Grandes Esperanzas (Charles Dickens)

És curiós com una bona o mala traducció poden condicionar que un llibre t’agradi o no. Ho dic perquè tot just aquesta setmana m’he vist forçada a renunciar a llegir Tess la de los d’Uberville de Thomas Hardy perquè la traducció que vaig aconseguir a la biblioteca era horrorosa. Vull dir, potser durant la primera meitat del segle XX sí que s’adaptava al que un lector en castellà buscava, però sincerament, se’m posaven els pèls de punta cada cop que em trobava amb "sintióse" o "comióse" a les planes. Afortunadament, com que tinc el llibre en versió ebook a la DS ja ho intentaré en la versió original, perquè així no hi haurà risc que cap intermediari t’espatlli la història.
Doncs tot just el contrari m’ha passat amb Grandes Esperanzas, un llibre que vaig aconseguir en una edició d’aquelles gairebé impossibles de llegir: lletra minúscula, més de 400 planes de línies atapeïdes... Em pensava, quan vaig fullejar-lo el primer cop, que em seria impossible d’acabar aviat. Però el fet és que no em va durar més d’algunes setmanes, perquè la història em va enganxar moltíssim. I és que la traductora havia aconseguit la lectura fluís suposo que amb la mateixa facilitat i mestria que havia elaborat el propi Dickens, de qui espero poder llegir alguna cosa en versió original força aviat.
No desvetllaré gran cosa de la història de Grandes Esperanzas, perquè ja sé que hi ha alguns lectors actuals de  l’obra per aquí, però crec que no xafaré la guitarra a ningú sí dic que és un dels llibres millor estructurats narrativament dels que he llegit fins ara. Res, res del que passa en aquesta obra, cap personatge que surti durant uns segons baixan casualment una escala, és una mera coincidència. Tot té una raó de ser. I el dibuix dels personatges és increïble: des de Pip, el protagonista, que va madurant a mesura que la boira va caient i aixecant-se sobre el seu poble natal o puja i baixa la marea del Tàmesis a Londres, fins a la seva família humil,i, sobretot, la senyorita Havisham, un dels personatges més inoblidables de la literatura.
Clàssics com aquest t’ajuden sens dubte a retrobar-te amb el gust per la lectura. I, a més, té l’honor d’haver aconseguit que, per primer cop en força temps, sigui capaç de llegir-me dos llibres sencers en un mes sense que un d’ells sigui el Diari de Bridget Jones  o un Harry Potter. La veritat és que ara tinc força ganes de llegir més coses de Charles Dickens, aprofitant de nou el munt de llibres seus que tinc en anglès a la DS, així que ja explicaré què tal l’experiència del gran mestre de la novel·la en la seva llengua original.