Començant una nova llibreria

De vegades, forces majors t'obliguen a deixar abandonat un raconet al que tant t'agrada treure el cap de tant en tant. I tot i que durant molts dies he recordat amb recança el que m'agradava compartir amb vosaltres el que em passava pel cap a través d'aquest blog, des del passat mes de febrer m'he vist forçada a deixar-lo sense actualització davant d'altres prioritats que m'anava marcant la vida.

El motiu, no és pas dolent: a casa hem començat a preparar una nova llibreria, la que espero que algun dia faci servir la petita Laia que en principi esperem que arribi durant la primera meitat del mes d'octubre. I fins i tot quan encara li queda un poc més de tres mesos per arribar i encara molt temps més per ser capaç d'identificar i agafar un llibre ni que sigui com un mossegador, a casa ja li hem començat a equipar el seu raconet a l'estudi:

I aquesta mini-jo en ple procés de "fabricació" ha estat en part el motiu d'aquesta absència tan llarga. Perquè durant els primers tres mesos es va dedicar a absorbir-me l'energia i deixar-me només amb ganes de dormir i una incapacitat per concentrar-me en quelcom més enllà de la feina que em  dóna de menjar, i de la qual no em podia escapolir. Perquè un cop vaig recuperar les forces, em vaig trobar immersa en l'espiral pre-exàmens, accentuat encara més pel fet que havia abandonat els llibres durant els tres mesos anteriors, i que ara afortunadament ja estan superats i amb bona nota. I perquè tot seguit vaig enllaçar l'alliberament estudiantil amb les mini-vacances del mes de juny, que vam aprofitar per fer una breuíssima escapadeta a París per poder veure a Depeche Mode en concert, i per passar una setmaneta de viatge per Castella i Lleó.

Amb tot plegat, he caigut en una mena de pou pel que fa a la meva capacitat lectora i que m'ha deixat encallada en diverses lectures. Ara mateix tinc tres llibres a mitges (algun des de fa mesos), i molt sovint em costa trobar les ganes per seure a llegir durant hores i no deixar-me distreure per les patadetes o els moviments estranys que em fa la panxa. Que, què voleu que us digui, s'han d'aprofitar que tan sols duraran un poc temps.

Tot i això, tinc algunes noves adquisicions per explicar aquí, algunes sortides culturals i alguna petita crónica dels darrers viatges també caurà, el que no sé és a quin ritme d'actualització. Tot s'intentarà.

Però comencem per presentar-vos les noves adquisicions per a la llibreria de la nostra Mini-jo:

-Tat! és un llibre de tela que vam comprar a l'Imaginarium. Prefereixo comprar els llibres a llibreries, però en aquest cas no n'havíem trobat cap de tela que ens convencés i aquest ens va fer gràcia. Suposo que ja ho anireu descobrint, però tinc molta debilitat pels llibres infantils, i, sobretot, pels de tela per a nadons més petits. I com que ara per fi tinc una excusa per comprar-ne els que vulgui, m'imagino que em costarà frenar-me. No és que cregui que els peques li donin un gran ús, però trobo que és una forma maca de familiaritzar-los amb el món dels llibres. Així que aquí està el primer llibre de tela de la Laia.

-Where the Wild Things Are és el primer llibre real de la mini-jo. Sé que passarà molt de temps fins que s'hi pugui fixar i li puguem ensenyar (i ja ni parlem d'explicar-li la història), però la història darrera d'aquest llibre va fer irresistible la compra. El vaig trobar durant el nostre cap de setmana a París del mes passat, a la llibreria Shakespeare and Company, de la qual ja en vaig parlar fa temps en una altra escapada a París. Per qui no la conegui, aquesta llibreria té dos pisos: el primer, que és la zona de llibres en venda en general; i el segon, en què majoritàriament hi ha llibres que no

estan a la venda, la zona on dormen els treballadors de la llibreria que opten pel model bohemi de fer-ho servir com a allotjament i inspiració per a la seva escriptura, i, també, una petita zona de llibres infantils. Mentre regirava aquesta zona, i amb una mica de mal d'esquena, vaig decidir seure a una de les cadires que hi ha a la zona i mirar-me aquesta edició del llibre (em va encantar la pel·lícula, però mai no havia llegit el llibre original). Mentre ho feia, una de les treballadores en una de les habitacions va començar a tocar el piano que hi ha a la botiga, de forma que, la Laia, que té un gust força musical, va començar a fet patadetes com a boja.
Així que, evidentment, el llibre es va venir amb mi cap a Tarragona.

One Day / Un dia (David Nicholls)

Torno després d'un parèntesi obligat pels exàmens per parlar d'un dels llibres que aquest 2013 han passat gairebé com un llampec per les meves mans. Es tracta de One Day, de l'escriptor britànic David Nicholls, tot un èxit de vendes en el seu moment i una història que fins i tot té la seva adaptació cinematogràfica amb les cares d'Anne Hathaway i Jim Sturgess.

One Day és un d'aquells llibres que em va cridar l'atenció tan sols llegir-ne un cop per casualitat l'argument: la història d'un noi i una noia que es coneixen la nit de la seva graduació a la universitat. La seva relació no discorre per les seves planes de la forma convencional, sinó que se'ns explica a través del que els passa en un mateix dia de l'any, durant els vint anys següents a aquesta jornada. S'ha de reconèixer que és un punt de partida original i que em va fer col·locar-lo a la meva llista de desitjos literaris, amb tanta fortuna que ha estat un dels que ha aconseguit fer el pas a la meva prestatgeria aquest Nadal.

No era un llibre amb què tenia moltes expectatives (i he de reconèixer que quan vaig veure la lletra diminuta amb què estava impressa la meva edició de butxaca en vaig dubtar una mica més), però en certa forma aquesta novel·la m'ha agradat en el mateix sentit que em va cridar l'atenció al principi: per la forma de ser explicada. En canvi, i tot que la valoració és en general bona i és un llibre que recomanaria, hi ha elements de la història en si que no m'han acabat de fer el pes, i m'han deixat una certa sensació d'ambivalència.

Però comencem per la part bona: el format en què s'explica el llibre, amb salts temporals d'any en any en què no sabem el que ha passat la resta de dies més que per referències, és una fórmula que funciona i que, a més, resulta addictiva. M'atreveria a dir que funciona especialment en la primera meitat de la novel·la: perquè l'autor no cedeix a la temptació que tots els elements claus hagin de passar en aquell dia sagrat per als protagonistes, i perquè fa servir fórmules interessants com la barreja de cartes (algunes enviades, d'altres que no arriben a ser-ho mai) que els dos personatges, Emma i Dexter, s'envien a l'altre.

Precisament, els dos protagonistes  són d'aquells personatges als quals és fàcil agafar-los estima: especialment en el cas d'Emma, en què crec que és força fàcil identificar-se en la primera meitat de la novel·la. Amb Dexter potser costi una mica més, però al final també es fa un forat al nostre cor, tot i que de vegades sigui a contracor nostre. En acabar cada capítol, és inevitable cedir a la curiositat per saber on trobaràs aquests dos protagonistes 365 dies més tard, què haurà passat, com haurà anat aquella trucada que mencionen que faran, etc.

El problema és que, aquesta part bona de la novel·la, sigui també la més dèbil: la seva estructura narrativa es converteix en una debilitat quan arriba un moment que resulta poc creïble que tantes coses importants per la relació de Dexter i Emma passin precisament en aquella mateixa jornada. Massa casualitat, no? I això crec que passa en el darrer terç de la història. I els personatges que tant ens havien captivat al principi se sotmeten a una evolució que pel seu paral·lelisme invertit (de fracassada a dona d'èxit, d'home d'èxit a fracassat) també em fa arrufar en part el nas. No m'agrada el concepte de "salvar per l'amor", i crec que aquesta novel·la també juga perillosament amb aquesta frontera.

Però el pitjor no és això: el pitjor és que l'autor pren algunes decisions narratives que són en part qüestionables. I aquí puc pecar de ser immadura i de tot el que vulgueu, però poques vegades m'he enfadat tant amb un llibre que he hagut de tancar-lo i deixar-lo sobre la tauleta de nit quan tan sols em queden 30 pàgines per acabat (i els que em coneixen saben que quan estic per sota de les 50 planes del final em desconnecto del món real i no vull saber res d'ell fins que arribo a la fi). Evidentment, això significa que m'havia implicat molt en la història i això és un punt positiu, però tot i així, fa entelar la meva visió del llibre. No vull desvetllar res, però, sincerament, crec que no m'enfadava tant amb un autor des que em vaig sentir estafada per Ian McEwan al capítol final d'Atonement. I tot i que ara reconec que amb els anys he après a apreciar el valor d'una història trista, no tinc gaire clar que a One Day tingui el mateix sentit narratiu que sí que tenia a Atonement.

Malgrat el meu enfat, però, One Day és un llibre que us deixarà amb unes bones sensacions, i és, si més no, una forma diferent de llegir una novel·la d'amor, però sobretot d'amistat. I qui sap, potser no sou tan sensibles com jo i li trobeu un sentit a les decisions de David Nicholls. 

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Una relectura.

Avui es compleixen exactament 200 anys des que l'editorial Egerton va publicar per primer cop l'obra Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), signada per "l'autora de Sentit i Sensibilitat". La novel·la era  la segona publicació de Jane Austen, història que havia escrit en un primer esborrany, durant la seva vintena, titulat llavors "First Impressions" (primeres impressions). La història, que era una favorita de la seva família, havia estat presentada ja llavors a una editorial per part del seu pare, Cadell & Davies, el 1797, però l'empresa la va rebutjar a retorn de correu. Poc s'imaginaven aquests editors que tan ràpid van dir no a la novel·la que més de 200 anys després Pride and Prejudice seguiria venent milers i milers d'exemplars a les llibreries (fins i tot quan ja està lliure de drets d'autor i es pot descarregar gratuïtament als dispositius electrònics), inspirant adaptacions de tot tipus i sent una referència ineludible per a moltes de les històries que s'han explicat des de llavors en diversos formats. I, m'atreveria a dir, la porta d'entrada als clàssics literaris per a molts lectors.

Amb aquest historial, confesso que fa veritable vertigen atrevir-se a parlar d'aquesta novel·la. Aprofitant l'efemèride, el passat 1 de gener vaig inaugurar aquest mes tan austenià prenent la meva còpia de Pride and Prejudice i rellegint-lo. Sóc incapaç de numerar quin número de relectura és, tot i que sí recordo el primer cop que em vaig creuar en el seu camí, una tarda, regirant el prestatge de Jane Austen a la biblioteca de la meva ciutat, després d'haver-me introduït al seu món amb Emma i Sense and Sensibility. I les sensacions el primer cop que em trobava amb personatges que tantes vegades m'han acompanyat des de llavors: la ironia d'Elizabeth Bennet, les mirades de Mr. Darcy, les ridiculeses de Mr. Collins, el sentit comú de Charlotte...

I tot i tantes visites repetides des d'aquell dia d'adolescent, senzillament no crec ser capaç d'afegir res més que no hagin dit persones molt més preparades que jo.No us explicaré res que no se sàpiga ja o que d'altres persones hagin expressat molt millor que jo.

Però, sincerament, crec que no hi ha millor forma de felicitar aquest bicentenari que animant a tots aquells que no ho han fet a encara a descobrir aquesta petita joia de la literatura anglesa. I les meves raons perquè les feu són les següents:

Perquè és una novel·la jove en la qual tots ens podem sentir identificats. És un tòpic molt gran, però Orgull i Prejudici és sobretot una novel·la sobre el pas a la vida adulta. La juganera disposició de la protagonista, Elizabeth Bennet, no és més que una màscara que amaga la incertesa sobre el seu futur. El mateix que tots hem sentit en algun moment, com quan estem a punt d'acabar els nostres estudis i davant nostre no hi ha més que boira. Aquesta línea és la que més es repeteix a les obres d'Austen, i aquí sigui potser on pren un to més optimista en la seva resolució (altres obres com Emma o Sentit i Sensibilitat li donen un to més agredolç, potser). Darrere del retrat social i de l'obsessió per casar-se, no hi ha més que el terror davant del desconeixement pel que serà d'un mateix quan s'acabi la bombolla protectora de la infantesa / joventut.

Perquè és molt més que la història d'amor rosa que ens han volgut fer creure. Tampoc us vull enganyar: la història central és la d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr. Darcy, però de la mateixa forma que també el component romàntic és central a Grandes Esperanzas de Charles Dickens, o a Atonement d'Ian McEwan. Però això no vol dir que aquesta sigui una novel·la rosa, com de vegades sembla que ens vulguin fer creure tot el fenomen de les "janeites" (les fans de Jane Austen que adoren vestir-se de Regència i no entenen cap acte sobre l'autora sense tè i ball) . Aquí tenim un retrat social divertídissim de l'Anglaterra rural, una anàlisi psicològica dels personatges centrals, uns apunts de la decadència de l'aristocràcia clàssica anglesa, una reflexió sobre el paper de les dones al matrimoni, i fins i tot apunts del context bèl·lic de les guerres napoleòniques.

Perquè hi ha ironia. Molta ironia. I a mi, això és el que més m'agrada de Jane Austen: que sempre me l'imagino escrivint els seus passatges amb un mig somriure als llavis. Llegir aquesta novel·la val la pena simplement per descobrir algun dels milers de comentaris irònics que deixen anar tant Elizabeth com el seu pare, Mr Bennet. I a través d'ells veiem el seu món amb una pàtina crítica que marca el to de tota la novel·la. Orgull i Prejudici és garantia de pintar un somriure als llavis sempre, passi el que passi al món real.

Perquè Mr Darcy no és l'home perfecte. Ni molt menys. Em fa especial ràbia aquesta tendència a considerar Mr Darcy l'home perfecte, i imaginar totes les lectores de la novel·la a la recerca del seu equivalent real. Potser sigui influència de la famosa adaptació de la BBC amb Colin Firth, però al llibre, Mr Darcy no és mai perfecte. És maleducat, orgullós, temperamental... el que en els nostres dies en diríem un esnob i un cregut. I tot i que en el seu viatge personal al llarg de la novel·la canvia, no hem d'oblidar que ell segueix sent totes aquestes coses també al final. Simplement, la protagonista aprèn com aquesta persona, amb les seves imperfeccions, és la que la complementa a ella, també amb tots els seus propis defectes. I no és això de fet el que ens passa a tots quan ens enamorem? Mr Darcy no és l'home inabastable; qualsevol home pot ser Mr Darcy.

Perquè coneixereu a Mrs Bennet. Per a mi, la mare de la protagonista, obsessionada amb el matrimoni de les seves cinc filles, és un dels personatges més divertits que va crear mai Jane Austen. Potser no sigui gaire realista, o potser sí; hauríem d'estar al seu ambient social i històric per saber-ho. Però cadascuna de les seves intervencions és un moment daurat a la novel·la. Incloent la seva reacció al compromís de la seva filla al final del llibre, un dels pocs moments de silenci que ens ofereix, seguit d'una incoherència galopant . De fet, sempre m'ha fet especial pena que cap adaptació no hagi inclòs precisament aquest episodi.

Perquè Elizabeth Bennet és la més imperfecta de les protagonistes. I l'estimes precisament per això. Orgull i Prejudici s'escriu des de la perspectiva d'Elizabeth Bennet, i tot i que estigui narrat en tercera persona, el lector l'acompanya pràcticament en el 95% de la narració en els seus judicis, tan sols matisats per alguna ullada al que passa darrere ella, petits moments que ens proporciona l'autora per donar-nos algunes pistes. Simpatitzar amb ella és excessivament fàcil, però al mateix temps sorprenent quan ens adonem que la pobra Lizzy no és més que un llistat de defectes, inclòs el pitjor de tots, ser ignorant de ser precisament tan imperfecta. Però tot i això no podem evitar simpatitzar amb ella. No hem passat tots pel dolorós camí precisament d'haver de descobrir-nos i acceptar-nos com a humans defectuosos?

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Preparant la celebració

Com ja us vaig comentar en un anterior post, demà dilluns 28 de gener se celebren exactament els 200 anys de la publicació de Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) de Jane Austen. I com que aquests dies previs als exàmens no tinc temps per gaires activitats que siguin dignes de ser explicades, aprofito avui per recomanar-vos quatre coses que podeu fer demà per participar en la festa d'aniversari:

• El Jane Austen Center de Bath ha organitzat una marató de lectura de la novel·la, en què participaran tant especialistes com escriptors, fans anònims com famosos, i que durarà 12 hores. Es podrà seguir en directe des d'aquí, i començarà a les 12h. De moment, es manté el misteri de qui tindrà l'honor de llegir el primer capítol.
• El diari anglès The Guardian ha fet públic un curiós interactiu en què podem llegir reinterpretacions d'alguns dels personatges principals del llibre, vistos per escriptors com P.D. James o especialistes en Jane Austen. Des qui recomana un tractament amb Prozac a Mr Darcy fins una Mary Bennet que preferiria haver estat escrita per Charlotte Brontë.
• Al web Radio Times tenen en marxa una enquesta per escollir el càsting ideal per a una adaptació de Pride and Prejudice. Es pot escollir entre els actors de les versions "clàssiques" de 1940, 1967, 1980, 1995 o 2005, la reinterpretació Bollywood de 2004 o la versió postmoderna de Lost in Austen.I he de dir que els resultats en alguns personatges m'han sorprès (i sovint gratamanet).
• I a les 18h, hora nostre, toca nou capítol de The Lizzie Bennet Diaries, l'adaptació modernitzada, on-line i "transmèdia" de la novel·la de Jane Austen. Hi esperem alguna cosa especial després d'un cap de setmana en què ens han mantingut informats a través de Twitter de les aventures per San Francisco de Lizzie Bennet, William Darcy i Gigi Darcy (explicades aquí, aquí i aquí). 

