Oona y Salinger (Frédéric Beigbeder)

Quan vaig comentar que m'havia fet amb un exemplar d'Oona y Salinger de l'autor francès Frédéric Beigbeder, ja vaig fer patents els meus dubtes sobre com encaixaria el seu estil literari amb els meus gustos. L'experiència amb aquesta novel·la, que retrata en forma de ficció històrica la relacció entre Oona Chaplin (la que va ser la darrera dona de Charles Chaplin) i l'autor J.D. Salinger, m'ha confirmat que Beigbeder i jo no som una bona combinació. De fet, aquesta novel·la porta setmanes encallant la bústia de sortida d'aquest blog.

Intentaré ser breu ja que, a més, he de reconèixer que aquesta és una d'aquelles novel·les que et deixen poca empremta en la memòria. A Oona y Salinger li reconec dos mèrits que cal destacar. El primer, que parteix d'un plantejament d'allò més interessant: J.D. Salinger és una figura misteriosa, que pràcticament no va donar entrevistes i gairebé no va escriure res públicament després de l'èxit de El Vigilant en el Camp de Sègol. Per això, plantejar una novel·la on, a partir d'una relació esporàdica entre el jove Salinger i Oona, l'autor reconstrueix una història al llarg dels anys, imaginant les cartes que es van enviar i fins i tot una retrobada ja adults en una estació, és una idea difícil de resistir. Ho fa, a més, amb una bona documentació prèvia.

A l'hora de dur-la a la pràctica, un altre mèrit de Beigbeder és que és capaç de construir-la de forma que resulti agradable i fins i tot un punt addictiva de llegir. Malgrat les moltes coses que m'havia trobat que no m'agradaven del seu estil i plantejaments, vaig continuar llegint la història i me la vaig acabar en pocs dies, cosa que per mi és força meritòria darrerament.

Llavors, perquè no m'ha agradat aquesta obra? En primer lloc, perquè és evident que Beigbeder té un plantejament masclista de les figures femenines, i escriu una novel·la on la seva protagonista i moltes de les frases que utilitza és exemple obvi d'això. Barrejant-hi a més la seva experiència personal (sembla que Beigbeder necessita justificar-se a través de la seva novel·la per tenir una nòvia més jove), acaba realitzant un retrat gairebé càndid dels homes de la pel·lícula, i sent especialment dur amb la pobra Oona. I, en tot cas, a mi m'interessava la història que dóna títol a la novel·la, i no pas la seva personal, fet pel qual resulta una certa estafa trobar-se amb això un cop obres la novel·la. I en tercer lloc, perquè per mi espatlla la imatge de Salinger: algunes coses, és millor deixar-les en el misteri i no buscar justificacions darrere de les obres.

Aquesta ha estat, però, una de les lliçons d'aquest 2016: mantenir-me allunyada de qualsevol llibre de Frédéric Beigbeder, per molt temptador que em sembli.