Freedom (Jonathan Franzen)

Reconec que he estat víctima d'aquesta epidèmia que en els darrers dies ha envaït la blogosfera i que es manifesta en una calor asfixiant que impedeix a les neurones materialitzar cap pensament en forma coherent i escrita. Doneu-li la culpa a aquests índexs d'humitat insofribles, no pas a la meva mandra estiuenca. I és que tots aquests condicionants feien molt difícil parlar del llibre que em tocava comentar, Freedom, de Jonathan Franzen. Una lectura que em requereix posar-hi tots els cinc sentits per tal de poder-ne fer una explicació coherent.

Freedom va ser El Llibre (així, en majúscules) del món anglosaxó l'any 2010. Me'n recordo que a finals d'aquell any no feia més que aparèixer als diferents rànquings que es publiquen per aquelles dates a tots els mitjans. Recordo especialment que, a The Guardian, va ser votat pels lectors com el millor llibre de l'any. Així que de seguida vaig fer una nota mental per comprar-lo. Llavors va ser quan vaig descobrir que Salamandra ja havia anunciat que el publicaria en castellà, així que vaig optar per esperar a Sant Jordi i comprar-me'l en aquesta edició. El que no tenia en compte és que els ritmes d'edició en aquest país són especialment lents (i no ho dic perquè els traductors siguin més lents aquí, que d'això no en tinc ni idea, però sí que moltes vegades aquí els llibres es publiquen en castellà amb un retard molt considerable respecte d'altres idiomes) i que, evidentment, Freedom no estava encara editat en castellà a l'abril. De fet, està previst que es publiqui aquesta tardor, per fi.

Així que, farta d'esperar, quan aquest passat juliol me'l vaig trobar a la llibreria Laie de Barcelona, em va faltar temps per agafar-lo i passar per caixa. Tot i que reconec que ho vaig fer també una certa recança, i és que aquests llibres que aixequen tantes expectatives després corren el risc de decepcionar-te. Poc després, quan vaig començar a passar-ne les pàgines, però, vaig poder confirmar que aquesta no seria la història d'aquesta novel·la.

Freedom és una novel·la que ens parla de la típica família nord-americana que viu en una zona residencial (la clàssica del somni americà de classe mitjana, amb casa, jardí i dos fills), però sobre la qual ja des del principi ens indica com aquest somni s'ha anat esmicolant. La novel·la, de fet, comença amb els comentaris dels veïns d'aquesta zona residencial en assabentar-se de l'enfonsament dels protagonistes, i, a partir d'aquí, ens va endinsant en la seva història, en el passat i futur d'aquesta família i els que l'envolten, i ens va mostrant un a un els errors que els van dur fins a aquesta situació.

Aquest llibre, per tant, ens parla de la gent normal; tan normals són, de fet, que tots els personatges estan tan lluny de la perfecció que fins i tot costa simpatitzar amb ells. Potser perquè t'hi fan sentir massa reflectit. És el primer llibre de Franzen que llegeixo, però pel que he vist per internet, aquesta és una constant de les seves obres. I tot i que es fa una mica incòmode de llegir, precisament perquè de vegades et sents identificada amb coses que no voldries acceptar que t'identifiques, la història està tan ben explicada que es fa difícil abandonar-la.

Tot i que reconec que el llibre em va enganxar molt, també he de confessar que, a mitja lectura, vaig haver de córrer a la prestatgeria i agafar-me una altra lectura per anar-la combinant (l'escollida va ser una obra de Jane Austen que ja planejava rellegir aquest estiu, i de la qual parlaré d'aquí poc), perquè es feia difícil estar tan completament absorbida en una història tan dura, senzillament perquè era massa real.

Així que aquí us deixo la meva recomanació sobre Freedom. I, si ho preferiu en castellà, suposo que tan sols us quedaran algunes poques setmanes d'espera fins que Salamandra per fi el publiqui (jo he estat incapaç de trobar la data, però suposo que no anirà gaire més enllà de setembre). 

Jane Austen (Carol Shields)

Jane Austen ha estat la meva autora preferida des que estava a l'institut i un dia em va caure a les mans un exemplar d'Emma, que aniria poc després seguit per Orgull i Prejudici. He llegit un miler de vegades totes les seves grans obres (m'avergonyeixo de dir que encara tinc pendents els relats considerats "menors"), he visitat el centre dedicat a l'autora a Bath, he comprat i fullejat el seu recopilatori de cartes... Però mai no havia llegit cap biografia seva.

Suposo que una de les raons per no haver fet mai aquest pas és que de la vida de Jane Austen es coneix ben poc. I el que es coneix, és, amb tots els respectes, força avorrit. Amb el que no vull dir que llegir una biografia seva no sigui interessant (que ho és, i molt, per a mi), sinó que senzillament la vida de Jane Austen no és la vida de les Brontë, que per si mateixa ja semblaria l'argument d'una novel·la. I fins ara, jo amb les seves principals novel·les ja en tenia prou per satisfer la meva curiositat sobre la vida de l'autora. Fins ara, és clar.

Un dels motius que crec que em va conduir a comprar-me aquesta breu biografia de Carol Shields (a banda de ser l'única biografia de Jane Austen que vaig trobar a la llibreria en qüestió on em trobava) és que, després d'intentar llegir-me les cartes recopilades de l'autora amb tota la il·lusió del món, em perdia cada cop que intentava llegir-les. I és que tot i que la meva edició té un llistat infinit de notes explicatives, sempre hi he trobat a faltar una breu biografia de l'autora, amb unes poques dates que ens indiquin on era i perquè en cadascuna de les cartes. És bastant frustrant anar veient com canvia la direcció del remitent (tampoc no gaire) i sentir-te absolutament perduda. Així que vaig decidir posar-hi remei pel meu compte llegint una biografia.

La part bona d'aquest llibre és la seva brevetat: no arriba ni a les 200 pàgines, i, de fet, ja ens explica tots els esdeveniments més o menys confirmats que hi ha sobre la vida de l'autora. I ho fa reflexionant també sobre el seu ofici d'escriptora, sobre els problemes que es va trobar per publicar (l'autora, Carol Shields, era també escriptora, i de tant en tant se solidaritza amb com es devia sentir l'Austen en aquells moments). I fins i tot té temps per fer suposicions del plan "com que a les seves novel·les sempre veiem conflictes entre mare i filla, això vol dir que la seva relació amb la seva mare era difícil". Suposicions que a mi no m'agraden gens (i que em fan imaginar-me el fantasma de l'autora rient-se amb ganes d'aquestes teories), però que suposo que és inevitable quan d'una autora es coneix tan poqueta cosa com passa amb Jane Austen.

Carol Shields també va relatant la vida de l'autora en paral·lel a l'argument de les seves novel·les, des de les més "optimistes" fins a Persuasion, que considera la novel·la en què Jane Austen es mostra més clarament al seu lector a través d'un paral·lelisme amb la protagonista, Anne Elliott. Evidentment, hi ha el risc que tot això sigui totalment equivocat, però com a fil conductor com a mínim funciona a nivell de lector i fa que la lectura vagi fluint. I també se centra molt en l'aïllament del seu públic a què estava sotmesa l'escriptora, que, tot i això, dóna diverses mostres del seu orgull de ser una autora publicada.

La part millor d'aquesta experiència lectora, però, ha estat que m'ha obert el cuquet per llegir més biografies de Jane Austen. Ja tinc a la llista de desitjos la de Claire Tomalin, que crec que en general està millor considerada, així que suposo que tan sols serà qüestió de temps fins que us en parli per aquí.

