dimecres, 15 de setembre de 2010

To kill a mockingbird (Harper Lee)

Aquest és el segon llibre que llegeixo dins del club de lectura del fórum Ábrete Libro, i he de dir que aquest cop sí que ha estat tot un exitàs. De fet, és un d'aquells llibres que sempre pensava que volia llegir però pels quals no trobava el seu moment. Així que res millor com aquesta excusa per posar-m'hi, tenir altres persones amb qui comentar-lo ni que sigui on-line, i, a més, resistir-me a abandonar-lo ja que l'he d'acabar en el termini d'un mes.
La novel·la és l'única obra de Harper Lee (que, en contra del que pensa molta gent, és una dona), però tot i que no va tornar a publicar mai més, amb aquest llibre va aconseguir el premi Pulitzer i, a més, la història té una adaptació cinematogràfica que és tot un clàssic del cinema (i que no he vist mai; també la tinc a la llista de pendents). A la novel·la l'autora hi posa alguns elements que, segons semblen, són autobiogràfics, i, com a curiositat, un dels nens protagonistes (Dill) està inspirat en el mateix Truman Capote, que de petit va ser amic de l'escriptora (em comentaven l'altre dia que de fet el personatge de Harper Lee surt a la pel·lícula Capote, i crec guardar un record difús de la seva escena).
És curiós el que m'ha passat amb aquest llibre: m'ha costat moltíssim arrencar. Els primers capítols em tenien desubicada, segurament perquè, per la fama de la novel·la, ja em coneixia la trama principal (un judici sobre un negre injustament acusat de violació), però aquesta triga un temps en aparèixer a la història escrita. De fet, tota la novel·la s'explica des de la mirada de la nena protagonista, Scout, filla de l'advocat Atticus, el personatge masculí més íntegre de la història, i en els primers capítols els seus interessos se centren en l'inici de l'escola, els seus amics d'estiu, el veí misteriós que viu unes cases més enllà...
Però el més impressionant és quan, gairebé sense adonar-te, la inocència de la infància va deixant pas a una història colpidora sobre el sud dels Estats Units, la hipocresia, el racisme i la (in)justícia. A partir de la meitat del llibre, em vaig quedar tan copsada que no podia deixar el llibre per res del món. I no importava que per la tarda de diumenge passat ja tingués una sessió de cinema preparada: no em vaig separar de la història fins que vaig arribar al final, quan ja era l'hora de sopar.
D'aquest llibre meravellós només puc dir que és una llàstima que Harper Lee no escrigués més (potser el destí li tenia reservat aquesta obra i ja està) i que em sembla també terrible que no sigui lectura obligatòria als instituts d'aquest país. És un llibre que tothom hauria de llegir, així que si encara no ho heu fet, no sé a què esteu esperant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada