dimarts, 13 d’abril de 2010

The Help (Kathryn Stockett)

Hi ha diferents coses curioses sobre aquest llibre. La primera d’elles, que va ser una recomanació que em vaig apuntar a partir del programa de La 2 Página 2 (que si a algú us agraden els llibres i no el coneixeu, us el recomano ja! I més tenint en compte que el podeu veure on-line des de la seva pàgina web a qualsevol hora). Tot i que el tenia en la llista de desitjos de la meva botiga on-line preferida de llibres en anglès, finalment vaig acabar fent-me amb ell en format e-book, i és que aquesta obra tindrà l’honor de ser el primer llibre que llegeixo amb el meu lector electrònic, la nova petita joia de la casa:

Llegir amb aquest tipus de maquinetes té diversos avantatges: a banda que els llibres són una mica més barats (no tant com haurien de ser, però en fi...), els clàssics són gratis i et fa més fàcil aconseguir les versions originals de les obres, et permet portar sempre al damunt, per un pes mínim, tota una llibreria de llibres. Em va venir de perles, per exemple, al viatge de Venècia, ja que no m’afegia gens de pes al controladíssim equipatge de mà (quan no factures la maleta en una companyia low cost el teu equipatge de mà ha de passar per tot un seguit de controls per assegurar-se que no estàs estafant la companyia). A més que es llegeix igual de còmode que un llibre normal (atenció, això només passa amb els dispositius de tinta electrònica; si us agafeu un ipad d’aquests que tenen llum ja no és el mateix), a mi m’ha permès superar un obstacle molt gran a l’hora de llegir: pots fer-ho tranquil·lament mentre menges. A casa acostumo a estar sola durant l’esmorzar i durant el dinar, i per això moltes vegades em venia de gust llegir, però sóc incapaç de mantenir amb una mà el llibre obert i amb l’altra anant menjant, em sento com mig paralítica. Amb aquesta maquineta, tan sols cal que el deixis sobre la taula i de tant en tant vagis apretant el botó per passar la pàgina.
Novetats tecnològiques a banda, anem pel llibre. És una novel·la publicada fa poc, situada en un poble de Mississipi als anys seixanta, en plena febre de la lluita contra la segregació racial (ja no tant la legal, però sí la que es mantenia de facto a la vida social, especialment al sud del país). La història es centra en les dones blanques de bona família que contracten dones negres perquè els netegin la casa, els facin el menjar, i, sobretot, els cuidin els seus nens. I fan tot això malgrat que no suporten la idea que una persona negra faci servir el mateix lavabo que ells. A partir d’aquí, una d’aquestes dones blanques, soltera i rebel, decideix intentar explicar la història d’aquestes criades negres (en anglès se’ls anomena "the help", d’aquí el títol), tot i que no és gens fàcil aconseguir-ho amb tot el terror (i sovint força ben fundat) que envolta els temes racials a l’estat en aquella època.
Tota la història s’explica en primera persona, però canviant de personatge que fa de narrador: dues criades negres (una gran i dedicada a cuidar nens; l’altra jove i experta en perdre feines pel seu mal geni), i la noia blanca aspirant a periodista de qui he parlat abans. Tot i la duresa de la història que explica, la novel·la m’ha recordat molt a La Societat Literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, sobretot perquè és una història que al final aposta per l’optimisme i per deixar-te amb una bona sensació. Tot i això, trobo que els personatges estan molt ben construïts, que creen molta simpatia (malgrat algun que altre maniqueisme) i que la narració sap enganxar al lector.
La tercera curiositat sobre aquest llibre té a veure amb la llibreria Abacus. Després d’haver-lo llegit, i com que m’havia agradat força, vaig decidir regalar-lo a ma mare pel seu aniversari, ara sí en edició paper i traduït al castellà. Així que vaig anar a l’Abacus del costat de casa per comprar-lo, esperant que, en ser una novetat, no em costaria gens trobar-lo. Després de regirar i regirar les prestatgeries d’autors anglosaxons, vaig acabar demanant ajut perquè no el trobava per enlloc, i una treballadora me’l va localitzar a la secció de "literatura romàntica", juntament amb els típics llibres amb portada de Jordi Labanda o imitadors. Em va sorprendre força, perquè tot i que sí que es podria calificar de literatura "femenina" (pel simple fet que està escrit per una dona i protagonitzat per dones, però tampoc no li diem "masculina" quan el cas és el contrari..), trobo que de "romàntic", en el sentit amorós de la frase, el llibre en té molt poc. Bé, potser el resum que la intel·ligent editorial espanyola n’ha fet a la contraportada no ajuda gaire a orientar-se, tampoc. Així que li vaig comentar a la dependenta que no entenia perquè tenien col·locat aquell llibre allà, quan jo ja l’havia llegit i la història de fet va de la segregació racial explicada des de l’òptica femenina.
Doncs bé, ahir vaig tornar a anar l’Abacus per preparar l’operació llista-de-desitjos-per-sant-Jordi (és el primer Sant Jordi en anys que no tinc limitació d’espai a la prestatgeria, i m’estic preparant per arrassar una mica per les paradetes de llibres), i em vaig endur una alegria en veure que el llibre ja no estava a literatura romàntica. I encara més, l’havien col·locat a la taula de literatura anglosaxona on la llibreria destaca les recomanacions per la diada. A veure si, ara sí, algú s’anima a tastar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada