dissabte, 2 de gener de 2010

Atonement (Ian McEwan)


És curiosa la història amb aquest llibre (l’últim llegit durant l’any 2009): per una recomanació en un bloc ara fa més d’un any em va donar per començar a llegir-me’l, però entre vacances i d’altres històries no vaig acabar d’entrar a la història i el vaig abandonar (literalment, a la bústia de llibres retornats de la biblioteca). Però ja se sap que el destí té les seves jugades. Gràcies  a una recomanació en aquest bloc d’Antonio (a qui llavors no vaig poder retornar la salutació, i a qui envio molts records des d’aquí i l’animo a passar-se sempre que vulgui :D), em vaig animar a tornar a intentar-ho. Així que, predicant allò que si el primer cop no m’havia enganxat potser era culpa de la traducció, em vaig comprar l’edició original  i  la vaig deixar en un racó de la prestatgeria esperant el seu moment. I aquest va arribar aquest mes de desembre.
I quin ha estat el resultat? Doncs la novel·la m’ha agradat, però potser perquè hi havia posat unes expectatives massa altes, no m’ha acabat de convèncer. O potser és que encara no era realment el seu moment cent per cent, i d’aquí uns anys m’entusiasmarà del tot. Tornant amb les curiositats, em fa gràcia que la part que més temps m’ha costat llegir (la primera part, en què es narra una única tarda-nit en la vida dels personatges) sigui la que ara, fent la mirada enrere, més m’agrada. Potser perquè m’agraden les històries en què, en apariència, no està passant res, però en realitat tot s’està transformant. I, en canvi, la tercera part, que és la que més m’ha costat llegir, és la que més insatisfeta m’ha deixat. Perquè se centra en el personatge de Briony que, ho sento en l’ànima (i aquí potser és que això de llegir abans d’anar a dormir no em deixa gaire lucidesa mental), però no la suporto com a personatge, i perquè em va fer molta ràbia que m’enganyés amb el final (i fins aquí puc llegir..).
A banda d’aquesta animadversió irracional, dir que la història està narrada amb una estructura enginyosa: la primera part seguint salts temporals de minuts i hores i de personatge en personatge; la segona, gairebé com un monòleg interior del personatge de Robbie; i la tercera, amb la ja mencionada Briony. I, evidentment, no em puc estar de comentar que l’autor comença una obra amb una cita de Northanger Abbey de Jane Austen que, tercera curiositat, és un dels regals que em va portar Santa Claus. I és que igual que la pobra Catherine, un error d’un dels protagonistes desencadena tot un seguit d’actes bastant terribles. Bé, a Austen ni els actes són tan terribles i l’error no és més que una fixació infantilista, i tot i que a Atonement també es repeteixen aquests trets, us puc assegurar que les conseqüències són bastant més dures.
I entre una cosa i l’altra, ara m’ha entrat força curiositat per veure la pel·lícula (protagonitzada per la Keira Knightley en el paper de la tercera protagonista que encara no havia mencionat, Cecilia), així que no descarto que sigui un dels propers entreteniments per a estrenar com és degut la nova televisió del menjador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada