dissabte, 11 d’abril del 2009

Jane Eyre (Charlotte Brontë)


Aquesta setmana ha estat una bogeria. Tan sols he treballat dos dies, però m’han pesat al cos com si cadascun d’ells fossin setmanes senceres, de l’estrès, les hores i la concentració que hi he hagut de posar. O sigui que us podeu imaginar que he agafat aquests quatre dies de vacances (el primer cop que els tinc per Setmana Santa des de l’any 2006) m’han vingut de meravella, tot i que el meu cos hagi necessitat hores de recuperació, i probablement també li calgui molta prudència per tal d’afrontar el que em trobaré a partir de dimarts.
La setmana, però, ha tingut una cosa molt bona: he acabat de llegir Jane Eyre, de Charlotte Brontë. Quan fa alguns mesos vaig acabar Wuthering Heights, ja vaig dir que potser acabava d’obrir una porta cap a l’univers de les germanes Brontë. I, evidentment, aquests dies he fet un pas més.
Jane Eyre és un llibre llarg, escrit en primera persona i de forma autobiogràfica per la pròpia protagonista, qui dóna nom al llibre. Comença en la seva infància i acaba en la seva maduresa, i ens relata les seves experiències a casa dels parents que l’acullen, a l’orfanat-internat on l’envien després, a la casa on fa d’institutriu d’una nena francesa, i al poble on acaba trobant la seva independència.Quan un s’enfronta amb ell li sembla que s’estarà segles llegint-lo (i més amb aquesta edició de lletra minúscula que ens obsequia Penguin...), però un cop comença, no es pot parar. I tot flueix com flueix la vida mateixa, sense que puguis parar de passar planes i planes.
Què és el millor de l’obra? Sense cap mena de dubte, la protagonista. En ple segle XIX, una dona apassionada, d’idees clares, que sembla submissa però que és tossuda en els seus principis, i que lluita durant planes i planes per aconseguir valdre’s per ella mateixa, sense dependre de ningú. I gràcies a això aconseguir la felicitat, és clar. Si no hi hagués aquest retrat psicològic tan perfectament traçat per l’autora, de res serviria la història d’amor de la superfície, que, tot i això, et copsa com una de les més maques i tràgiques alhora de la literatura britànica.
Ja sé que la gent quan sent a dir allò de "clàssic" ho associa immediatament amb avorrit (si veiessiu els problemes que estic tenint per fer entendre a la meva família que Dickens no és sinònim de complexitat!), però històries com aquesta fan que un vulgui absorbir en pocs mesos tot el que la tradició britànica ens ha llegat. Caldrà, però, anar-se dosificant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada