Harry Potter and the Cursed Child (J.K. Rowling, John Tiffany & Jack Thorne)

L'estiu de 2016 hi va haver un rebombori considerable al món literari amb la publicació del que es va publicitar com el vuitè volum de la saga Harry Potter. Harry Potter and the Cursed Child és de fet el guió de l'obra de teatre que es va estrenar el 31 de juliol a Londres amb un grandiós èxit (aconseguir entrades és gairebé un impossible) i que van escriure conjuntament J.K. Rowling (que va traçar la història general) i el duo Jack Tiffany i Jack Thorne, que van ser els noms darrere del guió teatral realment.

Dic tot això d'entrada perquè molta gent va dirigir-se a la llibreria a la recerca d'una nova novel·la i es va sentir decepcionada en veure que es tractava d'un guió. En canvi, si tenies ben clar el que trobaries, trobo que començaves la història amb una altra actitud. Siguin com siguin les coses, The Cursed Child ha estat un dels títols que més opinons enfrontades he vist generar a les xarxes, i més divisió de reaccions entre els aficionats a Harry Potter.

L'obra de teatre segueix l'acció que ja arrencava a l'epíleg del setè i darrer llibre de la saga (Harry Potter and the Deathly Hallows): un Harry Potter adult s'acomiada a King's Cross del seu segon fill, Albus Severus Potter, que comença els seus estudis a l'escola de màgia Hogwarts. El guió, per tant, se centra en la història del més controvertit dels tres fills de Harry i Ginny al llarg dels seus anys a l'escola, traçant dues històries paral·leles: com Albus intenta trobar el seu lloc al món sota l'ombra d'un pare que ell no pot idealitzar com fan la resta, i com Harry intenta aprendre també com fer de pare mentre els fantasmes del seu passat conspiren en contra seva. 

Deixant de banda que, pel que he llegit a la premsa britànica, aquesta obra guanya moltíssim veient-la al teatre (hi ha tot un dispendi d'efectes "màgics" que fan oblidar completament algunes debilitats de l'argument), jo he de dir que vaig gaudir molt de la lectura d'aquest llibre. Sobretot, perquè va ressuscitar aquelles sensacions que tenies quan et feies amb un dels nous llibres de la saga i no podies parar de llegir ansiosa per saber què passava després. Aconseguir-ho amb un format no tan agraciat pel lector de novel·les com és un guió teatral i amb personatges majoritàriament nous, té força mèrit. 

Tot i això, els comentaris negatius sobre The Cursed  Child tenen també motius que comparteixo. Començant pel fet que l'argument és en certs moments dèbil i depèn massa de repetir estructures i enemics de la saga original (cosa que, al mateix temps, és un pecat habitual en les seqüeles). No em va agradar que es recorrés al giratemps (l'element que permet viatjar en el temps a l'univers Harry Potter). La mateixa J.K. Rowling va reconèixer que la introducció d'aquest aparell a les novel·les originals va ser un error i que, per aquest motiu, va destruir-ne tots els existents a la cinquena novel·la de la saga. Per això, treure's de la màniga l'existència d'un giratemps que va sobreviure a aquesta destrucció massiva, em resulta massa forçat i un recurs massa fàcil.

I el mateix passa amb la que és la dolenta de la història, Delphi. L'obra introdueix aquest personatge original que desencadena la missió central dels protagonistes (salvar a Cedric Diggory, personatge que mor a la quarta novel·la de la saga) i que al final es desvetlla com la filla de Voldemort i Bellatrix Lestrange. Un moviment que és molt forçat; en primer lloc, perquè no calia tornar a recórrer a Voldemort com a dolent de la història. En segon lloc, perquè res a la saga original ens indica l'existència d'una relació d'aquest tipus entre Voldemort i Bellatrix (més aviat, la història ens dóna indicatius que fan molt difícil que Voldemort pugués tenir fills). I en tercer lloc, perquè sembla un argument manllevat d'algunes de les seqüeles que els fans de Harry Potter han escrit per internet. L'opció fàcil de nou, vaja.

Però malgrat aquests peròs, per mi els elements bons de Cursed Child pesen més en el global. En primer lloc, perquè vaig adorar els dos personatges principals. Per una banda, Albus, que sempre vaig voler que fos un Slytherin com a forma de redimir aquesta casa i també com a forma que el fill de Harry es tracés un camí propi. Però, sobretot, per Scorpius Malfoy, el fill de Draco Malfoy, que és un personatge adorable, irònic i tan rodó que redimeix qualsevol qualitat negativa de l'argument. 

En segon lloc, perquè el guió entra en elements foscos de la història original que Rowling va tocar de puntetes. El trauma de Ginny en el seu encontre amb Voldemort o l'abús emocional de Dumbledore cap a Harry Potter hi són adreçats de cara. En certa forma, el blanc i negre de la saga original es desdibuixa en favor d'una gama de grisos. Fins i tot Draco Malfoy aconsegueix redimir-se plenament, i s'adrecen els motius de fons darrere de la seva actitud a la història. 

I, finalment, perquè crec que els dos guionistes aliats amb Rowling són uns fans de Severus Snape com ho sóc jo. Entre els múltiples universos alternatius que els viatges en el temps d'Albus i Scorpius generen, el meu favorit és aquell en què apareix Snape. Són sols dues o tres escenes, però són claus tant per la història de Scorpius com un homenatge preciós al personatge de la saga original. 

Evidentment, el que de veritat m'agradaria és poder veure The Cursed Child al teatre algun dia. Però de moment, per mi llegir aquest guió, malgrat les seves parts més dèbils, ha estat una bona alternativa.