primer horroritzada, després encuriosida) i amb el jove sacerdot, amb qui estableix una curiosa dinàmica.

La narració enmig d'aquest ambient va saltant de punts de vista, combinant la primera persona carregada de liricisme i amb molt de monòleg interior d'Agnes amb les terceres persones d'aquelles persones que té al seu voltant. Kent hi combina elements de novel·la de misteri, desvetllant-nos capa a capa com va ser realment l'assassinat de què Agnes és acusada a mesura que ella mateixa el va detallant al sacerdot, a la família i a ella mateixa, i quins capítols previs van portar a la situació actual. Però tot plegat amb molts elements de novel·la costumista i d'oda d'amor a aquesta Islàndia que tant determina el caràcter dels seus personatges i les relacions entre ells.

Tot i que el seu caràcter inhòspit pugui fer una mica difícil la connexió des d'una perspectiva mediterrània, us asseguro que si entreu en el seu ambient, us veureu envoltats per la foscor, atacats pel vent gelat i fascinats per les històries que s'expliquen mentre les dones mantenen les seves mans en marxa dins les sales on tothom comparteix un espai per dormir. Burial Rites és una de les novel·les que ha aconseguit traçar una connexió emocional més potent en els darrers mesos, i tot que en part em va destrossar per dins d'una forma cruel, també va ser una de les experiències lectores més satisfactòries dels darrers anys.

Per tant, no puc deixar de recomanar-vos la novel·la debut de Hannah Kent. Llegiu-la, experimenteu-la i després expliqueu-me si hi vau connectar tant com jo. Mentrestant, jo seguiré buscant un racó pel seu segon llibre, The Good People, que tinc moltes ganes de descobrir.

The Princess Diarist (Carrie Fisher)

Aquest mes de desembre es complirà un any de la mort de l'actriu i escriptora Carrie Fisher, famosa per haver donat vida a la princesa Leia de Star Wars. També aquest mes de desembre s'estrena la darrera pel·lícula de la saga Star Wars (que no puc expressar ni un 10% de les ganes que tinc de veure), així que tot el context sembla posar-se d'acord perquè avui us parli de la darrera obra editada per Fisher abans de la seva mort, The Princess Diarist (traduït al català com el Diari de la Princesa). 

He de reconèixer que vaig comprar el llibre en ple impacte emocional per la mort de Fisher, però també pel gran número d'elogis que havia llegit a la seva capacitat narrativa, una vessant que jo desconeixia de l'actriu. De fet, crec que la coincidència de la publicació i la mort de l'estrella (l'infart que li va acabar provocant la mort el va patir durant un viatge en la gira promocional del llibre) va fer que molta gent el llegís per les mateixes raons. Una trista coincidència no sols per la mort de Fisher, sinó perquè també, potser, aquesta novel·la no sigui el millor exemple de la seva capacitat narrativa.

 The Princess Diarist s'estructura en tres parts. El leit motiv de tota l'obra és la suposada descoberta per suposada sorpresa de Fisher del diari original que va mantenir durant la gravació de la primera pel·lícula de Star Wars, quan ella tan sols tenia 19 anys. A partir d'aquí, Fisher traça una primera part de la novel·la en què recorda la seva vida abans d'aconseguir el paper, com el va aconseguir i com era l'ambient durant la gravació. Tot seguit, en una segona part, reprodueix tal qual el diari original de l'època. El tancament el constitueixen un seguit de capítols en què Fisher reflexiona sobre l'impacte del personatge de Leia i com ha marcat la seva carrera.

El principal problema per mi de tota la novel·la és que el diari d'una noia de 19 anys és, bàsicament, això: el diari d'una noia de 19 anys que, tot i tenir certa gràcia amb les paraules, potser no es trobava en el seu moment més lúcid. Per tant, hi trobem moltes poesies, moltes frases que voregen el ridícul... Més aviat, és una part pesada de llegir. El gran element d'atracció d'aquesta part és que Fisher desvetlla el que mai no havia dit: que ella i Harrison Ford van tenir una aventura durant el rodatge de la pel·lícula (i això malgrat Ford estava casat a l'època), i que Fisher va quedar força penjada de l'actor que interpretava Han Solo. Això, però, deixant de banda que ja era gairebé vox populi tot i no haver-se reconegut mai explícitament, i que ja s'havia desvetllat durant la promoció del llibre, fa molt poc per aguantar aquesta part central i justificativa de tota la novel·la.

La primera part introductòria, en canvi, sigui potser la més forta de totes. Fisher explica amb certa gràcia les anècdotes de com va arribar a ser la princesa Leia, i detalla alguns fets curiosos com el fet que la van obligar a anar a un campament per gordos (!) per aprimar-se. Al cap i a la fi, però, moltes d'aquestes històries ja són conegudes si sou seguidors de Star Wars, i probablement la mateixa Fisher ja les hagués explicat en d'altres entrevistes.

Finalment, la tercera part és la que ha creat més polèmica, ja que Fisher exposa una visió força càustica de com el paper de princesa Leia ha eclipsat tota la resta de la seva carrera i voreja, fins i tot, en una actitud de ridiculitzar els fans que paguen per aconseguir un autògraf seu en alguna de les múltiples convencions sobre Star Wars que es fan pel món. Tot i que a mi no em va semblar pas tan insultant com a d'altres persones, sí que em resulta una mica trist aquesta visió tan negativa d'un personatge que, de fet, ha tingut un impacte tan positiu en tanta gent. 

En global, per tant, la novel·la és un llibre que es llegeix ràpid i que us pot fer gràcia en algun capítol concret si sou fans de Star Wars, però que, per la resta, és de qualitat bastant mediocre. Potser escrit amb pressa? Publicat simplement per aprofitar l'empenta de la nova obsessió amb Star Wars gràcies a la nova trilogia? Probablement. Tot i això, no renuncio a repetir algun cop amb Carrie Fisher, amb altres propostes potser més cuidades (Wishful Drinking és un dels que tinc ganes de llegir). No m'agradaria concloure que tots aquells elogis que vaig llegir fa un any eren mentides, així que em reservo una segona oportunitat.

The Importance of Being Earnest

L'escriptor irlandès del segle XIX Oscar Wilde és conegut, entre d'altres coses, per la seva ironia a l'hora d'escriure. Si més no, aquesta és la presentació amb què em van introduir a la seva obra quan era una estudiant a l'institut i ens vam enfrontar a El Retrat de Dorian Gray. Aquesta obra, però, de to dramàtic, no em va semblar llavors especialment irònica, i des de llavors sempre he pensat que Wilde devia tenir altres obres molt diferents que li haguessin valgut aquesta descripció, més enllà de la seva arxiconeguda obra mestra. Enguany he tingut l'oportunitat de finalment entendre perquè l'irlandès és conegut com un mestre del noble art de la ironia i la sàtira, i ha estat gràcies a una de les lectures més divertides del que portem d'any: The Importance of Being Earnest.

El llibre, per començar, és una obra de teatre, pel que és una lectura ràpida i, a més, molt aconsellable per algú que vulgui començar a introduir-se en la lectura d'obres en anglès. Les traduccions, de fet, fan perdre part de la gràcia i joc de confusions d'aquesta comèdia, en què Wilde juga amb l'homofonia del nom propi Ernest i de l'adjectiu earnest (que significa franc), és a dir, fa servir dues paraules que es pronuncien igual en la llengua anglesa. El joc té encara més gràcia si tenim en compte que l'argument de l'obra se centra en com els dos personatges principals (Jack i Algernon) porten una doble vida amagant-se sota el nom fals d'Ernest, una pràctica que dóna lloc a tot un seguit d'embolics que protagonitzen els múltiples girs de l'argument. Algunes traduccions en català segueixen el joc canviant el nom d'Ernest per el de Frank (que sona igual que l'adjectiu franc), mentre que en castellà es va optar per respectar el nom d'Ernest sacrificant el doble sentit.

The Importance of Being Earnest , jocs de paraules a banda, és una obra àgil en què les respostes iròniques, sardòniques i la sàtira social estan a cada intercanvi de paraules. Jack fa servir el personatge fals d'Ernest per enamorar a Gwendolen, i el seu amic Algernon decideix fer-se passar per Ernest, el germà fals de Jack, per enamorar la protegida d'aquest darrer, Cecily. Òbviament tots dos són rebutjats per les respectives famílies de les noies (malgrat elles enamorar-se'n pel simple fet de tenir el nom d'Ernest), i tot plegat explota quan les dues creuen estar promeses amb el mateix home, per, posteriorment, descobrir-se l'engany i resoldre's, finalment, amb la descoberta casual del veritable origen de Jack en tot un deus ex machina propi de les comèdies d'embolics. 

Amb tot plegat, Wilde se'n riu de l'aristocràcia i dels costums victorians, i es permet fer broma d'institucions tan sagrades com el matrimoni, les obligacions socials, les classes socials i la família. Els diàlegs entre Jack i Algernon ofereixen alguns dels millors moments de l'obra (el diàleg final del segon acte és potser de les escenes més divertides que he llegit mai), però, al mateix temps, traspuen aquesta elegància tan dandy, aquests jocs de paraules tan intel·ligents i fluïds alhora, que fan la lectura d'aquesta comèdia una autèntica delícia. 

La riquesa lingüística és tal que, fins i tot, l'obra va permetre la incorporació a la llengua anglesa de l'expressió bunburying, expressió que Algernon aplica quan detalla com fuig de les obligacions socials que no li venen de gust al·legant que està visitant el seu amic imaginari Bunbury. Des de llavors, bunburying va quedar incorporada a la llengua anglesa amb el sentit de defugir les responsabilitats socials al·legant una causa inventada. 

Estrenada sols cinc anys abans de la seva mort el 1900, The Importance of Being Earnest és considerada una de les obres més rodones de Wilde, però també l'origen de la seva caiguda en desgràcia, socialment parlant, ja que un incident vinculat amb l'estrena de la comèdia va ser l'embrió de la denúncia per homosexualitat que el duria a la presó i l'exili. Però abans d'obrir pas a la foscor, l'obra ens ofereix uns moments de llum i rialles que no us podeu perdre.

Podcast conjunt amb Cuentitis Aguda: Harry Potter y la Piedra Filosofal

Juntament amb l'amiga de fa molts anys de Cuentitis Aguda, hem posat en marxa aquest estiu una relectura de la saga de Harry Potter, i anirem comentant en podcasts conjunts (en castellà) cadascun dels set llibres de l'univers màgic creat per J.K. Rowling.

Avui hem gravat i penjat la primera entrega, dedicada a Harry Potter y la Piedra Filosofal. En ella us expliquem com vam arribar al món de Harry Potter, quina és la nostra casa, vareta i patronus a Pottermore, i moltes reflexions sobre la novel·la: és de veritat la pitjor de tota la saga? Com funciona això de l'estructura circular? Quins personatges ens van agradar més i quina és l'escena que més destaquem?

Si ho voleu descobrir, feu clic a l'enllaç

Redescobrint Disney: La Sirenita

Crec que si hi ha un ingredient audiovisual que vincularia amb la meva infància seria el de les pel·lícules Disney. Formen part del meu imaginari encara que ni recordi quan les vaig anar a veure al cinema, i encara que jo fos petita molt abans que a casa hi haguessin DVD's ni que s'hagués inventat això de la televisió a demanda.

Des de fa cosa d'un any, la meva relació amb Disney està revivint, en una mena de redescoberta mútua, de la mà de la meva filla, que és una obsessa de les seves pel·lícules animades. En aquesta retrobada tots dos som diferents: Disney ha canviat, però jo també ho he fet, i ens veiem mútuament de forma diferent a com ho féiem quan era una nena plorosa que anava a veure Bambi en algun programa doble al cinema (us en recordeu dels programes dobles? Cada cop que hi penso em sento vella). Per això, vaig pensar que seria divertit fer una sèrie d'articles de periodicitat irregular (com tot en aquest blog) en què parlés d'aquests films, els clàssics i també els nous, des d'aquesta nova perspectiva. La Lectora de Cuentitis Aguda em va animar a tirar endavant amb la idea, així que aquí hi som.

Però, per on comencem?

La Sirenita (The Little Mermaid) 1989
Dirigida per: Ron Clements i John Musker
Música de: Alan Menken
Veus originals:  Christopher Daniel Barnes (Eric), Jodi Benson (Ariel), Pat Carroll (Ursula), Samuel E. Wright (Sebastian)

"The men up there don't like a lot of blabber, they think a girl who gossips is a bore. Yet on land it's much preferred for ladies not to say a word. And after all, dear, what is idle babble for?"

Sabia que havia de començar aquesta sèrie d'articles per algunes d'aquelles pel·lícules de finals dels vuitanta i principis dels noranta en què Disney va viure com un renaixement, de la mà de la música espectacular d'Alan Menken. Crec que pels de la meva generació, aquest moment té dos grans noms propis: La Sirenita  i La Bella y la Bestia. He escollit la primera perquè, 1), no he pogut veure encara la nova adaptació amb personatges reals de la La Bella y la Bestia, i 2), perquè és un d'aquells films en què l'edat et dóna un canvi de perspectiva brutal.

En què es basa?
Com moltes altres obres de Disney, el film es basa en un conte original de Hans Christian Andersen. Probablement, el més famós de l'autor, ja que és el que va inspirar la popular escultura que hi ha al port de Copenhaguen i que és el símbol de la ciutat (si esteu atents, per cert, hi ha un moment de la pel·lícula en què Ariel es queda en exactament la mateixa postura que l'estàtua). Però com també passa sovint, l'adaptació és extremadament lliure, una decisió que, passats els anys, jo trobo d'allò més encertat. La història original d'Andersen (no us avorriré amb ella, la podeu llegir resumida aquí) és extremadament trista i espiritual, i crec que pocs nens l'haguessin disfrutat. No sóc ni molt menys contrària a incloure coses tristes a les pel·lícules infantils, en sóc defensora, però en aquest cas, la història original d'Andersen és literalment massa.
El problema és que en la seva adaptació, Disney va pecar de simplista i li va quedar una història que segurament hagués pogut ser una mica més complexa. Ariel, la nostra sireneta, és filla del rei del mar, Tritó, i viu amb ànsies de ser alguna cosa més que allò que li ve donat per naixement i somia en viure a la superfície. Tot es desencadena quan s'enamora d'un príncep a qui salva d'un naufragi i decideix donar la seva veu a la bruixa Úrsula a canvi de ser humana; tindrà tres dies per aconseguir enamorar al príncep Eric o es convertirà en esclava de la bruixa. El que Ariel no s'espera és que Úrsula té previst fer servir la veu de la sireneta per quedar-se el príncep per ella...

Com la veig avui?
Està clar que quan ets petita, de La Sirenita t'encanta Ariel, el seu cabell vermell, la seva veu meravellosa i la seva història d'amor amb Eric. Què romàntic, oi? Tot canvia quan te la mires sent més o menys adulta. Perquè, senyores i senyors, La Sirenita és una desfilada de personatges tontos: Ariel dient-nos orgullosa que no és una nena amb 16 anys (ha!), Eric que només s'enamora de la dona amb la veu correcta (en sèrio, Ariel, no li pots comunicar d'alguna forma que has tingut un accident que t'ha deixat muda? ), el rei Tritó que no va gaire més enllà, la gavina excèntrica... Sincerament, apostaria el que vulgueu que el matrimoni d'Ariel i Eric està ple de sirvents i altres malintencionats robant-los sense pietat mentre ells somriuen sense adonar-se de res.

Curiosament, davant d'aquest panorama, et trobes simpatitzant amb qui menys ho feies quan eres petita. Ursula. La bruixa del mar que t'aterrava de nena, ara és la dona a qui aplaudeixes durant cada aparició. Calculadora, pràctica i amb un passat interessant (quan va estar a palau? per què la van fer fora?), la seva exhibició mentre canta Poor unfortunate souls salva tota la construcció de personatges de la pel·lícula. (i et fa adonar-te que, de fet, Ursula no enganya a ningú i li explica clarament a Ariel com aniran les coses). Evidentment, se li acaba anant una mica el cap i volent dominar el món fent-se una geganta que provoca tempestes mortals i no sé quantes coses més, però és innegable que Ursula és, juntament amb el cranc Sebastià, l'única que pensa en tota la pel·lícula.

Per això, curiosament, com a mare trobo que La Sirenita no ofereix els millors models femenins (ni tampoc masculins). Per res del món vull que la meva filla sigui com Ariel i, si pogués, li diria que es fixi més en Ursula. Cosa que és impossible perquè, amb tres anys, viu aterrada d'ella.

Quin és el missatge per als pares d'aquesta pel·lícula? (perquè sí, totes les pel·lícules de Disney tenen un missatge pels pares que les veiem amb els nens). Que hem de respectar les decisions dels nostres fills i deixar-los escollir el seu camí, encara que sigui perillós, encara que signifiqui separar-nos d'ells. Que sí, d'acord, però no quan la teva filla té 16 anys, senyors de Disney... i no per un home al que ha vist cinc segons i amb qui ni tan sols ha tingut una conversa.

Per què la recomano?
Encara que ni tinguéssim a Úrsula, la música es raó suficient per veure La sirenita tantes vegades com aparegui a la teva pantalla. Va ser la primera pel·lícula que Alan Menken va fer per Disney, i li va valdre dos Òscars: a millor banda sonora, i a millor cançó per Under the Sea. Però el premi també l'hagués merescut cançons tan meravelloses com Kiss the Girl o , la meva favorita, Part of your world  (que m'al·lucina en el seu reprise). Crec que és dels millors musicals clàssics de Disney que hi ha, i va marcar un abans i un després en la companyia i la seva producció.

Un moment que destaqui
El fet que Úrsula robi la veu a Ariel dóna moments molt divertits pel que fa al treball dels actors que donen vida als personatges. El meu moment preferit és la cançó que Úrsula, disfressada de la misteriosa Vanessa, canta amb la veu d'Ariel. Suposo que per a les actrius que han donat veu al personatge ha estat una de les parts més divertides, i crec que l'espectador ho pot gaudir.

Lleó l'Africà (Amin Maalouf)

El post d'aquesta setmana arriba amb retard, i la raó és que em costa força poder parlar d'aquesta novel·la. Potser perquè sigui d'aquests llibres que, per una banda, t'agraden, però, per una altra, no deixen tanta empremta com perquè una ressenya fluexi de forma natural. Lleó l'Africà, d'Amin Maalouf, arriba a la meva prestatgeria d'una forma força curiosa i suposo que frustrant per a ell: primer vaig començar a llegir-lo prestat de la biblioteca fa molts anys, i el vaig haver de retornar deixant-lo a mitges. Després, en una fira de llibres de segona mà a Barcelona vaig fer-me amb un exemplar propi per uns pocs euros, per després deixar-lo abandonat. Enguany, però, buscant algun llibre que no fos en anglès i que tingués pendent per casa, em vaig retrobar amb ell i va ser, finalment, l'intent definitiu.

Curiosament, fins que no m'he posat a documentar-me per fer aquest post, no he descobert que el protagonista de l'obra, el Lleó l'Africà del títol, és un personatge històric dels segles XV i XVI. Nascut a la Granada encara musulmana, va deixar la Península Ibèrica amb la Reconquesta per establir-se amb la seva família a Fes. Ja d'adult, iniciaria una tasca com a ambaixador que el duria a Tombuctú, Egipte i Constantinoble, entre d'altres, i que acabaria amb la seva captura per un vaixell cristià, que l'entregaria  a la custòdia del papa Lleó X. A Roma, es convertiria al catolicisme, continuaria amb la seva educació i escriuria la Descripció de l'Àfrica, principal document de l'època sobre el continent.

Maalouf, de forma  similar a com fa a Samarcanda, reconstrueix des de la ficció històrica la vida d'aquest personatge, que ens narra les seves peripècies en primera persona, en un escrit que dedica al seu fill. I ens ho fa amb un llistat de canvis d'escenari i de protagonistes pràcticament inesgotable, tal i com les referències històriques ens indiquen que va ser la vida del personatge: cada pocs capítols , en Hassan (que aquest és el seu nom real) canvia de ciutat, de país, d'amics i fins i tot de dona, sense que molt poques vegades aprofundim en com enyora el seu passat o quin record guarda dels que van ser tan importants per ell en el passat

Potser aquesta falta de continuïtat emocional és el que menys m'ha agradat del llibre, en què al final tot m'ha semblat un cúmul d'aventures molt ben narrades, però sense que cada nou escenari i elenc de personatges no semblin aportar gens de pes al personatge, que, senzillament, es va adaptant a les circumstàncies sense mirar gaire enrere. Canvia de dona i s'acomiada de fills (de sang o adoptats) sense que pàgines més endavant els recordi, un fet que, per mi, li treu versemblança  a la història.

Tot i això, la novel·la té punts forts. El principal, es troba a la primera meitat de llibre, en què la infantesa i juventut estan narrades amb un gran esforç per l'ambientació i tot un seguit d'anècdotes molt divertides. La meva part preferida és sens dubte els anys de Granada, potser per la proximitat geogràfica, però també perquè els esdeveniments històrics de fons i la història familiar (amb la segona dona i la seva filla amb què conviuen els pares de Hassan) la fan d'allò més interessant. La fugida a l'Àfrica i la vida a Fes també donen moments d'allò més interessants.

El problema és que, quan Hassan comença a sortir de Fes, la història per mi comença a decaure. Les seves expedicions com a ambaixador no tenen la mateixa ambientació tan rica i sensorial com les de Granada i Fes i costa imaginar-se les ciutats que descobreix. I, cap al darrer terç, els esdeveniments comencen a tenir lloc de forma massa ràpida, sense que hi hagi gaire temps de retenir els fets a la ment. Acabant amb la part a Roma que és, de llarg, la més avorrida.

Tot i això, si us interessa la cultura àrab dels segles XV i XVI, Lleó l'Africà és una novel·la ben escrita, ben documentada (fins on jo sé) i que us pot acompanyar com una entretinguda lectura d'aventures històriques per aquest estiu.

Someday, Someday, Maybe (Lauren Graham)

Quan fa unes setmanes us vaig parlar del llibre que l'actriu Lauren Graham va escriure durant la gravació del revival de les Chicas Gilmore (i que es va publicar al mateix temps que Netflix estrenava els esperats nous capítols), ja vaig avançar que, després d'aquesta mena d'autobiografia / memòries de rodatge, també li havia donat una oportunitat a la primera novel·la escrita per l'actriu: Someday, Someday, Maybe, que es va publicar el 2013. En aquesta història, que també sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica, ens traslladem al Nova York del 1995 amb la història de Franny, una jove aspirant a actriu que s'enfronta als darrers sis mesos del seu ultimàtum per aconseguir triunfar al món del teatre abans de retornar a la vida convencional que, teòricament, l'està esperant al seu poble natal.

El primer que s'ha de dir d'aquesta novel·la és que s'ha d'entendre com una història lleugera sense gaires pretensions. Una mena de chick lit que pretén ser una lectura de confort i divertida. I li he de reconèixer el mèrit on el té: és una història que enganxa i que es llegeix volant, ideal, per exemple, per llegir durant un viatge o similar. A mi em va acompanyar en el nostre cap de setmana a Milà i va ser ideal per a l'avió, ja que va contribuir a què el vol em passés volant!

Aquest probablement sigui el principal punt fort de l'obra. La història està narrada amb gràcia i el personatge protagonista, Franny, a mi em va caure força bé i fins i tot vaig simpatitzar amb les seves neures, però entenc que hi hagi gent que li acabi resultant insufrible. Els personatges secundaris, tot i que una mica plans, resulten divertits (la companya de pis que aspira a ser productora de cinema, el noi que somia amb ser guionista, els companys de classe d'interpretació de la Fanny...) i hi ha situacions que viu la Franny que directament em van fer esclatar amb rialles enmig d'un avió replet de gent.

Els punts febles de la novel·la, però, es troben per una banda en la seva sospitosa càrrega autobiogràfica. Franny viu a Nova York, va ser criada pel seu pare, vol triomfar a Broadway, treballa de cambrera a un restaurant i té un cabell impossible de domar... característiques totes elles que comparteix amb aquelles que Graham ens explica de la seva vida a Talking as Fast as I Can. Segurament les similituds amb la seva vida acaben aquí (o no, qui sap), però sincerament, tinc a Lauren Graham per algú prou intel·ligent per evitar caure en aquest recurs quan és, precisament, el que tot crític buscarà en la primera novel·la d'algú famós per ser actor.

L'altre punt negatiu de l'obra el podeu deduir del dit fins ara, i és la previsibilitat de tota la trama. No estem davant d'un llibre d'acció (bàsicament anem seguint a Franny en la seva desesperació per triomfar i les seves frustracions davant d'audicions que surten malament, feines en què va perduda, caigudes accidentals i agents que desapareixen), però sí que després de dos o tres capítols sabem per on aniran les coses. L'única sorpresa que Graham es permet és deixar un final obert, cosa que a mi em va agradar, però que, pel que he llegit, va desesperar molts aficionats del gènere.

Tot i jugar potser massa sobre segur (crec que l'habilitat per escriure de Graham  li donaria per arriscar-se una mica més) i algunes irregularitats, aquest és un llibre que promet unes hores d'evasió, un somriure a la cara i un passeig per les interioritats del món del teatre / cinema / publicitat de la mà d'algú que el coneix de primera mà, que sempre és interessant.

Someday, Someday, Maybe, de Lauren Graham. Ballantine Books Inc, 2013. En el moment d'escriure aquest post, el llibre no estava editat en castellà ni català.

Career of Evil (Robert Galbraith)

Per fi arriba el moment de parlar del tercer i, de moment, darrer volum de la sèrie de detectius de Cormoran Strike escrita per Robert Galbraith (pseudònim, com he comentat moltes vegades, de J.K. Rowling, famosa per ser l'autora de Harry Potter). Career of Evil ha estat el llibre de la sèrie que més m'ha costat llegir, però també el que més m'ha agradat de tots. I, també, el que m'ha deixat amb més ganes de tenir a les mans la continució de la saga, una situació força frustrant ja que, de moment, no hi ha data ni títol de la quarta novel·la de Cormoran Strike.

A Career of Evil, per primer cop, Strike i Robin estan al bell mig de la història que investiguen. Després que els dos protagonistes resolguessin la tensió del segon llibre donant formació i un paper més preponderant a Robin com a investigadora, el despatx es veu trasbalsat per un fet força xocant: Robin rep un paquet anònim que inclou una cama de dona. Comença així una investigació sobre persones del passat de Robin i , sobretot, de Strike, que puguin estar darrere d'aquesta amenaça. El misteriós remitent, mentrestant, està darrere de diferents casos d'atacs a dones que progressivament va apropant-se a Robin.

Quan he dit que aquest va ser un llibre que em va costar llegir, no va ser pas per la seva qualitat o perquè em costés seguir la trama, sinó perquè la història em va resultar tan impactant que em va provocar malsons. Em vaig despertar tan afectada que vaig optar per deixar de banda un temps el llibre i reprendre'l més endavant. Un descans que em va venir bé per després tornar a agafar-lo amb més ganes i ja sense malsons.

Gran part de culpa d'aquesta situació ho té el fet que aquest és el llibre que resulta més real en tractar un tipus de crim habitual en el nostre món (les agressions a dones) i, a més, relatar-lo amb capítols en què l'assassí ens parla en primera persona, sempre sense revelar-nos la seva identitat. Algunes d'aquestes escenes són molt dures pel que descriuen, i molt més difícils de gestionar, almenys per mi, que les escabroses històries que vam trobar al segon llibre de la saga, The Silkworm.

El que de veritat, però, roba el cor d'aquesta novel·la és com Strike i Robin es posen al centre de la història. Si fins ara havíem anat rebent informació sobre la seva història personal amb comptagotes i de forma marginal (i, en tot cas, molt més en el cas de Strike que no de Robin), ara la novel·la obliga a tots dos a recórrer el seu passat per resoldre el misteri. En el cas de Strike, per trobar l'home del seu passat que ara està amenaçant Robin com a venjança contra ell. En el cas de Robin, ha de retornar a uns episodis traumàtics del seu passat també per superar la situació en què es troba en el present, tant laboralment com en la seva història personal amb el seu promès, Matthew. I, progressivament, alguna cosa també va desenvolupant-se entre els dos protagonistes i fent-los qüestionar altres aspectes de les seves vides.

I nosaltres conforme més coneixem a Strike i Robin, més ens n'enamorem. Hi ha escenes i diàlegs entre els dos que em van robar el cor, i la voràgine del final (que no desvetllaré) et deixa literalment amb el cor a la boca, demanant més. Ja és mala sort que el llibre en què més descobrim sobre els seus personatges i en què sembla que finalment les peces del joc estan sobre la taula, sigui el que l'autora escull per acabar amb un cliffhanger d'aquests traidors que haurien d'estar prohibits. Així que no queda un altre remei que seguir esperant.

Career of Evil, de Robert Galbraith (2015, Little Brown and Company). Salamandra el va editar en castellà (El oficio del mal) i en català (L'ofici del mal)  el novembre de 2016.