El Jardín Olvidado (Kate Morton)

Crec que amb El Jardín Olvidado de Kate Morton vaig poder confirmar que aquesta escriptora australiana s'ha convertit en una nova obsessió literària per a mi. Després del molt que em va agradar  La Casa de Riverton, tenia clar que tornaria a provar sort amb ella, i topar-me amb aquesta novel·la el dia de Sant Jordi va ser la senyal que no trigaria gaire a posar-m'hi.

Em sembla que amb aquesta autora, qui hagi provat sort amb un dels seus llibres i li hagi agradat, pot apropar-se sense por a qualsevol altra de les seves novel·les. Perquè si una cosa m'ha quedat clara, és que Morton té predilecció per una sèrie de novel·les: sagues familiars amb secrets del passat per desvetllar, que se'ns van narrant en diferents moments de la història, de forma simultània. Igual que a la Casa de Riverton, aquí també intentem descobrir el passat d'una família, tot i que en aquest cas és a la néta a qui li toca creuar el món, des d'Austràlia fins a Cornualles, a Anglaterra, per tal de desvetllar el misteri de la identitat de la seva àvia. Una dona que, misteriosament, va aparèixer amb quatre anys en un port australià, sola, sota la pluja, sense memòria i amb la companyia d'una petita maleta blanca. És una imatge interessant, oi?

A partir d'aquí, anem seguint la investigació de la néta, la que va fer en el passat l'àvia, i els esdeveniments que veritablement van desencadenar la història en el passat. Igual que passava a la Casa de Riverton, és cert que el lector endevina força aviat quin és el secret de tot plegat, però és la maestria de l'autora per combinar els salts temporals, per anar descrivint els detalls i descobrint els personatges els que fan que el lector no pugui apartar-se d'aquest llibre. El Jardín Olvidado és una novel·la que enganxa i que es fa molt díficil deixar de banda.

Tot i això, reconec que possiblement La Casa de Riverton és una novel·la que em va omplir força més. Potser perquè l'ambient de criats i senyores em resultava més interessant, o simplement perquè en ser la primera de Morton que llegia la seva forma de narrar tan peculiar em va venir de nou. El Jardín Olvidado, però, m'ha recordat molt també la darrera novel·la A.S. Byatt que he llegit, The Children's Book, pel seu retrat també d'una autora de llibres infantils amb un passat força complicat, dues protagonistes (la de Morton y la de Byatt) amb molts paral·lelismes.

A casa, la meva obsessió amb Morton es va confirmar dilluns passat quan, després d'una expidició de compra de llibres pre-aniversari, vaig arribar amb The Distant Hours entre les meves adquisicions. No sé si la llegiré immediatament (m'agrada anar espaiant les lectures d'un mateix autor, però Morton és tan fàcil i agradable de llegir que no sé si em podré resistir), però suposo que tampoc no li donarà gaire temps a cobrir-se de pols a la prestatgeria.