Quan vaig acabar de llegir Últimes Notícies! d'Evelyn Waugh ja vaig dir que l'obra d'aquest escriptor britànic no m'havia acabar de fer el pes i que dubtava que tornés a visitar-lo en els propers mesos. És curiós, però, que precisament no hagi complert aquesta paraula, mentre que d'altres "retorns" a autors que em venen molt de gust els vaig postergant sense data.
El motiu per tornar a provar sort amb Evelyn Waugh va ser el pensament que potser l'havia decidit arraconar sense haver tastat la que es considera la seva millor obra: Brideshead Revisited, que jo he llegit en la seva traducció en castellà. La raó final per fer el salt i `provar amb aquesta obra va ser descobrir per internet una crítica tan entusiasta de la novel·la que no em va quedar més remei que agafar la bossa i sortir corrents cap a la biblioteca per aconseguir-ne una còpia.
I què ha passat? Doncs que tot i que el llibre m'ha agradat, molt per damunt de les sensacions que em va deixar Últimes Notícies!, tampoc m'ha ajudat a reconciliar-me del tot amb Evelyn Waugh. I sé que en dir això estic anant en contra de les opinions majoritàries per aquest món (i ja veureu que no és l'únic tema amb què vaig a contracorrent en relació amb aquesta obra), però dubto que amb la reflexió dels propers mesos acabi alçant l'autor als llocs d'honor del meu rànquing particular de lectures preferides.
Però abans de res, potser explicar què ens trobem en aquesta novel·la, la més coneguda sens dubte de l'autor i la més ben considerada per crítica i públic. Retorno a Brideshead comença, precisament, amb l'escena que dóna títol a l'obra: el capità Charles Ryder, en plena Segona Guerra Mundial, arriba a una casa senyorial a l'interior d'Anglaterra on les seves tropes faran exercicis preparatoris abans d'entrar en combat, si és que mai hi han d'entrar. Quan el protagonista, però, es planta a l'entrada de l'edifici, diu aquella mítica frase de "Ja he estat abans aquí". I a partir d'aquí inicia un viatge, en dues parts, per la seva joventut i etapa adulta vinculada a la família Flyte, que és la propietària de Brideshead (que és el nom de la casa senyorial) i que en certa forma és el motiu que ara el pobre Charles estigui sol i desenganyat de l'amor i la vida.
A partir d'aquí, el flashback se'ns desenvolupa en dues parts: la primera, centrada en una relació gairebé implícitament homosexual amb Sebastian Flyte, el fill pròdig de la família i un dels personatges més curiosos amb què m'he topat mai, acompanyant-lo amb els seus passejos amb el seu ós de peluig. La segona part se centra, però, en la relació de Charles amb la germana petita del Sebastian, la Julia Flyte, una relació sobre la qual tan sols podem intuir alguna cosa durant tota la primera part de l'obra.
Tot això se'ns explica sobre un fons marcadament religiós: les discussions sobre la religió catòlica i la moral són molt presents i tenen un paper importantíssim a l'hora de fer avançar l'acció. Generalment, és la part que a molts lectors actuals se'ls fa més pesada. Reconec que a mi em va costar assumir totes aquestes reflexions en la primera part del llibre (que generalment és també la que més agrada a la gent i que és la icònica de la novel·la), però que durant la segona part tots aquests fils em van encaixar. És a dir, que mentre la primera part de l'obra en general em va deixar una mica freda (tot i que em va encantar Sebastian, ja ho he dit abans), la segona em va agradar moltíssim. Potser perquè ja intuïa aquest final desesperançador de soledat que ja ens indiquen des de gairebé la primera plana? O potser perquè senzillament sóc rara i entenc les obres al revés que la majoria?
O, segurament, perquè aquest no era el meu moment idoni per gaudir d'aquesta novel·la. Qui sap, si d'aquí uns anys us explicaré el meu retorn a Brideshead amb sensacions canviades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada