Cinc raons per llegir Emma de Jane Austen

Aquest any se celebra el 200 aniversari de la publicació d'Emma, de Jane Austen. Jo em vaig avançar a la celebració i el vaig rellegir l'any passat (simplement perquè llavors em venia de gust!). Emma és una de les obres més especials d'Austen per mi, ja que va ser la primera que vaig llegir i la que marcaria com a preferida si m'obliguessiu sota alguna amenaça mort a escollir-ne una.

Avui, però, no he volgut avorrir-vos amb el típic comentari de llibre, sinó seguir l'exemple que ja vaig seguir amb Pride and Prejudice i oferir-vos cinc raons perquè llegiu aquest clàssic de l'escriptora britànica.

1. Perquè és l'obra d'equilibri d'Austen. Què vull dir amb això? Emma va ser la quarta obra d'Austen en publicar-se, quan ja era prou valorada en el seu temps tot i firmar-les anònimanent com A Lady. Bona mostra de la seva popularitat és que la va dedicar al Príncep Regent d'Anglaterra prèvia petició d'ell mateix, reconegut fan de l'escriptora. Trobo que si analitzem amb hipotètica objectivitat l'obra d'Austen, aquesta sigui la que més fàcilment podem qualificar com la seva obra mestra, i ho és perquè sap trobar l'equilibri entre la frescor de les primeres obres i el sentiment de decadència de les finals. Manté aquella espurna que tant ens agrada de Pride and Prejudice, però amb uns personatges més madurs i millor construïts, i trames més elaborades. Una mica de les dues cares d'Austen en la seva mesura ideal.

2.Per Emma. Aquesta novel·la s'explica en un 100% des del punt de vista de la seva protagonista, Emma Woodhouse. Molt sovint, però, a la gent li costa connectar amb la novel·la perquè Emma, a diferència d'Elizabeth Bennet a Pride and Prejudice, ens resulta odiosa. La mateixa autora té una famosa carta en què comenta que la novel·la té una protagonista que no agradarà a ningú. I és que Emma, que té 21 anys i és hereva directa de la riquesa del seu pare, se'ns mostra amb tots els seus defectes des de la primera pàgina. I tot que al principi et pot fer difícil empatitzar, el seu creixement fa que te l'acabis estimant precisament perquè, sent defectuosa, és humana. Emma a més és l'única protagonista d'Austen que és una dona poderosa: és rica, té el futur assegurat, és intel·ligent i és la persona més respectada socialment del seu entorn. Tant és així que pot ser tan valenta de declarar que no vol casar-se mai perquè, senzillament, no li fa falta.

3. Perquè Hartfield és l'univers perfecte. Emma és també l'única novel·la d'Austen que passa en un únic lloc, l'imaginari Hartfield, un petit poble al camp anglès, format per poques famílies i que està clarament dominat socialment pels Woodhouse a què pertany Emma i els Knightley al que pertany el protagonista masculí de l'obra, i als quals els Woodhouse estan també connectat pel casament de la seva filla gran. Tan sols una petita excursió a la perifèria del poble trenca aquesta sensació d'espai tancat en què es desenvolupa la novel·la, i que esdevé al mateix temps perfecte per traçar les relacions de poder i influència, exitoses i fallides, com si l'autora els tingués tancats en una petita bola de vidre. No li fa falta res més a Austen per fer el definitiu retrat de la societat britànica passat per la seva fina ironia.

4. Per l'elenc de secundaris. Tot i que gran part de la narració se centra en Emma, l'elenc de secundaris que van passant per la seva vida és potser dels millors que hi ha a l'obra d'Austen. Sense caure en la caricatura, l'autora crea personatges divertits, ridículs, a la vegada que humans. Com també antagonistes amb vicis i defectes, sense caure en la caricatura de maldat tampoc. Quan pensava en aquest apartat, intentava escollir uns personatges secundaris preferits i m'he adonat que era impossible. Mr Elton i la seva dona (amb qui sempre acabo rient per sota el nas), l'adorable a la vegada que insuportable pare d'Emma, la divertídissima i ridícula Miss Bates, o fins i tot la breu aparició del germà de Mr Knightley, John Knightley, cunyat d'Emma, que sembla una mena de Mr Darcy passat pel filtre dels anys.

5. Per Mr Knightley. O George Knightley, com és el seu nom real. Mr Darcy de Pride and Prejudice sol encapçalar els rànquings de protagonistes masculins d'Austen, però crec que si hi ha un home irresistible (també per la seva humanitat) és Mr Knightley. Irònic, sardònic, es converteix en una mena de veu de la raó i de la consciència al llarg de tota la novel·la per Emma, una imatge externa darrere de la qual s'amaga un home apassionat, que s'enfada i que castiga, però que també és qui fa potser els gestos més romàntics alhora (crec que no hi ha cap altre personatge masculí d'Austen que viatgi a les novel·les tota una nit sota la pluja simplement per consolar a la protagonista d'un desengany). I tot i que Austen m'agrada per molt més que el component romàntic, Emma té potser la millor declaració d'amor.

Convençuts? Emma té un altre punt fort i és que té també un llistat d'adaptacions diverses prou interessant. En teniu tres de clàssiques (la pel·lícula protagonitzada per Gwyneth Paltrow, la TV movie amb Kate Beckinsale i la recent minisèrie de la BBC amb Romola Garai), però també la modernització de culte Clueless i la websèrie Emma Approved (de la qual en vaig parlar aquí).