Harry Potter and the Deathly Hallows (Part II)

Com que per mi la saga de Harry Potter ja es va acabar amb la publicació del darrer llibre allà per l'any 2007, ja fa temps que dic que vaig a veure les pel·lícules sense esperar-me gran cosa. Tot i això, s'havien convertit en tot un ritual i procuro anar-hi quan abans millor (en aquest cas vaig poder fer-ho fins i tot el mateix divendres d'estrena, i en versió original) i, evidentment, després passo uns quants dies donant-li voltes a quines coses han canviat que m'han agradat, quines sí, què trobo imperdonable que hagin deixat fora del metratge... I part d'aquests pensaments també els faig en veu alta acompanyada de la Nemui, que tot i la distància, mantenim la nostra tradició de comentar els films un cop vistos. 

He de reconèixer, però, que després del bon regust que em va deixar la primera part de Deathly Hallows, m'esperava una cosa encara millor. Ni que sigui per allò que sigui l'últim llibre, pels canvis dramàtics en alguns personatges, etc. Però no. He de reconèixer que tot i que la pel·lícula és entretinguda i té moments bons, en vaig sortir decepcionada. Fins i tot em vaig avorrir en alguns moments. 

De fet, l'únic element que em fa mantenir una bona nota mental per aquest film és Alan Rickman (que interpreta a Severus Snape). Que sí, jo reconec que per mi la sèrie es podria dir "Severus Snape i el pesat de Harry Potter", i suposo que el fet que l'interpreti un actoràs com aquest (i amb aquella veu...) hi contribueix. Però els minuts que li donen a l'actor (pocs, massa pocs, com sempre) salven en gran part tota la pel·lícula, i crec que en això hi ha més gent que hi estarà d'acord sense ser fan del seu personatge. 

Per la resta, i sense entrar de moment en spoilers, vaig tenir una sensació similar a la tinguda en el cinquè film de la saga: em va semblar que havien volgut resoldre les coses amb pressa, recrear-se més en elements més "pel·liculeros" (escenes de lluita interminables, petons, relacions amoroses inventades, frases còmiques que sobren i queden fora de personatge totalment...) i no perdre el temps en situar a l'espectador en les trames principals. Perquè a Deathly Hallows hi ha la batalla final, sí (amb això crec que no li xafo a ningú el final del llibre,la veritat), però el més important és com tots aquells elements que havien quedat amb interrogants penjant durant els sis llibres anteriors, per fi tenien explicació. Fins i tot els més grans interrogants.

Que, com adaptació, pot estar bé si has llegit el llibre; en aquest cas, amb què simplement et suggereixen els grans temes, ja els entens, i només vas al cinema per deleitar-te amb efectes visuals i sonors. Però és una llàstima la desorientació que es provoca en tants espectadors que no han seguit els llibres, i que surten de la sala amb la idea equivocada. Per això, des que la vaig veure, no deixo de fer la següent recomanació: si voleu endinsar-vos en la saga, allunyeu-vos de les pel·lícules. Llegiu els llibres, i després mireu els films si voleu. Mai no ho feu al revés. Si us plau.

I ara, amb el vostre permís, és moment pels spoilers (tant pels que no han llegit els llibres com pels lectors que no volen conèixer detalls de l'adaptació).

Després del que he dit al principi, suposo que no és cap secret per ningú que la part del film que més esperava és la del capítol The Prince's Tale, dedicat al passat de Severus Snape. Gairebé saltava de la butaca quan Harry Potter s'apropava al Pensiu per veure les memòries del professor. I el resultat, en termes emocionals, em va agradar. Però només perquè he llegit el llibre. Alan Rickman està sublim en l'escena de la mort (amb un canvi de frase final que em va agradar, també...) i en tots els matisos que ha de mostrar en les escenes del seu passat. La gran novetat del film és que els records es van intercalant amb una escena, inventada pels guionistes, en què Snape descobreix els cossos dels pares del Harry mort. No està al llibre, no encaixa amb la successió de fets, però emocionalment trobo que funciona molt bé. Però, de nou, només si has llegit el llibre. Ah, i deu haver fet les delícies de més d'un autor de fanfiction sobre Snape...

Quin és el problema? Que si no has llegit els llibres, no entendràs res. Perquè, com es pot explicar la relació entre Snape i Lily sense parlar de l'adolescència? De l'episodi que els fa deixar de ser amics? I, sobretot, com es pot explicar el drama i el penediment de l'Snape si no fas evident que és qui provoca l'assassinat de la família Potter? El resultat és que hi ha gent que en va sortir confosa. "Rickman està genial, però l'Snape aquest, és el pare del Harry Potter, no?". Això és el que em va dir el meu sofert acompanyant, que no ha llegit els llibres. Un altre cop, les delícies d'alguns autors de fanfiction, però no és el que buscàvem, em sembla...

Sobre la resta de la història, en l'apartat positiu tinc les escenes de Gringotts. Helena Bonham-Carter està genial fent de Hermione després de prendre's la poció per tenir el seu aspecte. I l'escena de la fugida damunt del drac és de les més maques de tota la novel·la, amb diferència.

La batalla final, és una altra història. El moment de la mort perd de l'emoció que té al llibre, igual que els moments previs. Espatllen el personatge de Neville fent-lo l'enamorat de Luna Lovegood (¿?), i allarguen d'una forma insofrible l'episodi de la mort de la serp Nagini, tant dinàmic com és en el llibre. 

Al film falten escenes i línies argumentals tan importants com la història de joventut de Dumbledore , la conversa  a King's Cross està retallada i és gairebé absurda, i no hi ha cap altra conversa al despatx del director amb el quadre de l'exdirector. Una llàstima.

I bé, l'epíleg és l'epíleg. Ja em semblava ridícul al llibre, però amb aquest envelliment de carnaval dels actors, a mi em va fer una mica de vergonya aliena, la veritat. 

Però el més imperdonable és això: a la batalla final no hi ha conversa entre Harry Potter i Voldemort. No hi ha la batalla psicològica. No hi ha això:

"'It's your one last chance,' said Harry, 'it's all you've got left... I've seen what you'll be otherwise... be a man... try.. try for some remorse...'"

Que, potser, seria quelcom que podrien intentar també els guionistes. La sensació amb què deixa el desenllaç, doncs, és que ha estat anticlimàtic. Tant de temps esperant per això? Vull dir, Deathly Hallows no és el millor llibre de la saga, però és que el film és encara pitjor.

Però... tot i això, com que Harry Potter representa una etapa de la meva vida, estic segura que cada cop que facin alguna pel·lícula per la tele seuré al sofà a veure-la. Ni que sigui amb un llibre obert a la falda, però suposo que, de tant en tant, aniré tornant a Harry Potter...