Las señoritas de escasos medios (Muriel Spark)

Aquesta novel·la breu és la primera que he llegit de Muriel Spark, una escriptora d'origen escocès de la qual havia llegit molt bones crítiques i que tenia ganes de descobrir per mi mateixa. La història, molt curta i irònica, se situa en la postguerra a Londres, en una casa d'acollida per a noies solteres i amb pocs recursos. La història es desenvolupa en dos moments temporals: el present, que arranca amb la notícia de la mort d'un home que va protagonitzar un capítol que va canviar la vida de les residents; i la postguerra en si, quan es va desvetllant progressivament quin va ser aquest capítol misteriós.

Tot i les ganes que tenia de llegir aquesta autora, he de dir que aquest llibre no m'ha acabat de convèncer. Potser per l'època en què ho vaig llegir, que no em va deixar gaudir-ne com podria haver-ne fet, o simplement perquè aquells dies Spark i jo no vam sintonitzar. I és una llàstima perquè he sentit a dir tantes coses bones d'ella que no sé si, senzillament, vaig contracorrent o, en aquest cas, m'ha agafat creuada. Així que no descarto donar-li una segona oportunitat amb alguna altra novel·la seva d'aquí un temps, per mirar de decidir què és el que no funciona entre nosaltres (si algú té algun consell d'una obra seva, evidentment, serà ben rebut!).

Però com que no vull que aquesta sigui una crítica negativa (perquè el llibre em va agradar, però senzillament no em va entusiasmar com em pensava que ho faria), sí que vull destacar els elements que considero positius d'aquesta breu novel·la: el control de l'autora dels temps literaris per narrar una història entorn un episodi que no es desvetlla fins al final; la ironia que impregna cada diàleg i cada frase del narrador, i que fa de la seva lectura una experiència molt divertida; el rerafons més amarg que s'amaga sota una història aparentment frívola i que, no cal oblidar, se situa entre les runes del Londres tant afectat per les bombes de la Segona Guerra Mundial.

Em queda el dubte, però, si aquest llibre hagués tingut 150 pàgines més, si m'hagués estat gairebé difícil d'acabar o si, en canvi, m'hagués agradat encara més. Però bé, això suposo que no ho sabré mai.