A París!

Fins dissabte vinent estaré de viatge a París. Tornaré amb un bon munt de posts sobre l'experiència!

Dumby surt de l'armari

La nostra estimada J.K. Rowling està de gira pels Estats Units, fent petites lectures i responent preguntes de lectors. Normalment, es dedica a despotricar contra el nostre mai prou valorat Sev Snape (aii, la de blogs a internet que estan ocupant espai de la xarxa responent a allò de He's not a big man...). Però avui ha deixat anar una bomba. A una xerrada a Nova York Rowling ha desvetllat que Dumbledore (Dumby pels amics) és gay. És tan sols qüestió de segons que esclati tota la bomba mediàtica conseqüent.
Sincerament, no entenc perquè Rowling està tan obsessionada en donar-nos detalls dels personatges que no han sortit als llibres. Ara que s'ha acabat la sèrie, perquè no deixar la resta a la imaginació? Que cadascú pensi el que vulgui sobre Dumby i Grindelwald, i si no ho va fer constar als llibres, doncs perquè ha de ser més "real" en el món de la ficció el que ella pensi que el que penso jo? La gràcia de la ficció és que pots deixar córrer la imaginació allà on s'acaba l'escrit.
Em sembla magnífic que Dumbledore surti de l'armari (per cert, on vivia Harry Potter abans d'anar a Hogwarts... a l'armari sota les escales) però odio totalment el circ que se'n farà de tot plegat. A què ve això, sra Rowling? Potser por a passar de moda ara que ja s'han acabat els llibres i falta un any sencer per a la propera pel·lícula?
Sobre la imatge: ho sento, però quan he sentit la notícia m'ha vingut al cap allò de Naked Time de les Potter Puppets.

You Could Tell The Difference

Si he trigat més hores en fer aquest post és perquè no trobava la fotografia o el vídeo amb què il·lustrar-lo. Ahir vam anar al concert de Mika a Barcelona i ho vam passar tan bé... que és gairebé impossible plasmar-ho a l'hora d'escollir unes paraules, una imatge, una escena. Em conformo amb aquesta fotografia d'una actuació a Sidney perquè crec que resumeix força bé la força i el carisme d'aquest cantant a l'escenari. He trobat vídeos al youtube, menys de 24 hores després del show, gravats al Palau Sant Jordi, però la qualitat no fa gaire servei al que va ser realment la nit.
Després de patir la desgràcia del trànsit a Barcelona en hora punta, vam poder arribar a Montjuic quan teòricament tan sols quedava mitja hora per l'inici. De fet, tot es va endarrerir des de les 20h fins a les 20.45h. Potser perquè ni els mateixos artistes s'havien enterat que el concert s'havia traslladat al Sant Jordi i que no es faria al Razzmattazz, com s'havia anunciat prèviament.
Els primers en tocar van ser els teloners Yelle. Són un grup francès de pop enganxifós i electrònic. Havia investigat una mica a la xarxa i sonen força bé. En directe guanyen bastant en força. La seva actuació va ser la que tocava ser: poques cançons, mitja horeta, entusiasme en crescendo i deixen el públic animat i amb el caliu necessari per rebre a l'estrella de la nit. Llàstima que Mika es fes esperar més de tres quarts d'hora fins al moment de la sortida.
Mika va començar amb la meva cançó preferida del seu disc, Relax (que per cert també repeteix al final). Aviat es va fer evident que allò no era un concert normal: hi havia performances, disfresses, nines inflables gegants, un esquelet que et protegeix de la neu... I el millor de tot: em preocupava que el concert fos massa curt ja que Mika només té un disc de poc més de 40 minuts. Pensava que potser faria versions. Però encara millor: Mika va avançar cançons noves que veritablement espero puguem tenir un segon disc que no trigui massa en arribar. Amb un toc més rocker i amb les mateixes melodies que se't queden clavades al cap en qüestió de segons.
Moments a recordar: la performance abans de Love Today, la peça musical, la primera cançó nova, Happy Ending, Any Other World, Mika parlant en castellà.

Words, words, words....

