En tot cas, d'allò bo i d'allò dolent, podem aprendre. I per això vull acomiadar-me d'aquest 2016 recopilant cinc coses que crec que he après aquest any, i que puc relacionar amb coses bones i dolentes que m'han passat enguany.
1. Si planifico, sóc més productiva i puc arribar a més llocs. Però no a tot arreu.
Aquest ha estat un any en què a estones m'he sentit sobrepassada per la feina. Nous projectes que em plantejava els havia d'abandonar perquè directament no hi arribava. En qu aficions que molt sovint m'aporten una certa estabilitat emocional les havia de deixar aparcades per arribar a d'altres coses. No us enganyaré, he tingut moment de sentir com els dies se m'escapaven sense poder fer res. I he experimentat aquella sensació d'arribar a vacances i simplement deixar passar les hores lliures sense fer res productiu, de tan esgotada mentalment que estava.
Però també he après que si respiro profundament i dedico uns minuts a planificar, les coses aniran millor. 2016 és l'any que he fet servir intensivament el Bullet Journal, i tot i que hi ha períodes que ha quedat més abandonat, he notat que quan el faig servir trec més profit al temps i sóc capaç de controlar que no tot sigui feina i obligacions. També per primer cop he estat organitzada amb l'agenda, mantenint cites de feina apuntades (era un dels meus propòsits d'enguany) i també dies o esdeveniments importants. I ara vull anar més enllà: seguir amb Bullet Journal, introduir una planificació setmanal, explotar més l'agenda anual.
2. Hi ha persones que de vegades ens decepcionen i que més val deixar enrere.
Ma mare sempre m'ha dit que el meu punt dèbil és que tinc una confiança cega en la justícia, que penso que les coses que ens passen, bones o dolentes, ho fan generalment perquè ens les mereixem. I aquí no parlo de coses fora del nostre control (com la salut, la mort, etc), sinó de les que sí ho estan. Llavors, quan descobreixo que de vegades la gent és flagrantment injusta amb tu, sense que tu hagis fet res per merèixer això, sento molta frustració. Aquest any m'ha passat una cosa similar, podríem dir que m'han fet pagar per una malifeta que no he fet, i tot i que tot el meu orgull estava posat en evitar que m'afectés, no diré mentides: Em va afectar.
Però també he après. He après que de vegades ens equivoquem jutjant les persones, o elles ens enganyen, qui sap. Potser algú també s'ha sentit algun cop així amb mi i jo no me n'he adonat? També he après que tot té un procés, i que tancar una porta quan no et deixen com a mínim parlar per explicar perquè ho fas, costa. Però també que carregar rancúnies i retrets és massa pesat per una vida tan curta. I vés per on, crec que he après a apreciar una mica més els que sí que continuen a aquest cantó de la porta, i que espero saber cuidar una mica millor el 2017.
3. Però hi ha d'altres persones que, en canvi, fan molt millor la teva vida.
Si penso en moments d'aquest 2016, penso en persones que són els que de veritat els han fet especials. Evidentment, en la meva petita família que hi ha estat sempre. Però també en un viatge a Madrid amb una unediana tortosina que va convertir un cap de setmana de calor sofocant a Madrid en un alè d'aire fresc, de la mà de Caravaggio. En el casament d'una de les meves amigues de tota la vida (amb aquesta edat, ja podem considerar les amigues de la universitat de tota la vida, oi) i poder passar moments retrobant-me amb aquest grup petit, al que veig molt menys del que voldria, i recordar que hi ha poques coses millors en la vida. Penso en trobades (improvisades o súper planejades) d'aquest món tan maco com és la gent de la UNED. En converses per whatsapp o facebook que m'han ajudat quan em sentia sola.
I, en cert sentit, arribat aquest moment, em sento malament d'haver inclòs el punt número 2, perquè, collons, quina sort que tinc de tenir tota aquesta gent al meu costat.