Ham on Rye (Charles Bukowski)

En el tram final de l'any passat vaig tenir la sensació que estava fent una espècie de "tour" pels autors nord-americans més coneguts per la seva íntima relació amb la beguda. Després de l'experiència de Hemingway (i conviure unes quantes setmanes amb el protagonista de A Farewell To Arms, que es passa el 60% de l'acció buidant ampolles de vi), no em vaig poder resistir a seguir amb Bukowski, autor que sempre ha parlat clarament del seu alcoholisme (per exemple, beure era l'única forma que tenia d'enfrontar-se a les conferències que oferia com a escriptor).

Bukowski m'havia començat a interessar a partir de topar-me amb alguns dels seus poemes, que tenen un estil directe i molt peculiar. Generalment, em costa horrors llegir poesia en anglès, i en castellà o català no cregueu que en sóc gaire més fan. Però hi ha alguna cosa no-poètica en els poemes de Bukowski que em criden l'atenció. Però com sóc una dona de narrativa, vaig decidir començar el meu descobriment d'aquest escriptor amb alguna de les seves novel·les. I ho vaig fer amb una de les més famoses: Ham On Rye.

Aquest títol m'obliga de nou a traçar les línies entre ficció i autobiografia, però en aquest cas, crec que hi ha un consens encara molt més generalitzat a l'acceptar que Ham On Rye és una de les diverses novel·les de clars tons autobiogràfics que va escriure Bukowski, i en què retrata amb certa crudesa la seva infància i erràtica vida adulta. Ham on Rye seria la primera etapa d'aquest viatge, parlant-nos des de la infància de qui és pràcticament el seu alter ego, Herny Chinaski, fins a la seva arribada a la vida adulta, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Sé que aquest és un llibre que ha incomodat a molts lectors. O com a mínim això es desprèn d'alguns comentaris que he llegit a Goodreads de la novel·la. Jo he de dir que ni m'ha incomodat ni m'ha provocat sensació de rebuig, tot i que, evidentment, les escenes que ens dibuixa aquí Bukowski són dures. Ens parla d'una infància amb un pare abusiu, una mare anul·lada, una crisi (la Depressió dels anys 30) que ho va devorant tot i que es va colant per sota les portes, una descoberta del sexe diguem-ne que atípica i força crua, un nen i jove aïllat socialment, etc. I Bukowski no es distreu amb floritures per explicar-ho tot plegat: el seu estil és cru, directe, amb capítols curts que van a l'acció directament, sense entrar en valoracions morals.

Amb tot plegat, crea un retrat crític de la societat nord-americana, un retrat desalentador dels personatges gairebé fantasmagòrics que omplen els carrers de Los Angeles (i jo, que hi he estat, he de reconèixer que vaig detectar part d'aquest sentiment en aquesta ciutat), i una visió des de l'altre costat de la rebel·lió, de la indiferència. Dels efectes, al cap i a la fi, d'una vida en què t'han colpejat tantes vegades que fins i tot de vegades sents que has perdut la capacitat de sentir dolor. I en què, com ja apuntava al principi, l'alcoholisme té un paper destacat com a eina d'evasió.

El relat d'aquest Henry inspirat en la vida de Bukowski continua a d'altres novel·les de l'autor. De moment, però, crec que continuaré investigant el Bukowski poeta, que en certa forma, crec que m'interessa més. Tot i que he de dir que el millor de Ham On Rye és sens dubte l'estil de narració de l'autor, un d'aquells llibres que pots dir "no m'agrada gaire el tema, però està tan ben escrit...". I, malgrat que en aquest cas l'estructura de capítols molt breus i gairebé inconnexos no ajudin a atrapar-te en la narració, és aquest estil el que et deixa amb ganes de més.