Cinc coses que he après aquest 2016

2016 ha estat un any estrany. Tanta acumulació de males notícies, i el fet que la nostra generació hagi arribat a aquella edat en què els actors, cantants i escriptors amb què hem crescut comencen a morir, han creat una certa sensació d'any dolent. No sóc gaire de condemnar les xifres; bàsicament, perquè em fa por que la que la segueixi sigui encara pitjor. I perquè molts, malgrat que moltes notícies no ens hagin agradat, continuem gaudint de les coses importants en la vida.

En tot cas, d'allò bo i d'allò dolent, podem aprendre. I per això vull acomiadar-me d'aquest 2016 recopilant cinc coses que crec que he après aquest any, i que puc relacionar amb coses bones i dolentes que m'han passat enguany.

My little words are going to sting. Haven't you heard the pain and joy they bring #instahappy #music #depechemode #writing #songoftheday

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 18 de Abr de 2016 a la(s) 7:20 PDT

1. Si planifico, sóc més productiva i puc arribar a més llocs. Però no a tot arreu. 
Aquest ha estat un any en què a estones m'he sentit sobrepassada per la feina. Nous projectes que em plantejava els havia d'abandonar perquè directament no hi arribava. En qu aficions que molt sovint m'aporten una certa estabilitat emocional les havia de deixar aparcades per arribar a d'altres coses. No us enganyaré, he tingut moment de sentir com els dies se m'escapaven sense poder fer res. I he experimentat aquella sensació d'arribar a vacances i simplement deixar passar les hores lliures sense fer res productiu, de tan esgotada mentalment que estava.

Però també he après que si respiro profundament i dedico uns minuts a planificar, les coses aniran millor. 2016 és l'any que he fet servir intensivament el Bullet Journal, i tot i que hi ha períodes que ha quedat més abandonat, he notat que quan el faig servir trec més profit al temps i sóc capaç de controlar que no tot sigui feina i obligacions. També per primer cop he estat organitzada amb l'agenda, mantenint cites de feina apuntades (era un dels meus propòsits d'enguany) i també dies o esdeveniments importants. I ara vull anar més enllà: seguir amb Bullet Journal, introduir una planificació setmanal, explotar més l'agenda anual.

2. Hi ha persones que de vegades ens decepcionen i que més val deixar enrere.

Ma mare sempre m'ha dit que el meu punt dèbil és que tinc una confiança cega en la justícia, que penso que les coses que ens passen, bones o dolentes, ho fan generalment perquè ens les mereixem. I aquí no parlo de coses fora del nostre control (com la salut, la mort, etc), sinó de les que sí ho estan. Llavors, quan descobreixo que de vegades la gent és flagrantment injusta amb tu, sense que tu hagis fet res per merèixer això, sento molta frustració. Aquest any m'ha passat una cosa similar, podríem dir que m'han fet pagar per una malifeta que no he fet, i tot i que tot el meu orgull estava posat en evitar que m'afectés, no diré mentides: Em va afectar.

Però també he après. He après que de vegades ens equivoquem jutjant les persones, o elles ens enganyen, qui sap. Potser algú també s'ha sentit algun cop així amb mi i jo no me n'he adonat? També he après que tot té un procés, i que tancar una porta quan no et deixen com a mínim parlar per explicar perquè ho fas, costa. Però també que carregar rancúnies i retrets és massa pesat per una vida tan curta. I vés per on, crec que he après a apreciar una mica més els que sí que continuen a aquest cantó de la porta, i que espero saber cuidar una mica millor el 2017.

3. Però hi ha d'altres persones que, en canvi, fan molt millor la teva vida.

Dissabte amb les "coses meravelloses" de Caravaggio a Madrid

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 16 de Jul de 2016 a la(s) 6:11 PDT

Si penso en moments d'aquest 2016, penso en persones que són els que de veritat els han fet especials. Evidentment, en la meva petita família que hi ha estat sempre. Però també en un viatge a Madrid amb una unediana tortosina que va convertir un cap de setmana de calor sofocant a Madrid en un alè d'aire fresc, de la mà de Caravaggio. En el casament d'una de les meves amigues de tota la vida (amb aquesta edat, ja podem considerar les amigues de la universitat de tota la vida, oi) i poder passar moments retrobant-me amb aquest grup petit, al que veig molt menys del que voldria, i recordar que hi ha poques coses millors en la vida. Penso en trobades (improvisades o súper planejades) d'aquest món tan maco com és la gent de la UNED. En converses per whatsapp o facebook que m'han ajudat quan em sentia sola.

I, en cert sentit, arribat aquest moment, em sento malament d'haver inclòs el punt número 2, perquè, collons, quina sort que tinc de tenir tota aquesta gent al meu costat.

4. Algunes rutines poden ajudar-te a superar els dies més grisos.
No em faré la víctima i diré que tinc una vida molt dura. Però sóc mare, treballo amb una feina sense horaris i sota força pressió, he passat temporades sense dormir gaire, i tinc una afició a voler abarcar massa coses. De vegades, aixecar-se pel matí quan sona el despertador a dos quarts de set costa un món, i encara més plantar-te en una entrevista o roda de premsa amb tota l'energia del món quan el que voldries és estar al sofà fent zàpping a Movistar Plus.

Aquest 2016 ha estat l'any que he adquirit rutines que m'han donat un plus per arribar-hi. I són absolutament superficials, però m'han ajudat molt. Maquillar-me, cuidar-me la pell de forma estrictament rutinària, tenir cura del meu cabell, intentar posar una mica més de pensament en el que em poso cada dia, i no senzillament el primer que agafo perquè estic massa cansada per pensar... Tot plegat m'ha permès tenir una mica més de confiança en mi mateixa i prendre'm amb més ganes el meu dia.

Another day #morning #makeup #wakeup #igerstgn #bondia

Una foto publicada por Azahara Palomares (@azahara_p) el 4 de Abr de 2016 a la(s) 11:25 PDT

Això i el cafè, òbviament.

5. Les històries, els personatges, formen part de qui som. 
El 2016 ha estat l'any en què m'he retrobat amb Star Wars, amb una saga que poc em pensava que podria tornar a gaudir del cinema. A la febre per Luke Skywalker s'hi va solapar la de les Gilmore Girls: un revival a la tardor a Netflix (preparo un post sobre ella en les properes setmanes) que tot i deixar-me insatisfeta, em va donar també ales durant mesos. I després la febre Harry Potter que sembla que no tingui fi: la publicació de l'obra de teatre Harry Potter and the Cursed Child i l'estrena als cinemes d'Animals Fantàstics.

Tot això ho dic perquè escric aquest post quan encara em dura l'impacte per la mort de Carrie Fisher. Després de llegir gent que titlla de superflus els que reconeixem sentir-nos tristos per la mort d'un actor. Doncs jo vinc a dir que no: que les històries de ficció, les cançons, els personatges que transcendeixen la pantalla i les pàgines d'un llibre, no són superflus. Perquè formen part de qui sóc. I per això, quan algú com Carrie Fisher, Alan Rickman, David Bowie o George Michael mor, també mor una part de mi. Però, al mateix temps, com jo també sóc la Princesa Leia, Severus Snape o algun vers de Space Oddity o Freedom, ells continuaran vivint mentre jo visqui. I, per mi, no hi ha un pensament millor per tancar aquest 2016.

May the fourth be with you #starwars #starwarsday

Una foto publicada por Miss Cabdell (@misscabdell) el 4 de May de 2016 a la(s) 1:38 PDT

Per cert, aquest any he llegit un total de 15 llibres. Em donaria un aplaudiment per millorar la xifra, però com molts són llibres molt breus, tampoc cal cap ovació. El meu objectiu pel 2017 tornaran a ser vint.


I si heu arribat fins al final, una recomanació. Si heu acabat el 2016 sense haver escoltat mai això, correu ara a fer-ho (l'espectacle comença a partir del minut 2.10)

Oona y Salinger (Frédéric Beigbeder)

Quan vaig comentar que m'havia fet amb un exemplar d'Oona y Salinger de l'autor francès Frédéric Beigbeder, ja vaig fer patents els meus dubtes sobre com encaixaria el seu estil literari amb els meus gustos. L'experiència amb aquesta novel·la, que retrata en forma de ficció històrica la relacció entre Oona Chaplin (la que va ser la darrera dona de Charles Chaplin) i l'autor J.D. Salinger, m'ha confirmat que Beigbeder i jo no som una bona combinació. De fet, aquesta novel·la porta setmanes encallant la bústia de sortida d'aquest blog.

Intentaré ser breu ja que, a més, he de reconèixer que aquesta és una d'aquelles novel·les que et deixen poca empremta en la memòria. A Oona y Salinger li reconec dos mèrits que cal destacar. El primer, que parteix d'un plantejament d'allò més interessant: J.D. Salinger és una figura misteriosa, que pràcticament no va donar entrevistes i gairebé no va escriure res públicament després de l'èxit de El Vigilant en el Camp de Sègol. Per això, plantejar una novel·la on, a partir d'una relació esporàdica entre el jove Salinger i Oona, l'autor reconstrueix una història al llarg dels anys, imaginant les cartes que es van enviar i fins i tot una retrobada ja adults en una estació, és una idea difícil de resistir. Ho fa, a més, amb una bona documentació prèvia.

A l'hora de dur-la a la pràctica, un altre mèrit de Beigbeder és que és capaç de construir-la de forma que resulti agradable i fins i tot un punt addictiva de llegir. Malgrat les moltes coses que m'havia trobat que no m'agradaven del seu estil i plantejaments, vaig continuar llegint la història i me la vaig acabar en pocs dies, cosa que per mi és força meritòria darrerament.

Llavors, perquè no m'ha agradat aquesta obra? En primer lloc, perquè és evident que Beigbeder té un plantejament masclista de les figures femenines, i escriu una novel·la on la seva protagonista i moltes de les frases que utilitza és exemple obvi d'això. Barrejant-hi a més la seva experiència personal (sembla que Beigbeder necessita justificar-se a través de la seva novel·la per tenir una nòvia més jove), acaba realitzant un retrat gairebé càndid dels homes de la pel·lícula, i sent especialment dur amb la pobra Oona. I, en tot cas, a mi m'interessava la història que dóna títol a la novel·la, i no pas la seva personal, fet pel qual resulta una certa estafa trobar-se amb això un cop obres la novel·la. I en tercer lloc, perquè per mi espatlla la imatge de Salinger: algunes coses, és millor deixar-les en el misteri i no buscar justificacions darrere de les obres.

Aquesta ha estat, però, una de les lliçons d'aquest 2016: mantenir-me allunyada de qualsevol llibre de Frédéric Beigbeder, per molt temptador que em sembli.

The Cuckoo's Calling (Robert Galbraith)

No us enganyaré pas: no m'agrada en general la novel·la negra o de detectius, vaig comprar-me aquest llibre simplement per estar escrit per J.K. Rowling (sota pseudònim) i es va passar uns dos anys esperant a la meva prestatgeria perquè m'animés a agafar-lo. Però tot va canviar un cop vaig acabar el primer capítol d'aquesta història. Què té d'especial aquesta novel·la que m'ha fet superar tantes reticències?

Jo sóc d'aquelles que després de ser incapaç d'acabar The Casual Vacancy havia perdut l'esperança que J.K. Rowling fos capaç d'escriure una novel·la decent per adults després del boom i la conseqüent pressió que li suposa ser l'autora de les set novel·les de la sèrie juvenil de Harry Potter. Sempre he estat una gran defensora de les seves capacitats narratives a la famosa sèrie (no sols és que la història sigui bona, és que està ben escrita i és precisament això darrer el que enganxa), i, per això, em va frustrar molt no trobar el mateix a la seva primera aventura en la literatura per adults. Però tot allò que eren reticiències a The Casual Vacancy ha estat absolutament esborrat de la sèrie que va inaugurar The Cuckoo's Calling. Des de la pàgina u, trobes que Rowling va saber desempallegar-se de la pressió i, de nou, escriure el que vol i disfrutar fent-ho. I de retruc, el lector gaudeix tant com ella.

Primer situem-nos en la història: aquesta novel·la és la primera pedra de la sèrie dedicada al detectiu Cormoran Strike, un exmilitar de l'exèrcit britànic que va perdre una cama en una explosió a Afganistan i que des de llavors intenta reconstruir la seva vida en un despatx privat que a dures penes funciona. La història arrenca en una escena de contrastos: al seu despatx s'apropa Robin, una jove de Yorkshire instal·lada fa pocs mesos a Londres que es dirigeix a la seva propera feina temporal a través d'una agència. La nit anterior s'ha promès amb el seu xicot i arriba a la porta del despatx de Strike en el seu moment més àlgid: just en el moment que va a picar la porta, del despatx surt disparada una dona indignada i el mateix Strike, que acaba xocant amb Robin i gairebé tirant-la escales avall. A ell l'acaba de deixar la seva parella i està en el seu moment més baix, sense casa ni perspectives de futur. I aquí comença tot.

Aquesta escena inicial de contrastos està tan ben construïda que des del minut u vols saber més tant de Robin com de Strike, i tens la plena convicció que aquesta novel·la t'agradarà. Trobo que és un gran mèrit aconseguir això amb tan sols unes pàgines. A partir d'aquí, l'estructura és la típica d'una novel·la de detectius: Strike rep un client inesperat que li encarrega investigar el cas del suïcidi d'una famosa model, que ell sosté que va ser assassinada. En pocs capítols, veiem desplegar-se el ventall de sospitosos i les diferents pesquises de Strike, ajudat sorprenentment per Robin, que es troba fent simplement una petita feina de pas fent de la seva secretària.

Tot i que l'estructura sigui la típica del gènere, i fins i tot per a mi el desenllaç va resultar potser en part previsible, la forma de construir-lo fa que la història et mantingui enganxada. La construcció de Harry Potter, amb la dosificació de la informació en set volums, ja indicava que Rowling tindria un talent especial per la novel·la de detectius, i la sèrie de Cormoran Strike ho confirma.Al mateix temps, l'autora fa gala d'una altra de les seves fortaleses: la construcció de personatges gràcies a la qual els dos personatges principals (Strike i Robin) són capaços de dur gran part del pes de l'èxit de la novel·la. Una fortalesa que, a mesura que avança la sèrie (properament parlaré dels altres dos llibres del gènere editats) es va explotant i aprofundint en la història dels dos personatges, dels quals, en aquesta primera novel·la, de fet coneixem ben poc.

Així que no em queda més que, encara que no sigueu fans del gènere, doneu una oportunitat a Rowling sota la màscara de Robert Galbraith: segur que Strike i Robin us enamoraran. A més que la BBC està preparant ja la seva adaptació per televisió, així que més val conèixer l'obra de primera mà abans.

Novel·les Star Wars: Heir to the Jedi / Bloodline

Després de veure El despertar de la Fuerza el mes de gener passat, he viscut una fase d'obsessió amb Star Wars i, sumat a una certa crisi lectora, em vaig animar a llegir algunes de les novel·les publicades dins de l'univers de la franquícia. Per qui no ho sap, l'univers Star Wars és principalment (òbviament) les pel·lícules, però des de Lucasfilms es generen un seguit de productes suplementaris en diversos gèneres (sèries de dibuixos, còmics, novel·les, etc.) que complementen les històries que s'expliquen a les pel·lícules.  Aquest tipus de productes han existit sempre, també amb la trilogia original, però amb la compra de la franquícia per Disney es van en certa manera "anul·lar" la condició "canònica" de tots els productes previs, i la història "real" s'explica a través dels nous productes que s'estan editant actualment.

Friki, oi? Com us podeu imaginar, aquestes novel·les no solen ser obres mestres de la literatura, però de fet, per l'experiència de què us parlaré, hi ha una mica de tot depenent del tema i de l'autor que s'encarrega del producte. En aquest article us agruparé el comentari de les dues novel·les sobre l'univers Star Wars que he llegit enguany: Heir to the Jedi, de Kevin Hearne, i Bloodline, de Claudia Gray.

