dilluns, 31 de desembre de 2012

Nine Stories (J.D. Salinger)


Canvio momentàniament l'ordre en què apareixen els llibres llegits aquest any ja que abans de tancar oficialment el 2012 tenia especials ganes de parlar d'aquest conjunt de relats. Bàsicament, crec que és just que un dels llibres que situaré en el meu top-5 de millors títols llegits en els darrers dotze mesos tingui el seu comentari publicat abans no sonin les dotze campanades aquesta nit.A partir de demà, quan penjaré el tradicional resum lector de l'any, ja reprendré el repàs del 2012 des del llibre que m'hagués tocat comentar ara.

Crec que segurament coincidiré amb molta gent si dic que J.D. Salinger és un autor que em va marcar molt durant la meva adolescència. Com a mínim al meu institut, El Guardián entre el Centeno era lectura gairebé obligada durant els anys d'estudi, ja que sempre d'una manera o una altra te l'acabaven fent llegir, o simplement recomanant amb molta ànsia. Per això em sorprenc molt quan trobo algú de la meva edat que no l'ha llegit mai (com em va passar fa poc quan el cohabitant de la casa va agafar la meva còpia de la prestatgeria al·legant que encara no l'havia llegit), i no ha compartit les estranyes sensacions de ser jove amb Holden Caulfield i la seva peculiar aventura americana.

Salinger, però, és un autor amb una trajectòria curiosa. Li agradava la solitud, no donava entrevistes, probablement tenia algun clau mal ajustat al cap (o com a mínim això diuen les biografies que sobre ell s'han escrit). Tot plegat crec que contribueix a què la resta de les seves obres no siguin tan conegudes, com a mínim aquí. Potser perquè no totes tenen "l'honor" de ser la inspiració d'un assassí, que ja se sap que aquesta és una etiqueta que ven molt, tot i la injustícia que suposa per a la seva novel·la més coneguda.

En fi, que entre una cosa i una altra, tot i el que em va agradar El Guardián entre el Centeno, mai m'havia preocupat de llegir res més publicat per Salinger. Fins fa poc que vaig començar a llegir gent que comentava què genial que era Nine Stories. I quan per Nova York la tardor passada em vaig topar amb aquesta edició de butxaca per menys de deu dòlars, vaig decidir que era el moment de rendir comptes amb l'autor.

No vaig haver d'esperar gaire per començar: a l'avió de tornada ja vaig obrir-lo per primer cop i llegir la seva primera història. He de dir, abans de res, que no sóc una persona que sigui capaç de llegir gaire a l'avió, i menys si és un vol d'aquests transoceànics en què tens un temptador menú de possibilitats d'entreteniment a la pantalla del teu seient. Per això, perquè  un llibre m'atrapi de veritat en aquestes circumstàncies (i més tenint en compte que era un vol nocturn), m'ha de semblar realment bo.

Igual que passa quan et demanen que expliquis l'argument de El Guardián entre el Centeno, m'és gairebé impossible dir-vos de què van les nou històries que apareixen en aquest llibre. Són en general molt curtes, i gairebé totes comparteixen el fet d'estar protagonitzades per persones en aparença normals, però profundament pertorbades, especialment pel passat. Amb títols generalment llargs i molt sovint críptics. En moltes d'elles no hi ha cap acció rellevant, a d'altres el final et deixa sense respiració. I algunes són un exercici de joc literari dins d'un altre joc literari.

El millor de tot és l'estil de Salinger, tret que llegir en anglès et permet degustar millor. Igual que Holden Cauldfield, l'autor no s'està per tonteries i descripcions afegides. Va directament al gra, a endinsar-te en una situació que molt sovint flueix a través del diàleg, sense abusar d'adjectius. Però al mateix temps deixant que siguin els detalls, algunes paraules dites en un moment concret, les que t'ofereixin la clau a un univers captivadorament real. El context bèl·lic està molt sovint present en el rerefons de les històries curtes, de vegades com a protagonista, d'altres com una nota del passat que mai acaba de marxar.

I el millor de tot és que, per molt pertorbats que t'acabin semblant els personatges, per molt estranya que et sembli la forma en què es desenvolupen els relats, en certa manera cada cop que arribes al final de cadascuna de les nou històries, és inevitable sentir-se retratat. Suposo que aquesta és la gran màgia de Salinger.


5 comentaris:

  1. També sóc del 83 i no havia llegit a Salinger a l'institut. Em sembla que sóc de les poques persones que no ho van fer! Una llàstima perquè quan vaig llegir "El guardián..." em va agradar molt! Però "Nueve historias" encara em va agradar més. És un gran llibre!

    ResponElimina
  2. Carolina, doncs potser sigui definitivament un tema del meu institut... (vaig tenir molta sort amb els profes de literatura castellana). Jo tinc ganes de rellegir "El Guardián...", crec que ara hi trobaria coses diferents respecte quan tenia 15 anys, així que suposo que descobrir-lo de més gran també té el seu què ;)

    ResponElimina
  3. Jaja, al meu institut també es recomanava amb molta ànsia la seva lectura, però a mi mai em va cridar l'atenció i em vaig dir més endavant. Llibre pendent que tinc encara...

    ResponElimina
  4. En el meu institut no ens va parlar mai ningú sobre The catcher in the Rye, i no me'l vaig llegir fins a segon de carrera perquè una bona amiga no és que me'l recomanés, és que gairebé em va obligar a llegir-lo! No estava acostumada a llegir en anglès i, tot i que em va costar força, em va agradar. Però no em va agradar tant com Nine Stories (que tot i veure el post tard, me'l vaig llegir el 2012 com tu :P). Jo tampoc et sabria definir massa bé de què va tot plegat, però és una lectura amena, que enganxa, i amb uns personatges molt ben caracteritzats. Veus com coincidim de tant en tant? ^^

    ResponElimina