dimarts, 1 de març de 2011

La casa de Riverton (Kate Morton)


Quines ganes que tenia de llegir alguna cosa de Kate Morton, i com m'ha agradat aquest llibre. Tot i que em vaig fer amb ell en plena època d'exàmens i el seu considerable nombre de pàgines feien preveure que trigaria en posar-m'hi, el cert és que va durar poc més d'una setmana entre les meves mans. Sens dubte, he descobert una altra gran autora per afegir a la meva prestatgeria de favorits i a qui seguir properament.

Abans de res, però, quatre línies per explicar què trobem en aquesta novel·la, la primera de l'autora, i que va precedida en la seva edició en català per la no sé si prometedora frase de "el llibre més venut a Anglaterra després del Codi da Vinci". Tot i que la comparació amb el "clàssic" de Dan Brown em va fer arquejar la cella més d'un cop, he de dir que el que trobem a dins és una història captivadora en el sentit més literal de la paraula: des que llegeixes el primer capítol, saps que no podràs deixar aquell llibre fins arribar al final. Cosa que és d'agrair, ja que molts llibres que al final deixen un regust molt satisfactori, de vegades no comencen a ser interessants pel lector fins passats quatre o cinc capítols, un camí pel qual es perden alguns lectors (i jo mateixa quan estic en un moment d'estrès, tampoc no tinc la paciència d'aguantar tant de temps per enganxar-me).

La història, que gira tota ella al voltant de la casa senyorial de Riverton, s'articula a través d'un esdeveniment: el suïcidi al llac de la casa d'un jove poeta. La jove minyona de l'època, Grace, va rememorant els esdeveniments que van precedir aquella escena, i que tota la vida ha intentat oblidar, des de la residència d'ancians on ara viu. El detonant que provoca aquest viatge al passat són els plans d'una directora de rodar una pel·lícula sobre els esdeveniments, tot i que des del principi sabem que hi ha algun detalls importants que no han arribat al guíó de la pel·lícula. Uns detalls que, de fet, són un secret que fa dècades que la Grace guarda gelosament.

Així, mentre a Anglaterra es van succeint els canvis històrics i socials, amb la Primera Guerra Mundial com un dels grans telons de fons, anem descobrint els secrets de la família de Riverton i els de les persones que hi han guardat una relació en els darrers anys. Morton sap anar dosificant la informació i els esdeveniments sense caure en detalls melodramàtics, i fins i tot ens va desvetllant la història de la protagonista durant l'interval que va des del final de la història de Riverton fins al temps de la narració sense perdre en cap moment el fil de la narració principal. És cert que hi ha diversos detalls que són més aviat previsibles i alguns moments en què el to més intrigant de la novel·la decau, però trobo que al final l'autora ho sap dissimular tot plegat amb força eficàcia i aconseguir un final, potser una mica efectista, però que si més deixa molt bon regust en el lector.


I amb ganes de més és com et deixa aquesta novel·la; amb ganes de buscar quines altres novel·les ja té publicades, i d'apuntar-te els seus títols en la llibreta de pendents. Tant de bo tots els debuts literaris fossin així.

2 comentaris:

  1. Ahir a la nit em vaig acabar el llibre per fi (bueno, crec que m’ha durat menys de dues setmanes...) i, no sé, no sé si m’ha agradat o no...

    És cert que la història t’enganxa i vols saber quin és el secret que amaga la Grace (a tots ens agrada el voyeurisme...), però crec que hi ha moments en què la narració es torna confusa, sobretot cap al final. Ja no sé si el que explica és una cinta, o ho explica directament al lector, o a qui... i això em va molestar molt.

    Coincideixo amb tu amb què alguns dels “misteris” es fan massa obvis des del principi i sembla que sigui la Grace l’única tonta que no se n’adona...

    Ah, i no crec que aporti massa a la història en si els (pocs) detalls que es donen de la vida de la Grace després de Riverton... Esperava que ens explicarien més, però ho deixen com una anècdota...

    Així que no sé si llegir-me els altres dos llibres tot seguit o airejar-me primer...

    ResponElimina
  2. Jo recomano deixar descansar l'autora, ja que té una estructura molt similar d'història a totes les seves novel·les, i potser se't pot fer pesat.
    Doncs a mi no em va semblar confús el final, la veritat, però potser és que estava molt ficada dins de la trama i ni em vaig adonar d'aquests temes...
    I home, si el llibre es diu La Casa de Riverton, és normal que no t'expliquen gaire de la vida post-Riverton, tot i que jo trobo que diuen moltes coses, no?
    A veure si hi ha més èxit amb el Jardín Olvidado...:)

    ResponElimina