4. Algunes rutines poden ajudar-te a superar els dies més grisos.
No em faré la víctima i diré que tinc una vida molt dura. Però sóc mare, treballo amb una feina sense horaris i sota força pressió, he passat temporades sense dormir gaire, i tinc una afició a voler abarcar massa coses. De vegades, aixecar-se pel matí quan sona el despertador a dos quarts de set costa un món, i encara més plantar-te en una entrevista o roda de premsa amb tota l'energia del món quan el que voldries és estar al sofà fent zàpping a Movistar Plus.
Aquest 2016 ha estat l'any que he adquirit rutines que m'han donat un plus per arribar-hi. I són absolutament superficials, però m'han ajudat molt. Maquillar-me, cuidar-me la pell de forma estrictament rutinària, tenir cura del meu cabell, intentar posar una mica més de pensament en el que em poso cada dia, i no senzillament el primer que agafo perquè estic massa cansada per pensar... Tot plegat m'ha permès tenir una mica més de confiança en mi mateixa i prendre'm amb més ganes el meu dia.
Això i el cafè, òbviament.
5. Les històries, els personatges, formen part de qui som.
El 2016 ha estat l'any en què m'he retrobat amb Star Wars, amb una saga que poc em pensava que podria tornar a gaudir del cinema. A la febre per Luke Skywalker s'hi va solapar la de les Gilmore Girls: un revival a la tardor a Netflix (preparo un post sobre ella en les properes setmanes) que tot i deixar-me insatisfeta, em va donar també ales durant mesos. I després la febre Harry Potter que sembla que no tingui fi: la publicació de l'obra de teatre Harry Potter and the Cursed Child i l'estrena als cinemes d'Animals Fantàstics.
Tot això ho dic perquè escric aquest post quan encara em dura l'impacte per la mort de Carrie Fisher. Després de llegir gent que titlla de superflus els que reconeixem sentir-nos tristos per la mort d'un actor. Doncs jo vinc a dir que no: que les històries de ficció, les cançons, els personatges que transcendeixen la pantalla i les pàgines d'un llibre, no són superflus. Perquè formen part de qui sóc. I per això, quan algú com Carrie Fisher, Alan Rickman, David Bowie o George Michael mor, també mor una part de mi. Però, al mateix temps, com jo també sóc la Princesa Leia, Severus Snape o algun vers de Space Oddity o Freedom, ells continuaran vivint mentre jo visqui. I, per mi, no hi ha un pensament millor per tancar aquest 2016.
Per cert, aquest any he llegit un total de 15 llibres. Em donaria un aplaudiment per millorar la xifra, però com molts són llibres molt breus, tampoc cal cap ovació. El meu objectiu pel 2017 tornaran a ser vint.
I si heu arribat fins al final, una recomanació. Si heu acabat el 2016 sense haver escoltat mai això, correu ara a fer-ho (l'espectacle comença a partir del minut 2.10)
Em sento identificada amb tots els punts que has descrit aquí, potser en el que menys en el primer, perquè aquest 2016 ha estat un any en què m'he sentit força com "flotant", sense tenir res estrictament planejat.
ResponEliminaEn el punt 3, jo també vaig començar l'any passat a tenir més cura de la meva pell. El cabell és un aspecte que, no sé per què, no acaba de millorar... fins al punt en què estic pensant en tallar-me'l ben curt per començar de nou. I lo de la roba, des que vaig decidir que no m'importava si "només" anava a treballar i em posava la roba que em feia sentir bé, és com que s'il·lumina el dia :)
Del punt 5, la mort de l'Alan Rickman encara em pesa... cada vegada que llegeixo la cita en què diu que quan tingui 80 anys encara llegirà Harry Potter se'm trenca el cor de pensar que mai hi arribarà... Això sí, poder gaudir encara dels personatges a qui ha donat vida, en certa forma, el fa immortal ^^
De fet, jo també reconec que m'he passat gran part del 2016 com flotant... Simplement que he descobert algunes estratègies per tornar a tocar de peus a terra i no deixar passar les hores sense fer res de profit. Això no vol dir que tingui un plan de cap on vull anar, absolutament no.
EliminaI del Punt 5, res més a afegir :_(