Òpera en texans

 Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquest nou programa del Canal 33, Òpera en Texans, no vaig poder evitar que el títol em fes gràcia. Bàsicament perquè automàticament vaig traçar un paral·lelisme directe amb el primer cop que vaig anar, amb ma mare, a veure una òpera. Vam anar al Liceu, i sí, totes dues anàvem amb texans. Crec que perquè vam dir que era una reivindicació del fet de portar la classe obrera al Gran Teatre del Liceu o algun deliri per l'estil. Cal tenir en compte que, mentre havia crescut, el Liceu sempre m'havia sembla una cosa intocable i barrada a algú de l'extraradi com servidora. Però ja veieu, van venir les sessions populars i el nostre interès per l'òpera, i així vam acabar.

Sempre dic que ni ma mare ni jo no haguéssim fet el pas d'anar per primer cop a veure una òpera si no fos perquè algú es va encarregar de fer-me-la propera i fer-me adonar que allò no era avorrit. En el meu cas, va ser un programa de la desapareguda Catalunya Cultura en què, en una secció, explicaven l'argument d'una òpera. I així em vaig adonar que allò que jo associava a dones grasses i avorrides era en realitat tot un munt d'emocions, històries, passions... que em cridaven moltíssim l'atenció. Per això, quan vaig veure que al Liceu es representava La Bohème, de Puccini (que jo coneixia com l'òpera en què s'havia inspirat un dels meus musicals preferits, Rent ) ens vam animar a comprar entrades d'aquelles tan barates que et col·locaven a l'últim pis del lateral on tens menys visibilitat. Però tot i així aquella nit ens vam emocionar com dues nenes petites.

Després va venir l'any en què vaig ser abonada amb descompte d'estudiant al Liceu (llavors vaig guanyar una mica de nivell i ja estava al quart pis del lateral sense visibilitat) i moltes altres històries (com el cop que vaig anar al Liceu encara pitjor vestida que en texans, en sorprendre'm una tempesta i haver de robar roba a casa del meu xicot), però quan m'havia d'afrontar amb la incomprensió de molta gent pel fet que jo anés al Liceu, sempre trobava a faltar que no hi hagués algun altre programa que sapigués explicar l'òpera amb la passió que cal perquè li perdem la por.

I bé, podem dir que aquesta temporada els meus desitjos s'han fet realitat gràcies a aquest programa, que presenta Ramon Gener, un cantant d'òpera retirat reconvertit en divulgador de la música clàssica. La mitja hora de cada diumenge a la nit d'Òpera en Texans és una petita joia en què el presentador ens introdueix a una òpera en concret: ens explica l'argument, ens diu quines són les àries principals, ens ensenya escenes d'algunes de les millors representacions... I encara té temps per ensenyar-nos, com qui no vol la casa, aspectes de tècnica musical o de construcció interna d'una òpera, biografia del seu autor o interpretacions modernes que s'ha fet de la seva música.

Tot això amb molta imaginació, molta passió, embolcallant-lo d'una normalitat i simpatia que estic segura que faran despertar la curiositat de molta gent per descobrir en primera persona una òpera. O que, com a mínim, farà que molts ja no arrufin el nas quan els expliquis que tens entrada per una sessió popular al Liceu. L'únic dubte que em queda és saber com estan rebent el programa els puristes de l'òpera i els veritables experts en el món: els avorreix, els agrada, el troben frívol...?

Per si us heu perdut aquest grandiós programa, podeu veure els dos capítols ja emesos a la seva web. Aquí teniu el darrer, dedicat a Il trobatore de Verdi. I aquí, el de Carmen, de Bizet. I aquest diumenge, Parsifal, de Wagner.