Comencem per Heir to the Jedi. Es tracta d'una novel·la situada entre les dues primeres pel·lícules Star Wars( l'episodi original o IV, A new Hope, i l'episodi V, The Empire Strikes Back), i que se centra en el personatge de Luke Skywalker durant una de les missions que ha de fer per la Rebel·lió contra l'Imperi. He de reconèixer que vaig escollir aquesta novel·la pel simple fet de ser l'única de les que hi ha en el "nou" univers centrada en Luke, que és el meu personatge preferit. I el primer que he de dir és que no és pas una bona novel·la, sinó que més aviat es llegeix com una novel·la per a joves sense gaire profunditat ni mèrit.

En concret, Heir to the Jedi explica les aventures de Luke per alliberar una alienígena i reunir-la amb la seva família, condició que ella demana a canvi de col·laborar amb la Rebel·lió (l'alienígena en qüestió és una experta en decodificació i tot tipus de matemàtiques). Internament, coincideix amb la crisi personal de Luke que vol ser un Jedi però, de fet, no té ningú que l'ensenyi, i va intentant improvisant la seva formació (movent fideus. Literalment. Seriosament). Anecdòticament, tot això ho fa acompanyat d'una noia peculiar de la que, sí, s'acaba enamorant.

Tot i que ja he dit que es tracta d'una novel·la fluixeta, he de reconèixer que és una lectura entretinguda, si esteu disposats a acceptar com divertits detalls com els dels fideus. Potser els personatges no acaben de ser del tot reconeixibles, però si us agrada l'univers Star Wars i Luke, pot ser un llibre lleuger per algun moment que simplement vulgueu entretenir-vos, que també és lícit.

El segon llibre de què parlaré és diferent. Bloodline de Claudia Gray, es va publicar pocs mesos després de l'estrena de El Despertar de la Fuerza i se situa uns sis anys abans dels fets de la pel·lícula. La novel·la se centra en la figura de Leia, que és senadora de la Nova República, i juntament amb un senador d'una facció oposada al que odia, s'embarca en la investigació d'un misteriós càrtel de contrabandistes.

Bàsicament, però, Bloodline, com el seu nom indica, se centra en com Leia assumeix el seu vincle de sang amb Darth Vader (que és el seu pare real), la mateixa persona que la va torturar de jove i va fer mal també al que és el seu marit i el seu germà. Aquesta és la part més interessant perquè crec que planteja un conflicte intern que a les pel·lícules originals ni es posa sobre la taula, i que trobo que serà interessant que la nova trilogia tracti (entenc que si aquesta novel·la s'ha centrat en això, serà perquè es tractarà d'alguna forma). L'autora aconsegueix captar molt bé la veu de Leia, i el seu conflicte i trauma intern, la seva decisió d'amagar la seva relació amb Darth Vader al seu fill (el futur Kylo Ren), són un gran pilar de l'argument.

Al mateix temps, Bloodline aconsegueix una cosa que és complicada en aquestes novel·les, i és construir un personatge secundari nou dins de l'univers que resulti interessant. Ransolm Casterfo, el senador enemic/amic de Leia al llarg de tota la trama, és un personatge que es va guanyant l'estima del lector escena a escena, i que et fa desitjar amb tot el teu cor que reaparegui a les pel·lícules.

Potser no recomanaria aquesta novel·la a algú que no li agradi l'univers Star Wars, però si us agraden les pel·lícules i voleu saber més el context polític que va conduir al darrer episodi estrenat, Bloodline és un llibre al que us podreu apropar sense por. Pel seu estil, és una digna lectura.

Mentre que Heir to the Jedi està editat en castellà (Heredero de los Jedi), no he trobat cap informació de moment sobre la traducció de Bloodline al castellà, així que de moment sols està disponible en anglès.

Quatre Favorits de Viatge

Aquests dies que tanquem mentalment l'estiu, amb el retorn a escola i la fi de les vacances per molts, he pensat que millor que fer-vos un repàs als meus favorits de l'estiu, seria interessant centrar-ho en aquelles coses que han estat per mi imprescindibles durant els viatges d'aquest estiu. I li puc dir en plural, ja que aquest estiu ha inclòs un viatge d'una setmana a Colònia (Alemanya) i diverses ciutats dels voltants, i també un cap de setmana llampec a Madrid carregat d'exposicions.

Així que aquí van els objectes que més m'han enamorat durant aquestes vacances:

• Maquillatge a prova de foc: En aquesta categoria hi inclouré dos productes de la mateixa marca, Too Faced (a Espanya crec que es ven exclusivament a Sephora). Tot i que les vacances no és per mi el moment per lluir un maquillatge elaborat, sí que m'agrada fer servir petits trucs per treure el millor partit al que em puc aplicar pels matins i aconseguir així un bon aspecte durant tot el dia, malgrat la calor i els quilòmetres recorreguts. En aquest sentit, un ingredient imprescindible per mi ha estat el primer (és a dir, prebase o crema que s'aplica a la cara abans de la base de maquillatge)  Too Faced Hangover Replenishing. Es tracta d'un producte sense silicona (que abunda a moltes prebases similars), amb aigua de coco, molt agradable a la pell i que de veritat et manté un bon aspecte al llarg de tot el dia. El segon ingredient és la màscara de pestanyes Better Than Sex Waterproof. Es tracta d'una de les màscares més celebrades del món cosmètic, i que enguany ha sortit en versió resistent a l'aigua. Us asseguro que resisteix les suades més espectaculars, i pot donar des d'un aspecte natural, a un de més diguem-ne glamourós, si us agrada així. El seu peculiar pinzell ajuda a donar un aspecte preciós a la teva mirada de forma molt ràpida i fàcil.

• Sandàlies de caminar Merrell. Fa anys que vaig comprar-me aquestes sandàlies a Decathlon, precisament quan estava embarassada de la meva filla i estava a punt de marxar de vacances per Castella. Són, juntament amb les  meves Skechers de què vaig parlar fa un any, el calçat més còmode que he conegut mai, a més de molt fresquet. I a més assoleix un ingredient gairebé impossible per mi: no m'han fet mai cap tipus de mal als peus. I fins i tot són maques! Això sí, tenen un però: deixen una marca del sol poc afavoridora si sou (com jo) de les que us poseu morenes als peus.

• El Kindle. O, com jo batejo el meu exemplar, el meu Jess. He arribat a un punt que sóc incapaç de dormir bé sense haver pogut llegir ni que sigui deu minuts, i, durant un viatge, un lector electrònic és el més còmode sense cap mena de dubte. Hi podeu dur la vostra lectura actual, amb prou segones opcions per si acabeu abans de la tornada o us en canseu. A més, hi podeu afegir noves compres fàcilment només tenint accés a wifi des del vostre hotel. Lleuger, no ocupa res, i el podeu agafar amb una mà mentre amb l'altre intenteu distreure la vostra filla. Brillant (a la imatge, teniu el llibre que he estat llegint durant les darreres vacances a Alemanya).

• Llibre infantil de DIY Mix & Match de Tiger. Vaig expressar fa poc també el meu amor per la botiga Tiger, i, entre d'altres coses, m'encanten els productes que venen per nens. Aquest llibre, que crec recordar que val la ridiculesa de tres euros, ens ha servit per sobreviure viatges en avió, en tren i retards ferroviaris infinits (gràcies, sistema ferroviari alemany) sense ni una mala cara ni cap tipus de crit i escenes (i, creieu-me, quan us enfronteu al silenci que hi ha al transport públic alemany, agraireu per damunt de totes les coses que els vostres fills estiguin en silenci). Hi ha un total de 40 cares i gairebé 300 etiquetes amb les diferents parts de la cara per decorar-lo al gust del client. Les etiquetes a sobre són reutilitzables, per si no n'hi havia prou. I les cares són imatges reconeixibles com galetes, fruites, pedres, etc. De veritat, gràcies Tiger. 
  -