Eurovision se'n va (inexplicablement) al Caucas

Que estigui en plena època d'exàmens i sense temps d'actualitzar tant com voldria (o tant com indicarien la quantitat de temes i llibres que esperen ser escrits i publicats), no vol dir que enguany no hagi de fer la meva tradicional crónica d'Eurovision. Tot i que reconec que, potser, aquest és el cop que em fa més recança de totes les que l'he escrit; suposo que és el que passa quan no entens res del que passa a les votacions i quedes "decebuda" (i ho dic entre cometes perquè veure i comentar aquest festival no deixa de ser un divertimento sense més conseqüències).

De fet, jo en els darrers anys he defensat que, tot i la quantitat de països que encara voten per temes geopolítics (el meu veí, el meu país amic, el que m'ha de vendre el gas natural, etc.), sempre guanyava la cançó que, de fet, agradava més al gran públic. Va passar amb els Lordi de Finlàndia, amb l'Alexander Rybak de Noruega i, l'any passat, amb Lena d'Alemanya. Per això, quan enguany portàvem mitja votació i veia al capdavant Azerbaidjan (que tot i que va ser la guanyadora a mi no em va agradar gens ni mica!) i Ucraïna (l'únic mèrit de la qual va ser posar damunt de l'escenari una artista que feia dibuixos amb sorra), ja veia a venir que els meus arguments dels darrers anys s'ensorrarien.

Però Eurovision és Eurovision, i si els països de l'Estat no es votessin entre ells, els bàltics als escandinaus, els llatins entre ells  i els de Xipre i els de Grècia no s'intercanviessin dotze punts, no seria el mateix, oi? De què riuríem llavors durant les votacions?

Això sí: com que en aquest blog el jurat és unipersonal, d'Azerbaidjan tan sols us comentaré que van guanyar, i que si voleu podeu mirar el seu vídeo, allà vosaltres amb la vostra salut auditiva. Però, qui crec jo que hauria d'haver guanyat?

Doncs jo sóc defensora a ultrança dels representants irlandesos Jedward: no em compraria el seu disc, no! Ni aniria a un concert, però trobo que la seva cançó i la posada en escena resumien força bé l'esperit del festival:



Tampoc m'hagués molestat gaire que el guanyador hagués estat l'Eric Saade de Suècia. Com a mínim, puc reconèixer que la cançó era encomanadissa i, bé, el noi no estava gens malament, oi? La qualitat de la lletra és una altra cosa, però clar, compareu amb la cançó que va guanyar (d'autors suecs també, per cert...).



I ara sí, les meves dues preferències més personals i que crec que mereixien estar més amunt del que van quedar. Per una banda, la cançó d'Estònia, que jo vaig trobar molt simpàtica i, pobres!, van quedar per darrere de la cançó espanyola!!Que és el pitjor que et podia passar en aquest festival, la veritat...



I, per acabar, una darrera preferència amb què em sentia una mica fora de lloc veient els comentaris en directe del Guardian (molt divertits, per cert). Però que, vista la classificació final, és una de les que més va sintonitzar amb els resultats: Bosnia & Herzegovina. M'agradava el seu ambient a l'escenari, què voleu que us digui...

Concert inusual

Dissabte passat vam tenir concert. Aprofitant que era l'aniversari de J., i que coincidia amb la visita de la gira "Els Pets fan més teatre" a Tarragona, vam decidir anar a veure'ls al teatre Metropol. A mi Els Pets no és que m'apassionin gaire: m'ho passo bé en un concert on canten cançons de les "clàssiques", però no connecto gaire amb els darrers discs, la veritat. I aquesta gira, de fet, se centra absolutament tota en els darrers àlbums, així que tampoc no és que em cridés especialment.

Tot i això, he de reconèixer que m'ho vaig passar millor del que em pensava. Primer de tot, em va encantar l'escenografia (en teniu una mostra a la foto que, per si algú tenia dubtes, no és pas meva!): tot l'escenari dóna la impressió de ser una espècie de golfes plena d'avions de paper. El grup, de fet, proposa transformar el concert en una mena de vol en què, fins i tot, no faltaran les hostesses, amb moments força divertits. D'altra banda, escoltar les cançons del darrer disc des de la platea d'un teatre també et permet escoltar de veritat la música, i he de dir que d'aquesta forma guanyen molt respecte de sentir-les al típic concert a l'aire lliure de festa major. I, finalment, la proximitat amb el públic va generar força química entre el grup i els assistents.

Tot i això, com ja he dit abans, el repertori no va ser gaire del meu gust, i crec que hagués guanyat força amb algun clàssic més. Per ser sincera, les poques cançons no tan noves que van tocar i que sí que m'agraden, tenien uns nous arranjaments que no em van fan gaire el pes.  I, a més, era el primer cop que assistia a un concert de rock a un teatre, i he de dir que al principi la sensació d'incomoditat et cohibeix bastant. Perquè aquests són concerts en què estàs acostumat a cantar a crits, ballar, saltar, i assegut a la platea no t'acabes de trobar gaire a lloc. I tot i que et permet captar millor els matisos de la música, costa una mica més entrar al cent per cent en l'actuació.

Malgrat que la nit no va ser rodona, sí que va ser l'excusa perfecta per fer el primer gelat nocturn de la temporada (el meu de vainilla amb cookies... ) i sortir a prendre alguna cosa, en contrast amb les nits d'apunts i làmines que m'esperen abans no acabi a mitjan juny el curs a la UNED.

Shirley (Charlotte Brontë)

Suposo que és difícil poder valorar justament les novel·les de Charlotte Brontë un cop algú ha llegit Jane Eyre. I és que la seva obra més coneguda és també una novel·la tan rodona que, inevitablement, obliga a comparar-hi la resta d'històries de l'autora i és pràcticament impossible que d'aquesta forma en surtin tan ben parades com ho haguessin fet si no tinguessin aquesta ombra al damunt.

Pensava precisament això quan, després de tancar Shirley (bé, després d'apretar simbòlicament l'últim cop la tecla de pàgina següent a l'e-reader) intentava posar-li una valoració mental a aquesta novel·la. I és que tot i que m'és impossible dir que m'ha agradat tant com Jane Eyre, potser si la seva autora hagués estat una altra no hagués dubtat en qualificar-la de les millors lectures de l'any. Tot i que he de reconèixer que sí que la col·locaria per sota de The tenant of Wildfeld Hall de la seva germana Anne, també la seva lectura m'ha aportat molts grans moments i, sobretot, el personatge coprotagonista de Shirley, que m'ha captivat des del principi.

Un dels problemes que he topat amb Shirley és que és un llibre amb moltes línies argumentals, i no sempre tan ben lligades a primera vista pel lector. L'acció comença amb un protagonista masculí, Robert Moore, que és propietari d'una fàbrica textil en plens efectes devastadors sobre el comerç de les guerres napoleòniques de principis del segle XIX. L'acció se situa en el Yorkshire que tan bé coneixia Charlotte, i enmig d'un esclat d'accions violentes dels treballadors contra la indústria. Després d'un centenar de planes seguint les peripècies de Moore, la narració, però, fa un salt de personatge i línia argumental i se'n va cap a casa de la seva cosina, Caroline Helstone (per cert, personatge que els crítics diuen que està basat en Anne Brontë, tot i que a mi sempre m'ha agradat pensar que Anne no era pas tan meravellosament bona com ens la solen pintar). Bé, pensava, aquesta ha de ser la línia argumental principal, tot i que no m'acabava d'encaixar en tot plegat el títol de la novel·la...

I llavors, quan ja t'apropes a la frontera de les 300 planes, és quan finalment comença el que per a mi és la millor part de la novel·la. Apareix el personatge de Shirley, que, tot i que no ho sembli a primera vista, és una dona (el nom és masculí, però després de la difusió de la novel·la s'ha convertit també en un nom femení), i que és qui de veritat roba el cor del lector, amb el seu caràcter fort i la seva independència. I a partir d'aquí, tot flueix de forma molt més àgil, especialment conforme la nostra mirada sobre Shirley passa de la sospita i el dubte fins al descobriment dels seus secrets (els seus tàndems amb l'altre germà Moore, Louis, són la meva part preferida de la novel·la amb diferència). Reconec que em vaig passar les darreres parts dedicades a Caroline i Robert, que de fet els coneixem des de la primera plana, esperant delerosa que l'acció tornés a centrar-se en Shirley.

Mentiria si dic que és un llibre que m'ha costat llegir, perquè no ho ha estat. Ni tampoc m'ha desagradat, sinó que he gaudit moltíssim amb ell. Però no és pas una obra rodona, almenys des de la meva humil perspectiva. Potser massa línies argumentals, potser una falta de lligam entre escenes i personatges (tot i que els crítics recents ho interpreten com un paral·lelisme entre l'opressió dels treballadors i de les dones, des de la perspectiva del lector primerenc crec que no es veu tan clar) o, qui sap... Potser, com opinen alguns experts, alguns canvis sobre la marxa en l'escriptura de l'obra li van restar certa coherència. S'explica que Shirley va ser escrita durant l'any en què Charlotte va perdre els seus tres germans (Branwell, Emily i Anne) i que això va acabar afectant el destí d'alguns dels personatges de l'obra. Però això són especulacions que mai no podrem saber del cert i que tan sols la mateixa autora ens podria explicar.

Sigui com sigui, trobo que sempre és interessant fer el salt des de l'obra mestra d'un autor cap al descobriment de la seva resta de producció. Un exercici que no sempre és, desgraciadament, possible de fer, però que quan es fa ens aporta nous matisos sobre la forma d'escriure de l'autor que ens crea encara més curiositat per conèixer noves vessant de la seva producció. Bé, suposo que només em falta decidir quin serà el proper llibre de les Brontë que llegiré, tot i que, com sempre, m'autoimposo uns mesos per deixar-les reposar...

Sant Jordi 2011

 

Tot i que per molta gent Sant Jordi enguany hagi estat festiu i, per tant, una millor oportunitat per remirar parades de llibres i roses amb més tranquil·litat, jo, per les meves obligacions laborals i la nova secció que tinc assignada, ahir vaig haver de fer més hores que un rellotge a la feina. Per això, he hagut d'endarrerir un dia el tradicional post amb els continguts de la meva cistella de la jornada.

El fet que el dia 23 hagués de treballar, i sense possibilitats d'escapar-me ni que fos una hora per fer les compres de rigor, va fer que gran part de les meves adquisicions les avancés a dijous. Em vaig quedar sense el 10% de descompte (com a mínim en alguns llocs sí que en feien el 5%), però vaig poder gaudir del plaer de regirar prestatgeries a les llibreries amb tranquil·litat i sense aglomeracions. Això sí, el regal que jo vaig fer per Sant Jordi (que va ser Crimen d'Irvine Welsh) sí que va ser adquirit en plena voràgine del dia 23 com mana la tradició, amb els seus preceptius 15 minuts de cua tot i no ser ni hora punta, i en una nova debilitat, amb una altra nova adquisició particular meva cap a la cistella.

En definitiva, aquests són els llibres que s'han vingut cap a casa aquesta nova temporada de Sant Jordi:

• Brooklyn, de Colm Tóibín (en edició catalana). Va ser el llibre que em van regalar prèvia petició meva, i que tinc força ganes de llegir, perquè totes les crítiques que n'he fullejat tenen molt bona pinta.
• La hija de Robert Poste, de Stella Gibbons. Em fa una mica de ràbia sempre acabar caient en la temptació de comprar llibres de l'editorial Impedimenta, que, tot i tenir unes edicions molt maques, posa uns preus caríssims. Però què hi farem, tots els autors que m'interessen és aquesta editorial la que els publica en castellà en exclusiva, i si vull mantenir la tradició de comprar llibres per Sant Jordi, és el que hi ha. Aquest és el primer dels llibres que ja he començat a llegir, i de moment aquesta comèdia britànica no m'està decebent gens.
• La tía Mame, de Patrick Dennis. Tantes meravelles que es diuen d'aquesta novel·la suposo que deuen ser per alguna cosa, no? Així que he decidit fer-me amb ella per comprobar-lo directament.
• El jardín olvidado, de Kate Morton. Després del molt que em va agradar La casa de Riverton era evident que continuaria llegint Kate Morton, i aquest és el darrer ( i crec que segon) llibre que té publicat en castellà. Em va costar horrors trobar-lo, perquè l'editorial Suma de Letras no té gaire distribució a les llibreries de Tarragona, però al final el vaig localitzar dalt de tot d'una prestatgeria (després vaig descobrir que MediaMarkt, que es veu que ara també ven llibres, el tenia com una de les ofertes destacades del dia 23, però obviaré aquesta informació...)
• Las señoritas de escasos medios, de Muriel Spark. No he llegit res d'aquesta autora, però mentre complia amb les meves obligacions com a enamorada aquest Sant Jordi no vaig poder evitar la temptació d'agafar-lo (estava entre un Barbara Pym i aquest, però vaig decidir que la Pym preferia continuar llegint-la en anglès). A veure què tal el primer tast.

A banda d'aquesta llista, Sant Jordi m'ha deixat un mal d'esquena i de cames considerable, fruit de les hores passades de peu ahir, però que espero que un diumenge tranquil (demà jo sí que torno a la feina) em permeti recuperar-me, ni que sigui en companyia de bones lectures.

Shakespeare (Bill Bryson)

Aprofitant que demà és 23 d'abril ( tot i que per a mi serà un intens dia laboral) i que, per tant, commemorem la mort, entre d'altres, de William Shakespeare (tot i que els canvis de calendari ja sé que la situarien de fet en un altre dia), aprofito per comentar aquest llibre que em vaig acabar el mes passat i que va ser el meu primer Bill Bryson: Shakespeare.

Tenia ganes d'estrenar-me amb aquest autor, del qual havia llegit meravelles últimament (l'últim, aquest post del blog Papeles Perdidos del Pais ) però que mai no havia tingut oportunitat de tastar directament. Em vaig inclinar per la seva biografia peculiar sobre William Shakespeare, que és un autor que sempre m'ha generat molta curiositat (i a qui no!) i del qual, de fet, en sabia ben poc de la seva vida, excepte les petites dosis de rigurositat que es devien escapar al guió de Shakespeare in love o les clàssiques que t'explicaven cada mes d'abril a classe d'anglès a l'institut. El primer que em va sorprendre en agafar aquest llibre de la prestatgeria de la Fnac va ser com de prim és: quan un pensa en Shakespeare s'imagina que difícilment unes dues-centes pàgines poden encabir tota la saviesa que el biògraf vol expressar sobre el bard anglès, però això és el que fa Bryson. I és que un cop has passat per les seves primeres pàgines, l'autor et deixa una cosa ben clara: aquesta és una biografia basada en els fets que se saben a ciència certa sobre Shakespeare. I per això és tan curta.

Tot i els poquíssims documents que ens queden sobre la vida de Shakespeare (tot i que Bryson de tant en tant sí que es permet recordar algunes de les hipòtesis principals sobre la seva vida), l'obra ofereix una introducció molt amena i rigurosa a la seva història i, sobretot, al context històric en què va treballar. Amb molt poques fonts històriques a mà (tan sols uns pocs dibuixos sobre el Londres de l'època, sense ni tan sols una confiança plena que siguin rigurosos), l'autor és capaç de situar-te en l'Anglaterra de Shakespeare, en els seus problemes i en el paper que el teatre jugava en aquest ambient. I enmig de tot plegat, com sorgeix una figura que sorprèn per l'altíssima qualitat de la seva obra, i que fins i tot ha generat dubtes sobre la seva existència real (uns dubtes que Bryson deixa sense arguments en un darrer capítol força demolidor).

Evidentment, si voleu saber els detalls, us animo a adreçar-vos directament a l'obra de Bryson (n'he llegit la versió en castellà publicada per RBA), ja que si jo els reproduís aquí segurament cauria en més d'una incorrecció: l'autor aquí va cap a l'essència i la rigurositat, sempre que sigui possible (cosa que en la vida de Shakespeare no ho és gaire, de possible). De la lectura em va cridar especialment l'atenció el fet que, del teatre d'aquesta etapa daurada de la literatura anglesa, se'n conserven poquíssimes obres, i la majoria de Shakespeare. De fet, gran part de l'obra de Shakespeare es va salvar perquè els seus amics i socis van publicar a la seva mort un recopilatori de gairebé totes les seves obres (el First Folio), que ens ha permès en gran part encara avui poder llegir-les i, sobretot, representar-les; de no existir aquesta edició, s'haguessin perdut la meitat.

Però, sabeu què m'ha fet pensar tot plegat? Què passaria si aquest First Folio no hagués reproduït les obres de Shakespeare tal i com van ser escrites? Suposo que en el teatre es feien diferents versions i canvis, a més que no hi ha cap manuscrit ni cap edició original de l'autor. I què passaria si les obres que hem perdut d'altres autors de l'època fossin encara millors? No oblidem que totes les històries són, de fet, una selecció, i, en casos com aquest, forçades per les circumstàncies. Però com serien les coses en realitat? Suposo que fins que no poguem viatjar en el temps, mai no ho sabrem.

En definitiva, i al que venia  a dir des del principi: a tots els que en pogueu gaudir demà, feliç dia de Sant Jordi o del llibre (depenent d'en quina part del món estigueu) i felices lectures!