Ja porto tres dies de vacances que, de fet, no m'estan deixant gaire temps per avorrir-me. Entre les classes, encàrrecs i altres coses inesperades no m'està quedant gaire temps per estirar-me i pensar en les mussaranyes. Tot just ara he començat el 7è llibre de Harry Potter i, per tant, estic acabant el repàs a la saga després de la qual vull fer diversos posts de reflexió sobre el tema. A la vegada, vaig seguint els fòrums habituals, els blogs habituals, i avui, abans de fer els deures pendents d'àrab, he estat "fullejant" la pàgina Deviantart buscant les imatges elaborades per fans de Severus Snape. He trobat aquesta que m'ha agradat força...
D'altra banda, aquests dies he començat a trastejar també amb el Windows Movie Maker. He fet una pel·lícula amb les fotos del meu viatge a Estocolm pel concert de Per Gessle, però no crec que el resultat sigui digne de ser penjat al youtube. Espero poder fer alguna cosa més interessant amb fotografies (abans de passar a fer-ho amb vídeos)i així estrenar el meu compte, de moment buit.
Ara surto a comprar. Cal roba nova pels dos sopars que s'apropen...
*La imatge està feta per shmivv  *

Retalls de premsa

Entrar a treballar a les 9 del matí a la redacció dos dies a la setmana, dues hores abans que ho fa el 85% de la resta de la plantilla, té una part bona: tens temps de llegir-te tots els diaris amb calma i tranquil·litat, i descobrir-hi reportatges interessants. Aquesta setmana m’he acostumat a fotocopiar aquells articles que m’han semblat interessants o que em creia que m’agradaria llegir però a la feina no tenia oportunitat (això passa els dies que entro a l’horari normal de les 11).
Doncs aquests darrers dies m’he trobat amb dues còpies d’una mateixa sèrie d’articles al diari El Mundo: es tracta de l’anàlisi de diferents estats clau en les eleccions nord-americanes, d’aquells que determinen qui dorm o no a la Casa Blanca. El País està fent una sèrie similar, però de moment m’ha cridat més l’atenció la d’aquest altre diari, i això que mai m’havia impressionat especialment la seva cobertura de la informació internacional.
Aquesta setmana he caçat al vol dos anàlisi: un sobre Florida i un altre sobre Tennessee. El segon m’ha fet especial gràcia ja que vaig poder conèixer de primera mà Tennessee aquest estiu, en la meva aventura per terres americanes, i comenta coses curioses sobre el transfons racial de l’estat i el seu sentiment de zona rural que es creu menyspreada des de les grans ciutats (i sobretot aquell NY que els americans de l’interior veuen com si fos extraterrestre... i és que de fet no tenen res a veure...). Però el reportatge que de veritat m’ha agradat és el publicat el 8 d’Octubre sobre Florida, i que signa Manuel Aguilera.
Com que sóc bastant fan de seguir les eleccions nord-americanes (llàstima que enguany m’agafaran lluny de casa i les hauré de seguir a través de diaris en àrab...), tinc gravada a la memòria aquells comicis del 2000, en què es van haver de recomptar els vots a Palm Beach davant l’ajustat de la victòria republicana. I van acabar guanyant aquests darrers quan a ningú ens ha quedat gaire clar que allò fos legal... però després va venir l’11-S i ja no li vam voler donar més voltes al tema.
Doncs el reportatge sobre Florida destaca coses molt interessants, com la llei vigent a l’estat (i que fins fa poc va estar temporalment derogada per un tribunal, a qui finalment se li ha tret la raó) que obliga a què els noms i dades dels apuntats al registre electoral coincideixin exactament amb els dels seus documents personals. I això crea problemes amb els hispans (que molt sovint es registren amb els dos cognoms, quan els americans només n’accepten un) o els de raça negra, especialment si són immigrants, als quals se’ls transcriu a Amèrica el nom de forma diferent a com es fa al passaport. I és que qualsevol accent, qualsevol petit detall, fa que se’t negui el vot a Florida.

"Hemos demostrado que el 65% de las personas que  tuvieron problemas para votar hace ocho años eran de raza negra o hispana"

Això ho comenten uns voluntaris que van cada dia a la sortida de les cerimònies de concessió de la nacionalitat americana, per apuntar els nouvinguts al registre electoral mirant en lupa cada lletra i cada detall. Fins i tot parlen que el 2000 es va fer servir una base de dades nacional per eliminar del cens aquells que estaven a la presó, i que moltes persones lliures, que simplement coincidien en nom i cognom amb algú que estava empresonat en un estat de l’altre punt del país, tampoc van poder votar.
La veritat és que trobo que Amèrica té molts elements que la fan molt interessant i que fins i tot t’hi fan venir ganes de viure-hi, sobretot després d’haver-la conegut de primera mà. Però em sembla que el seu concepte de democràcia no és un d’ells...

One day to go!

