Últimes notícies! (Evelyn Waugh)

Normalment no acostumo a llegir llibres que tractin sobre periodistes. Bàsicament, perquè amb vuit hores diàries de periodisme (i això els dies que tinc sort i  no hi ha hores extres) en tinc prou per satisfer la hipotètica curiositat que encara em pogués restar sobre aquest món. Però de vegades faig excepcions, i aquesta obra d'Evelyn Waugh (escriptor, viatger i també periodista de la primera meitat del segle XX a Anglaterra) n'ha estat la darrera.

El motiu perquè m'interessés en llegir aquesta obra, que s'ha traduït al català recentment, és que en J. la va comprar i, en veure-la pululant per les prestatgeries, em va cridar l'atenció. Es tracta d'una obra satírica i molt molt àcida amb els corresponsals a l'estranger (especialment els corresponsals de guerra) que se centra en la història d'un aristòcrata de camp vingut a menys, en William Boot, que escriu unes columnetes que no interessen a ningú sobre animals i plantes, i que per un error hilarant al diari amb el qual col·labora, l'acaben enviant a cobrir una guerra al país imaginari d'Ismaèlia, que sembla que ningú té gaire clar on està exactament ni què hi està passant. Però com sol passar sovint en aquest món, com que tothom en parla, és imprescindible tenir-hi un corresponsal.

El protagonista, evidentment, està com un peix fora de l'aigua dins d'un ambient periodístic que, al cap i a la fi, se'ns acaba revelant fins i tot com encara pitjor que el de les ridícules columnes sobre el camp que escriu el protagonista. Corresponsals estrella que no surten de la seva habitació, caravanes de reporters que marxen simplement perquè tothom ho fa... I enmig de tot això, el pobre Boot a qui gairebé sense adonar-se li van deixant les exclusives davant de la porta, tot i que ell segurament s'estimi més la seva vida tranquil·la escrivint els seus articles sobre animalons.

En global, és un llibre que he trobat força entretingut, amb moments hilarants i que, si es coneix una mica els vicis del periodisme per dins, fa que et sentis força retratat. Tot i això, els moments de riallada també es combinen, segons el meu parer, amb altres en què l'acció no sembla avançar a un ritme tan ràpid com prometia al principi. Així que tot i les escenes que em van encantar, el global acaba sent una mica menys entusiasta i més cap a la categoria dels llibres "estan bé, però tampoc no m'ha encantat".

I aprofitant que parlo de llibres, i recordant una de les lectures que sí que em van encantar l'any passat, The Girl with Glass Feet, d'Ali Shaw, dir que ahir em vaig assabentar que des del febrer Salamandra el té publicat en castellà amb el títol La Chica de los Pies de Cristal . Tot i que la portada pot decepcionar  a més d'un pel to més aviat trist que trobarà sota les cobertes (però d'aquelles tristeses maques sobre el paper, si és que això es pot dir), us el recomano molt.