Glee (Seasons 1 & 2)

Intentar analitzar la sèrie musical de la Fox Glee d'una forma seriosa és impossible, així que no ho faré. De fet, tinc comprovat que, inconscientment o no, m'escapo de seguir qualsevol sèrie mínimament seriosa: per casa s'han vist The West Wing, The Wire, Lost, ara tenim passis intensius de  The Sopranos... I jo, per la meva banda, no faig més que posar els DVD's de Friends, Gilmore Girls, i tan sols segueixo amb més o menys immediatesa (enguany amb un retard d'uns quants mesos) Glee. Potser perquè només m'apropo a la televisió per evadir-me una mica, o senzillament perquè em fa mandra dedicar hores de la meva vida a res més transcendent. Però sigui com sigui, amb aquestes dues primeres temporades de Glee m'ho he passat molt i molt bé.

Aquesta sèrie s'ha convertit en la meva acompanyant de divendres a la nit: quan arribo cansada i amb ganes de no pensar en res, és el moment d'agafar un bol de crispetes i enxufar-nos un parell de capítols. Que per què m'agrada tant? Doncs és complicat d'explicar si no veieu un d'aquests moments de la primera temporada:



Reconec que la primera temporada de Glee és, de moment, la millor de les dues que s'han emès. La vaig veure l'any passat (majoritàriament sola, fins que vaig aconseguir enganxar a l'acompanyant habitual en els visionats d'enguany) i no sols hi trobava moments divertits, sinó que sempre vaig defensar que anava més enllà de la típica sèrie d'institut nord-americana. De fet, Glee agafa els tòpics i els dóna la volta, i en comptes de parlar-nos dels triomfadors, gira la truita i es fixa en els perdedors. Que, 44 capítols després, ho segueixen sent, tot i que suposo que de mica en mica ho van acceptant.



La part bona de la primera temporada és que, tot i l'embolcall frívol i de pur divertimento, es tractaven temes més seriosos, com l'embaràs adolescent, la discriminació als diferents, etc. I en aquesta segona, tot i que ho han intentat també amb temes com la crisi econòmica o fins i tot la mort, trobo que no se n'han sortit tan bé.  O també, durant la temporada passada, com qui no volia la cosa, introduïen l'estil d'un flashmob amb tota naturalitat.



Si l'any passat vaig acabar posant molt bona nota a la primera temporada, enguany m'ha quedat el mal regust dels capítols de la primera meitat de la segona temporada, on semblava que els guionistes s'havien deixat la coherència a casa. Tot i això, com sempre, les cançons han permès superar els aspectes negatius i pocs capítols se m'han fet ni un minut massa llargs. D'aquesta segona temporada, tot i el previsible de moltes trames, m'ha encantat els capítols temàtics (a la primera temporada ja n'hi va haver dos dedicats a Madonna i Lady Gaga): Britney Spears (amb cameo de la mateixa Britney), The Rocky Horror Picture Show i, el que més em va agradar per inesperat, el dedicat a Fleetwood Mac:



Així que si voleu passar una estona entretinguda, i us agraden els musicals (i els bons actors de musicals que són, de fet, tant els protagonistes de la sèrie com els convidats), us recomano que dediqueu algun dels vostres moments d'evasió del món real a endinsar-vos al món de Glee. Us trobareu sorpreses, com que Gwyneth Paltrow o Patrick Neil Harris canten, i molt bé! Jo, de moment, us deixo amb el final del capítol pilot, on va començar tot...

London belongs to me (Norman Collins)

London belongs to me és una novel·la que vaig afegir a la meva llista de desitjos tot just després de llegir una entusiasta crítica per internet. I allà es va queda un munt de temps fins que un dia em va encaixar en una comanda a Bookdepository i va poder arribar, via correu, a la meva prestatgeria. I allà es va tornar a quedar uns quants mesos més, quan cada cop que intentava posar-me amb ell sempre hi havia alguna cosa que em feia distreure'm i escollir una altra novel·la en el seu lloc.

Però cada llibre té el seu moment, i aquest mes de juliol, entre viatge a França i escapada a Berlín, vaig poder començar a llegir-lo amb la calma que donen les vacances. I a l'avió fins a Alemanya, en els minuts morts a l'habitació de l'hotel, a l'avió de tornada i als caps de setmana de ventilador i sofà ja de tornada a casa em vaig haver de confessar completament enganxada a aquesta història del Londres dels londinencs de veritat, els que treballen a l'oficina i després esperen pacientment a la parada del transport corresponent per arribar a casa a l'hora de sopar i que somien amb amor, una feina millor, un compte corrent amb més xifres i tot allò que avui en dia els habitants de qualsevol ciutat pensem en el nostre dia a dia.

I tot i aquest paral·lelisme, l'obra se situa en un moment força llunyà de l'actual: la novel·la de Norman Collins se centra en els anys que van des del 1938 fins a l'inici dels bombardejos de Londres durant la Segona Guerra Mundial, i ens mostra com la por al conflicte i els esdeveniments al continent europeu es van reflexant de mica en mica en la vida diària dels protagonistes. Però aquesta no és una novel·la dedicada a recrear històricament aquests moments en la trajectòria de la capital britànica, sinó que sobretot és una obra que ens parla de la vida dels ciutadans anònims, amb els quals tots ens identifiquem, i que en la seva atabalada vida diària encara tenen un moment per, un matí, aixecar la vista i mirar la seva ciutat que, gairebé sense adonar-se'n, tant s'estimen.

Aquesta novel·la de Norman Collins té a més l'avantatge, per a mi, de ser una novel·la coral que ens va intercalant les vides dels veïns d'una casa de Dulcimer Street, a la banda "dolenta" del riu, que acaben configurant un d'aquests petits universos que serien transportables a tantes i tantes cases de tantes ciutats. M'encanten aquest tipus de novel·les i, un cop conec els personatges (en aquest cas, en una curiosa nit de Nadal), m'és molt difícil separar-me del llibre en qüestió.

Si hagués de trobar un però a aquesta novel·la, és que el seu final (tot i haver d'esperar un bon grapat de pàgines per arribar-hi) em va semblar abrupte; bé, si més no, em va deixar amb ganes de saber més, de conèixer com els continuava afectant la guerra, les bombes caient sobre Londres... Però Norman Collins decideix tancar-nos llavors aquesta finestreta al món de Dulcimer Street, deixant-nos amb ganes de no haver de girar mai aquest últim full...

Un mussol des del Japó

Deia la novel·la de James M. Cain que el carter sempre trucava dos cops, i en el meu cas, el passat dimecres em va picar a la porta de casa dos cops un carter, tot i que dues persones diferents: un, el meu habitual carter, que em va portar el certificat de rigor, i el segon, un menys conegut, que em portava el "mussol" o paquet que la Nemui m'havia enviat des del Japó com a regal d'aniversari.

A banda que és molt divertit veure la cara del carter quan et diu "tens un paquet que ve del Japó, que sabies que això t'arribaria?!", he de dir que em va fer moltíssima il·lusió rebre aquest paquet sorpresa. I més encara quan vaig poder veure el seu contingut:

Una samarreta de Hogwarts, l'escola de màgia de Harry Potter, per poder anar ben uniformada, juntament amb una postal del darrer film i enganxines dels cartells de les set pel·lícules anteriors. Així que moltíssimes gràcies, Nemui, per aquest regal sorpresa, i estic desitjant que baixin els valors de humitat perquè pugui tornar a ser suportable anar amb mànigues de samarreta i estrenar-la!!

I amb aquest nou regal, la meva parafernàlia de Harry Potter comença a ser preocupant, entre els regals d'aquest aniversari i els records que em van portar l'hivern passat del parc de Harry Potter a Orlando:

I evidentment aquí falten els set llibres, així que qualsevol dia hauré de sortir de l'estudi per deixar espai a tot el relacionat amb Harry Potter...