L'Alfabet

Ja porto tres classes d'àrab, i crec que ja és moment de dedicar-li ni que siguin uns minuts. Ahir a la tarda per fi vam acabar l'alfabet. El que significa que ara ja podrem començar a fer escriptura de veritat, i, sobretot llegir. I, per tant, acabar d'aprendre frases d'oïda i començar a escriure-les, que ja en tenim ganes... més quan la nostra professora ens té prohibit transcriure tot el que aprenem.
El primer dia de classe reconec que tot plegat em va atabalar una mica. És clar que penses que és un alfabet diferent i que has d'escriure de dreta a esquerra... I la veritat, tot i que tothom em pregunta sobre si és complicat escriure del revés, la veritat és que per mi és la part més fàcil. Un cop canvies el xip i aprens a fer les lletres correctament, no hi ha forma que se t'acudeixi fer-ho al revés. El mateix a l'hora de llegir, clar.
No, el que de veritat em va atabalar va ser descobrir que cada lletra té 4 formes! Que les vocals no s'escriuen i, per tant, te les has d'imaginar! I ara, descobrir un munt de sons que el meu sistema fònic és incapaç de fer...
Superada la paràlisi inicial, però, i posant-hi una miqueta d'esforç a l'hora de repassar, tot es comença a veure amb uns altres ulls. És una llengua interessant, maca, i t'obre les portes a una cultura que sempre m'ha fascinat. Suposo que aquesta setmana m'arribarà el llibre de text des d'Andalusia, així que no puc esperar el moment de ser capaç de començar a llegir....

Practicant cal·ligrafia

Aquest és el cel que es veu aquesta tarda des de la meva habitació. Maco, veritat? Avui ha estat un altre dels diumenges de dormir fins a tard, avançar feina domèstica, menjar amb tranquil·litat i, després, deixar que la tarda es vagi escapant segon a segon, assaborint-los lentament... Aquesta setmana he anat força atabalada entre feina i altres dedicacions, i no hi ha hagut ni un segon per actualitzar el blog. Ja he començat les classes d'àrab; de fet, porto ja dos lliçons i tot el que he après es resumeix en 14 lletres... És una mica desesperant no poder aprendre com feies amb el suec, ja que ets incapaç de llegir i escriure. Em sento de nou com una nena petita. Aquesta tarda l'he dedicat una estona a repassar cal·ligrafia i a practicar, perquè si no sé que aquest idioma serà una barrera més difícil de superar del que m'imagino...
Ahir a la nit vam tenir festa amb els Xiquets. Vaig passar mitja revetlla venent tiquets de la barra de bar (cansat, però m'ho vaig passar be... ja ni recordava què era fer de dependenta) i l'altra meitat ballant. Vaig anar a dormir tard, però tot i això encara vaig tenir uns minuts pel meu llibre. En el meu repàs a la sèrie Harry Potter ja he arribat a un dels meus preferits: The Half-Blood Prince. Llàstima que jo tingui la versió en català i de moment no em valgui la pena, econòmicament, comprar l'anglesa. És penós la d'errors que hi trobes. Tot i això, estic tornant a disfrutar de la història. Les primeres 200 pàgines són potser de les més fluixes de la sèrie (excepte el capítol de Spinner's End), però ara, que ja sóc a la 400 i escaig, em sembla un dels llibres que més flueix dels set... A excepció potser de l'últim.
Segurament dedicaré la resta de la tarda a continuar llegint. Dilluns serà un dia dur, però ja només quedaran 4 dies per les tres setmanes de vacances...

And you ain't going nowhere...

Un altre moment musical! La meva escena preferida de Nightmare Before Christmas de Tim Burton. Ja sabeu: 'Cause I'm Mr Oogie Boogie... and you ain't going noooowheeere.

Heroes is Back!

El capítol el vaig veure divendres passat (5 dies després de l'emissió oficial als EUA), però fins ara no havia pogut fer un comentari. En general, em va agradar, i la veritat és que tot val la pena tan sols per l'última escena i aquest Peter Petrelli sense samarreta i cara de por... (ainns, que guapo que és el noi, però que mal actor!).
El millor de tot: que 53 minuts de capítol (crec que el més llarg de la sèrie fins ara) es passen volant.
Altres coses que valen la pena: el sopar de la família Bennet, l'escena de Hiro de "espera, que em poso les ulleres per acabar de creure-m'ho...", el Mohinder confabulat amb Mr. Bennet, Nathan amb remordiments, barba i borratxo; i la misteriosa mort del senyor Nakamura.
El capítol, de fet, no va aportar gaire informació nova, a banda d'aprofondir en els dos nous interrogants: qui és el "malo-malísimo" i què signifiquen aquestes senyals premonitòries de mort en 24 hores... A la primera temporada ja passava, però hi havia l'afegit del misteri, dels personatges descobrint els seus poders i de la necessitat de donar sentit a tot plegat... Ara ens falta això, però estic segura que de mica en mica s'anirà construint una nova intriga que ens enganxarà. Ah, i sobretot quan torni el nostre Sylar...