Intentar analitzar la sèrie musical de la Fox Glee d'una forma seriosa és impossible, així que no ho faré. De fet, tinc comprovat que, inconscientment o no, m'escapo de seguir qualsevol sèrie mínimament seriosa: per casa s'han vist The West Wing, The Wire, Lost, ara tenim passis intensius de The Sopranos... I jo, per la meva banda, no faig més que posar els DVD's de Friends, Gilmore Girls, i tan sols segueixo amb més o menys immediatesa (enguany amb un retard d'uns quants mesos) Glee. Potser perquè només m'apropo a la televisió per evadir-me una mica, o senzillament perquè em fa mandra dedicar hores de la meva vida a res més transcendent. Però sigui com sigui, amb aquestes dues primeres temporades de Glee m'ho he passat molt i molt bé.
Aquesta sèrie s'ha convertit en la meva acompanyant de divendres a la nit: quan arribo cansada i amb ganes de no pensar en res, és el moment d'agafar un bol de crispetes i enxufar-nos un parell de capítols. Que per què m'agrada tant? Doncs és complicat d'explicar si no veieu un d'aquests moments de la primera temporada:
Reconec que la primera temporada de Glee és, de moment, la millor de les dues que s'han emès. La vaig veure l'any passat (majoritàriament sola, fins que vaig aconseguir enganxar a l'acompanyant habitual en els visionats d'enguany) i no sols hi trobava moments divertits, sinó que sempre vaig defensar que anava més enllà de la típica sèrie d'institut nord-americana. De fet, Glee agafa els tòpics i els dóna la volta, i en comptes de parlar-nos dels triomfadors, gira la truita i es fixa en els perdedors. Que, 44 capítols després, ho segueixen sent, tot i que suposo que de mica en mica ho van acceptant.
La part bona de la primera temporada és que, tot i l'embolcall frívol i de pur divertimento, es tractaven temes més seriosos, com l'embaràs adolescent, la discriminació als diferents, etc. I en aquesta segona, tot i que ho han intentat també amb temes com la crisi econòmica o fins i tot la mort, trobo que no se n'han sortit tan bé. O també, durant la temporada passada, com qui no volia la cosa, introduïen l'estil d'un flashmob amb tota naturalitat.
Si l'any passat vaig acabar posant molt bona nota a la primera temporada, enguany m'ha quedat el mal regust dels capítols de la primera meitat de la segona temporada, on semblava que els guionistes s'havien deixat la coherència a casa. Tot i això, com sempre, les cançons han permès superar els aspectes negatius i pocs capítols se m'han fet ni un minut massa llargs. D'aquesta segona temporada, tot i el previsible de moltes trames, m'ha encantat els capítols temàtics (a la primera temporada ja n'hi va haver dos dedicats a Madonna i Lady Gaga): Britney Spears (amb cameo de la mateixa Britney), The Rocky Horror Picture Show i, el que més em va agradar per inesperat, el dedicat a Fleetwood Mac:
Així que si voleu passar una estona entretinguda, i us agraden els musicals (i els bons actors de musicals que són, de fet, tant els protagonistes de la sèrie com els convidats), us recomano que dediqueu algun dels vostres moments d'evasió del món real a endinsar-vos al món de Glee. Us trobareu sorpreses, com que Gwyneth Paltrow o Patrick Neil Harris canten, i molt bé! Jo, de moment, us deixo amb el final del capítol pilot, on va començar tot...
Jo em vaig enganxar a la sèrie gràcies (o per culpa?) del Pablo, que em va posar d’una sentada el capítol 1 i el 20 (així, de cop). Jo no crec que sigui la millor sèrie del món, i sobretot durant la segona temporada tens la sensació de què tot és incoherent i que els guionistes comencen una trama i, si veuen que no funciona, la deixen sense donar explicacions... però com dius, és entretinguda, no et fa pensar massa i vas cantant. Els capítols especials de Madonna i Britney Spears em van agradar molt!
ResponEliminaUna altra sèrie xorra a la que em vaig enganxar i que et recomano és la de “Cougar Town” i crec que ja et vaig parlar de “How I met your mother”? I bé, amb “The Big Bang Theory” ric moltíssim! Són capitols de 20 minuts, així que es miren rapid i et fan passar una bona estona ^^
Ah! I se me n’han acudit més! Ara després de llegir el post anterior sobre el llibre de Londres, tres sèries britàniques: “Misfits”, que em va sorprendre gratament; “The Inbetweeners”, humor adolescent de caca-culo-pedo-pis, però que em tenia rient com una tonta; “The IT Crowd”, humor “made in UK” (^_-)
ResponEliminaLa segunda temporada me pareció un poco más floja (o irregular, porque sí que tenía capítulos muy buenos) que la primera. El momento Single Ladies es mi momento preferido de la serie entera, creo yo.
ResponEliminaNemui, crec que necessitaria viure com tres vides per tenir temps de veure tantes sèries!!! Em costa un món asseure'm al sofà per veure una sèrie, m'ha d'haver enganxat per alguna estranya raó... I ara tot just crec que m'estic enganxant a Sex & The City..0_0.. Maleïda repetició de capítols desordenats a la TDT...
ResponEliminaCristina, yo de hecho me "desenganché" a media segunda temporada, de aquí que hayamos acabado tan tarde de verla. Hay unos cuantos capítulos en la primera mitad de la temporada que, aunque tampoco me aburrieron, me hicieron venir pereza a la hora de sentarme a verla. Y sí, el momento Single Ladies es de lo mejor de la serie!!
D'acord amb vosaltres: el moment Single Ladies és molt bo! xD
ResponEliminaI Sex and the City... la mires i dius: quina vida més imposible, què snobs que són totes... però t'enganxes i en veus un rere l'altre... si fins i tot fa un parell de mesos que vaig tornar a veure'm la primera temporada! xD