Tres raons per les quals sóc #FandeTGN

Avui us porto un article una mica diferent. La gent de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona m'han demanat que avui sigui un dels bloguers que, cada setmana, ofereix tres recomanacions o motius pels quals és #FandeTGN, i he estat encantada de sumar-m'hi.

Evidentment, no ha estat fàcil quedar-me amb tan sols tres elements a l'hora de parlar-vos de la ciutat que em va enamorar ja fa molts anys, i que segurament em donaria per fer-ne un temàtic durant un any sencer, però he decidit limitar-me a dos aspectes concrets de la meva passió per Tarragona en la meva situació actual: el món dels llibres (que és el que acapara aquest blog en un 90%), i com viure la cultura quan tens una petita d'un any pul·lulant per casa. Cosa que no és fàcil.

Aquest és el petit viatge que us proposo. M'acompanyeu?

1. La Biblioteca Pública de Tarragona. Perquè tota biblioteca és un paradís pels amants de la lectura.

No us dic cap mentida si us dic que de les primeres coses que vaig fer en venir-me a viure a Tarragona va ser anar-me a fer el carnet de sòcia de la biblioteca. Tot i que no puc llegir tant com voldria (i menys ara), i tot i que la biblioteca de Tarragona del carrer Fortuny no sigui probablement la que la ciutat, els seus treballadors i usuaris es mereixerien, per mi és un imam irresistible. Perquè m'encanta passejar entre les prestatgeries, regirar llibres (encara que no n'agafi cap), i ara començar també a treure el nas per la secció infantil, per la bebeteca, i també per alguna sessió de contacontes i activitats per als més menuts. Tot i que no hi hagi tants llibres i varietat com voldria (més llibres en anglès, si us plau!), ni tantes activitats com m'agradaria, crec que és ineludible en el vostre mapa de la ciutat si teniu algun interès per la lectura. I acompanyeu-me també en el somni d'una nova seu, algun dia....

2. El Festival El Més Petit de Tots. Perquè tothom es pot divertir amb la cultura.

Amb nens que encara no superen els tres anys, és força difícil trobar activitats culturals de les que puguin gaudir, i menys lluny de grans ciutats com Barcelona. Per això vaig aplaudir moltíssim la iniciativa del festival El Més Petit de Tots, que enguany, en el seu desè aniversari, ha arribat per primer cop a Tarragona amb dos espectacles. Un d'ells, Meu Jardim, està programat per el proper dissabte al Teatre Metropol, i el segon, Little Night, es va poder veure diumenge passat. Nosaltres vam tenir la sort de ser a una de les sessions d'aquest darrer espectacle, i en vam gaudir moltíssim. Tant per la petita, que va descobrir una nova experiència, com per totes les comoditats donades: pàrquing de cotxets, zona de descans amb jocs abans d'entrar, durada de l'espectacle adequada, etc. Coses que un no es troba habitualment per aquestes terres (aprofito per recordar que equipaments com la Casa de la Festa no tenen ni un trist canviador per a bebès!). Tota una via que espero que la ciutat continuï explorant en el futur, per crear així una nova generació de #FansdeTGN

3. El Serrallo. Perquè de vegades necessitem sales de lectura alternatives.

Després de ser mare ara fa tretze mesos, em vaig adonar que la meva afició per la lectura s'havia convertit en una cursa d'obstacles. Amb una petita insomne, enganxada a mi com una lapa 24 hores al dia, era difícil trobar el moment de soledat relativa per obrir un llibre o connectar ni que fos amb una mà el lector electrònic. Durant uns mesos, però, aquesta sala de lectura alternativa que és el Serrallo i el Moll de Costa em va oferir una taula de salvació, que, a més, em va fer molta gràcia descobrir que era compartida per altres mares i pares. Així que si teniu un bebè, d'aquells que encara s'adormen en sortir al cotxet (per desgràcia, arriba un moment que deixen de fer-ho, almenys en el nostre cas!), no dubteu en sortir pel Serrallo al migdia, gaudir del sol, d'un passeig sense pujades ni baixades, i quan tingueu el petit ben adormit, escolliu el vostre banc i obriu el llibre. Bona lectura.

Si voleu descobrir més de la cara cultural de Tarragona, no dubteu a passar una bona estona regirant la iniciativa de #FandeTGN, i de seguir-los a les xarxes socials. Val la pena!

In My Mail Box (IMM I)

Continuo sense gaire temps de llegir, ni pràcticament de respirar profundament, però continuo sense oblidar-me del blog i decidida a construir una barricada, ni que sigui per aconseguir fer una actualització al mes. Així que aquí vinc amb una motivació més per escriure: m'apunto a la moda de molts blogs sobre llibres (tot i que no sé si els d'altres productes també ho fan, però tant s'hi val!) de presentar les darreres adquisicions fetes. És allò que en anglès li diuen In My Mail Box (IMM), és a dir, a la meva bústia, i que, en el meu cas, aniré numerant conforme vagin apareixent.

I és que de tant, entre comandes de pijames de bebés i de nórdics per bressol, o de cremes miraculoses perquè m'esborrin les ulleres en tan sols un minut (Déu salvi la BB Cream), a casa també arriben llibres. En aquest cas, una comanda de The BookDepository que, encara més sorprenent, no eren llibres per a nadons, sinó per adults. Per a una servidora. Ara hauré de fer una comanda a algun lloc perquè m'enviïn el temps per llegir-los.

• How it all began, de Penelope Lively. Ja ho he dit diverses vegades que m'encanta aquesta autora, i amb el seu extensíssim catàleg, hi ha molt on escollir. De moment estic enfrascada amb aquesta història en què un esdeveniment inicial, l'assalt a una dona pel carrer, desencadena un seguit de canvis en personatges que l'envolten, i d'altres més llunyans.
• Sanditon, The Watsons and Lady Susan, de Jane Austen. És curiós que tinc una col·lecció que intento cuidar força d'obres de Jane Austen, amb unes bones edicions de les obres principals, assajos, biografies... Però mai no m'havia parat a pensar que tinc un buit important pel que fa a obres de joventut i novel·les inacabades. Aquest trio d'obres sense finalitzar és un bon començament per omplir-lo.
• Life after Life, de Kate Atkinson. Tinc moltes ganes de llegir alguna cosa de Kate Atkinson ja que crec que és un estil d'autora que connecta força amb les meves preferències lectores, i m'he animat amb aquest Life after Life, obra recent de l'escriptora, en què la protagonista té infinites oportunitats de renéixer fins aconseguir completar una missió... Una proposta original que espero que ofereixi un contingut a l'alçada.
• Quartet in Autumn, de Barbara Pym. A les meves comandes mai no pot faltar un nou Barbara Pym. I més amb l'emoció que em va causar veure que s'han seguit reeditant les seves obres, i títols que ja estaven fora de circulació tornen a ser a ser fàcilment localitzables. Per fi veig factible fer-me amb la biblioteca completa, pas a pas.

Emma Approved

Després del gran èxit de The Lizzie Bennet Diaries (adaptació al format videoblog o vlog de Pride and Prejudice de Jane Austen), la ja constituïda com a empresa Pemberley Digital va posar en marxa la passada tardor l'adaptació d'una altra de les novel·les d'Austen, Emma, sota el títol d'Emma Approved. La nova websèrie es va acabar fa tot just algunes setmanes, i tot i que els creadors encara no descarten fer-ne una continuació en forma de seqüela a l'escrit per Jane Austen, és el moment de fer-ne un balanç.

Que escollissin Emma com a nou projecte em va il·lusionar per dos motius: en primer lloc, Emma és el primer llibre d'Austen que vaig descobrir i un dels meus preferits. I segon, perquè el personatge protagonista és potser dels més interessants d'adaptar, ja que resulta antipàtic per a la majoria de lectors fins gairebé les darreres planes, quan finalment ens enamorem de les seves imperfeccions. I quin ha estat el resultat de l'experiment de Pemberley Digital? Doncs diria que en general força positiu, i, tot i que no he pogut seguir-lo més que a trompicons, i malgrat no haver arribat a aquell entusiasme accentuat que va generar The Lizzie Bennet Diaries. Siguem sincers, era molt difícil superar allò, ni que fos perquè la sorpresa que va generar el primer projecte era impossible de repetir.

Trobo que, en general, Emma Approved ha fet una molt bona adaptació d'Emma, tasca que no era gens fàcil ja que hi ha diversos elements que eren més difícils d'aplicar a temps moderns que en el cas d'Orgull i Prejudici (per alguna cosa aquesta darrera ha estat la base d'un munt de comèdies romàntiques actuals, i Emma tan sols té la venerada Clueless en el seu expedient). Hi ha coses, però, que no m'han acabat d'encaixar (dono per fet en l'explicació que coneixeu l'argument d'Emma, però si no voleu spoilers, no seguiu endavant..)

El primer ha estat el motiu que fa servir com a excusa Emma per a enregistrar els seus vídeos: crec que si hi ha un perfil on de veritat encaixava la seva conversió en vlogger és el d'Emma Woodhouse, però Pemberley Digital va optar per no seguir aquesta mateixa via que havia seguit Lizzie Bennet i optar per una excusa rocambolesca: Emma decideix enregistrar tota l'activitat de la seva empresa com un documental sobre la seva grandesa. Documental que, en principi, és privat, i que fins el darrer capítol no es confessa que ha estat sent vist pel públic (potser tampoc calia dir-ho). Vaig trobar l'excusa artificiosa, tot i que entenc la practicalitat: permet fer servir totes les instal·lacions de l'empresa d'Emma i introduir tots els personatges en càmera des del primer moment, i no haver de recórrer a la recreació com tan sovint feien a The Lizzie Bennet Diaries (recurs que adorava, però que entenc que no volguessin repetir).

El segon element que no acaba d'encaixar de la sèrie és que Emma i Mr Knightley (rebatejat aquí com a Alex) són socis d'una empresa dedicada a millorar la vida de la gent i buscar-los parella. Seriosament, això existeix? I seria creible que el Mr Knightley del llibre en formés part de forma voluntària?

I, finalment, i probablement per aquests primers motius, l'inici de la sèrie es fa complicat. L'estil de producció
és molt més treballat i cuidat, més escenaris, millor maquillatge, vestuari... en definitiva, més diners, cosa de la que m'alegro, però que creen un ambient més fred que al que ens tenien acostumats. Al mateix temps, l'inici es fa lent, amb línies argumentals que no existeixen al llibre i que fan servir com a mecanisme de presentació de personatges, i que feien que no acabessis de connectar amb la sèrie.

Passades aquestes reticències inicials, i conforme la sèrie ha anat avançant, però, la cosa ha millorat i molt. Al final, Emma Approved m'ha deixat una molt bona sensació, especialment per la forma excel·lent en què han resolt la caracterització de personatges. Tant, que potser la que he trobat més fluixa ha estat la de la pròpia Emma, que no tinc gaire clar que al final hagi estat capaç d'enamorar-me tant com la del llibre. Matrícula d'honor però, per a tot el càsting, que, de nou, es demostra que és el veritable punt fort de l'equip de Pemberley Digital. Menció honorífica a Brent Bradley com a Alex Knightley (aquest cop el vam tenir en pantalla des del primer capítol i no vam haver d'esperar 60 capítols com va passar amb Darcy a The Lizzie Bennet Diaries), que des del primer moment et desfà el cor. Creixement increïble per a Harriet Smith, a la que donen un paper molt més important que el trist que té el llibre, i també per a la seva nèmesi, Martin, que converteix un granger adust i inculte en un informàtic senzillament adorable. Jane Fairfax, Frank Churchill (que tenen una petita websèrie pròpia que es desvetlla cap al final de la trama) també estan ben traçats, tot i que els motius per al secretisme de la seva relació no estan tan ben justificats com sí ho estan a la novel·la. I increïble la conversió de Mr Elton de reverend a polític, i, sobretot, el fet que la seva dona no sigui una altra que la Caroline Lee de The Lizzie Bennet Diaries.

Sens dubte, la sèrie va guanyant conforme avança, i arriba a la seva culminació amb l'incident que provoca el canvi radical en la personalitat d'Emma, l'excursió a Box Hill que aquí es canvi per la inauguració d'un local, Boxx (situat d'alt d'un turó), que provoca un dels millors episodis de tota la sèrie. I la culminació romàntica és ben rodona, tot i que això, evidentment, és més mèrit de Jane Austen que no pas dels productors de la sèrie.

Així que, si us va agradar The Lizzie Bennet Diaries, o teniu interès per descobrir aquesta adaptació d'Emma, us recomano que resistiu el principi més rocós i us trobareu amb una joia interessant al final. Disfruteu!

El Diablo viste de Prada / On Chesil Beach

I de sobte ja som a setembre, i jo amb aquests pèls. Un setembre en què en certa forma estrenarem nova rutina (feina / llar d'infants) a la qual ens queden uns quants anys per mantenir-la fixa, així que espero ser capaç d'encabir-hi també un forat per a aquest blog.

Com que em fa vergonya encara tenir llibres del 2013 pendents de comentar, faig un recopilatori flash dels dos que encara tinc pendents, aprofitant que són també obres que van passar sense pena ni glòria per les meves mans (un amb més pena, i l'altre amb més glòria).

• El Diablo se Viste de Prada (Lauren Weisberger)
  

Aquest llibre és el típic "guilty pleasure" que de tant en tant cau. No sóc gens d'aquest tipus de gènere (la chick lit o similars), però les primeres setmanes de ser mare passava moltes setmanes anclada al sofà amb un bebè sostingut en un braç, i el meu lector electrònic va venir a salvar-me. Evidentment, amb poques hores de son i una revolució hormonal no és el moment de posar-se amb un Dickens o similar, així que em va venir perfecta aquesta novel·la.

La vaig escollir perquè, tot i que ho digui amb la boca petita, la seva adaptació al cinema em fascina. No és una pel·lícula boníssima, però dins del que és, està ben feta: em fascina el vestuari, em fascina com vesteix Anne Hathaway, el ritme està ben resolt, i Meryl Streep està estupenda com a Miranda Prestley (si us plau, si teniu l'oportunitat, l'heu de veure en VO, és fascinant com modula la veu per interpretar el personatge).
Curiosament, però, aquest és un d'aquells casos en què la pel·lícula és millor que el llibre. Ara mateix sóc incapaç d'investigar si és el primer cop que m'ha passat, però el cert és que mentre el film no em cansaré mai de tornar-lo a veure si me'l trobo a la programació del dia, el llibre optaré per fugir-ne. De fet, l'altre dia en vaig trobar una continuació a l'FNAC i vaig sortir per potes en direcció contrària.
La novel·la està inspirada en la vida real de l'autora i en la seva experiència a la revista Cosmopolitan. Una noia acabada de graduar i amb pretensions de ser periodista accepta una feina com a ajudant de Prestley per tal d'iniciar la seva escalada en el món editorial. A partir d'aquí, la protagonista es veu absorbida pel món glamourós de l'empresa i la seva dictatorial cap, que la fascina i horroritza a parts igual.
Potser el problema de la novel·la és que aquesta baixada als inferns i el seu despertar està molt millor plasmat a la pel·lícula, gràcies a una sèrie de canvis en l'argument i els personatges, que no pas a la novel·la, on em va resultar excessiu i melodramàtic el moment del despertar. I la seva protagonista resulta molt pitjor traçada, curiosament.

• On Chesil Beach (Ian McEwan)

Segurament una novel·la d'Ian McEwan no sigui el més adequat pels moments d'atenció dispersa als quals ens estem referint, però aquesta, al tractar-se de fet d'un conte, va passar el tall. On Chesil Beach relata un episodi concret d'una parella d'acabats de casar en la seva lluna de mel, centrada sobretot en la que ha de ser la seva primera relació sexual, moment a partir del qual traça la seva història prèvia i les seves conseqüències. Potser va ser culpa meva, però l'impacte de l'obra no va ser gaire gran, tot i que sí que reconec que està ben escrita, ben construïda i va ser interessant de llegir. De moment, però, mantindré la predilecció per l'Ian McEwan que escriu novel·les, tot i les sensacions enfrontades que em va provocar Atonement. Sé que hi ha gent que l'idolatra, així que potser, algun dia, ho tornaré a intentar.Tot i que amb la quantitat de llibres pendents serà difícil. 

The Fault in Our Stars (John Green)

De vegades passa que un llibre t'ha agradat tant que et costa posar-te a escriure sobre ell. Es fa complicat dir coses que no s'hagin dit ja un miler de vegades a d'altres milions de blogs, o et sap greu no acabar de fer justícia a la novel·la. The Fault in Our Stars és un d'aquests que s'havia quedat en etern esborrany en aquest blog, i que ara, aprofitant que en els propers dies s'estrena a EUA el film basat en aquest llibre (desconec la data d'estrena a Espanya), per fi veu la llum per aquí.

The Fault in Our Stars (publicat a Espanya com Bajo la Misma Estrella per Nube de Tinta ) és una novel·la de John Green, un autor que sempre veig com l'equivalent a l'Albert Espinosa als EUA, per l'adoració que senten per ell aquells adolescents que fugen de l'estereotip de joventut = festa, i que busquen diversió en d'altres racons com els llibres, les sèries... i parlar d'ells per internet. Green, amb el seu germà Hank Green, té una sèrie de vlogs molt seguits a EUA (en Hank, ja ho vaig comentar, va ser un dels impulsors de Lizzie Bennet Diaries), i els seus llibres són dels que més cops trobo citats quan tinc temps de passar uns minuts pel meu compte de Tumblr.

Per fer encara més evident el paral·lelisme amb Espinosa (i que consti que no he llegit res d'ell ni he vist mai Polseres Vermelles ni, crec, cap altre guió seu, així que acabaré aquí amb les mencions), The Fault in Our Stars és un llibre on el càncer té un paper protagonista. Tot i que, relativament, ja que el veritable protagonisme seria segurament la vitalitat d'uns personatges que, per nosaltres, foranis a la seva malaltia, ens resultaria gairebé irònica.

En el context d'un grup de suport a nens malalts de càncer, en què tots semblen esperar pacientment qui serà el següent que s'afegirà a la llarga llista de membres morts, s'inicia una història d'amor entre dos adolescents: la Hazel, una jove lligada a una mena de pulmons artificials i amb un càncer que la té constantment al límit de la vida, i l'Augustus, un noi que ha superat un altre càncer que l'ha deixat sense una cama. La història d'amor és al mateix temps senzilla però complexa: la Hazel, que se sap fràgil i amb moltes possibilitats de morir aviat (ja us aviso que l'autor és molt i molt franc amb l'escenari del càncer), no es veu capaç de rendir-se a la vitalitat d'un amor, mentre que l'Augustus ho prova amb tots els recursos al seu poder. L'obsessió d'ella per una novel·la, també protagonitzada per una nena amb càncer, serà el detonant de la seva història.

La línia argumental no és pas original, i segurament existiran un miler de llibres molt similars al món. Per a mi, la novel·la de John Green té tres punts molt forts que fan que tothom (inclosos adults) caiguem als seus peus. Primer, l'estil. Green sap escriure bé i al mateix temps oferir diàlegs memorables. Amb un estil menys adust, en certa forma tens la mateixa sensació que amb un Hemingway (tot i que salvant les distàncies, ni molt menys Green és Hemingway): constantment tens ganes d'apuntar en una llibreteta frases que deixen anar els protagonistes, boniques des de la seva senzillesa. Senzilles a la vegada que complexes.

En segon lloc, per com una història en un marc tan fràgil i tan evidentment mortal, ens dóna una lliçó de vitalitat i de reconciliació amb la vida. D'una vida imperfecta, desgraciada, fins i tot d'aquelles que un pensaria que els ha tocat tota la mala sort possible en la vida. Però en què l'amor ens fa oblidar aquest marc i fins i tot arribar a envejar una relació tan trencadissa com la de la Hazel i l'Augustus.

I en tercer lloc, i sobretot, pels personatges. Hi ha llibres que, sigui com sigui la història, els seus personatges continuen vius amb tu durant molt de temps. I aquest és el cas de The Fault in Our Stars: la Hazel i l'Augustus us acompanyaran moltes setmanes després d'haver tancat el llibre, tot i que la mala jugada que us fa al final l'autor us farà temerosos de tornar a obrir-lo fins passat molt de temps. Però no caldrà, ja que ells continuaran molt vius a la vostra ment. I saber crear uns personatges tan de carn i ossos que gairebé els pots tocar és probablement una de les coses que tot aspirant a escriptor vol aconseguir.

Amb un estil en definitiva tan proper al món cinematogràfic (tot i que, per a mi, en aquest cas això no va en detriment de la novel·la), em sorprèn que aquesta sigui la primera novel·la de Green que arriba al món del cel·luloide. Tinc força curiositat per veure'n el resultat, tot i que al mateix temps em sap greu que la seva adaptació pugui trencar la màgia dels seus personatges de paper. Esperarem el resultat, doncs.