dilluns, 31 de gener de 2011

The Children's Book (A.S. Byatt)

Reconec que generalment em costa posar-me a llegir llibres que siguin molt llargs. Em sembla interessant el tema, els compro i després es queden a la prestatgeria perquè acabo trobant algun llibre més fi (o que dissimula millor la seva acumulació de planes) que m'atreu més. Sé que és una confessió vergonyosa per algú que afirma que li agrada llegir i que es posa una llista a la dreta del seu blog perquè veieu quants llibres llegeix en un any, però és veritat. No tinc cap altra forma d'explicar perquè m'ha costat tants mesos posar-me a llegir The Children's Book tot i que l'argument m'atreia moltíssim i l'autora, A.S. Byatt, m'havia agradat molt quan vaig llegir Possessió.

Curiosament, la seva oportunitat li va arribar en un moment en què generalment no m'atraveixo a llegir llibres tan llargs: l'època pre-exàmens, en què, segons el precedent del curs passat, normalment no llegeixo absolutament res. Doncs bé, aquest any ha estat diferent. El passat desembre vaig atrevir-me amb aquesta llarga novel·la de més de 600 planes de lletra menuda i a principis de gener ja havia acabat amb ella. Per a mi, i, sobretot, per a l'autora, tot un punt positiu.

Llegir aquesta novel·la m'ha permès descobrir que Byatt és d'aquestes autores que té unes constants: li agraden les sagues o trames de tall gairebé fulletonesc, amb una tendència que jo li dic al "culebró" que, en aquest cas, m'ha encaixat millor que a Possessió. I la clau és que en aquest cas ens trobem davant d'una saga de diverses famílies, articulades a través de la llar i el món d'una escriptora fictícia que va viure a cavall entre l'època victoriana i l'eduardiana a Anglaterra. El canvi de segle, amb l'exposició universal de París com a un dels seus epicentres (els millors capitols, al meu parer), els canvis en la moral, el creixement de la lluita obrera  i el naixement dels moviments feministes. Tot plegat acaba amb el drama de la Primera Guerra Mundial.

El punt més positiu d'aquesta obra és la capacitat per crear un univers que sembli gairebé infinit de personatges, però que tots, en un moment o altre de la novel·la, acabin atraient al lector. Al principi desorienta amb tantes famílies, noms i escenaris, però arriba un moment que tot encaixa i comences a sentir curiositat per cadascuna de les històries. Personatges que abans et semblaven plans, de sobte et sorprenen i t'enganxen.

Com que crec que uns bons personatges és una de les claus perquè m'agradi un llibre, puc dir tranquil·lament i clarament que aquesta novel·la m'ha agradat. Però no puc dir que m'hagi encantat. En part per culpa meva, i és que tota la història està farcida a unes referències històriques que no conec en profunditat i en les quals em va costar orientar-me. Em van fins i tot avorrir, a estones, i tan sols quan quedaven ben integrades en l'acció (l'exposició de París, un altre cop) em van atreure sincerament. De la novel·la en si mateixa, també em va saber greu que al final alguns d'aquests personatges que tant has acompanyat durant planes es quedin sense tancament. Ja no dic que se'ls hi doni un final obert, sinó que durant els darrers capítols sembla que es queden oblidats, sense dret a passar al període d'entreguerres.

Com ja feia a l'altra novel·la que he comentat de Byatt, l'acció es va complementant amb uns petits contes infantils que beuen molt del folklore popular de les fades i els móns subterranis. Si a Possessió les poesies que encapçalaven els capítols de vegades se'm feien complicades, aquí aquests contes són de les parts que més m'han agradat, i no entenc perquè, de sobte, a la meitat de la novel·la, desapareixen. Una llàstima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada